|
El primer tast del final de
la vida de Miquel Ribes va tenir lloc en un accident de trànsit
durant la matinada del 24 d'abril de 1.997,
del qual es va recuperar a través d'un procés
lent i costós. El primer tast del principi,
però, va ser el 19 de juny de 1.955 a la
casa on va nàixer i que d'adult tornà a habitar
al carrer Menéndez y Pelayo de Gandia. Una
casa també situada molt a prop del riu Serpis,
que per a ell es va convertir en l'insuperable
camp de batalla i de descobriments infantils.
Al pati d'aquella casa hi havia una prunera
- de prunes com el puny- ,on Miquel se'n
pujava quan l'atmosfera familiar bullia i
volien explicar-li quantes feien dos i dos,
prunera que no se li amaga mai en les ombres
de la memòria.
Els seus pares emigraren a França quan ell
encara tenia sis anys. I al cap de poc Miquel
va seguir les passes dels seus pares , tot
i que els estius es passava a la vora del
Serpis. Al començament, es va quedar enlluernat
per les magnituds de Paris però prompte s'hi
va avesar i va cursar els estudis primaris
en francès, com si fora exactament un francès.
Per això mes tard havent tornat de França,
estudiat en diversos centres d'ensenyament
i treballat en diversos oficis, quan li demanaren
una improvisació per a entrar al Pluja Teatre la va fer en el francès de Paris. Aleshores
tenia dinou anys i poques relacions amb el
teatre, si bé hi sentia una certa curiositat.
Abans del accident, l'altre episodi del qual
es va lliurar per pèls fou el de la deserció
de la mili. Li tocà fer-la a Alaba. Allí,
els paraques el van acollir. Però la vida
entre els paraques era molt dura. En un del
permisos a casa, va agafar un pet com un
cadirer i es va dir a si mateix: ”Saps que
he pensat? Que se'n vagen a mamar”. Va llançar
el sac de soldat i es va amagar a casa Ximo
i Gongui. L'endemà amb roba de Ximo, va fugir
cap a França, on el van acollir uns familiars
que tenien un restaurant prop d'Avinyó. Durant
un parell d'anys va fer d'ajudant de cuiner,
i va adquirir un gust especial per menjar
com Déu mana. Desprès per raons no gens clares
a hores d'ara, es presentà als militars espanyols.
Gràcies als atzars venturosos de la història
política, a pesar de que el jutjaren amb
la severitat pròpia del sector castrense,
només li va tocar repetir la mili i prou.
Al final de totes aquelles peripècies va
tornar a casa, es a dir, al Pluja Teatre, perquè ell considerava que el Pluja es com la família, una part essencial de
la meua persona. Tot i haver sigut l’últim
a entrar en aquest grup teatral, s'hi va
quedar perfectament instal·lat i va ser un
dels que va poder celebrar els 25 anys de
la formació.
    
* TOT EL TEMPS DEL MÓN. Ignasi Mora. Edit.CEIC Alfons el Vell,
1998
|
