ANDALUSIA.
UN PAÍS AMB HISTÒRIA.
Apunts per una història d’Andalusia.
ÍNDEX
ANDALUSIA. PRESENTACIÓ GENERAL.
Trets generals.
MARC HISTÒRIC.
1. Des dels orígens fins a la crisi de l’estat andalusí.
1.1. La prehistòria
1.2. Tartessos: La formació del primer Estat independent andalús.
1.3. Crisi de l’Estat tartèssic.
1.4. Del jou cartaginès a la conquesta romana.
1.5. Colonització romana.
1.6. Bètica: centre cultural de l’Imperi romà.
1.7. Crisi de la Civilització romana.
1.8. Dominació visigoda i procés emancipador andalús.
1.9. Al-Andalus: una revolució cultural i ideològica.
1.9.1. Crisi interna i caiguda de l’Estat andalusí.
2. Des de la conquesta castellana fins al segle XVIII
2.1. La conquesta militar castellana i les seves conseqüències.
2.2. Reaccions al procés colonitzador.
2.3. Dinastia dels Borbons: ofensiva del centralisme monàrquic espanyol.
3. Gènesi i desenvolupament de la consciència nacional andalusa.
3.1. Context socio-econòmic.
3.2. El despertament andalús.
3.3. Primera presa de consciència de l’etnicitat andalusa.
3.4. El nacionalisme històric.
3.5. De la imposició franquista a la imposició borbònica.
3.6. Cap a la generalització de la consciència d’identitat.
ANNEX I
Opressió i resistència. Cronologia.
ANNEX II
Identitat nacional andalusa
Andalusia: Nació oprimida.
BIBLIOGRAFIA
Bibliografia seleccionada
Conèixer el que vam ser i el que som exigeix aprofundir en la nostra Història, i sent conscients que poques coses existeixen tan manipulades i falsejades com ella, hem cregut necessari d’aportar els presents apunts bàsics per una història nacional d’Andalusia, i que són producte de l’estudi, la reflexió i el debat col·lectiu d’un grup de militants i simpatitzants de NACIÓN ANDALUZA; apunts que recullen els esdeveniments més destacats i fonamentals del passat del nostre Poble des d’una visió radicalment andalusa, tot refutant la història oficial, i que modestament pretenen incitar al coneixement i la investigació de la identitat andalusa.
«La identitat d’un poble no la constitueixen per separat ni el seu present ni el seu passat, sinó la interrelació de tots dos en una projecció cap al futur».
ANDALUSIA. PRESENTACIÓ GENERAL.
TRETS GENERALS.
Andalusia és un país amb una superfície total de més de 87.000 Km2 i compta amb una població aproximada de 7 milions d’habitants, trobant-se ubicada en la zona més meridional de la Península Ibèrica. És, dins d’aquesta, una àrea perifèrica específica amb clares diferències geogràfiques de tota mena amb la Meseta i la Ibèria humida. S’obre a l’Atlàntic pel sud-oest i la banya la Mediterrània al sud.
Andalusia és el model més significatiu de país mediterrani, la frontera ecològica, humana, cultural, etc., més característica de la qual es troba a Despeñaperros.
El Poble Andalús posseeix una personalitat molt acusada que el distingeix clarament de tots els seus veïns i en quant a forma d’expressió idiomàtica utilitza la que es ve denominant parla andalusa.
Uns trets demogràfics comuns (desocupació, emigració, analfabetisme, composició de la població activa...) i una economia dependent el marquen en la actualitat com a àrea fortament deprimida.
Andalusia està dividida administrativament i de forma artificial en vuit províncies que conformen la denominada Comunitat Autònoma Andalusa, sota la dominació de l’estat opressor espanyol.
MARC
HISTÒRIC
1. DES DELS ORÍGENS FINS A LA CRISI DE L’ESTAT ANDALUSÍ.
1.1. La prehistòria.
En base a estudis realitzats per les ciències auxiliars de la Història, es coneix que els primers poblaments de què es tenen notícies a Andalusia daten del Paleolític. Els últims estudis assenyalen que les restes humanes trobades a Orce (Granada) tenen una antiguitat aproximada d’un milió d’anys i pertanyen, per tant, a les dels primers pobladors del continent europeu.
Al voltant del 30000 aC apareix l’Homo Sapiens conegut com a Cromanyó.
D’aquesta fase prehistòrica es poden considerar les pintures rupestres de la Cova de la Pileta (Màlaga), molt diferents a les localitzades al nord de la Península i Europa.
Però és al Neolític, al voltant del 3000 aC quan apareixen ja més clars elements socioculturals.
En aquest període s’origina a Andalusia, concretament a la Vall del Guadalquivir, la denominada Cultura del Vas Campaniforme, que posteriorment s’expandirà per tot Europa.
Gran importància té la Cultura dels Sepulcres Cupuliformes. Exemples d’ella, sols per citar-ne alguns, són els de Los Millares (Almeria), Cova de la Pastora (Sevilla), Cova de Menga (Màlaga), o els de la Cova de los Murciélagos (Granada). Aquest tipus de construccions, fruit d’un gran esforç col·lectiu, denota ja una forta organització social.
Cap citar també la peculiaritat de la cultura de l’Argar (Almeria). Alguns dels seus elements més característics són: poblats de traçats no circulars i gran especialització de les activitats econòmiques.
1.2. Tartessos: La formació del primer Estat independent andalús.
Tot el llarg procés evolutiu en las cultures prehistòriques andaluses culminarà amb Tartessos allà pel 1200 aC.
Tartessos fou el primer organisme socio-polític que va saber aglutinar en forma d’Estat antic totes las formacions històriques d’Andalusia, en la primera demarcació política i social comuna dins d’un mateix espai geogràfic.
Tartessos era un ens a nivell geopolític perfectament definit, en el qual existia un Estat com a organització social i de poder, amb forma de Monarquia, amb una gran projecció econòmica a tota la Mediterrània.
Es pot considerar com el més antic Estat de l'Occident preromà amb una societat fortament organitzada i amb un gran desenvolupament econòmic i cultural.
Durant molt de temps van ser múltiples els lligams (no exempts de contradiccions i crisis) que aquest primer estat independent de l'Andalusia antiga va mantenir amb els diversos pobles de l'àrea mediterrània: fenicis, focenses, cretencs, etc. De la important civilització tartèssica donen fe els jaciments arqueològics de Mesa d'Asta (Jerez), els del Turó del Carambolo (Sevilla), Cabezo de la Joya (Huelva), etc., i les nombroses referències en escrits dels antics grecs i romans.
Tartessos estigué obert indubtablement a influències orientalitzants, però va saber adaptar-les sàviament a la seva pròpia idiosincràsia.
