Estem
immersos en un període decisiu de la nostra
història. La discussió del nou Estatut
i la futura Constitució Europea ens demana
estar a la alçada de les circumstància
més que mai. És evident que hem comès
moltes errades en el passat, sovint per una de manca
de força real del catalanisme, altres per manca
de convicció, el pactisme convergent no ens
ha portat allò que clarament desitgem a una
banda i altra de l'espectre polític: autogovern
i normalitat cultural. Qüestions ambdues no resoltes
malgrat els més de "25 anys de democràcia"
i que ja no poden ser prorrogades per més temps.
És hora de no deixar pels fills la feina dels
pares.
La societat catalana és prou madura i el catalanisme
és un fet consubstancial d'esquerra a dreta,
allò que molts els agrada anomenar "transversalitat".
És per tant moment de fer un salt decisiu i
apostar decididament per l'Autodeterminació.
Qualsevol text que s'aprovi els propers anys ha d'incloure
de manera clara aquest concepte d'una manera o altra.
L'únic que finalment pot fer-nos sentir plenament
amos del nostre present i futur, és a dir,
lliures. La resta són succedanis i més
pròrrogues.
Hem de ser capaços de poder decidir que volem
ser i de quina manera ens volem relacionar amb els
nostres veïns a tots els nivells. Per a molts
l'important no és ja que un procés d'autodeterminació
pugui comportar la independència política
(és una de les possibilitats) sinó que
mai més ens podem sentir quartats o reprimits
pels successius governs de Madrid, i per tant, no
els podem fer servir d'excusa de la nostra incompetència
o covardia. I ells, per la seva banda, podran deixar
de parlar del "problema catalán".
Si, som un problema per ells des del 1714, tant com
ho som per a nosaltres mateixos.
Només una societat democràticament immadura
pot revelar-se contra un dret reconegut a la Carta
Universal dels Drets Humans. No existeix democràcia,
més encara, no hi ha llibertat, si no hi ha
autodeterminació. Això és quelcom
lligat al concepte de republicanisme; com bé
diu el filòsof i politòleg irlandès
Philip Pettit: "és inadmissible que algú
o quelcom tingui el dret de decidir sobre la teva
vida i la teva llibertat, sigui un individu o una
institució", "una persona no pot
ser propietària d'altra". L'Autodeterminació
és per als catalans -i per la resta dels pobles
del món- la diferència entre ser súbdit
o ser ciutadà. També en paraules de
Pettit: "la llibertat significa no ser súbdit
de ningú, ni d'un poder públic ni d'un
ciutadà privat". Per tant no hi ha llibertat
quan no es reconeixen els drets individuals, i a través
de l'expressió del conjunt dels drets de l'individu
s'expressen els drets col.lectius. La democràcia
és una certa plasmació de l'ideal de
llibertat, però no hem d'oblidar que com bé
diu l'últim premi Príncep d'Astúries
d´Humanitats, Jean Daniel, "la injustícia
existeix no només en l'opressió".
Hem de posar fi a la injustícia que es comet
amb els ciutadans catalans (amb el poble de Catalunya).
Aquells que tenen por que l'endemà d'un referèndum
Catalunya digui "Adéu Espanya", han
de ser madurs per acceptar que com en un matrimoni,
l'important no és l'institució sinó
el respecte entre les dues diferents parts. Per altra
banda sembla evident que el resultat d'una possible
consulta avui mateix donaria un no. Però els
espanyols han de ser capaços d'acceptar tant
com nosaltres aquest no, la possibilitat contrària.
Sinó estarem parlant de submissió, de
l'acatament per la força un cop més
de les lleis que emanades de Madrid se'ns apliquen
amb o sense consentiment.
És cert que com a catalans som utòpics,
i com a utòpics tots portem un petit revolucionari
dins. Els catalans hauríem volgut que la Revolució
Francesa s'hagués produït als carrers
de Barcelona i no als de París, i somiem que
si mai es produeix cap altra aquesta sigui a casa
nostra. Tots tenim un pòster del Che Guevara
(penjat o amagat a l'armari). Però també
és veritat que som gent assenyada que quan
ens fem grans desitgem reposar a l'Empordà
o la Cerdanya lluny del soroll dels polítics
de la capital. És també cert que les
nostre dèries llibertàries traspuen
de manera evident el desig que la nostra cultura ens
sobrevisqui i el poder aportar la nostra manera d'entendre
la vida a la resta d'Europa i del Món.
L'Europa que es dissenya al projecte de constitució
en paraules de Susan George (l'autora de "L'Informe
Lugano" i vicepresidenta d'ATTAC) "només
afavoreix l'Estat neoliberal; la solidaritat l'esmenta
de passada, i la cooperació, ni es toca".
Amés no contempla ni la nostra existència,
la possible representació, ni reconeixement
de cap mena...
Volem tenir una vida almenys tant llarga com la del
mateix planeta, i per aquest motiu necessitem que
la llengua i la cultura catalana tinguin l'estatus
de qualsevol altra llengua oficial a tots els nivells.
Tant com l'anglès, el castellà, o el
maltès.
Vam ser els primers en creure en Europa, l'Europa
dels pobles i els ciutadans, i és ara de rebut
que se'ns pagui amb la mateixa moneda. Hem col·laborat
com ningú al desenvolupament d'una Espanya
autoritària i tancada, ara moderna i desacomplexada...
És hora que tots fem la nostra feina sense
dilacions. Les claus són autodeterminació,
veu, vot i oficialitat del català a Europa.
Miqui Mel
12 d'Octubre 2004.
