Qui som?

   
  Mai no se sabrà si algú va tocar cap fil ocult per que fora així, però Josep  Gonga  va nàixer només setze dies després de Ximo, exactament el 30 de gener de 1950. Ho va fer al  popular i aleshores perifèric barri de Corea, amb la qual cosa iniciava la branca coreana de Pluja-Teatre, ja que la germana Gongui, i Joan també hi van nàixer. No és cap broma, això. Perquè a Corea els xiquets feien vida de carrer les vint-i-quatre hores del dia, carrer o carrers que estaven situats, a més a més, a la mateixa vora del camp. L’espectacle impagable d’aquell barri eren els magatzems de taronges, els trens de l’estació pròxima, el tràfec de les vaqueries i el riu Serpis a tocar de casa, on les criatures nadaven, agafaven granotes, es perdien en els laberints dels canyars i furtaven tota mena de fruita. Per tant, Corea significava una visió de la vida molt particular i determinant.

      De tota manera, Gonga  tenia l’espectacle a casa mateix. Son pare, barber de professió  era un actor aficionat que feia teatre sense parar. A casa o casa dels veïns, però també a la Acción Católica, Gonga es va passar mitja infància veient les actuacions de son pare. Aquell era un teatre popular i d’un repertori extensíssim. I va ser l’aliment formatiu principal d’aquella criatura. O siga que, encara sent un xiquet, ja inventava les seues pròpies obres  i acomboiava els amics  per a muntar-ne durant les festes del carrer o, més tard, al sí de la falla del barri.

       Una altra cosa era la vida de cada dia, que, sense molts esforços, Gonga anava arrossegant com un carro moderadament ralentitzat. Després de passar per una barreja de centres docents de Gandia, va aterrar al món laboral prou prompte, si bé només va treballar de picador de targetes informàtiques i d’oficinista en un magatzem de sabates abans d’inassegurar-se el sou per a tota la vida quan va entrar al Pluja Teatre. Als altres membres del grup, els va conèixer   de manera ben diferent. Si a la Gongui no va haver de moure ni un dit per a tenir-la cada dia dins de casa – al cap i a la fi es tractava de la seua germana – i Miquel era un conegut de discoteca, va saber de l’ existència de Ximo a través del cine-club de l’Ateneu de Gandia i la primera vegada que va veure Joan va ser quan aquest actuava en les parròquies gandianes del Raval o de Crist Rei.

     En paraules de Joan, ”el misteri de Gonga era com no entropessava amb els fanals”. I és que Gonga aprofitava els carrers – i  qualsevol racó o temps que li deixaren – per a llegir. La seua formació autodidacta es va nodrir d’una lectura permanent. D’aquesta passió va sorgir el Gonga escriptor de relats, novel·les i un fum d’articles. 


* TOT EL TEMPS DEL MÓN. Ignasi Mora. Edit.CEIC Alfons el Vell, 1998