Es pot afirmar que Andalusia, tant en la seva prehistòria com en la seva protohistòria, manté una personalitat pròpia específica que la diferencia tant de les cultures i pobles del nord d'Àfrica i del Pròxim Orient, com de la resta de la Península Ibèrica i d’Europa.
1.3. Crisi de l’Estat tartèssic.
La victòria definitiva a la Batalla d’Alalia (Còrsega), allà pel 535 aC, de l’aliança púnica-etrusca sobre el poder focenc, amb el qual estava alineat d'alguna manera Tartessos, i que convertirà Cartago en amo absolut de la Mediterrània Occidental, Estret i part de l'Atlàntic, afectarà directament i greu al procés històric tartèssic, que amb les contínues agressions cartagineses contra Tartessos originarien el declivi i la descomposició de la seva estructura estatal, quedant les diverses comunitats desprotegides front als agressors.
1.4. Del jou cartaginès a la conquesta romana.
Cartaginesos i romans van mantenir durant decennis cruentes conteses per tal de fer-se amb el domini de l'àrea mediterrània i els seus recursos naturals.
Arran de la Primera Guerra Púnica, allà pel 241 aC, els cartaginesos perden el control sobre les seves principals posicions a la Mediterrània, i Turdetània (l'Andalusia de l'època), després de sofrir per espai de més de dos segles i mig el jou cartaginès, aprofita per revoltar-se.
El 237 aC, per sufocar l’avalot, desembarca a Cadis el propi Amílcar Barca i amb les seves poderoses tropes venç els insurgents que eren recolzats per forces mercenàries celtiberes. No obstant això, encara al 216 aC se seguirien produint alguns alçaments i revoltes dels pobles turdetans.
Allà pel 206 aC, després de la Batalla d’Ilipa, es produeix un nou procés colonitzador. Les tropes romanes, comandades per Escipió, conquereixen un ansiejat objectiu: Turdetània, que passa a convertir-se per les armes en província romana.
1.5. Colonització romana.
Els primers intents dels pobles turdetans per intentar alliberar-se de la dominació romana van ser reprimits durament per importants contingents militars.
Així i tot, per tal de pacificar definitivament la zona el més aviat i barat possible, la metròpoli arriba a un pacte amb els pobles i ciutats de la Bètica, concedint-los certa autonomia.
Les ciutats costeres que apareixen al mapa des de Cadis cap a l’Est eren colònies fenícies.
Però aquestes pseudollibertats, concedides als andalusos de la Bètica quan interessà a la metròpoli romana, no eren sinó autodefenses de què se servia l’Estat romà per no posar en perill les immenses riqueses que li aportava la seva colònia i, així, assegurar la continuitat del seu imperi.
1.6. Bètica: centre cultural de l’Imperi romà.
I és aprofitant aquella autonomia pactada que l’essència fonamental de la identitat autòctona no pogué ser destruïda; i, malgrat que hagueren d’utilitzar instruments d’expressió imposats per l’estranger, els andalusos de la Bètica van desenvolupar formes culturals de summa importància, podent-se afirmar que la Bètica fou la més important potència cultural de l’àmbit civilitzatori romà occidental.
1.7. Crisi de la Civilització romana.
Des de la Bètica fins a Al-Andalus hi ha un interval de tres segles marcat per la crisi del Sistema romà i la presència epigonal visigoda. És aquest un període d’estancament i foscor que prepara la transició revolucionària a un nou estat civilitzatori.
A partir del 410, els pobles germànics (destructors de gran part de la cultura mediterrània de l’època) envaeixen la península Ibèrica, portant a terme el 412 un repartiment del territori. Els vàndals silings ocupen la Bètica. Quinze anys més tard, els visigots fan llur aparició en ella en nom de l’Imperi per expulsar del territori andalús els vàndals. Després d’acabar amb els assentaments d’aquests mitjançant terribles matances, s’imposà momentàniament la pacificació. Aquesta no durà gaire. Tres anys més tard fan llur aparició a la Bètica diversos pobles germànics, seguida d’anys de contínues escaramusses entre les diverses forces foranes sembrant de dolor i sang les comunitats andaluses.
1.8. Dominació visigoda i procés emancipador andalús.
A partir de la segona meitat del segle V s’obre un període de certa independència per a les ciutats turdetanes romanitzades. Aquest període estigué marcat, no obstant, pel manifest interès de la monarquia visigoda a sotmetre-les al seu domini.
Els gots augmentaren llur pressió a partir de l’any 543, però les ciutats andaluses es mantingueren en una rebel·lia contínua per llur independència i llibertat, tot mantenint relacions amb Bizanci, l’altre eix de la mediterraneitat. El territori andalús sols serà dominat, encara que en precari, a partir del 570, coincidint amb una major centralització del poder got.
Amb la proclamació el 710 del duc Rodroric (partidari de l’ortodòxia cristiana trinitària) com a rei de l’Imperi visigot, amb seu a Toledo, esclata la guerra en totes les províncies que es trobaven sota el seu domini. L’antiga Turdetània, com altres comunitats, aprofiten el moment per revoltar-se.
L’arquebisbe unitari i administrador de Sevilla, N’Opas, enemic de la política centralista i teocràtica de la noblesa goda, junt als seguidors del partit de Vitiza, refugiats a la província de Tingitània (Marroc rifeny), i junt a Taric, governador d’aquesta i partidari també de l’unitarisme, formen un front comú per recolzar el procés revolucionari contra les forces d’En Rodroric. Això, sumat a d’altres qüestions, suposaria l’inici de la fi de l’Imperi visigot, amb el desmembrament de l’Imperi got trinitari.
Resumint: els continus conflictes polítics entre partidaris cristians trinitaris i unitaris donaria la victòria definitiva a aquests últims, tot provocant una reacció econòmica, social, política i psicològica que suposaria tota una bolcada ideològica en territori andalús.
1.9. Al-Andalus: una revolució cultural i ideològica.
I és a partir d’aquesta nova conjuntura que la societat andalusa de l’època, després d’un llarg i complexíssim procés de transició (on les lluites per la successió i administració en els governs amb la victòria sobre els trinitaris fou una constant), optaria per la civilització islàmica, que es trobava en ple apogeu i expansió (expansió que es duu a terme en un món en crisi, i a expenses d’unes societats debilitades i inserides en un època de grans transformacions), i tot front a una civilització cristiana occidental que no li aportava res.
Això que la història oficial espanyola ha vingut i ve anomenant «invasió àrab» no és més que cínica fal·làcia; una falòrnia per justificar l’agressió contra el nostre Poble; no és més que un bast muntatge que no se sosté mínimament davant de qualsevol estudi històric seriós.
