No puc deixar de ser sincer. Per mi Badalona, amés de ser la ciutat que m'ha vist néixer i créixer i que porto al cor, és una ciutat que sembla pansir amb el pas del temps. La ciutat viu per sota de les seves possibilitats, com ficada en un pou on la bona notícia és l'excepció quan no directament fabricada des dels tenebrosos despatxos dels professionals locals de la imatge.
La ciutat, però, no manca de persones preparades, individus totalment vàlids per liderar en qualsevol terreny. De badalonins, diguem-ne “universals”, n'hi ha a cabassos, i de persones anònimes que excel·leixen en els seus diferents camps encara més.
Molts d'ells i elles tenen un punt en comú, han hagut de marxar per trobar el merescut reconeixement a la seva tasca, o simplement per desenvolupar sense limitacions les seves activitats.

Recordo una d'aquelles absurdes campanyes amb vistes al (aleshores) nou segle que havia de començar que deia “Badalona Exporta”. Era i és cert, però no pas en l'aspecte que la campanya feia referència (productes i manufactures). El que més exporta Badalona és capital humà. Aquest capital, de manera menys inevitable del que sembla, acaba per donar els seus fruïts fora. Barcelona, Madrid, Brussel·les, o alguna universitat anglesa o americana, posem per cas, són les que finalment reben els beneficis de les nostres “exportacions”.
Per altra banda cada cop exportem menys producte local senzillament perquè la ciutat (o potser els seus cervells pensants) fa temps va decidir que volia ser de serveis, i amb un degoteig constant hem vist com tancaven empreses capdavanteres que han donat glòria i prestigi a Badalona (Mobba,Montalfita-Cristalleria Sant Miquel, Motoplat...)
Paradoxalment ni com a ciutat de serveis la ciutat se'n surt. Badalona és una ciutat sense projecte propi. Encara ara, tot i haver tingut de manera quasi exclusiva un únic partit portant les regnes del consistori des des d'el final de la dictadura -a excepció dels quatre primers anys del PSUC- la ciutat navega a la deriva amb excuses tant patètiques com la del veïnatge amb una de les ciutats europees del moment. I no es pot interpretar com res més que una excusa de mal pagador tractant-se d'un municipi que supera els 200 mil habitants i que veu constantment com ciutats amb menys potencial li passen la mà per la cara.

Els grans projectes locals -a excepció de la Ciutat del Bàsquet, que crec que hauria de dir-se “Ciutat de les Franquícies- són encara els heretats des d'inicis de la transició: soterrament o trasllat de les vies, explotació del patrimoni romà oblidant l'ibèric, creació d'un gran parc urbà (Ca l'Arnús), soterrament de l'autopista, construcció del port... No són trenta anys suficients per fer ni que sigui una part de tot això? Ens demanaran trenta anys més de confiança per acabar la feina?
I els nostres governants amb la ineptitud que sempre els ha caracteritzat no saben com treure'n profit i crear sinergies amb la capital de Catalunya, mentre l'Hospitalet, governada pel mateix PSC, continua creixent en molts sentits.
Desert cultural, deslocalització industrial, manca d'habitatge, d'infraestructures, de mitjans d'informació independents, de locals pels joves i per la gent gran, d'ambulatoris, de biblioteques... i una patètica vida nocturna en una de les ciutats catalanes amb major nombre de joves, mentre els pocs locals es concentren a mode de funest parc temàtic. Els únics cinemes històrics que no es troben en un centre comercial amenacen de tancar i el teatre amb nom anticatalà és constantment en crisi. Podríem anomenar-ho “l'herència Mieras” tot i que no ha estat ella l'única responsable. I encara aquesta colla de sangoneres va pensar que la ciutat li quedava petita a la senyora!
El gran problema de l'habitatge ha tingut com a singular resposta l'escàndol de la timba de pisos encara per resoldre. El llistat de despropòsits és sens dubte inacabable. És per posar-se a plorar o per fer les maletes certament.

Però malgrat tot no hem de ser catastrofistes. D'una manera o altra cal passar a l'acció. Hi ha col·lectius perfectament preparats i necessaris per revitalitzar Badalona. Vull esmentar els activistes d'Artistes del Geni, les plataformes que neixen constantment, els casals... Aquesta ciutat necessita un daltabaix. Hi ha símptomes que indiquen que el tomb és possible. Ha de conformar-se Badalona a ser una ciutat dormitori? Jo crec que no. Com a badalonins és una exigència el fer la guitza per treure les cadires d'una vegada a aquells que ens ruixen de caspa a diari des de fa ja massa temps. Ara és hora segadors.

23 de maig 2006

(Publicat a La Guitza)