Sense voler entrar en el seus antecedents històrics -si va néixer el segle XIX o el mateix endemà de l'11 de Setembre de 1714, o abans fins i tot- la seva realitat, força i actualitat és ben palpable, tot i que molt sovint des de fora i massa sovint des de dins se l'ha volgut enterrar.
Això és el primer que sen's planteja. Malgrat tot i malgrat tots l'independentisme no només no minva sinó que es presenta amb més força que mai tot començant el segle XXI. Sembla clar que aquest neix com a resposta política a un sentiment, el de pertinença nacional (en aquest cas a Catalunya), i a una constatació, Catalunya (els Països Catalans) no troba de manera natural el seu espai dins Espanya (més, menys, o gens plurinacional). És doncs la resposta a un problema.

El "cert aire de família" que defineix tant bé el nacionalisme a casa nostra (en paraules del sempre brillant filòsof Terricabres), no bufa més enllà dels PPCC. Per què ho hauria de fer? Cap dels projectes d'Espanya des de Felip V fins a Zapatero -amés del nascuts a casa nostra des del poeta Maragall passant per Cambó i acabant amb el roquisme- ha convençut mai els catalans. És lògic per altra banda. No es fan pensant en nosaltres, millor dit, es fan pensant (conscient o inconscientment) contra nosaltres. Ho fan en la mesura que pensar en Espanya no és pensar en Catalunya per molt que alguns ho pretenguin fer compatible. Si es parteix d'una idea principal, i aquesta és Espanya és lògic actuar per protegir el fonament bàsic sometent a aquest qualsevol altre realitat, ja sigui gallega, basca, catalana o murciana. Per altra banda tractar de canviar la idea en ella mateixa és del tot impossible i del tot lluny, evidentment, de les intencions dels mateixos espanyols. Finalment de manera inevitable ens toca rebre.
Gràficament, per molt bona voluntat que hi hagi o pugui haver a Madrid, no es poden barrejar pomes i peres. O si ho volen, només és una qüestió demogràfica, 40 milions d'espanyols contra 7 de catalans. Res a fer. Tots els apropaments possibles practicats fins ara són i seran un mer maquillatge.

I així estem, avancen el segles, s'inicien noves legislatures, es succeeixen monarques, dictadors i presidents de govern, però els catalans cada cop més independentistes.
No pot ser d'altra manera. Qualsevol català sense distincions socials n'és conscient de tot això. Si cap projecte d'Espanya en prop de 300 anys ens ha satisfet, perquè ho hauria de fer ara?
Personalment he arribat a la conclusió que si l'independentisme avui als PPCC no és ja aclaparadorament majoritari és simplement perquè molts de nosaltres tenim vincles afectius amb Espanya, no és pot negar. Qui no té un pare, mare, oncle, avi...espanyols? I aquests vincles fan pensar -crec erròniament- que una emancipació catalana significa una traïció a un passat familiar i un previsible enfrontament amb branques familiars més enllà de Salses i Guardamar.
No negarem que Catalunya generalment no és entesa a la resta de l'Estat malgrat anys de convivència i vincles de tota mena (comercials, familiars...), però siguem lògics, o potser pràctics. Podem tenir la nostra cultura i la nostra economia permanentment amenaçades perquè la tieta de Cabra, de Cieza o de Calatayud potser no entén que no volem ser espanyols perquè no ens hi sentim o bàsicament no ens convé. Ja mirarem d'explicar-li que no la odiem que simplement és millor així i que continuarem anant-la a visitar durant les vacances perquè l'estimem i en ho passem veritablement bé, i que el nacionalisme català és majoritàriament integrador i tothom és benvingut, i que casa nostra és casa seva.
Ai si publiquessin les balances econòmiques i el finançament de les CCAA i l'Estat!, que fàcil seria fer-se entendre amb les nostres tietes!. (Si us plau no deixeu de llegir els estudis del professor Tremosa que no deixen espai al dubte).
Afortunadament això també està canviant, i moltes primeres espasses nacionals tenen els seus orígens familiars fora (Carod Rovira, Julia Otero, Gaby Cairo...), és només qüestió de temps.

