La edad de oro

"La edad de oro" va néixer, doncs, el 1930, aquesta vegada de mans únicament de Luis Buñuel ( Dalí només va participar en algun aspecte de l'argument, ja que com diu el director, el pintor havia conegut a Gala -la seva futura esposa- i havia canviat bastant, de tal manera que ja no coincidien en molts aspectes de la narració). Però el fet que aquesta vegada fos subvencionada per una productora no va fer que es trobés més limitat pel què fa a la llibertat argumentativa sinó tot el contrari, tenia plena llibertat d'expressió ( probablement si no hagués estat així no hauria acceptat la proposta). I d'aquesta manera començava el seu segon projecte; amb una ànsia encara més gran d'explotar el surrealisme. Potser citant una frase del cineasta veurem més clarament el que pretenia realitzar: " No sé si sabrás que Noailles me ha dado un millón de francos para hacer un film parlante, con absoluta libertad espiritual, el cual espero, por tanto, que hará enrojecer de vergüenza a cuantos lo contemplen. Es un film a gran espectáculo y de más de una hora de duración.(…). I continuava dient uns anys més tard: "Después de "un chien andalou", imposible pensar en realizar una de esas películas que ya se llamaban <comerciales>. Yo quería seguir siendo surrealista a toda costa." Personalment, crec doncs, que Buñuel sabia o intuïa perfectament que estava creant un nou gènere cinematogràfic fins ara desconegut i no volia renunciar de cap manera al seu desenvolupament.
La història del film segueix per tant aquesta estètica moral i surrealista al voltant de dues figures principals: un home i una dona. L'instint sexual, l'erotisme, l'egoisme del personatge protagonista i el sentit de la mort tornen a ser elements presents en el film. És una pel·lícula romàntica realitzada amb tota la bojeria del surrealisme.

Però aquesta vegada l'acceptació no va ser tant generalitzada, sinó tot al contrari, va rebre fortes crítiques i va ser durament censurada fins al punt de retirar-la de la projecció pública.A més a més això va ser fet d'una manera violenta i reaccionària: un grup de joves cridats per Léon Daudet des de Action Française ( un diari d'extrema dreta) van atacar el cine causant destrosses valorades en 120.000 francs. La projecció va ser òbviament retirada i només es va seguir projectant en societats privades o en clubs. Des d'un punt de vista històric, però, crec que és comprensible. Intentem traslladar-nos al 1930, en una Espanya sota la dictadura absolutista de Primo de Rivera, la qual es caracteritzava per l'intent, no reeixit, d'imitar el feixisme italià, mitjançant la formació d'un ínic partit ( la Unión Patriótica), la formació d'una guàrdia civil armada,…Però precisament en aquest any va caure la dictadura de Primo de Rivera, la qual comportà un any més tard la caiguda de la monarquia, intaurant-se en conseqüència la Segona República. Per tant ens trobem en un moment de transició política i social, en la qual probablement la població se sentia perduda i desemparada. Venien però de set anys de dicatura absolutista, i això òbviament queda plasmat en la mentalitat dels ciurtadans. Imaginem-nos, doncs, com haguéssim assumit una pel·lícula com " L'âge d'or" si haguéssim viscut en aquella època. Probablement l'hauríem trobat un atac directe als valors tradicionals, com per exemple la religió, i una exaltació massa pronunciada de l'amor i l'erotisme. És lògic pensar,per tant, que fos treta de la projecció pública,ja que mai ha interessat (des d'un punt de vista polític) atacar a l'església, malgrat que des d'un punt de vista actual ens sembli una pel·lícula totalment innovadora i avantguardista; encara que com sempre, els moviments que trenquen amb els cànons habituals i amb la mentalitat ortodoxa de la majoria no són ben acceptats. Però personalment, crec que Buñuel ja deuria pensar que si seguia per aquella línia algun dia o altre en rebria les conseqüències, però malgrat això la il·lusió i l'afany d'expressar el seu inconscient en el seu estat natural el superaven: " L'âge d'or es la única pel·lícula que filmé en un estado de euforia, entusiasmo y fiebre destructora. Quería atacar a los representantes del <orden> y ridiculizar sus principios <eternos>. Con toda intención quise provocar un escándalo con este filme. Jamás volví a tener el entusiasme que me poseyó entonces, como tampoco tuve otra vez la posibilidad de expresarme con tanta libertad. Fue esa época la que produjo en mi ese estado de ánimo. No me sentía solo: todo el grupo de surrealistas estaba detrás de mí.hoy en día ya no es lo mismo. Bretón me dijo en 1958 " Ya no es posible producir escándalo".
Amb aquestes declaracions observem que Buñuel ja era conscient, doncs, del què li depararia si decidia tirar endavant el seu projecte surrealístic més important, així que probablement les crítiques negatives ( o més que negatives, censuristes ), no el deurien sorprendre excessivament.

 

Aquesta manera de presentar-nos el film seguint l'estructura de "Érase una vez" també l'observem en "La edad de oro": segona pel·lícula, com a director, del cineasta, la qual comença amb un mini-documental dels escorpins que personalment em va recordar a la narració d'un conte ( encara que òbviament és molt més repugnant) Aquest mini-documental es basa en anar mostrant imatges de la vida d'aquests animals i anar-les comentant mitjançant el text per pantalla. Realment es tracta d'imatges força repugnants, i precisament aquesta repugnància l'aconsegueix gràcies a la seva excessiva realitat ( són reproduccions de la realitat massa diractes per l'espectador). A més a més, és curiós observar que et parla dels escorpins com si es tractés de persones; humanitza, per tant, els animals. Però això és només un bocí del què els animals representen per a Luis Buñuel. En la primera pel·lícula que va realitzar el director, aquest element tampoc passa desaparcebut, aquesta vegada, però, les protagonistes seran les formigues, les quals apareixeran de la mà d'un dels actors d'una manera realment fastigosa. En el guió de "Un perro andaluz" publicat en la revista oficial del surrealisme veiem com Buñuel i Dalí havien previst la primera aparició d'aquests minúsculs animalets: "…La mujer se acerca y también observa lo que tiene él en la mano. Primer plano de la mano, en medio de la cual pululan hormigas que salen de un agujero negro. Ni una cae." I no hem d'oblidar el final de la pel·lícula (a part, en el film apareixen altres animals com una papallona): "…Ahora se ve un desierto sin horizontes. Plantados en el centro, enterrados en la arena hasta el pecho se ve al personaje principal y a la joven, ciegos, con los vestidos desgarrados, devorados por los rayos del sol y por un enjambre de insectos". La veritat és que el fet d'haver-me llegit el guió de la pel·lícula, fa que em pugui imaginar millor l'organització i la planificació de les coses que volia mostrar; i realment me n'he adonat que els trossos surrealistes (és a dir, pràcticament tots) són els que tenia més bén estructurats i en els quals introduïa molts primers plans ( per tal d'intensificar el rebuig que aquests animalets produeixen).