Aquests dies s'està esdevenint una interessant discussió sobre l'ús de les llengües en diferents àmbits institucionals. D'una banda i des de fa ja un temps la Comissió Europea sembla haver establert una diferenciació entre llengües de treball intern, un reduït grup de tres llengües (anglès, francès i alemany) que són les que s'utilitzen efectivament en tots els casos, i un segon grup també de treball on es trobarien gaire bé tota la resta (castellà, italià, eslovè, letó...) amb un ús més restringit però. No és d'estranyar que sota aquestes pautes espanyols i italians s'incomodin.
Per altra banda portem setmanes observant com el Parlamento espanyol no té una política clara envers l'ús de les altres llengües oficials a l'Estat (català, euskera i gallec) amb continus enfrontaments entre el president de la cambra, Manuel Marín, i diputats d'ERC, especialment Joan Tardà.

Tot plegat demostra que no hi ha un criteri objectiu a l'Estat, i potser tampoc a l'UE, sobre quin ha de ser l'ús de les diferents llengües als fòrums de decisió, o, si més no, els que hi ha són discutibles. Des de la darrera ampliació europea s'han afegit nou noves llengües i sembla que el criteri establert per encabir tothom és el de tenir tres llengües internes de treball que responen a les tres més parlades per la població comunitària. El motiu apuntat per establir aquesta discriminació envers la resta, com no, és l'econòmic. La despesa comunitària per dotar les sales de premsa d'intèrprets per a les 19 llengües de la Unió és de 5.6 milions d'euros, i han decidit que aquesta quantitat és excessiva.

És evident que aquesta decisió no ha caigut bé als nostres veïns espanyols (no són els únics) que entre d'altres arguments esgrimeixen parlar la tercera llengua del món per demanar ser inclosos al grup de privilegiats.
Diria que potser no els falta raó per queixar-se. Però que passa quan mirem la realitat del particular cas de l'Estat Espanyol fronteres endins? Doncs que descobrim que l'ús de les llengües oficials de les nacionalitats de l'Estat no està regulat, i si fa o no fa, està tàcitament prohibit. En aquest sentit la despesa estatal en traductors és exactament 0, ja que fins ara han estat el propis diputats qui han fet les traduccions de les seves comptades intervencions en llengües diferents del castellà. Però la qüestió és encara més preocupant quan resulta que vint segons d'intervenció són considerats un excés per Manuel Marín, i aquest amb una contundència impròpia fa abandonar la tribuna al congressista Tardà, per més tard confirmar que està vetat denou l'ús de qualsevol altra llengua que no sigui el castellà al Congreso de Diputados. Estaria bé que s'aclareixin d'una vegada, pluriculturals o plurisotmesos?

Però no és només aquesta assignatura la que suspèn l'Estat. Malgrat haver-la ratificat, l'aplicació efectiva de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries es encara pendent.

Mentrestant a Europa, la Carta Magna defensa al text la diversitat lingüística (títol 1r. art.1.3 punt 3 -Objectius de la Unió-) però el que aplica en la pràctica no és altra cosa que criteris discriminatoris.

Tot i que no resoldria del tot el conflicte, es podria considerar afegir al triumvirat de llengües almenys una quarta que coincidís amb la llengua del país membre que ostenti la presidència de la Unió aquell any. Una llengua més no suposaria gran terrabastall econòmic, i com a mínim de tant en tant es veurien representades de igual a igual totes les llengües. En el cas espanyol potser es podrien utilitzar les llengües diferents del castellà durant la seva presidència en el actes que s'esdevinguessin en els territoris d'on és pròpia cadascuna d'elles. Solució de pas mentre Catalunya no sigui un membre més de la Unió, es clar.

En aquest context les reclamacions castellanes cal interpretar-les més com un desesperat intent de passar a participar del club dels privilegiats que no pas com un convenciment de la necessitat de tractar totes les llengües d'igual manera.
Resulta bastant còmic veure els espanyols enfrontar-se a una realitat comunitària que ells mateixos han col·laborat enèrgicament a crear, com a exemple, la recent campanya pel si entorn la consulta europea per la primera Constitució Europea.

És evident que les prioritats espanyoles no passen per oficialitzar l'ús del català en l'Europa comunitària, i mentre se'ns entreté amb la pantomima de Moratinos i Cia. per aconseguir un cert reconeixement del català a la UE (llengua de 3ª) resulta que tant al Parlamento com al Senado continuen prohibint de facto l'ús de la nostra i altres llengües. Diferents mostres de com en ple segle XXI l'imperialisme lingüístic i cultural és de més actualitat que mai. Circula una nefasta pedagogia de la qual se'n desprenen dues qüestions: primerament cal tenir un estat perquè la teva llengua sigui considerada de categoria, i segon cal tenir més de mig centenar de milions de parlants perquè aquesta categoria sigui de primera.

La tragèdia de tot plegat es comprovar com mentre unes llengües lluiten per expandir encara més el seu territori natural d'influència -per passar a primera divisió- sense estalviar-se si cal dialèctiques bel·licistes (Jesús Ruiz Mantilla deia fa poc al País Semanal: "la batalla del idioma se libra en muchos territorios y hay que ganarla con más diplomacia que enfrentamientos aunque también con armas y herramientas que faltan aún por definir") o pugilístiques ("El español contra las cuerdas, en la UE" titulava fa poc El País), d'altres ens conformem amb no desaparèixer i prou. I tot dins la mateixa meravellosa Europa de la nova constitució.

Tant de bo l'esperit vernacle aixequi el cap algun dia per posar cadascú al seu lloc, i així la justícia ja no s'haurà de tapar els ulls per no haver de veure com la seva balança sempre es decanta cap a una banda.

16 de març 2005.