Ací no hi va haver conquesta «mora» alguna, sinó revolució cultural i ideològica.
Fou relativament dilatat i complex tot el fenomen que produeix una expressió administrativa autòctona dins del marc ideològic unitari abans de la instauració del denominat Emirat allà pel 756 amb Abd-al-Rahman I.
El primer període de govern andalusí d’Abd-al-Rahman I fou fonamentalment de coordinació, organització i sedimentació de la revolució unitària, amb prou contratemps i lluites.
L’arabització en les formes culturals arribaria amb posterioritat a la revolució unitària. No es pot parlar d’arabització fins a l’emirat d’Abd al-Rahman II, a partir del 822; ni de sincretisme islàmic fins al Califat el 929.
Amb la dinastia andalusí dels Omeia, a Al-Andalus s’assoleixen les més altes quotes en les ciències, la filosofia, les arts i la tècnica; i tot en total contrast amb la situació existent a la resta de la Península i Europa. L’aportació andalusa als Pobles en totes les matèries adés citades fou d’un valor extraordinari per a llur posterior desenvolupament.
És aquest un període en què es practica a tot Al-Andalus, de forma molt acusada, l’estreta convivència i interinfluència entre els diversos grups ètnics que poblaven el seu territori, i que podien diferir en aspectes superstructurals, com la religió, però que participaven d’una estructura cultural comuna de mediterranitat. A més a més, la pràctica de la solidaritat amb altres ètnies i pobles no mediterranis és altra dada important que ens ofereix la història. En definitiva, és en aquesta època quan la societat andalusí coneix la seva màxima esplendor.
1.9.1. Crisi interna i caiguda de l’Estat andalusí.
A la mort de l’Omeia Al-Hakan II l’any 976, entra en greu crisi el Califat andalusí. Les lluites internes per ocupar parcel·les de poder és a partir d’aleshores tota una constant. El seu successor, Hixen II, serà un mer putxinel·li utilitzat amb astúcia per Al-Mansur i els seus partidaris. Les desbordades ambicions d’aquest i el seu obsessiu fanatisme militarista abocaren Al-Andalus a emprendre contínues campanyes bèl·liques. Junt als seus acòlits conquerí l’autoritat administrativa, iniciant un període d’intransigència que desencadenaria greus conflictes civils i afectaria molt negativament la unitat política de les diverses col·lectivitats que integraven el teixit social d’Al-Andalus. La continuitat del Califat es féu inviable.
A partir del 1009, comença a gestar-se una nova realitat bastant complexa marcada per l’estructuració a Al-Andalus dels denominats regnes de taifes, i posteriorment pels períodes almoràvit i almohade; però fonamentalment marcada també, de forma tràgica, per la constant i sistemàtica pressió militar exercida per les forces expansionistes cristiano-castellanes animades pel fanatisme religiós i per la desmesurada ambició de fer-se amb les immenses riqueses d’aquestes terres. Tot plegat, al llarg dels anys, aniria minant a poc a poc les estructures socioeconòmiques i de defensa d’Al-Andalus.
Una vegada més, la violència forana irrompria en aquests indrets i troncaria el protagonisme històric de les seves gents. Novament aquest País es convertiria en terra de colonització. El feudalisme castellà marcaria tràgicament el seu futur.
2.-DES DE LA CONQUESTA CASTELLANA FINS AL SEGLE XVIII.
2.1. La conquesta militar castellana i les seves conseqüències.
Amb la conquesta armada d’Andalusia (al segle XIII, l’Andalusia del Guadalquivir i a finals del XV, l’Andalusia granadina) per part de les tropes cristianes mesetàries i muntanyenques, els andalusos de l’època són annexionats violentament i posats sota unes institucions polítiques, jurídiques i religioses estrangeres: les de la Corona de Castella.
Els de la Creu i l’Espasa imposarien als habitants d’aquestes terres una realitat estranya a sang i foc. Seran segles marcats per la neteja ètnica i el genocidi d’un poble.
La repressió fou feroç. Als milers de morts caiguts en combat s’han de sumar els qui, per no acceptar la derrota i revoltar-se, són assassinats per la «Santa Inquisición», no sense haver sigut sotmesos abans a cruels turments. Altres centenars de milers d’andalusos al llarg dels anys són expulsats del solar patri i condemnats a viure en el més trist exili. Molts altres opten per la clandestinitat, per ocultar-se dins de la societat enemiga, refugiar-se en les profunditats de las serres o simplement vagar pels camps.
Comença per a Andalusia un període fosc en què les seves fèrtils terres són repartides entre els conqueridors feudals i repoblades per cristians mesetaris i muntanyencs, mentre a la població autòctona se li condemna generalment a l’esclavitud. S’institucionalitza el saqueig i la depredació de tots els nostres recursos.
L’enemic canvià fins i tot el paisatge. Centenars de milers d’hectàrees cobertes de frondosos boscos van ser incendiades per evitar el refugi dels perseguits. La paranoica repressió de les tropes castellanes provocà un desastre ecològic de tal magnitud que les seves greus conseqüències encara avui són evidents.
L’agressió conqueridora de la Corona de Castella i la subseqüent dominació colonitzadora tindran també greus repercussions per a la identitat específica dels andalusos o andalusís. Es prohibeix l’idioma, la religió, els usos i costums propis, i s’imposa l’obscurantisme feudal. La història i la cultura dels andalusos són submergides i desposseïdes de bases institucionals de defensa i codes particulars de dret que poguessin defensar-les.
En definitiva, l’agressió colonitzadora practicada contra Andalusia pels Reis Catòlics i posteriorment pels Àustries va tenir un caràcter absolut i integral. El procés de recuperació pretenia no deixar cap àmbit andalús sens annexionar, ja fos econòmic, juridicopolític, religiós, simbòlic, territorial, etc.
2.2. Reaccions al procés colonitzador.
Però aquest procés d’assimilació que la Corona castellana tracta d’imposar mitjançant ideologia i violència, comptarà durant més d’un segle i mig amb una continuada resistència per part d’importants sectors d’andalusos reticents a la submissió.
1499-1502. Es produeixen avalots a les Alpujarras, Albaicín i Serrania de Ronda en no ser respectades per part castellana les Capitulacions de Santa Fe. La resistència a la política de conversions forçoses i baptismes massius impulsada per Cisneros fou considerable. Aquestes insurreccions són durament reprimides.
