El realisme ataca de nou. "Hem de ser realistes" diuen. "No estirem més el braç que la màniga", "siguem responsables", "cal ser pràctics", "no és moment de maximalismes"... El que volen dir és "hem de deixar les coses com ja estan".
Ara és al voltant de l'Estatut però és el pa nostre de cada dia. És la resposta automàtica a qualsevol intent de donar un salt qualitatiu en tots els temes que ens ocupen i preocupen. El tic conservador, ranci, immobilista que nega qualsevol possibilitat d'avenç significatiu sigui quina sigui la qüestió. Entre els seus seguidors, nacionalistes dits "constitucionalistes", aquells qui abans volien els tancs als carrers per frenar tota obertura democràtica, els que mai no van pagar pels seus crims durant la dictadura, els submisos que no mouen peça sinó és amb el permís de la família des de Madrid, els covards que no han assolit mai la majoria d'edat política, els qui se senten més lligats al catolicisme reaccionari espanyol que al laïcisme tolerant i inclusiu dels catalans, els possibilistes atrapats entre el somni i l'estatus quo...

Atorguen sense dir-ho al concepte "realisme" un valor positiu que m'hauran de disculpar jo no ser veure enlloc. El realisme no dona de menjar, ni augmenta la teva qualitat de vida, no construeix quilòmetres de TGV, ni fa pistes als aeroports, ni augmenta les zones protegides, ni l'oferta d'habitatge de lloguer, ni torna més diners dels nostres impostos als catalans... ans el contrari. Deixa les coses com estan, es a dir, el que no funciona no ho arregla i el que sembla que va be com que lògicament tot té data de caducitat, acaba per fallar també. Serà per això que una colla d'intelectbuidats volen "restablir la realitat"?, que uns folkloristes amics de l'amo pensen que hem anat massa lluny?

El realisme és simplement la negació, un sinònim de no. L'ara no toca, el no pensem tocar una coma, el ja està bé tot com està, la dictadura de l'inamovible, l'avantsala de la submissió. El que ens condemna a la caverna sinó sabem ser més agosarats de tant en tant. Una corretja que et lliga mentre creixes i t'estreny cada cop més fins ofegar-te al costat del teu amo. La mort.

Ja sabem com és la realitat, l'hem de suportar a diari. De fet suportem una realitat aliena des de 1714. La realitat dels qui ens volen eliminar des d'aleshores. Com podem construir una nova realitat sense moure una sola coma de la Constitució espanyola? Quina mena de llibertat és aquella que és condicional, que no permet canviar d'opinió, de dir no en un moment donat?
No ens neguin la possibilitat de continuar creixent, de ser més lliures, més justos, més solidaris, més pròspers. És moment d'utopies, d'apuntar alt, de noves fites, de fer realitat els somnis. Ja sabem que la realitat dels que no ens volen lliures se'ns tornarà a tractar d'imposar. No els posem fàcil les coses. Que s'emprenyi l'amo! Despullem-los, que la ciutadania vegi clarament qui són els seus botxins, que es retratin ells sols, aleshores tothom sabrà que hem de fer.

25 de juliol 2005.