Déu
vos guard! Em dic Ricard Garriga Garrofa, i que consti que no
sóc rus! Visc a Lliçà de Vall, també anomenat per
prestigioses periodistes del nostre país agermanat, Yiky de
Val. Tinc 22 anys i en fa set, que a part de fer de pagès,
practico el vell ofici de ferrar pollastres.
Sé que aquest ofici no és massa conegut, però és que les
gallines del poble tenien enveja dels cavalls.
Un dia em
vaig llevar i em vaig dir: "Mosso, t'has d'aparellar!"
Vaig notar que cada dia la inquietud era més gran, i les
ovelles em miraven amb mala cara... m'estava fent gran.
Per buscar parella me'n vaig anar a ciutat... concretament vaig
anar a petar al barri de Sarrià, en una caseta llogada amb els
meus estalvis.
Allí de
seguida em vaig fer amb un mosso anomenat Ricardito Benfill, i
de seguida em va donar consell de com anar vestit. Em vaig
canviar la faixa, els esclops i els pantalons de pana plens de
fems, per unes sabates Martinelli, uns pantalons Armani i una
camisa amb una sargantana dibuixada. També em va fer tallar les
ungles, els cabells, afaitar-me i, tins i tot, rentar-me les
dents... (no sabia que en tenia tantes i eren de color
blanc...). Quins costums més estrambòtics!
Quan li vaig dir que estava descol·locat em va fer ensumar una
mena de sucre glassé, d'aquest tan finet... Aleshores vaig
esternudar i em va escridassar... encara no sé per què, suposo
que el vaig esquitxar...
Aquell
mateix dia li vaig demanar consell de com trobar una bona
bordegassa, que sabés munyir bé... tu ja m'entens, eh?
Quan ja e disposava a dormir, em va fer arreglar i em va dutxar
amb "eau de toilette" (aigua de lavabo, quina
marranada!). I em va dir que aniriem a l'Opera... |
|
Com
han canviat les òperes! Allò semblava una discotca!
La gent em mirava malament... després ho vaig entendre, no
m'havia tret la barretina.
Quan vaig ser a dins, un munt de noies amb bots de pescar al
riu, una cosa que semblava més aviat una faixa que una faldilla
jerseis de la germana petita i tota la cara empastifada, es van
acostar a mi convidant-me a una copa... com si jo no tingués
peles!
De sobte, tot bavejant, una d'elles em va tocar el cul!
Seguidament li vaig clavar una bufa, creient-me que em volia
robar la cartera la molt lladregota! El meu amic em va explicar
que això ho havia fet perquè era un noi molt eixerit i
fornit... em va dir que era la meva oportunitat... però jo no
sabia què fer!
Em vaig
acostar a una noia i li vaig preguntar:
- Com tens els melons? (referint-me a la collita, es
clar!)
i la molt marrana em va acostar el meu cap a la seva pitrera!
Vaig marxar esfereït!...
Vaig acostar-me a una altra mossa i li vaig parlar de manera que
no es podia prestar a confusió:
- Aquest any m'han crescut molt bé els pebrots...
Sense dir-me res em va clavar una plantufada i va marxar...
Amb resignació vaig fer un tercer intent... aquest cop em vaig
acostar a una noia tota estranya, amb la nou del coll molt
sortida i uns pèls sospitosos que li sortien de la pitrera...
però al preguntar-li el seu nom em digué:
- Ramon!
Tot espantat
vaig sortir d'aquell cau de perdició. vaig agafar el meu
"·amotu" i vaig decidir tornar al camp i buscar sort
amb alguna pubilla de la contrada; que tot i no depilar-se les
aixelles i fer pudor a all, saben pelar més bé els calçots!
|
RACÓ RUK
