Els
PPCC han estat tradicionalment territori procliu
per a la creació, desenvolupament i consolidació
d'entitats cíviques de tot tipus. Moltes
d'elles amb un clar lligam amb el territori i un
compromís amb els país que sovint
ha anat més enllà de la simple declaració
de principis o dels estatuts de les mateixes.
D'ençà de la il·lustració
una gernació d'ateneus, casals, cercles,
foments, biblioteques, instituts, fòrums,
tertúlies, centres excursionistes, grups
escoltes, i associacions de tota mena, d'esperit
liberal o republicà, però també
de catòliques i llibertàries, han
ajudat a configurar l'esperit emprenedor, exigent
i compromès d'un poble que paral·lelament
era conscient de posseir com a principal patrimoni
la seva llengua i cultura.
A elles van pertànyer molts dels noms que
avui figuren entre els referents intel·lectuals
dels catalans, i d'elles van sorgir moltes de les
iniciatives que encara avui donen fruit.
En l'actualitat moltes veus qüestionen la fortalesa
i utilitat d'aquest reguitzell d'entitats a les
quals anomenem genèricament “societat
civil”. És un diagnòstic que
no comparteixo totalment però que no obstant
ha de servir per repensar i redreçar la naturalesa
d'aquestes si del que es tracta és que continuïn
sent font d'iniciatives i d'idees, així com
a contrapès de la classe política
en els moments quan aquesta fa figa.
I és que crec que a l'hora d'analitzar el
paper que la societat civil està cridada
a representar es comet sovint l'errada de pensar
que la Catalunya de finals del segle XIX, la del
primer terç de XX, o la de la transició
és com la d'ara.
En primer lloc s'oblida que -si parlem del XIX-
Catalunya era un país on dominava l'analfabetisme
i com a conseqüència el paper de les
elits il·lustrades i de les entitats creadores
i difusores de cultura gaudia aleshores d'un prestigi
incontestable que difícilment es pot reproduir
en un temps actual on tothom està escolaritzat
sense excepció i el volum de població
amb estudis superior és força alt,
motiu pel qual disposem d'una massa potencialment
molt més crítica i diversa. Si s'afegeix
el fet que la difusió cultural ja no es practica
en exclusiva, i que les institucions públiques,
ara amb normalitat democràtica, fan el paper
que els pertoca (bé o malament) tant en el
terreny educatiu com en el cultural, i que en la
societat de la comunicació existeix un nombre
il·limitat de punts d'accés a la informació
(no només cultural), estarem d'acord que
la funció de la societat civil ja no pot
ser ben bé la mateixa de fa cent anys.
Existeix també
un argument demogràfic. La Catalunya del
1906, quan s'inaugura l'Ateneu Barcelonès
i l'Orfeó Català, per exemple, o un
any més tard, quan ho fa l'Institut d'Estudis
Catalans (IEC) de la mà de Prat de la Riba,
no arribava encara als dos milions d'habitants.
Una població que tot i que havia crescut
gràcies a una important onada migratòria
mantenia un grau de cohesió i d'uniformitat
cultural prou alt. En aquest context sembla més
factible que el missatge de la societat civil organitzada
penetrés de manera generalitzada influint-hi
també la classe política. Un repte
més difícil en la Catalunya “multicultural”
d'avui sens dubte. I si parlem dels post-franquisme,
sembla evident que un país que encara ha
de reconquerir les llibertats presenta necessàriament
un grau de compromís polític i de
tota mena molt superior al de societats on la democràcia
es troba absolutament consolidada.
Però
si del que parlem és de la capacitat dels
grups de ciutadans compromesos per influir en la
pressa de decisions a nivell polític, novament
les comparacions no poden ser sinó odioses.
L'articulació política del catalanisme,
la mateixa formació dels partits polítics,
coincideix en el temps amb la primavera de la societat
civil. Dècades després, mort el dictador,
ens trobem amb la mateixa situació. No podem
negar que si existeix en teoria un moment propici
per a la influència del món associatiu
sobre el polític i la societat en general
aquest el trobarem en períodes de feblesa
institucional. Especialment quan aquesta feblesa
s'ha esdevingut per manca de llibertats tant individuals
com col·lectives. Aquest comportament no
semblaria exclusiu dels catalans.
Tornant al present.
N'hem sentit dir o hem llegit més d'un cop
que la societat civil és morta. Qui afirma
això vol dir, imagino, que la capacitat d'aquesta
per endegar corrents capaços de modificar
situacions consolidades és nul·la.
Doncs bé, a dia d'avui, en aquest sentit
ens trobem amb una doble situació: Mai a
la història de Catalunya els partits polítics
han gaudit d'unes estructures tant saludables en
tots els aspectes. Només hem de donar un
cop d'ull al nombre de militants, el patrimoni que
acumulen, o el poder de decisió que posseeixen.
Mai -contràriament al que es podria deduir
de les lectures més pessimistes- el país
ha gaudit d'un nombre tant elevat d'entitats i associacions
no governamentals o ONG´s, com es diu ara.
Mai hi ha hagut en la història del país
tanta gent implicada en tantes tasques socials.
És cert que no sempre amb un contingut ideològic
en l'òrbita del catalanisme (entès
transversalment) compromès, però si
més no, en xifres absolutes això és
inqüestionable. Quin és el problema
doncs?
Per una banda
disposem d'una fotografia dels agents polítics
que ens mostra sis partits amb representació
parlamentària. Cap d'ells disposats, malgrat
el que puguin dir en període electoral, a
cedir ni un mil·límetre de les seves
estructures de poder (sigui aquest del grau que
sigui) i per tant a deixar-se influir per una societat
civil que no disposa d'una veu única en cap
assumpte. Per l'altra disposem de la mateixa societat
civil quantitativament més important que
mai hàgim vist, però que cada cop
que vol esmenar la plana als polítics són
acusades d'actuar en nombre d'un partit o altre.
Que els partits voldrien dominar les entitats més
dinàmiques del país és evident.
Ho hem vist durant les mobilitzacions contra el
Pla Hidrològic, i a més petita escala
es pot observar en associacions de veïns i
plataformes de tota mena. Que se'n surtin ja no
està tant clar. Els partits polítics
veuen amb una desconfiança creixent l'aparició
d'iniciatives que des de la societat militant no
només proposen sinó que aspiren a
marcar l'agenda dels partits. Per això sistemàticament
se les desqualifica i mediàticament se'n
limita el seu abast. Per tant opino que no s'hauria
de menystenir el paper que dia a dia l'univers social
desenvolupa malgrat precarietats de tota mena.
Com
a bon exemple és significatiu que en el terreny
del sobiranisme les tres iniciatives més
destacades en favor de l'autodeterminació
o la independència (Catalunya Acció,
Plataforma pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés)
hagin estat desqualificades en algun moment des
de les files de CiU per connivència amb ERC.
Tots tres projectes avancen amb creixent suport
i potser és moment de prendre'ls seriosament.
En l'estat actual de desànim i escepticisme
sobre la qüestió nacional seria més
que desitjable que es superés la dinàmica
de “buidatge d'extintors” sobre qualsevol
flama conscienciadora que apareix. Per tant potser
caldria animar els bombers de guàrdia del
catalanisme de partit perquè s'agafessin
unes llargues vacances, i apostar decididament pel
rearmament de la societat civil.
