La Plataforma per la Llengua ha interposat una denúncia formal davant l'Institut Català de Consum contra els supermercats Dia per incompliment de la llei de política lingüística. Curiosament, els mateixos supermercats que van denunciar l'Èric, un entremaliat noi de 14 anys de Lloret, aconseguint que l'imputessin per presumpte terrorista i requisessin alguns dels seus bens (ordinador, disquets...). Des de el 19 de setembre i fins que el passat 21 de febrer la fiscalia de menors de l'Audiencia Nacional de Madrid no va arxivar el cas, l'Èric ha hagut de suportar vint guàrdies civils assaltant casa seva, l'interrogatori indigne del fiscal, i fins i tot l'actitud d'una psicòloga de l'Audiencia, imagino filla de la "Sección Femenina", que de poc no li fa cantar el "Cara al Sol" al pobre noi.

Breument. Un supermercat Dia de Lloret, d'aquells que ni a Lloret ni enlloc dels PPCC etiqueta en català, el va denunciar per haver rebut un correu-e (també el van rebre Mercadona i Llet Pasqual sense conseqüències) on exigia en nom de l'Exèrcit del Fènix (tret de la violenta i despietada saga de Harry Potter) que etiquetessin els productes en català afegint que continuaria enviant correus si no li feien cas. Que va passar després?, doncs no se si algú a Madrid va tenir en compte que l'empresa Dia pertanya al grup Carrefour que dirigeix l'exemplar home, fill del Movimiento, Rafael Arias Salgado, o simplement van aplicar el mètode visceral, és a dir, és català? alguna cosa dolenta deu haver fet.

L'Èric m'ha recordat d'alguna manera com era jo a la seva edat, un noi d'institut a Badalona que es dedicava -com molts altres- a guixar les taules amb estelades de Terra Lliure tot i no tenir cap relació amb la banda independentista armada. Dit això, soc conscient que si algú em llegeix a Madrid, no trigarà ni cinc segons en acusar-me d'apologia del terrorisme i de "batasuno". Crec que caldria pensar per un moment el trist que resulta haver de dir explícitament que no pertanyes a cap col.lectiu il·legalitzat cada cop que parlem d'un tema "delicat".

Bé, posem per cas que quan jo em dedicava a aquests passatemps alguna senyora de la neteja de passat falangista m'hagués enxampat. Tenint en compte el cas de l'Èric i que les víctimes de la "Garzonada" del 1992 van haver de patir tot tipus de tortures, a mi, com a mínim m'haurien deixat sense pati durant un mes, i m'haurien obligat a visionar cent capítols del Nodo remasteritzats especialment per a l'ocasió. I com no, mai hauria tingut la magnífica possibilitat de ser funcionari. Quina sort vaig tenir!

L'Èric, però, no n'ha tingut tanta. Mentre Dia ha negat durant tot el procés -i fins que el dia 4 de gener anunciava que es retirava del procediment- per evitar patir el boicot ciutadà que es va iniciar amb el procés, la família sembla que presentarà una queixa formal a la fiscalia per tot el mal que aquesta colla d'ignorants aprenents de feixista els han causat. Des d'aquestes línies els animo a denunciar com calgui on calgui. Mai he sigut un fan dels Dia, amb el seu pèssim ordre i atenció, però a partir d'ara no em veuran ni per accident el dia que se m'acabin les existències de la meva matèria primera "El Caserio"

I si, aquest article és per recordar que no existeix plena llibertat d'expressió (i si no és plena no és llibertat), que existeix la censura, que continua la persecució, que no tenim dret ni a exigir que els compleixin les lleis que tant ens costa aprovar, i que no podem tancar els ulls al degoteig constant de casos d'abús de les autoritats espanyoles que cerquen desfer la nostra dignitat i identitat.

La Unió Europea ja va condemnar l'Estat Espanyol a indemnitzar les víctimes de la tortura del 1992. Marcelo Otamendi, però, continua processat i sense el seu diari Egunkaria... quan les evidències el deixin en total llibertat l'Estat Espanyol segurament no haurà de tornar les pèrdues econòmiques que el tancament ha suposat, i el que es pitjor, els bascos seguiran sense un diari en euskera. Fer pintades als murs està tant perseguit ara com durant la "transició", es clar que depèn de que pintis... Amb tanta evidència no es pot continuar parlant de victimisme.

És així de terrible i patètic. Això si, a nosaltres ens queda no oblidar, no abaixar la guàrdia i cridar cada dia ben alt els noms dels opressors, cada dia fins que paguin pel mal que ens fan només per ser catalans, o simplement per no voler ser espanyols.

7 de març 2005.