Ensayo de un crimen

Un perro andaluz | La edad de oro | Los olvidados | Él | Ensayo de un crimen

No m'agradaria tampoc, deixar-me de comentar una altra pel·lícula que personalment em va entusiasmer: "Ensayo de un crimen" (1955). L'argument d'aquest film estava inspirat originàriament en la novel·la, la única novel·la, del dramaturg mexicà Rodolfo Usigli.

Personalment crec que és una pel·lícula exquisita amb un argument molt intal·ligent. Buñuel aconsegueix crear un protagonista realment frustrat perquè mai aconsegueix ser el braç executor dels assassinats que tant es planeja. Crea, doncs, un antiheroi. És la història d'Archibaldo de la cruz, un aspirant a assassí en sèrie una mica gafe ; sent un nen descobreix que l'erotisme i la mort ( tornen a aparèixer per tant aquests elements) poden anar íntimament units al contemplar les eròtiques cames de la seva institutriu assessinada accidentalment per una bala revolucionària.Des d'aquest moment, no cesarà els seus desitjos d'assassinar a moltes dones ( des d'una monja insuportable a una adúltera esposa). Però totes elles acabaran morint just abans de que ell anés a realitzar l'assassinat. Té per tant molts elements còmics, barrejats òbviament amb escenes cruels i desagradables. Ressalto, doncs, la importància del forward en aquesta pel·lícula ja que contínuament el protagonista es trasllada al futur per imaginar-se com seran els assassinats que està tan desitjós de fer.
És molt interessant l'escena en la qual hi ha un joc, per part del protagonista, entre una dona i el seu maniquí. Aquí buñuel pretén que es barregi ficció i relitat. Quan la dona real decideix marxar dient-li que ja no es tornaran a veure mai més, Archibaldo intentar a pagar la seva fúria amb el maniquí. L'agafa i l'intenta matar com si fos de carn i os però al final decideix trencar-la: li treu una cama i la crema. Aquí el protagonista es recrea en el moment, gaudeix d'aquesta acció ja que en definitiva serà el més pròxim a un assessinat que realitzarà en tot el film. És molt impactant la imatge d'ell cremant el maniquí a través de les flames.
Em va sorprendre molt, la quantitat de detalls que té aquesta pel·líucula ( com tota la resta d'aquest cineasta). No se li escapa res i tot ho explica mitjançant incerts de primers plans: per exemple hi ha un moment que arriba el personatge de carlota- la noia a qui archibaldo li ha demanat la mà- i en el menjador hi ha una sabata que és de l'altra noia, per la qual cosa Buñuel fa un primer pla de com el protagonista amaga aquesta sabata amb el peu. És doncs realment cuidadós i meticulós amb tots els aspectes.

A més a més en aquest film apareixen molts elements que porten una simbologia al darrera i que després trobarem en altres pel·lícules del director. Entre aquests estan le caixa de músia, molt present durant tota la pel·lícula ja que al protagonista li recorda la mort primera que va presenciar en la seva infància i que va ser el motor d'aquesta ànsia d'assassí), les cames ortopèdiques ( que també les trobarem posteriorment en film com "Tristana"-1969.1970-), o el fetitxisme per la roba femenina també present en "Viridiana"(1961). Tampoc podem oblidar la llet que sempre beu el protagonista, ja comentada anteriorment.

Buñuel en aquesta pel·lícula juga constantment a trencar amb el ritme escènic i amb els sentiments. Per exemple en el moment del casament, després del qual archibaldo ja havia preparat com assassinaria a la seva esposa, hi ha un profunda felicitat que és trencada per l'arribada de l'ex nòvio que en un atac de gelosia la mata i es torna avançar en els aconteixements.

Però rarament, aquesta pel·lícula té un final molt feliç i molt simbòlic. Archibaldo després de veure que tot el que pretén fer és una atèntic fracàs, ho declara tot a un jutge ( com si se sentís culpable), però aquest simplement el felicita per la seva astúcia i intel·ligència i li diu que no el pot jutgar simplent pel seu pensament ja que aquest és lliure; ell materialment mai ha fet res i per tant no és culpable. La frustració del personatge encara augmenta més ( s'intensifica la figura de l'antiheroi) i decideix posar la seva caixa de música en una bossa i llençar-la al riu. En conseqÚència és com si també eliminés aquell record de la infantesa que el tenia lligat a ser un assassí, i seguidament li invadeix una profunda felicitat; és com si tot el mal tenia dins hagués desaparegut també amb la caixeta. Finalment se'n va, i passejant amb una tranquil·litat sorprenent es troba a Davínia ( la dona morena del maniquí) que resulta que finalment no s'ha casat,i com a bon final feliç acaben tots dos junts. En aquest final és com si intervingués d'alguna manera el destí, com si aquests dos personatges no es trobésssin perquè sí, sinó perquè s'havien de trobar.

"Ensayo de un crimen" és doncs un film molt detallista i és com si tot ell en conjunt fos una broma, una diversió.

Amb aquesta pel·lícula constato la idea de que Buñuel és un director cent per cent avantguardista, i que malgrat que fos l'iniciador d'un moviment fins llavors inexistent, no es va centrar ni tancar només en aquest, sinó que es va permetre una evolució i una adaptació a les necessitats del moment.

Després d'aquesta pel·lícula Buñuel va seguir amb el seu caracterñistic ritme prolífic i va realitzar films com: "Así es la Aurora" (1955-56), "La muerte en este jardín" (1956),"Nazarín" (1958), "Los ambiciosos" (1959), "La joven" (1960), "Viridiana"(1961), …… Veiem doncs que portava un ritme de pel·lícula per any.