INDEX | INTRODUCCIÓ | FILMOGRAFIA | INFÀNCIA | SURREALISME | PARTICULARITATS | LINKS | CRÈDITS


Los olvidados

Un perro andaluz | La edad de oro | Los olvidados | Él | Ensayo de un crimen

Després d'haver realitzat un petit recorregut per l'etapa més surrealista de Luis Buñuel m'agradaria realitzar un petit salt en la història i anar a parar a una de les pel·lícules que personalment m'ha entusiasmat més d'aquest director. Parlo, en definitiva, de " Los olvidados" (1950). És amb aquesta pel·lícula que trobarà el reconeixement internacional de la crítica, reflexat en el festival de Cannes.

No hem d'oblidar,però, que en aquest període d'anys va realitzar i produir nombroses pel·lícules com " Las Hurdes" (1932) - la qual tracta el tema de la misèria tant dirèctament que la van acusar de ser ofensiva per Espanya i en conseqüència només va poguer ser projectada a França el 1937, és a dir, en plena Guerra Civil espanyola-, "Don Quintín el amargao" (1935)-de la qual només en va ser el productor executiu i el supervisor-, …, "Gran Casino" (1946-1947)-la seva primera pel·lícula mexicana la qual el va situar a primera línia de la indústria cinematogràfica ja que aquest film tenia un caràcter totalment comercial-, "El gran calavera" (!949),etc.

Podem comprovar, doncs, que Buñuel va estar tres anys sense treballar, des del 1947 fins al 1949, però aquests no van estar pas malgastats pel director, sinó tot el contrari, els va dedicar a recórrer d'un extrem a l'altre la ciutat de Mèxic, i va quedar impressionat pèr la misèria en què vivien molts habitants. Amb aquest sentiment va decidir començar "Los olvidados", l'argument de la qual se centra en la vida dels nens abandonats ( a més a més la història està basada en fets reals - diu que per documentar-se va consultar pacientment els arxius d'un reformatori) : "traté de denunciar la triste condición de los humildes sin belleza, porque odio la dulcificación del carácter de los pobres". No va ser però un film cent per cent lliure, i per això aquell caràcter irracional i la incoherència dels anteriors treballs no hi és tant present: és com si continués aquella etapa més <comercial> que ja havia començat un any anterior amb "El gran calavera".
Podem dir doncs que Buñuel en aquesta pel·lícula va patir una certa censua: " Todo lo que quité tenía un interés puramente simbólico. Yo quería introducir en las escenas más realistas elementos locos, completamente disparatados,(…), yo quería poner muchos elementos de este género , pero me lo prihibieron en absoluto." A més a més explica que va ser un film realtzat amb un cost molt per sota de l'habitual; ratllant quasi bé la misèria ( tant sols tenia un pressupost de 450.000 pesos, aproximadament uns dos milions de pessetes).Però ni la censura ni el baix cost de què disposava no el van privar de realitzar una veritable obra mestra, una crítica social i un reflex de la pobresa realment impactant. Precisament per això, va ser considerada una ofensa pel pobla mexicà i en un inici va ser durament criticada, fins al punt que es av estrenar en un cinema alternatiu i només va gaudir de projecció quatre dies. No va ser fins després del Festival de Cannes de 1951 on va rebre nombrosos premis, que les opinions europees i mexicanes canviaren; convertint-la en un pel·lícula magistral. Entre els premis que va guanyar es troben el Premi a la millor realització i el Premi de la Crítica Internacional.

