Encara avui, en nits de celebració com les del Piro-musical de la Mercè hom pot sentir una màgia especial durant els actes amb tot el desplegament de llums elèctriques, flames i focs. Malauradament, tot i que es pot intuir encara una força especial en aquest espai situat a la falda de Montjuïc, pocs sabrien dir el perquè. Sents una mena d'emoció i no saps que és. I no ho sabem perquè les autoritats espanyolistes, sovint amb certa complicitat de catalans sense coratge -no se si nacional o cultural- ni autoestima, es van encarregar i s'encarreguen encara de confondre aquesta percepció.
Recordo com un dels piro-musicals de fa uns anys va coincidir, o es va fer coincidir millor dit, amb les celebracions del casament a Barcelona d'una de les infantes i l'ex-jugador del Barça d'handbol Urdangarín. Aleshores vaig desistir d'anar-hi, tot i que m'encanten aquesta mena d'espectacles, perquè vaig pensar que aleshores no tenia res a celebrar i que l'acte en qüestió era simplement una actualització d'una cerimònia de vassallatge on els súbdits reials anaven a prestar-se a una nova humiliació. Un escenari que va ser creat per a glòria dels catalans i la catalanitat novament es va prostituir en ares de l'espanyolitat i de la monarquia borbònica.

És innegable la força que desprendria la recuperació, ja no només de les 4 columnes, sinó del conjunt sencer dissenyat per Cadafalch i completat per Carles Buïgas i Josep Jujol.
Des de la dictadura de Primo de Rivera, s'han destruït les quatre columnes, s'ha donat el nom d'Espanya a la plaça que obre el conjunt, s'ha donat nom a cadascun dels pavellons en homenatge a reis i regents espanyols de la dinastia borbònica, s'ha construït el "Poble Espanyol" (inicialment projectat com a homenatge als pobles d'Europa i de la Mediterrània) i s'ha reconvertit en 9 els 4 rajos de llum que es projecten des de darrera del Palau Nacional. (si no fos pel seu contingut, hom pensaria que el Palau es d'una nació poc nostrada) i encara es batalla per dignificar el Castell de Montjuïc símbol de la repressió des d'el segle XVIII.
A les antípodes de la intenció d'elaborar un conjunt harmònic símbol de la catalanitat, ens trobem amb una suma d'elements deslligats i, crec que molt conscientment, adreçats a espanyolitzar ja no només l'espai físic sinó l'espiritual dels catalans a Barcelona.

Contra tot això lluitem ara, contra la dictadura dels símbols i a favor de la recuperació de l'autoestima, pas previ a la recuperació nacional. Catalunya necessita una nova Renaixença.
Sincerament penso que hi ha gent (ara en diuen capital humà per allò de que vivim sota un sistema capitalista) al món de la cultura a casa nostra prou qualificada per endegar un moviment alhora de renovació i innovació cultural i artístic. Superada la malaltia contemporània anomenada individualisme ens disposaríem a contemplar un cop més la glòria d'una cultura nascuda a la vora de la Mediterrània per regalar una manera de veure la vida a tot el món.

Això és el que ens han robat. Ara cal lluitar per recuperar-ho.