Jo també vull dir la meva sobre el cinema en català. Sembla que en Vicenç Villatoro va dir fa poc que "el castellà està a Catalunya per quedar-se", Jo afegiria, per quedar-se amb tot, i té una bona colla de serfs que li fan la feina, a banda d'una legislació que ho legitima.
Aquests serfs sovint pontifiquen en alguns diaris i tertúlies radiofòniques i sempre amb la mateixa cantarella. Utilitzen un sistema que no falla mai, l'anàlisi interessat i la manipulació de les xifres que, oh sorpresa!, sempre els donen la raó. Fan com les emissores de ràdio o els canals de televisió, vull dir, aprofiten els resultats que ofereix l'EGM (Enquesta General de Mitjans) per autonomenar-se "les primeres". I es clar, tots saben que de primer només pot haver-n'hi un.
El cas és que quan analitzen les dades del cinema en català (el tema que tracto) utilitzen sempre el mateix sistema. Comparen les xifres totals. D'aquesta manera es pot afirmar sempre que tal pel·lícula "només" ha tingut X espectadors en la versió catalana i cinc vegades X en la versió castellana. Amaguen a la vegada de manera interessada que mentre la versió catalana només es pot veure a 12 cinemes, la castellana es pot trobar al 90% de les sales del Principat. Menys d'un 2% de l'oferta és en català. Que intel·ligents, no?.

Altra tècnica utilitzada per aquesta colla de practicants no se si del castellanisme o de l'anticatalanisme o ambdues coses alhora, és l'acceleració de l'anàlisi de les dades. Una cruel i efectiva manera de facilitar sovint la minorització de l'assistència a les sales on s'exhibeix una pel·lícula en català. És senzill, el segon o tercer dia d'exhibició de la pel·lícula apareix puntualment titulat a la premsa amb caràcters ben grans i llampants que la versió catalana no funciona o "no arrenca", o que la castellana "va millor". Aquest anàlisi precipitat alhora que malintencionat és una constant en molts dels nostres diaris. És tremendament contundent perquè produeix a l'instant entre els catalans més "desactivats" un efecte desmoralitzador que incrementa la sensació d'inferioritat.
Pretenen potser que de la nit al dia una ciutadania absolutament assimilada al doblatge en castellà passi a col·lapsar les quatre sales on s'exhibeix una pel·lícula en català?

Volen més dades?
D'espectadors de cinema n'hi ha de molts tipus. Els amants del cinema d'autor, per exemple. Aquells que saben de sobres a quins cinemes (Verdi, Renoir, Icària…) han d'anar a veure els seus films. Persones que van a veure cinema sense prejudicis ja sigui la cinta danesa o iraniana. Persones que vull pensar no tindrien cap problema en llegir els subtítols en català.
On podem doncs veure pel·lícules subtitulades en català? Enlloc. Perdó, hi ha 3 cinemes a Barcelona que fan Harry Potter subtitulat en català (VOSC). Fantàstic!. Serem els primers de la península en portar els nostres nens a veure pel·lícules subtitulades. Els catalans sempre els pioners en tot. Heu pensat que potser bona part de la nostra quitxalla encara no sap llegir?

El tipus majoritari, però, no és pas el més "entès". Els espectadors que fan que una cinta ocupi un dels deu primers llocs de les llistes d'assistència a les sales són els espectadors de cap de setmana: famílies, colles d'amics… gent que no s'està per romanços i que, en general, no dedica més de cinc minuts a la tria de la pel·lícula que volen veure, i evidentment, no lloguen els serveis d'un detectiu privat perquè els localitzi els quatre punts de la ciutat on hi ha una pel·lícula en català, pel·lícula que amés és poc probable que sigui la que ells han triat.

Cada cop més sembla que creix el nombre d'espectadors que van al cinema. Subratllo "al cinema" perquè el que vull dir és que sempre van al mateix cinema. Em refereixo al cinema de centre comercial. Ja saben, primer omplim el maleter del cotxe de bosses de Carrefour, i després, ja que tenim el cotxe ben aparcat, ens quedem a veure una pel·lícula d'aquelles "entretingudes". Però hi ha un problema. Centre comercial es veu que no rima amb llengua catalana.

Unes quantes línies més amunt parlava de catalans desactivats. M'agradaria aclarir el terme. Em refereixo als catalans no activistes. No activistes pro llengua catalana s'entén. Imagino que la major part del poble de Catalunya. Gent que per molt que s'estimi la seva llengua no pot passar-se les 24 hores del dia, els 365 dies de l'any lluitant perquè es reconeguin els seus drets lingüístics. És molt dur, massa dur, molt desmoralitzador i cansa. Ens cansem d'haver de convertir qualsevol fet quotidià en una manifestació de catalanisme. Si cal però, ho farem.
És potser l'única cosa que envejo als castellans. Ells fan la seva vida sense haver de pensar si la seva llengua desapareixerà algun dia. Ni tant sols es veuen obligats a canviar de llengua a cada moment. En tot cas ja pensa per ells l'Instituto Cervantes. Me'ls imagino ara mateix reunits discutint si podran aconseguir que mil milions de persones parlin castellà el 2025.

I que dir dels governants? Els uns confonen el seny amb la por, els altres treuen la rauxa per impedir aprovar lleis que beneficiïn el català per després acusar de feble al Govern.
Mentrestant les grans distribuïdores americanes es permeten el luxe de menysprear-nos. Els catalans que adorem el cinema i hem col·laborat sense saber-ho a fer més gran Hollywood no som capaços d'aprovar lleis que obliguin. Que obliguin la resta del món a respectar-nos almenys a casa nostra.
Fa més de vint anys que diuen que va arribar la democràcia. Es veu que es va oblidar de passar per casa meva.

El castellà va arribar a Catalunya per quedar-s'hi. El va portar persones com els meus pares. Som per aquest fet persones culturalment afortunades, però malgrat la fortuna plorem. Plorem de pena per la nostra llengua. Alguns volen que les llàgrimes no desapareguin, és més, voldrien que fossin llàgrimes d'odi. No caurem en el parany.

Però que podem fer?
Estem cansats de mantenir quaranta batalles obertes al mateix temps pel reconeixement dels nostres drets nacionals. Això fa encara més difícil la lluita però ho hem de continuar intentant.
Sovint és fàcil trobar grans actors entre els espectadors de cinema en castellà (Joel Joan, Marc Martínez, David Selvas…). Tots ells i elles serien de gran ajut si encapçalessin una bona moguda pro cinema produït, doblat o subtitulat en català.
La indústria que espavili. Som mercat de deu milions de persones. S'ho deixaran perdre?.

Malgrat tot, si volen activistes, activistes tindran. Això va pels periodistes de mal averany.
Senyors "analistes del cinema en català", si us plau, deixin de plantejar l'exhibició de pel·lícules en català com una competició català vs castellà perquè el castellà juga a primera divisió i el català encara milita a segona, es a dir, no ho plantegin com un Madrid-Barça perquè de moment això és un Madrid-Nàstic i es juga al Bernabeu. Però per si un cas, Força Nàstic!.

Miqui Mel.
3 de gener de 2002.