8 i 9 de juliol 2004 - Dôme de Neige, 4.015m
Bateig alpí
3 - Del Refuge Cézanne al del Glacier Blanc
| L'aventura alpina la vam gaudir (o patir) els dos dies següents. Tan sols cinc muntanyers vam intentar un quatre mil. Per a mi era un repte obligatori. Després de tot un any fent muntanya al
País Valencià i a Pirineus, tenia moltes esperances en la meua visita als
Alps francesos per batejar-me com a "alpinista". El repte tenia un nom, la
Dôme de Neige (4015m), un cim a la vora de la poderosa Barre des Écrins (4102m), tècnicament més difícil. Arribàrem a la Pré de Madame Carle, on és el Refuge Cézanne. Des d'ací ja podem vore el Glacier Blanc, molt més impressionant que el d'Arsine, visitàrem fa uns dies. La idea que tenia d'una glacera la portava de les meues travessies pirinenques, però això no té rés a vore. La poderosa massa de gel que veig des d'ací no es pareix a cap glacera pirinenca, almenys dels que jo conega. Antonio ens fa una foto en eixir cap amunt. Ens diu que tenim cara d'asustats. M'ho crec, perquè ho estem. Hem d'arribar a un refugi a 3175m, i les condicions metereològiques no ens són favorables. No para de ploure i açò a tres mil metres és neu. |
|
|
Pugem carregats amb la motxilla pel camí cap
la glacera. Aviat estem a sota. Vegem unes escales de ferro que Julito ens havia comentat, pas "interdit" diu. No passa res, nosaltres cap amunt, s'estalviarem un bon tros. Després unes clavilles i en un parell d'hores arribem, primer a l'antic
Refuge Tucket (tancat) i després al Refuge du Glacier Blanc. Ací mengem una miqueta mentre raonem de les condicions de la muntanya. Acordem que jo vaja davant per assegurar-nos les reserves, cal arribar abans de les sis i ja en són les quatre. En eixir del refugi podem admirar la llengua de la glacera, amb centenars d'escletxes que et fan tremolar. El camí cap el refugi on passarem la nit camina pel vessant esquerre (dret pujant) de la glacera blanca. Com més amunt pugem més fort sonen els trons. Les muntanyes del voltant apareixen i desapareixen en questió de segons, segons baixen o pugen els núvols. Jo ja fa temps que vaig sol quan em trobe amb la glacera, sense alternativa més segura per progressar. Tot just en aquest moment baixa la boira sobtadament. Em quede paralitzat. Amb el blanc infinit del gel i la boira no tinc cap referència per seguir camí. Estic a una hora del refugi, però no puc tirar endavant. Espere cinc o deu minuts sense menejar-me fins que, afortunadament, escampa una miqueta i seguesc vegent les muntanyes i la petxada davant meu. |