1567-1572. Es produeixen revoltes a Granada, Màlaga i Almeria com a resposta a l’edicte promulgat el 1567 per Felip II, pel qual s’oprimia encara més els andalusos. Front la insuportable situació generada per l’ocupació espanyola, el 24 de desembre els andalusos granadins es revolten i trien com a rei Hernando de Córdoba y Válor, qui decideix recuperar el seu nom musulmà d’Aben Humeya. El 1569, Joan d’Àustria dirigeix una ferotge repressió que ocasiona milers de morts i centenars de milers de desplaçats a d’altres zones d’Andalusia, la resta de la Península i el nord d’Àfrica.
1609-1614. Front el fracàs de la política castellana d’assimilació i per la pressió dels militars que veien perillós l’assentament dels andalusos en les costes mediterrànies de la Península, es produeixen noves deportacions i expulsions massives decretades per Felip III i dutes a terme pel tristament famós duc de Lerma i per Rodrigo Calderón. No obstant això, posteriorment molts andalusos, tot aprofitant determinades conjuntures, van retornar per diverses vies.
1640-1642. La crisi econòmica, aguditzada per la política imperialista dels Àustries, provocaria tendències centrífugues en la perifèria peninsular. La política financera imposada als diversos regnes pel cada vegada major centralisme castellà desencadenarà importants revoltes i conspiracions. Portugal aconsegueix la seva independència. Els alçaments català i basc són sufocats militarment. El 1641, a Andalusia, la conspiració dirigida pel duc de Medina Sidonia, el marquès d’Ayamonte i Tair Al-Hor, la qual aprofitava una forta agitació social i pretenia convertir Andalusia en un Estat independent, és esclafada per tropes espanyoles del comteduc d’Olivares al servei del monarca Felip IV.
Com observem, l’Andalusia insubmissa i rebel és present en tot aquest període històric, però malauradament la resistència seria cada vegada menor i ja seria gairebé imperceptible als inicis del segle XVIII.
2.3. Dinastia dels Borbons: ofensiva del centralisme monàrquic espanyol.
A començaments del XVIII, havent pres el poder la monarquia centralista dels Borbons, s’intensifica encara més l’intent de consolidació autoritària d’un organisme uniforme (Estat espanyol) que facilités la formació de la "nació espanyola", i això mitjançant un salvatge procés d’uniformització i despersonalització de les diverses societats integrades. Un procés que en les seves línies fonamentals prosegueix fins els nostres dies, no acabant de fer cuallar el seu artificiós projecte de construcció nacional.
Ens trobem en un context socioeconòmic marcat per la misèria de la majoria social andalusa. Tan evident i extrema era la situació, que el propi Pablo de Olavide, aleshores ministre d’afers d’Andalusia, arribà a afirmar, en comprovar les ínfimes condicions de vida i de treball dels jornalers andalusos, que "són els homes més infeliços que jo conec a Europa".
A les acaballes del XVIII, l’injust règim senyorial continuava a Andalusia en plena vigència i plenitud, malgrat els tan cloquejats projectes i plans de reforma dissenyats pels governs de la monarquia.
3.-GÈNESI I DESENVOLUPAMENT DE LA CONSCIÈNCIA NACIONAL ANDALUSA.
3.1. Context socioeconòmic.
Durant la primera meitat del XIX comencen a establir-se a Andalusia, no sense fortes resistències i amb grans deficiències i limitacions, les bases econòmiques i polítiques del liberalisme i del capitalisme, que amb el temps acabarien configurant una situació de relacions socials i de producció que propiciarien la germinació de violentes lluites de classes. Durant tot el segle, Andalusia es convertiria per a l’Estat i per a l’oligarquia que el sustentava en la comunitat més conflictiva i problemàtica.
En el cas concret del camp andalús, la política governamental de desarmortitzacions canonitza la propietat privada de la terra i el latifundisme. És a partir d’aleshores quan es plasma de manera més fefaent l’Andalusia de la misèria i marginació dels jornalers i la de les seves permanents i radicalitzades lluites per la terra, les quals serien un fort marcador de la identitat andalusa.
A partir de la segona meitat del XIX, a Andalusia se li assigna (dins de la lògica capitalista de la divisió territorial del treball) la funció de subministradora de matèries primes, tant materials, humanes com financeres. L’assignació d’aquest paper dependent, generador de subdesenvolupament i que suposà un cop mortal per a l’incipient procés industrialitzador que venia produint-se des de feia algun temps en algunes comarques andaluses, és decidida per acord comú de la gran burgesia terratinent d’àmbit andalús i les altres grans burgesies de la resta de l’Estat, les quals posaren al seu servei conjunt un aparell estatal capitalista, centralista i repressiu.
Durant el segle XX, a mesura que el capitalisme d’obediència estatal es va fusionant i supeditant més als grans centres del capitalisme mundial, el paper dependent assignat a Andalusia s’accentua, quedant els diversos sectors productius de la nostra malparada economia sotmesos al rigor dels cíclics processos d’acumulació i reestructuració del sistema del gran capital multinacional.
És aquesta, la dels segles XIX-XX, tota una època marcada per la lluita de classes, per les lluites i resistències populars contra els successius atacs provinents del Capital, i on l’Exèrcit, la Guàrdia Civil i la Policia espanyola han sigut i continuen sent peces claus per al desenvolupament concret de l’injust model socioeconòmic imposat al Poble Treballador Andalús.
3.2. El despertament andalús.
Els primers elements que anuncien la gènesi de la consciència nacional andalusa es van expressar i desenvolupar d’una manera un tant imprecisa mitjançant una sèrie de moviments populars i d’insurreccions sociopolítiques. 1835, 1857, 1861, 1868, són dates en què el Poble andalús s’ha organitzat instintivament en un procés de resistència front el centralisme i un ordre socioeconòmic injust.
Al segon terç del XIX, certs sectors de la incipient petita burgesia urbana andalusa (liberals progressistes), en entendre que a través de l’espai institucional vigent llur ideari polític no tenia cap possibilitat de prosperar, decideixen manifestar llur quefer polític mitjançant les anomenades "Juntes Revolucionàries". Aquest moviment juntista mira de forçar un clar trencament amb les estructures heretades del règim polític anterior i per aconseguir-lo estan disposats a dirigir una forta oposició, fins i tot armada, contra el govern central. En aquest moviment, no exempt de grans i lògiques contradiccions, es produeixen un parell de fenòmens altament significatius. Per una banda, propugnaven que cada província andalusa decidís el seu propi autogovern, i per una altra banda, simultàniament, la seva confederació, tot mostrant un clar sentit de la unitat d’Andalusia i de la seva sobirania.
