ÉlAbans he comentat la relació REALITAT-DESIG present en " Un chien andalou", però no podem oblidar que també apareix a "Él". Això ho comento perquè crec interessant racalcar certs aspectes d'aquest film.
Ens pot semblar increïble quan veiem el film i observem que Buñuel ens està mostrant una celebració religiosa des d'un punt de vista totalment clar i transparent. En principi no té cap intenció de conduir la mirada de l'espectador cap a res en concret, però òbviament venint de les mans de Buñuel això no pot durar nassa estona. De sobte incereix un primer pla d'uns peus. Apareix, doncs, el debat que comentàvem entre realitat i desig. Per un costat vol mostrar objectivament una cerimònia religiosa, però per l'altre vol que l'espectador vegi uns peus des del punt de vista que Buñuel vol ( li interessa despèrtar extranyesa en el públic). En el món d'aquest cineasta passen coses contínuament: mitjançant un incert veiem que al personatge li interessen excessivament uns peus, per què? Té algun problema? Totes aquestes qüestions voluntàriament provocades en l'espectador són les que Buñuel busca. És com una manera extranya de mostrar-nos la realitat, encara que paradoxalment ens mostra la realitat en el seu estat pur; sense cap extranyesa. És probablement aquest excessiu esatat pur de la realitat el que incomoda a l'espectador.