La societat badalonina és complexa, probablement de les més complexes del Principat. Diferents onades migratòries han dibuixat un mapa urbanístic i humà allunyat del que seria desitjable. Quaranta anys després de la primera onada dels anys seixanta no podem dir que la societat local estigui cohesionada ni molt menys. Una dictadura anihiladora i posteriorment una manca de fermesa nacional a donat com a resultat una ciutat -no és pas l'única- caracteritzada per la presència de guetos de tota mena on la cultura autòctona no és ja la principal i gaire be podríem considerar un gueto més el dels catalanoparlants habituals que podríem situar en barris com ara el Centre, Casagemes, Dalt la Vila o el Progrés. En aquest context qualsevol moviment que pugui semblar amenaçar el ja prou delicat statu quo local està condemnat a provocar reaccions de tota mena, sovint desproporcionades. L'exemple més evident el trobem en la resposta a una de les manifestacions culturals més visibles. El culte religiós.
No és una cosa nova. Tot i que a diferent escala, no podem oblidar com membres del col.lectiu de persones diguem-ne autòctones (conegudes per molts com a BTV -Badalonins de Tota la Vida-) han rebutjat sempre les processons de setmana santa que no es fessin en absolut silenci. O com les primeres esglésies evangèliques també van desfermar cert rebuig titllades aleshores de "massa sorolloses". Ara ens trobem davant d'un culte força més silenciós però que paradoxalment és el que potser provoca una reacció més agre per part dels ciutadans no musulmans. El motius poden ser molt diversos però el que es rebutja de manera genèrica és simplement la diferència.

És una autèntica llàstima però no estem educats en la cultura del respecte a la diferència i a la diversitat. L'àmbit religiós de cadascú és -en una societat laica- un àmbit personal de decisió plenament respectable i en teoria hauria de restar fora de qualsevol crítica aliena. El fet que algú als PPCC practiqui una religió no catòlica no el situa per se com a subjecte inadaptat. En altres paraules, a casa seva cadascú fa la seva. És evident per altra banda que la majoria de les religions requereixen de centres de culte on poder ser exercides, en el cas islàmic parlem de mesquites, les quals, com qualsevol altre equipament, requereixen d'unes llicències municipals i de l'acompliment de certes mesures de seguretat i higiene comunes a altres centres on potencialment es puguin reunir un nombre important de persones. Complerts els requisits legals ningú no hauria de qüestionar la situació d'un centre privat de culte religiós, sigui de la mena que sigui, i és obligació del consistori i de les autoritats locals garantir la seguretat dels assistents i la lliure expressió del seu culte en l'àmbit privat que és una mesquita. El mateix rigor s'ha d'aplicar a tots els casos i no depenent del tipus de culte que s'hi vulgui realitzar. Tanmateix no és competència de l'Ajuntament cercar locals per a ús privat de ningú ni opinar on es més adient instal·lar-ne oratoris.

Cal no oblidar però que la polèmica no s'hauria produït si l'Ajuntament hagués aplicat la normativa des de bon començament. Un Ajuntament massa acostumat a fer la viu viu, no enfrontant-se als problemes seriosos de la ciutat quan toca i com toca. Si s'hagués precintat el local de bon començament i no després que més de 300 persones s'hi reunissin regularment el problema ara seria més lleu.
Sota un punt de vista laicista podria semblar preferible una biblioteca a una església o una mesquita però hauríem sempre de saber diferenciar entre el que és un equipament públic i un de privat, per tant és absurd opinar sobre que vols que s'obri al local de sota casa teva quan tu no n'ets el propietari, i si es vol, el que caldria seria revisar el principi capitalista de la propietat privada, cosa legitima, però que no sembla sigui el tema de discussió.
És molt greu que una associació dita de veïns (Sant Jaume, el Gorg-Mar, Congrés i Joaquim Ruyra) s'oposi a la instal·lació d'una mesquita arribant a reunir signatures en contra. Caldria vigilar els elements que inciten aquest tipus d'iniciatives de ben aprop si no volem tenir sorpreses desagradables en un futur. En aquesta línia la postura del senyor Albiol (PP) com gaire be sempre és nefasta. L'escolanet d'en Fraga ha volgut rememorar allò de "la calle es mia" però cal dir-li que el carrer també és dels musulmans que paguen els impostos municipals.

El problema però és més global. No hi ha un model de ciutat, ni tant sols sabem quin model de societat volem. Se'n parla molt, es fan tota mena de conferències, se suposa que existeix una comissió per a la convivència, plans sobre el paper, etc, però finalment res de res. El repte d'aquest segle és massa gran per deixar-ho en mans de la improvització. Qualsevol voluntat real de construcció social -amb inici necessari als barris i les ciutats- passa per l'elaboració d'un model on la cultura autòctona (la catalana en aquest cas) actuï com a referència i sigui base aglutinadora. Un veritable espai comú a tothom vingui d'on vingui. Una cultura que per altra banda necessita exercir el lideratge per sobreviure i que és la única legitimada en l'àmbit que li es propi (els PPCC). Assumir aquests valors hauria de ser prioritari i és sens dubte la millor eina de cohesió social del país.

Als senyors del govern municipal, a l'oposició i a la societat civil badalonina: Cal un pla real d'actuació d'acollida d'immigrants. Un pla ben detallat i dotat que tingui en compte des de l'habitatge a l'educació passant per la sanitat i les polítiques d'ocupació, calen classes de català gratuïtes pels nouvinguts de totes les edats ja hagin arribat ara o fa vint anys, atenció especial a les escoles, treballadors socials, cal explicar als que venen la realitat del país, i al que hi som com és la realitat dels que hi arriben (potser fora bona idea un centre multi-religiós com alguns han apuntat) i un llarg etc. Allunyar a espais inhabitats els centres de culte és absurd, es potencia la sensació de que es tracta d'apestats amb tot el que això te de negatiu, més si cal si la proposta ve del mateix govern local. Es aquesta la pedagogia que es vol donar? Com deia recentment el catedràtic d'història de l'Islam, Bernabé López, "la integració és un procés de dos".
No sabem si la immigració és el problema número u de la ciutat però si que és el que es percep com a tal per a molta gent. Ja vam suspendre aquesta assignatura per diferents raons ara fa unes dècades, no podem tornar a badar, ens hi va l'equilibri de la nostra societat i la supervivència de la cultura catalana.

Blancs, grocs, negres, musulmans, catòlics, ateus, agnòstics, budistes, paquistanesos, andalusos, murcians, equatorians, rusos, xinesos... mateixos drets i obligacions, tots badalonins, tots catalans, si els deixem ser-ho i ells hi volen.

Recull de Premsa sobre el tema

Article Relacionat