A partir de la segona meitat del segle XIX, el despertament andalús es manifesta sota una perspectiva progressista i demòcrata que reclama la descentralització i adopta generalment el federalisme radical com a bandera de les seves reivindicacions. A partir del 1856, l’oposició al govern es converteix en oposició a la corona espanyola i al model socioeconòmic que representa. A l’estiu del 1857, esclata a la província de Sevilla (Utrera, Arahal, Morón, Sierra Sur) una àmplia insurrecció popular comandada per Caro i amb una notable presència de joves artesans i estudiants, com també de jornalers. S’ocupen finques, es crema la caserna de la Guàrdia Civil d’Utrera i es destrueixen registres de la propietat. Les autoritats civils i militars desencadenarien una sangnant i cruel repressió. Hi va haver més de cent morts i al voltant de tres-cents presos.
A l’estiu de 1861, es tornen a produir alçaments de caire sociopolític a terres andaluses. El 29 de juny, sis mil pagesos armats comandats per Pérez del Álamo, en clar desafiament al poder establert, ocupen durant una setmana el poble de Loja fins que són dispersats per forces militars del general Serrano. La insurrecció s’havia iniciat a Mollina. A Iznajar els alçats van ocupar la caserna de la Guàrdia Civil. Aquests esdeveniments, que van tenir força repercussió a tot Andalusia, accentuaren el descrèdit i desprestigi de la monarquia espanyola i dels seus governs.
El 4 de desembre del 1868, a Cadis, com a resposta a la frustració provocada per la "revolució burgesa" de setembre, i en reivindicació de justícia social i majors llibertats, s’inicia l’anomenada "Insurrecció de las Barricades", impulsada pel moviment republicà federalista radical. Posteriorment, s’estén per Puerto de Santa María, Jerez, Sevilla, Màlaga... Les accions del moviment insurreccional andalús continuaran pràcticament durant tot el 1869, abraçant quasi tot Andalusia. La situació extrema que pateixen les classes populars fa que les seves lluites també siguin extremes: partides armades, ocupació de pobles i finques, contribucions de guerra, requises, sabotatges, etc. I un cop més la repressió. El poder central espanyol, com a resposta a les ànsies de llibertat del Poble Andalús, desencadenaria una genocida repressió que ocasionà al voltant de tres mil morts i milers de represaliats.
3.3. Primera presa de consciència de l’etnicitat andalusa.
El "nacionalisme històric" a Andalusia té el seu primer antecedent al moviment republicà federalista andalús. El 1873, en una època marcada per fortes tensions socials, es produeix la primera manifestació política incipientment nacionalista a Andalusia. És la coneguda com a Revolució Cantonalista.
El 19 de juliol del 1873, s’iniciava en territori andalús una àmplia insurrecció cantonalista dirigida pel moviment republicà federalista radical. Aquest moviment s’oposava a l’estat centralista, ja tingués forma de monarquia o de república, qüestionava les teories de l’Estat federal unitari de Pi i Maragall i propugnava la immediata formació d’estats confederats, com també reformes socials de caire progressista. I, per tal de pressionar el govern central, es revolten amb ampli recolzament popular en ciutats i pobles proclamant cantons autònoms i autogestionaris federats en un ens sobirà andalús. El 21 de juliol, proclamen en un manifest que "...a Despeñaperros, històric i inexpugnable estendard de la llibertat, es va alçar ahir la bandera d’independència de l’Estat andalús. Ínterim es constitueixen els cantons de l’Estat andalús...". A començaments d’agost, la insurrecció era sufocada per les tropes del general Pavía.
És deu anys més tard, però, quan el moviment republicà federalista andalús, ja en declivi, assoleix una expressió més clarament nacionalista. El 1883, se celebrava a Antequera una assemblea del Partit Republicà Demòcrata Federal on Carlos Saornill, diputat per Alora, presentava un projecte de constitució federal dels cantons andalusos que implicava un nou marc de relacions Andalusia-Estat espanyol. Un text que en realitat era la projecció teòrica de mig segle de lluita andalusa contra la monarquia, el centralisme i el colonialisme amb què s’oprimia Andalusia. En molts aspectes, la formulació aprovada a l’Assemblea d’Antequera, impregnada per l’esperit de la Revolució Cantonalista, i on s’expressava la sobirania del Poble Andalús i l’afirmació política d’Andalusia com a nació, és molt més avançada que les proclamades posteriorment en els diversos textos autonomistes, inclòs el que actualment articula les nostres relacions amb l’Estat espanyol.
De forma paral·lela al moviment polític, sorgeix una corrent de promoció i investigació de les diverses manifestacions pròpies del Poble Andalús i que realitza els primers anàlisis i definicions científiques de la identitat etnicocultural andalusa. A aquesta corrent investigadora estan adscrits intel·lectuals com Antonio Machado y Nuñez, historiador i impulsor de la “Revista Mensual” (1869) i de la “Sociedad de Antropología” (1871); Antonio Machado y Alvarez "Demófilo", fundador de la societat “El Folkore Andaluz” (1881); Manuel Salas y Ferré, historiador i antropòleg, impulsor de l’“Ateneo” i la “Sociedad de Excursiones de Sevilla” (1886); i Alejandro Guichot, entre d’altres.
Malauradament, i malgrat la important activitat desenvolupada durant algunes dècades pels moviments polític i cultural adés citats, aquests van llanguir ja a les portes del segle XX i Andalusia, en paraules de l’antropòleg Isidoro Moreno, "no pogué acabar de traduir a termes polítics la seva pròpia i específica identitat objectiva i aquesta ni tan sols quedà explícita en la consciència de la gran majoria dels andalusos". Molt diversos i complexos són els factors que van incidir en tot plegat.
Per una banda, ambdós moviments pràcticament no arribaren a connectar entre sí. Malgrat que la base social del moviment polític coincidia amb els sectors socials a què pertanyien els intel·lectuals progressistes, aquests últims mantenien uns posicionaments polítics força contradictoris i poc orientats cap a les reivindicacions andaluses d’autogovern, puix que estaven molt influïts per l’idealisme Krausista i altres corrents ideològiques del liberalisme que defensaven les teories de l’Estat-nació.
Per altra banda, la base social de l’adés potent moviment republicà federalista era fonamentalment la petita burgesia urbana, molt minoritària i sense gaire pes específic, per la qual cosa aquest moviment polític va anar desgastant-se progressivament i, ja pel 1883, exercia molt poca influència en el conjunt de la societat andalusa. El recolzament rebut antany dels sectors més combatius del moviment obrer va anar desapareixent paulatinament. El proletariat es concentrà en les lluites socials immediates més apressants i començà a estar cada vegada més permeabilitzat per les ideologies anarquistes i socialistes, poc amigues de reivindicacions nacionalistes.
Alhora, altre factor de summa importància que incidí en aquest procés de desgast fou la forta hostilitat mostrada contra aquests moviments per la gran burgesia d’àmbit andalús, puix que aquesta assumia a nivell ideològic, per a defensa dels seus privilegis i interessos econòmics, les bases més reaccionàries del nacionalisme estatalista espanyol.