Però el que realment em va impressionar sobre aquesta pel·lícula, és la manera com Luis Buñuel reflexa a la societat mexicana del moment; enfonsada en la misèria i en l'agressivitat que causa el fet de no tenir res per menjar. El protagonista és precisament un representant perfecte d'aquesta mesquinitat. El famós "Jaibo"; un noi jove que no té pietat per ningú, ni pels més degraciats com ell. No ha sigut educat ni estimat mai per cap persona, ni ha conegut el que és un nucli familiar; així que es rebela totalmemt contra aquesta societat a la qual li ha tocat viure, sense tenir miraments per absolutament ningú. És una història de lluita social, de com l'entorn pot convertir un nen en un criminal. Però contràriament al que podria semblar, "Los olvidados" no és un film de moralisme tradicional, no pretén ensenyar res ni fer reflexionar en cap moment a l'espectador, simplement és un mirall del Mèxic del moment, i en definitiva de moltíssimes ciutats del món.
Les relacions que s'estableixen entre el grup de joves, liderat per "jaibo", són realment impactants, i produeixen dolor en l'espectador. El fet que mostri la violència en el més pur estat natural, i que mostri una mare que no té gens de pietat pel seu fill, provoquen la directa indignació del públic, encara que probablement això és el que Buñuel buscava. Malgrat que no es trobés en absoluta llibertat de creació i que estigués buscant un camí més <comercial> per tal d'aconseguir l'acceptació de la crítica, veiem que Buñuel segueix defensant els seus ideals: no li interessa gens la bellesa sinó tot el contrari, ens segueix mostrant la part desagradable de la societat.
La fotografia, per exemple, és un element molt interessant en aquest film, però no és una fotografia agradable i bonica d'un paisatge pobre, sinó que és una fotografia estèticament desagradable, o si més no barroca. Amb això em referaixo a que accentua la part negativa i bruta de la misèria, donant-li un toc de barroquisme. Però l'encarregat d'aquesta fotografia no va ser Luis Buñuel sinó el seu ajudant Gabriel Figueroa, el qual intervindrà un altre cop en "Él" (1952-1953). Però malgrat aquest barroquisme accentuat, Figueroa aconsegueix una imatge elaborada, amb unes riques gammes de grisos.

"Los olvidados" dóna la sensació que trenca una mica amb els cànons del director, ja que fa una pel·lícula popular pel gran públic; maneja el sentit tràgic amb llenguatge popular. Els personatges d'aquest film, però, són especials; és com si Buñuel els hagués donat una màgia i toc diferent que els fa realment interessants. Però malgrat que sembli que aquesta pel·lícula segueix una línia diferent a l'habitual, veiem que l'erotisme, la crueltat, i els elements simbòlics que carcateritzen al cineasta segueixen apareixent. Amb aquests elements simbòlics em refereixo per exemple a la llet: personalment crec que Buñuel sublima aquest aliment i li dóna una importància diferent. Pensem si no en l'escena on la la nena del film, per qui Pedro ( el nen protagonista juntament amb Jaibo i el qual representa justament el contrari que aquest:ingenuitat i bondat) està molt interessat en el seu primer despertar sexual, es posa llet sobre les cames per a fer-les més suaus. La llet aquí, doncs, és un element eròtic. Aquest aliment també el trobarem sublimat en el film de "Ensayo de un crimen" del 1955, on el protagonista és un assassí i en contres de veure alcohol veu sempre llet ( probablemnt no ens volia mostrar un heroi sinó un antiheroi).Tampoc podem oblidar la importància dels animals en la filmografia de Buñuel; en aquesta pel·lícula òbviament també apareixen, però m'agradaria racalcar les gallines (símbol de coqueteria sexual femenina) que no paren de cacarejar al voltant de la noia. Tampoc ens podem oblidar de l'escena en què el cec intenta curar a una dona malalta mitjançant un colom blanc ( símbol de pau i salut).

El final d'aquesta pel·lícula és totalment melodramàtic, però el més sorprenent és que no ho tracta des d'aquest punt de vista sinó tot el contrari, li dóna un caràcter violent, agressiu i impactant, però no pretén en cap moment dir cap mena de missatge ni ser moralista. Els dos protagonistes moren, i no precisament per atzar sinó que els dos moren assassinats. Jaibo assassina a Pedro pel simple fet que vol els diners que el director del reformatori, al qual es troba Pedro, li ha donat a aquest perquè fagi un encàrrec. Però Jaibo no en sortirà il·lès, i la seva mort no tindrà pas més caritat que la del nen, i a més a més la seva mort tindrà un toc de lirisme que farà que un cop hagi caigut a terra se senti la seva veu sense que ell mogui els llavis: és la veu en off del seu deliri mortal, a la qual la seva mare li respon. Veiem, doncs, una al·lusió clara al surrealisme.
La mort de Jaibo és realment impactant i desagradable; es queda estès a terra amb els ulls oberts, però la càmera ja no té vida si no que es tractad'una fotografia fixa. Aquí probablement Buñuel va voler crear una comparació entre la vida i la mort.

En definitiva, "Los olvidados" ha estat una pel·lícula que realment m'ha fascinat i que m'ha fet constatar la genialitat d'aquest director.



Hosted by www.Geocities.ws

1