HISTÒRIA DE LA BANDERA ANDALUSA

Andalusia s’ha caracteritzat quasi sempre per emprar històricament uns mateixos colors. Al llarg de tota la seva història, l’esperit de la bandera d’Andalusia sempre ha sigut el mateix, el de representar amb els seus colors, el blanc i el verd, la pau i l’esperança d’un país, l’andalús.

El primer color verd que va aparèixer a Andalusia fou l’estendard de la Dinastia Omeia, allà pel segle VIII, i consistia en una bandera de seda verda que duia alguns adornaments d’or i plata i al bell mig un alfange, algun versicle de l’Alcorà i de vegades una mitja lluna. La dita insígnia s’utilitzava com a convocatòria o crida a l’oració o reunió.

Al regnat del taifa almerienc Mutassim, que es va estendre de l’any 1051 al 1091, el seu visir fou un poeta anomenat Ahû Asbag Ibn al-Arqâm, natural de Guadix segons Dozy. Al preciós llibre “Esplendor de al-Andalus”, Henri Péres recull la primera pintura de la bandera andalusa en uns versos d’Abû Asbag plens de color i lírica:

«Una verde bandera

que se ha hecho de la aurora blanca un cinturón,

despliega sobre ti un ala de delicia.

Que ella te asegure la felicidad

al concederte un espíritu triunfante».

És també un document històric notable: constitueix la primera descripció d’una bandera a Europa.

Per altra banda, el color blanc fou generalitzat pels almohades l’any 1146, quan van desembarcar a les costes de Cadis, amb la intenció d’unir tots els pobles andalusís.

El 18 de juliol de 1195 el Sultà Ben Yusuf Yaqub derrotà Alfons VIII de Castella a la Batalla d’Alarcos, en la qual va obtenir un gran botí i més de 5000 captius. Per tal de commemorar tal gesta, s’ordenà col·locar una bandera verda i blanca a la Mesquita de Sevilla, abans que fos construïda la Giralda, amb la qual cosa es representava la unitat almohade (color blanc) i la col·laboració andalusí (color verd de procedència Omeia).

- El 1483, Diego Fernández de Córdoba, Tercer Comte de Cabra i Alcaide de los Donceles, aconsegueix fer presoner ni menys ni més que Boabdil, a l’exèrcit del qual li foren confiscades 22 banderes, 18 d’elles verdes i blanques.

- Durant els avalots en els barris pobres de Sevilla, el 1521, per l’escassetat i carestia d’aliments, dirigits pel fuster Antón Sánchez, es va hissar un penó verd, un dels quals Alfons X capturà als andalusís. Tot plegat seria conegut com el Motí del Penó Verd.

La interpretació heràldica de la Bandera Andalusa és la de Bandera de Parlament o Pau i donen l’expressió de crida a la unió per parlamentar... o convocar el poble per a la pau, o sigui, pau i esperança...

Aquesta bandera fou la que va ondejar a la Mesquita de Sevilla per primera vegada a Andalusia el segle XII.

Aquesta bandera és una de tantes verdiblanques utilitzada durant el regnat de Boadbil, últim emir nasri de Granada. 

Aquesta altra fou la bandera utilitzada per l’exèrcit del duc de Medina Sidonia i Tahir Al-Horr en els seus intents separatistes del segle XVII.

Aquesta tercera bandera fou recollida per Blas Infante, utilitzada a finals del segle XIX per alguns grups cantonals i anarquistes, posteriorment fou rebutjada pels assembleistes de Ronda.

Aquesta altra fou la hissada per les dones de la comuna de Casares a finals del segle XIX.

Alguns formats alternatius proposats a l’Assemblea d’Antequera de 1883.

Blas Infante, posteriorment a l’assemblea de Ronda (1918), a partir de la qual va quedar establert l’actual disseny de la bandera andalusa, va dir el següent:

"¡Quin govern, quin país! Arribar a sentir alarma davant el flamejar d’una bandera d’innocents colors, blanca i verda! Li hem llevat el negre com el dol després de les batalles i el roig com el carmí dels nostres sables, i encara s’inquieten”.

Aquest és el disseny definitiu de la bandera nacional andalusa, estès a partir de la celebració de l’Assemblea de Ronda el 1918.

La bandera de l’estrella amb la forma de la bandera cubana fou utilitzada pel PSA, precedent del PA, en els seus actes durant la Transició. Avui és emprada també pels membres de les seves JJ.AA (Jovent Andalusista).

Actualment, el Partit Andalusista utilitza aquesta bandera.

La bandera de l’estrella roja és l’emprada des dels anys 70 i fins avui dia com a senya d’identitat del moviment nacionalista andalús i particularment de la seva esquerra nacionalista. És la que utilitza NA (Nació Andalusa) des de l’inici dels 90 i també Jaleo!, malgrat que no és tan sols representativa d’aquestes organitzacions, sinó de tots els andalusos conscienciats amb el seu país.

Aquesta bandera la va treure UCD (aleshores partit majoritari de la dreta espanyolista) a Granada com o ensenya d’una presumpta “Andalusia Oriental” durant els moviments de reivindicació d’un Poder Andalús, al començament de la Transició (1976), després de la mort del dictador feixista Franco. Aquesta bandera representava l’escissió territorial d’Andalusia i l’empeny espanyolista per combatre l’afirmació nacional andalusa, tot cobrint-se sota la cobertura provincialista i localista. Les multitudinàries manifestacions andaluses de 1977-1980 van soterrar aquesta insígnia regionalista i espanyolista, condemnant-la així a l’oblit i a un més que merescut menyspreu per part dels andalusos, que vam aconseguir aleshores que no dividiren el país. Si la reproduïm es sols com a recordatori de la necessitat de mantenir sempre una actitud vigilant i de rebuig contundent front el localisme espanyolista.

MÉS BANDERES ANDALUSES.