Així doncs, seria molt difícil que pogués cristal·litzar un moviment nacionalista andalús en unes coordenades on els diversos elements nacionals (polítics, culturals i socials) caminaven paral·lels, gairebé sense punts d’intersecció, gairebé sense cap connexió directa. Les estructures opressores del poder establert s’encarregarien de la resta.
No obstant això, i malgrat aquests obstacles, la primera presa de consciència de l’existència d’Andalusia com a nació, encara que de forma minoritària, ja s’havia produït. S’havia col·locat el primer escalafó en el procés de desenvolupament de la consciència nacional andalusa.
3.4. El nacionalisme històric.
A partir del 1910, apareix en escena un nou moviment politicocultural andalús, el qual no arribaria a constituir-se en organització política, de caire progressista però ambigu i contradictori, liderat entre d’altres per Blas Infante i que, mitjançant els Centres andalusos s’encarregarà de difondre el seu ideari andalusista.
Només en una ocasió, a l’Assemblea de Còrdova el 1919, coincidint amb la radicalització de les lluites socials de l’anomenat "trienni bolxevic andalús", el moviment andalusista es defineix sens ambigüitats ni incoherències com a netament nacionalista i d’esquerres. Novament, però, l’enemic entra en acció. La repressió de la dictadura primo-riverista fa que es reprodueixin les contradiccions ideològiques i polítiques al si de l’andalusisme militant.
Amb l’adveniment de la II República, el moviment andalusista va reprendre un relatiu dinamisme i el 1931, en la presentació de la seva candidatura a les eleccions, proclama la necessitat d’establir una República Andalusa o Estat Lliure d’Andalusia, la qual cosa provocà dures i irracionals reaccions per part del poder i dels sectors més “ultres” del nacionalisme estatalista espanyol.
A partir d’ací, els Centros Andaluces es converteixen en Juntas Liberalistas, les quals centraran la seva activitat principalment en la política autonomista i en la Reforma Agrària.
L’alçament militar feixista espanyol de juliol del 1936 acaba amb totes les aspiracions reformistes del moviment andalusista i amb la vida del seu principal impulsor. Blas Infante és assassinat la matinada del 10 a l’11 d’agost del 36 a Sevilla. Molts altres militants andalusistes van tenir la mateixa sort. Altres, com Emilio Lemos Ortega, van haver d’exilar-se. La intransigència i la brutalitat inquisitorial del nacionalisme estatalista espanyol, al més pur estil dels Reis Catòlics, imposa la "sagrada unidad de España" a sang i foc.
3.5. De la imposició franquista a la imposició borbònica.
Els poders fàctics de l’Estat decideixen el 1936 de promoure un alçament militar de caire feixista, en veure perillar el seu model d’Estat unitari i centralista, com també els seus privilegis i interessos econòmics. Amb la dictadura franquista, s’imposa el terror generalitzat. Andalusia quedarà estigmatitzada per la repressió i la misèria.
El més rígid obscurantisme va envair els centres d’ensenyament i la concepció de la filosofia, la història o la literatura fou distorsionada. La nostra cultura va ser sotmesa a un dur procés d’adulteració i alienació.
Un cop esgotada políticament la via del règim franquista, els poders fàctics de l’Estat aposten, de forma maquiavèlica, per l’opció pseudodemocràtica de la monarquia constitucional, la qual imposen una vegada mort el dictador i els permet perpetuar les seves estructures de poder. Una perfeccionada xarxa militar coercitiva, com també una moderna política d’intoxicació ideològica, els facilita aquest procés. Un procés, aquest, que compta a més amb el recolzament còmplice de la major part dels partits polítics regionalistes i estatals, com també d’organismes socials afins.
3.6. Cap a la generalització de la consciència d’identitat.
L’Estat opressor espanyol, obsessionat a consolidar el seu projecte de "nació espanyola", es caracteritza, tant en el franquisme com en la monarquia joancarlista, per l’atac minuciós i sistemàtic contra el caràcter nacional del Poble Andalús. Però, malgrat les agressions, no aconsegueix acabar amb la identitat andalusa. Ja a les acaballes dels 60, el nostre Poble comença, de forma generalitzada, a prendre consciència d’ella, i aquest procés és rubricat amb les impressionants i multitudinàries manifestacions del 4 de desembre del 1977, en el que seria, com a expressió de reafirmació nacional, el primer dia nacional d’Andalusia.
A partir d’aleshores, l’anomenat "nou nacionalisme" es converteix per als sectors més conscienciats del Poble Andalús en un imprescindible instrument d’alliberament. En aquest context sorgeix NACIÓN ANDALUZA, que es marca com a objectius aconseguir el Dret d’Autodeterminació i la Independència per a Andalusia, com també un model social i econòmic radicalment nou i diferent del capitalista.
ANNEX I
OPRESSIÓ I RESISTÈNCIA. CRONOLOGIA.
1147 Alfons VII ataca i conquesta Almeria.
1157 Els andalusos recuperen el control d’Almeria.
1207 El papa Celestí III exigeix als cristians peninsulars la unitat d’acció contra Al-Andalus.
1212 La derrota de Navas de Tolosa obre l’Andalusia del Guadalquivir a les tropes invasores castellanes.
1212-1227 Dissensions internes a Al-Andalus front la incapacitat d’aturar l’avanç de les tropes castellanes.
1227-1232 Reorganització del poder polític i militar a Al-Andalus.
1230 Unió de Castella i Lleó. Ofensiva militar contra territori andalús.
1236 Còrdova cau en mans del sinistre Ferran III "el tort", la qual cosa suposa l’obertura de la vall mitjana del Guadalquivir a les tropes invasores, les quals entre
1240-43 s’estenen en ventall ocupant les principals ciutats de la zona.
1246 Caiguda de Jaén, important nus de comunicacions.
1248 Conquesta de Sevilla per tropes castellanes.
1264 Revolta a la Baixa Andalusia ocupada. És fortament reprimida. Èxode massiu de la població andalusí.
1291-1340 Guerra de l’Estret. Balanç favorable a Castella.
1307 Avalot a Còrdova contra els privilegis i abusos de la noblesa i el clergat.
1309 Cau mort a Gaucín (Màlaga) el criminal de guerra Guzmán "el bo".
1312-1333 Crisi interna a Granada.
1371 Les tropes estrangeres ocupen Carmona.
1391 Persecucions i ràtzies a Sevilla, Còrdova i Jaén.
1391-1418 Regne de Granada: mort de Muhamad V. Anys de desestabilització política.