M'agradaria ara donar-li l'espai que mereix a una qüestió per la qual es passa sempre per sobre, la de com ens definim els catalans. I en aquest sentit m'agradaria comentar el Baròmetre d'Opinió (octubre 2004) que encarrega regularment la Generalitat. Segons aquest un 20'6% dels catalans que constesten si a la pregunta "Vostè creu que Catalunya hauria de poder decidir quina és la seva relació amb Espanya?" es decanten per un estat independent. Pocs?, molts?. Que passa amb els que diuen no?, un 18'8%.
A mi em semblen molts, cada cop més. Però no es aquesta la dada més remarcable per mi. Si alguna cosa deixa clara l'enquesta, i no m'explico perquè no es comenta, és que l'opinió majoritària és la que correspon a un "estat dins una Espanya federal" amb un 32'9% dels que contesten si a la primera pregunta, per damunt del 31'8% que opinen que les coses han d'estar com estan, és a dir, "una comunitat autònoma".
Amigues i amics, quines dades més reveladores. Tot i no ser la meva preferència la que encaixa amb la majoritària, resulta que entre els independentistes i els que volen un estat federal sumem un 53'5%. No creuen que és aquesta una xifra prou important com per parlar abastament? I tot plegat amb un espai comunicacional (els creadors d'opinió pública numero 1) altament espanyolitzat jugant-hi en contra. Admirable.
Sincerament, crec que són dades que conviden a pensar de manera optimista en un diferent futur escenari nacional. De llarg justifiquen la redacció d'un nou estatut, però és que amés aquest ha d'apuntar necessàriament molt i molt alt si no vol ser una nova decepció en les aspiracions nacionals dels catalans. I en aquest sentit qualsevol fre a Madrid d'aquestes no faran sinó més que augmentar les xifres d'independentistes.

Cabria pensar, tot tornant a l'anàlisi dels vincles familiars amb Espanya, que l'opció federal és potser la que fa sentir-se més còmodes a molts dels que tenen llaços d'aquesta mena. És potser l'opció Maragall, no tant, de moment, la del PSC, però hi arribaran. Reveladores són aquestes paraules de Montilla davant les pressions de Madrid al tripartit: "El PSC, sense el PSOE, mai serà majoritari a Catalunya, però el PSOE, sense el PSC, no passarà de ser testimonial".

Opino que el posicionament federal és un fet de transició cap a idearis més independentistes, no pot ser d'altra manera. Un exemple: si en un futur, vora un 20% de la població de Catalunya serà previsiblement d'origen sudamericà, subsaharià, magrebí o de l'Europa de l'est, que passarà aleshores, que ens sentirem aleshores argentins, guineans, marroquins i polonesos?, evidentment no. En la mesura que els nouvinguts es vagin adaptant Catalunya serà cada cop menys espanyola. Aquest és un gran repte que obliga a tenir plenes competències en matèria d'immigració, cultura i ensenyament. El llarg termini juga a favor de Catalunya sempre i quan políticament es vulgui catalanitzar el país.

