Un passeig per la seva filmografia

Un perro andaluz | La edad de oro | Los olvidados | Él | Ensayo de un crimen

 

 

Un perro andaluz

L'argument d'aquesta pel·lícula sorgí d'una forta unió amb el seu amic salvador Dalí: " De hecho Dalí i yo éramos uña i carne por aquella época". Però malgrat això, afirma que el film és purament seu i que Dalí només intervingué en l'escena dels capellans arrossegats: escena magistral que fa una crítica directa a l'església i al catoliscisme.

La veritat és que "Un Chien Andalou" és una pel·lícula realment innovadora. L'evolució del film no té cap lògica; uneix el món de l'imaginari i la irracionalitat amb l'objectiu que les imatges en si puguin fer poesia. De fet, Buñuel no buscava res més que això: fer poesia amb les seves pel·lícules, unir el que semblava irreconciliable. Buñuel en una revista de l'època va declarar que no es tractava, però, d'un assaig estètic, sinó d'una desesperada crida al crim, el seu objectiu no era agradar, sino provocar. Quan va presentar la pel·lícula en el Cineclub de Madrid va dir unes paraules que considero molt interessants: " Históricamente, este film representa una violenta reacción contra lo que en aquella altura se llamava avantguarde, que estaba dirihida exculsivamente a la sensibilidad artística y a la razón del espectador…En Un chien andalou, el director toma posición por primera vez en un plano poético-moral…Su objetivo es provocar en el espectador reacciones instintivas de repulsión y atracción. Nada en la pel·lícula simboliza ninguna cosa." Amb aquestes paraules es constata, doncs, la voluntat del cineasta per perturbar i incomodar a l'espectador.

Malgrat tot això, el surrealisme mai va tenir bones relacions amb el psicoanàlisi freudià, encara que ambdós tractaven a l'espectador com un "voyeur", és a dir, com un nen petit que observa tot el que va passant al seu voltant i per aquest motiu comença la pel·lícula dient: "Érase una vez…". Tracta el film com si estigués explicant un conte, encara que els contes tenen un fil argumental coherent (cosa que aquesta pel·lícula de Luis Buñuel no té). Per tant, tant el psicoanalisme freudià, com Buñuel consideraven a l'espectador com un nen que observava imatges, i la interpretació la deixaven lliure per a cada espectador; cadascú ho interpreta com pot.
"Un perro andaluz" és,doncs, un sense fi de surrealismes en els quals apareix molt la relació REALITAT-DESIG que tant li agradava al cineasta. El desig s'observa, per exemple, en l'escena en la qual un home toca els pits a una dona d'una manera absolutament salvatge i passional; babeja,és fins i tot agressiu,…però la mateixa realitat de la dona el rebutja i el desig d'aquest personatge no es pot arribar a consumar. Parla sempre d'aquest desig impossible. És una escena violenta, salvatge, però amb un toc d'erotisme que desperta una còctel de sentiments extranys per l'espectador. A més a més, el fet que vagi lligada amb l'escena en la qual l'home arrossega els capellans, els pianos de cua,..fa que sigui veritablemnt surrealista i impactant. Apareix, doncs, el concepte d'erotisme tant present en les obres de Buñuel: "Creo necesario decir (ya que esto explica en parte mi modesto trabajo postrior) que los dos sentimientos básicos de mi niñez, que permanecieron dentro de mi hasta la adolescencia, fueron el de un profundo erotismo, al principio sublimado por una gran fe religiosa, y después la perfecta consciencia de la muerte (…)." En aquesta cita apareixen tres conceptes francament importants en la seva filmografia: l'erotisme abans esmentat, la religió (en un principi acceptada però posteriorment molt rebutjada) i el concepte de la mort, també present en els seus arguments.

Voldrà crear, doncs, un rebuig a la població a través dels tabús de l'ésser humà i de la societat en general. Buñuel coincidia amb les paraules de Breton quan deia que les coses s'han de presentar d'una manera rebutjable ja que a partir del rebuig podrem parlar de bellesa; quan les coses són fàcils no pot existir bellesa.

En veure aquesta pel·lícula l'espectador se sent absolutament traït; se li trenquen tots els cànons al anul·lar-li qualsevol coordenada d'espai i de temps. Això ho dic, perquè en aquest film les escenes es relacionen les unes amb les altres mitjançant encadenats, però res més, no tenen cap relació entre elles i òbviament això desconcerta totalment a l'espectador.Els plans se succeeixen uns amb els altres sense seguir la lògica tradicional; en definitiva és com si estiguéssim presenciant un somni, els elements del qual no segueixen una lògica externa sinó interna i que estan únicament guiats pel subconscient. És, doncs, una pura rebelió contra la raó.

Però a part de tots els elements artístics i de la seva sorprenent imaginació i creativitat, les pel·lícules de Buñuel segueixen sent interessants degut a la seva elevada tècnica artística. Els fotogrames gaudeixen d'una molt bona qualitat i el plans i enfocs són impressionantment rics. Tècniques com el ralentí ( càmera lenta amb l'objectiu de dilatar el temps i intensificar l'acció), els tractament dels angles, l'alternància dels primers plans amb plans allunyats (això, com he comentat abans, s'observa sobretot quan apareix un element surrealista, amb primer pla, dins d'una història més o menys realista filmada amb un pla més general), el gran domini dels raccords (malgrat que J.Francisco Aranda en la seva biografía crítica diu que alguns són realment catastròfics),etc…enriqueixen molt el muntage i li dónen un ritme molt interessant al film.
"Un perro andaluz" va tocar l'èxit força aviat, i des d'aquest moment Luis Buñuel va començar a despertar expectatives entre els crítics i el públic. Per aquest motiu, la seva segona pel·lícula tenia el llistó molt alt. Però no tot van ser complicacions, ja que el fet de que ja comencés a ser mínimamnet reconegut va fer que no tingués problema a l'hora de trobar una subvenció econòmica.