1410 Conquesta armada d’Antequera.
1469 Unió de Castella i Aragó.
1476 Insurrecció de la població andalusa de Fuente Obejuna (Còrdova).
1477-78 Estada dels reis espanyols a Andalusia per posar ordre al territori ocupat i pacificar-lo. S’estableix la Santa Hermandad (policia per a la repressió en zones rurals).
1480 Comença l’actuació del Tribunal de la santa Inquisició a Sevilla; a Còrdova el 1482 i a Jaén el 1483. Milers de famílies andaluses fugen de les ciutats, la qual cosa produeix un greu caos econòmic.
1483 Els jueus reben l’ordre reial espanyola d’abandonar Andalusia i la resta de la Península.
1482-1485 Primera fase de la Guerra de Granada.
1485-1487 Segona fase. Caiguda de Màlaga.
1488-1489 Tercera fase. Caiguda del «front» oriental.
1492 2 de gener. Caiguda de Granada. En acordar-se les Capitulacions de Santa Fe, els Reis Catòlics donen per conclosa la seva conquesta militar sobre Andalusia.
1492 12 d’octubre. Colon arriba a Amèrica. Els ports andalusos seran utilitzats com a cap de pont per a la conquesta i genocidi dels pobles americans. Isabel "la Catòlica" autoritza el 1501 la introducció a Amèrica dels primers esclaus negres.
1499-1502 Revoltes a las Alpujarras, Albaicín i Serrania de Ronda en no ser respectades per part espanyola les Capitulacions de Santa Fe.
1521 Avalot del Penó Verd a Sevilla
1567-1572 Revoltes a Granada, Màlaga i Almeria contra l’opressió espanyola. En febrer del 1570, es reuneixen les Corts a Sevilla per dissenyar la repressió contra els andalusos no assimilats
1609-1614 Noves deportacions i expulsions massives.
1641 Conspiració del duc de Medina Sidonia, marquès d’Ayamonte i Tair-al-Hor per independitzar Andalusia del jou espanyol.
1647 Revoltes populars en pobles de grans senyorius de Sevilla, Còrdova i Granada.
1648-1652 S’estenen la fam i les epidèmies. Freqüents avalots.
1713 Pel Tractat d’Utrech, Gibraltar passa a mans angleses.
1776 Declaració d’Independència dels Estats d’Amèrica del Nord.
1789 Revolució Francesa. Presa de la Bastilla.
1798 A Irlanda, Wolfe Tone lidera el moviment independentista.
1809 Inici del procés independentista en les colònies americanes sotmeses a la corona espanyola.
1810 Andalusia és ocupada militarment per tropes franceses.
1812 Els francesos alcen el setge de Cadis i inicien la retirada de terres andaluses.
1823-1833 Forta repressió del règim monàrquic absolutista espanyol.
1830-48 Revolucions liberals, nacionalistes, demòcrates i socials a Europa. Independència de Bèlgica. Es difon el Manifest Comunista.
1831 maig. A Granada és assassinada a garrot vil Mariana Pineda (liberal progressista).
1833 Jaime del Burgo estableix la divisió territorial de l’Estat en base a províncies i regions, inspirant-se en el model centralista francès.
1835 Desamortització de Mendizábal.
1835 El Moviment Juntista crea l’anomenada Junta Sobirana d’Andújar. És dissolta per les autoritats militars el 19 d’octubre.
1836 Avalots a Màlaga, Cadis i Còrdova.
1840 A Casabermeja (Màlaga), els treballadors del camp ocupen i reparteixen cinc grans masies. Anys de fort malestar social. Auge del bandolerisme.
1844-1845 Creació de la Guàrdia Civil. El nou aparell repressiu s’estendrà per tots els racons d’Andalusia.
1855 Desamortització de Madoz.
1857 juny. Revoltes sociopolítiques a la província de Sevilla.
1861 29 de juny. S’inicia una insurrecció de caire sociopolític protagonitzada per sis mil pagesos armats que ocupen Loja, Iznajar i Mollina.
1864 Es funda a Londres la I Internacional.
1866 Greu crisi financera que asfixia la feble economia de les classes populars andaluses.
1868-1878 Cuba: primera fase de la Guerra d’Independència
1868-1890 Moviment intel·lectual que investiga i aprofundeix en l’etnicitat andalusa.
1868 4 de desembre. S’inicia la «insurrecció de les barricades», encapçalada pel moviment republicà federalista andalús.
1869 Partides armades de Fermín Salvochea i Paul-Angulo.
1871 Comuna de París.
1872 Congrés de la Internacional a Còrdova.
1873 Promulgació de la I República a l’Estat espanyol.
1873 19 de juliol. S’inicia la "Revolució Cantonalista", liderada pel moviment republicà federalista andalús. En agost és sufocada per tropes militars. Manifest del Cantó Andalús.
1874 Cop militar de Pavía i Martínez Barrios. Forta repressió. Restauració per via militar de la monarquia borbònica.
1881 Vagues camperoles.
1882 S’estén la fam, la qual cosa es repetirà en anys posteriors. S’inicia un procés de molta emigració, especialment a Almeria.
1883 Successos i Procés de la Mano Negra.
1883 octubre. Antequera: a l’Assemblea dels republicans federalistes s’aprova el projecte de Constitució dels Cantons Andalusos.
1885 Epidèmia de còlera: vint mil morts, més de la meitat a Granada.
1891 Gran agitació anarquista.
1892 Forta repressió governamental contra organitzacions polítiques i obreres. Revolta a Jerez: quatre mil pagesos ocupen el poble.
1895 Cuba: segona fase de la Guerra d’Independència.
1898 Independència de Cuba.
1913 Blas Infante participa a Ronda en el primer Congrés Internacional Georgista (corrent de l’idealisme que propugnava la conciliació de les classes socials).
1914 1a Guerra Mundial.
1914 juny. Lluites obreres a Sevilla i Cadis amb gran protagonisme de les dones. Forta repressió. Empresonaments massius.
1916 Es funden Centros Andaluces, encarregats de difondre l’ideari andalusista.
1916 abril. Insurrecció independentista a Irlanda.
1917 Vaga general en les més importants localitats andaluses. Revolució d’Octubre: URSS.
1918-1920 "Trienni bolxevic" andalús. Importants mobilitzacions obreres i camperoles. Declaració d’estats de guerra, clausures de centres de reunió, empresonaments de dirigents obrers i polítics, deportacions, assassinats, etc.
1918 Congrés-Assemblea dels andalusistes a Ronda. S’aproven la bandera i l’himne d’Andalusia.
1919 Congrés-Assemblea a Còrdova. Manifest nacionalista.
1921 Independència d’Irlanda. Els sis comtats del nord continuaran sota el jou anglès.
1923-1930 Àmplia repressió de la dictadura primo-riverista.