Sigui com sigui les xifres demostren un clar moviment dels catalans vers posicions sobiranistes. Una possible resposta als dubtes als que s'enfrontava l'Antonio Franco a les pàgines d'El Periódico -en referència a la polèmica de l'hoquei patins- quan es plantejava que Catalunya debia ser "el país del món en el qual hi ha més gent no independentista que somriu i fa l'ullet als que si que ho són quan aquests s'expressen o fan propaganda directa o indirecta de les seves idees." Continuava demanant-se com podia ser que, els catalans "s'expressen lliurement a les urnes, sense pressions, a través del vot secret, aposten molt majoritàriament per formacions que no es presenten davant els electors com independentistes." Es crea així, i segons Franco, una "extrema ambigüitat general". Si senyor Franco, l'ambigüitat que demana una sana convivència entre tots els catalans. O potser és que si que ho som d'independentistes, o estem en el camí de ser-ho. Potser és que mai sen's ha demanat clarament en un plebiscit si volem o no ser independents. Potser unes eleccions municipals, autonòmiques, o generals, són només això, municipals, autonòmiques i generals, no pas un referèndum sobre sobirania que les lleis espanyoles ja es van encarregar d'impedir perquè els espanyols d'Espanya saben que potser el perdrien.
Però si ho volen més clar, resulta que un 11'2% dels votants del partit "que no es presenta davant dels electors com a independentista" es declara independentista segons la mateixa enquesta. És clar que una cosa és ser cec i un altra no voler veure.

Els autonomistes són un grup de difícil interpretació. Ho veig com una opció molt heterogènia, una barreja dels que hi creuen firmement, els que no volen complicar-se la vida, els que sempre diuen ok a l'estat present de les coses (això inclou els que diuen ok a un dictadura), i els que no saben/no contesten però no volen que ningú sàpiga que no no contesten perquè no saben. De fet els autonomistes són el segon grup en importància després dels federalistes, i clarament la bossa on políticament uns i altres hi fiquen ma. Per mi, alguns futurs federalistes i per tant també futurs independentistes. Massa optimista potser. No puc evitar-ho, aquest ha sigut si fa o no fa el flux els darrers vint anys i no se perquè hauria de canviar.

Francament no se que vol dir contestar No a la pregunta "Vostè creu que Catalunya hauria de poder decidir quina és la seva relació amb Espanya?". Em desconcerta més al veure que un 3'2% de votants d'ERC i un 14% de CiU es decanten per aquesta opció. Només se m'acudeixen les següents possibilitats:
- No, no m'emprenyi que tinc pressa.
- No, España una grande y libre.
- No, no hauria de poder, perquè ja pot.
En qualsevol cas caldria una mica més de definició d'aquest grup, potser retocant la pregunta. Un col.lectiu que representa un no menystenible 18'8% a l'enquesta.

Per finalitzar, hi ha un altra opció nacional que tocaré breument, la regionalista. Si, encara hi ha regionalistes. Encara recordo un article que em va fer arribar una bona amiga. Un article d'en Racionero a La Vanguardia titulat "Cosmopolitanismo y nacionalismo" ple de naftalina on en Luís (tot i ser de la Seu d'Urgell) comparava la geopolítica amb un sistema jeràrquic viu de cercles concèntrics on Catalunya seria només un subconjunt d'Espanya. Costa creure que fins i tot en Racionero no se n'adoni que per ser europeus no necessitem ser o sentir-nos espanyols.
A tall d'exemple ben gràfic, si fos com diu Racionero, la gent de la Cerdanya a hores d'ara serien una colla d'esquizofrènics dividits com estan en dos estats (espanyol i francès). Però es clar que si el teu sou ve de Madrid, que hem de dir oi?. Es comença acceptant un càrrec ofert pel PP com a director de la Biblioteca Nacional d'Espanya i s'acaba parlant català en la intimitat i més regionalista que Fraga. Per sort l'aire de família espolsa la caspa que només representa un 4'9% a l'enquesta.

En resum, mentre alguns perden el temps intentant fent compatible Apple i Microsoft, Mac i Pc, hi ha un malalt en tractament, la gravetat del qual depèn segons faci el diagnòstic un metge o altre. A curt termini pot no semblar greu però a llarg termini ens hi va la vida. Tranquils, amb un tractament fet a mida ens ensortirem.

Crec sincerament que aquest segle és el de la Independència de Catalunya. Si bé no podem canviar Espanya, Catalunya la fem i la farem els catalans.

Miqui Mel
24 de Desembre 2004.