1931 Presentació de la Candidatura republicana andalusista a les eleccions. Els Centros Andaluces es converteixen en Juntas Liberalistas.
1931 14 d’abril. Es proclama la II República a l’Estat espanyol. Abril-desembre: gran conflictivitat sociolaboral. Intervencions de les tropes militars i la Guàrdia Civil.
1932 Mobilitzacions obreres i camperoles. A Osuna i Jerez les tropes militars les reprimeixen.
1932 octubre. Congrés constituent del Partit Autonomista Andalús, liderat per Ricardo Majó.
1933 Any especialment conflictiu a les províncies de Cadis, Sevilla i Còrdova. Radicalització dels enfrontaments entre jornalers i terratinents.11 de gener: successos de Casas Viejas (Cadis).
1933 31 de gener. Congrés-Assemblea de municipis andalusos a Còrdova. Elaboració d’un avantprojecte d’Estatut de Autonomia.
1933 11 de novembre. Successos de Bujalance (Còrdova). Jornalers armats es revolten i ocupen el poble. Els enfrontaments es perllonguen durant varis dies. Brutal repressió: una vintena de morts i ferits, centenars de jornalers detinguts, aplicació de la llei de fugues, etc.
1934 Mobilitzacions de treballadors del camp. Greus incidents a les províncies de Sevilla i Jaén. Vaga General.
1935 L’atur fa estralls a Andalusia, de forma especial a la Serrania de Cadis i Còrdova.
1936 febrer. Triomf electoral del Front Popular. Ocupació i repartiment de terres.
18 de juliol. Alçament militar de caire feixista que provoca l’anomenada "Guerra Civil".
11 d’agost. Assassinat de Blas Infante.
1939-1945 2a Guerra Mundial.
1949 Victòria comunista a la Xina.
Dècades del 50-60. Gran èxode forçós de dos milions d’andalusos a la recerca de millors condicions de vida.
1959 Triomf revolucionari a Cuba.
1962 Independència d’Algèria.
Finals dels 60. Comença a generalitzar-se la consciència nacional andalusa. Grups d’opinió al voltant de la Universitat, publicacions, cercles culturals, etc.
1973 Mor en atemptat d’ETA l’almirall feixista Carrero Blanco. Al Sàhara Occidental inicia les seves accions independentistes el “Front Polisario”.
1974 25 d’abril. A Portugal, Revolució dels Clavells.
1975 Finalitza la Guerra del Vietnam amb la derrota ianqui. Independència d’Angola, Mozambic i d’altres colònies portugueses. Mor el dictador Franco i el succeeix el borbó Joan Carles I.
Des de finals dels 70. Apareixen organitzacions que reivindiquen a diferents nivells l’Alliberament d’Andalusia: PSA-PA, PAU-PTA, FAL, SOC, CUT, Liberación Andaluza.
1977 4 de desembre. Manifestacions multitudinàries a tot Andalusia de reafirmació nacional. La policia espanyola assassina a Màlaga el jove treballador JM García Caparrós.
1978 La Constitució Espanyola nega a Andalusia la seva condició de nació i el seu dret a l’autodeterminació.
1980 28 de febrer. S’aprova, mitjançant referèndum, d’iniciar el procés autonòmic dins de l’estret marc legal ofert per l’art. 151 de la Constitució Espanyola.
1981 23 de febrer. L’Estat espanyol es dóna un autocop militar ("el tejerazo") per condicionar els processos autonòmics i les reivindicacions sociolaborals.
1981 20 d’octubre. S’aprova, mitjançant referèndum, el descafeïnat Estatut d’Autonomia per Andalusia o "Estatuto de Carmona".
1990 desembre. A Màlaga se celebra el congrés constituent de NACIÓN ANDALUZA.
ANNEX II
IDENTITAT NACIONAL ANDALUSA
S’entén per identitat nacional andalusa el conjunt de característiques o trets específics que conformen el Poble Andalús i que el diferencien clarament d’altres pobles.
Ve definida per la síntesi de tot allò que a través dels segles s’ha vingut experimentant col·lectivament en territori andalús.
Elements constitutius de la identitat andalusa són: usos i costums, folklore, memòria històrica, condicions d’existència, formes de lluita, etc.
En suma, la personalitat col·lectiva andalusa o identitat nacional andalusa la composen la totalitat de les formes d’expressió del Poble Andalús.
I, qüestió molt important, la identitat del Poble Andalús no la constitueixen per separat ni el seu present ni el seu passat, sinó la interrelació de tots dos en una projecció cap al futur.
ANDALUSIA: NACIÓ OPRIMIDA
NACIÓ, perquè el Poble Andalús posseeix una identitat col·lectiva específica i determinada per un procés diferenciat històric i social.
OPRIMIDA, perquè l’actual relació Andalusia-Estat espanyol no està basada en la igualtat i la justícia, sinó en la constant agressió política, cultural, econòmica i militar per part de l’Estat.
L’estat espanyol estableix la dita relació sobre la base de considerar Andalusia com a simple apèndix de l’entramat estatal, tot negant-nos sobirania i poder polític i econòmic amb el qual articular un present i futur en els nostres propis termes.
BIBLIOGRAFIA
Bibliografia Seleccionada
HISTORÍA DE ANDALUCÍA. A. Medina. 2 toms. Biblioteca de Ediciones Andaluzas. Sevilla.
HISTORIA DE ANDALUCIA. VV. AA. 9 toms. Edit. Planeta. Barcelona 1983.
ENCICLOPEDIA DE ANDALUCÍA. 10 toms. Edit. Andalucía. Granada 1979.
LA REVOLUCIÓN ISLÁMICA EN OCCIDENTE. I. Olagüe. Fundación Juan March. Barcelona 1974.
ELSIGLO DE BLAS INFANTE. VV.AA. Biblioteca de Ediciones Andaluzas. Sevilla 1981.
LA VERDAD SOBRE EL COMPLOT DE TABLADA Y EL ESTADO LIBRE DE ANDALUCÍA. Blas Infante. Editorial Aljibe. Granada 1979.
ANDALUCÍA: SUBDESARROLLO, CLASES SOCIALES Y REGIONALISMO. Isidoro Moreno. Editorial Manifiesto. Madrid 1977.
REGIONALISMO Y AUTONOMÍA EN LA ANDALUCÍA CONTEMPORANEA (1835-1936). J.A. Lacomba. Caja de Ahorros El Monte. Granada 1988
REVISTA NACIÓN ANDALUZA. 8 Números. Granada.
NOTA: A més del material bibliogràfic adés citat, han sigut consultades altres fonts diverses.