Expressió
musical i poètica d’ ancestrals tradicions
religioses, artístiques, nacionals i vernacles
Per
Jordi Salat, escriptor.
El
determinant principal d’una cultura és l’esperit
del lloc
Lawrence Durell
Autor del llibre de 4 volums “El Quartet d’Alexandria”
Els goigs són cançons populars que els municipis
dediquen als seus patrons i patrones, ja siguin verges o
sants, les quals són cantades de forma especial per
determinades diades amb celebracions festives de tal manera
que han esdevingut tradicions, i folklore, que ha entrat
a formar part de la definició d’allò
que és cultura en general, vernacla – la que
identifica als habitants que es relacionen amb el lloc on
s’habita o hàbitat -, i també, cultura
nacional.
Les més antigues tradicions orals parlen de cants
que els pobles dediquen a entitats i éssers relacionats
amb la naturalesa, com és el cas de les muses, els
gnoms, les fades i altres éssers a vegades considerats
fantasiosos, a vegades reals o divinitats relacionades amb
un concepte naturalista de Déu, els quals habiten
determinats llocs, com són valls, rius, arbres, boscos,
muntanyes, coves, i altres indrets amb diverses característiques
geològiques, a vegades, de bellesa singular i atractiu
especial.
Són famosos els Cants o Himnes Òrfics –relatius
al mite hel·lènic d’Orfeo (Orfeu en
fonètica barcelonina)-
A tots ells, les diferents concepcions culturals, tenen
un denominador comú en el fet que són venerats
perquè se’ls atribueixen poders i proteccions
que poden ser beneficioses pels éssers humans, a
nivell personal i a nivell nacional i com a protecció
contra els enemics i les forces adverses de la naturalesa
com pot ser el clima.
Hi ha tradicions, com molt bé explica E.C.Agrippa
basant-se en la filosofia oculta en l’Art de Ramon
Llull, que veneren “ àngels nacionals”.
Això podria donar una explicació al fet que
determinades ciutats tenen llocs anomenats “Portal
de l’Àngel”, com és el cas de
Barcelona.
Totes aquestes creences naturalistes, avui potser en podríem
dir religioso-ecologistes quan pensen en els moviments culturals
que segueixen les teories de James Lovelock (explicades
en el llibre “La Hipòtesi Gaia”), van
ser considerades paganes i prohibides, quan es va imposar
una determinada concepció cristiana com a oficial
després de un llarg diàleg, – potser
encara no acabat –, entre el cristianisme gnòstic
i el cristianisme dogmàtic.
El cas és que, quan el catolicisme vaticanista es
va imposar com a religió oficial en funció
del què es va aprovar com a canònic en determinat
Concili amb l’ajut dels Estats als qui donava el poder
per governar, l’ensenyament d’aquelles creences
naturalistes es va prohibir.
En el segle XIV-XV, podríem agafar com a data l’any
1492, és va oficialitzar unes nacions i una concepció
cultural, en detriment d’unes altres nacions i una
altra concepció cultural.
Alguns cultes naturalistes, a determinats llocs, van ser
oblidats. En comprovar, però, que en alguns llocs
les tradicions eren seguides pel poble, determinats poders
oficials, van substituir el culte i devoció a aquelles
divinitats ancestrals per un culte a imatges de verges i
sants relacionats amb la Bíblia i d’altres
que eren canonitzats per l’Església Catòlica.
Antigues peregrinacions a llocs, com els que ja anaven els
ibers dels Països Catalans, des del Pirineu fins al
riu Segura a Múrcia, on hi havia dòlmens,
menhirs i tradicions de fades, dones d’aigua, gnoms,
arbres, fonts, valls, muntanyes i pedres singulars, en alguns
casos pedres negres, van ser des d’aleshores peregrinacions
a llocs on hi havia verges i sants.
En la cultura hel·lènica també es feien
trobades i reunions a lloc anomenats “Tholos”
que eren senyalitzats per columnes i que es consideraven
llocs sagrats per les seves condicions astrals i tel·lúriques.
En alguns llocs, també es deia que inspiraven les
“muses” especialment als artistes, i d’aquí
l’origen etimològic del nom “museu”.
Es va canalitzar cap una altra concepció cultural,
tota una tradició que formava part d’una identitat
nacional vernacla, o sigui, una identitat relacionada amb
l’Esperit del lloc on es desenrotllava (allò
que els romans en digueren “el Genius Loci”
i d’altres el déu Lug o Lluch), el qual, formava
part de la seva realització personal com a individus,
ciutadans d’una nació i partícips d’una
cultura. Així va ser com molts “llocs de les
muses” es van convertir en “santuaris marians”.
Maria, les verges, els sants i santes van substituir els
déus i muses que van passar a ser considerats pagans
o falsos déus.
Els segles XI fins el XIII van ser temps de construcció
de catedrals que es destinaven majoritàriament Santa
Maria. Pels naturalistes i gnòstics, Santa Maria,
representava la deessa Gàia o Gea, la Mare Terra.
Aquests segles esmentats, són també els segles
de les verges trobades, romàniques o verges negres,
imatges que els cabalistes cristians relacionen amb la sefirah
de Binah que es situada a la columna esquerra de l’Arbre
de la Vida i representa la feminitat o la Mare Còsmica.
Els musulmans tenen també com a lloc de peregrinatge
a la pedra negra negra de la Kaabba, que és l’equivalent
a les peregrinacions i romeries que fan els cristians d’Europa
als santuaris de les verges negres, com és el cas
de les moltes que es troben en el Camí de Sant Jaume
o “Camino de Santiago”. Aquestes peregrinacions
ja es feien abans del cristianisme i en trobem testimonis
en la cultura ibèrica que era la cultura genuïna
del territori geogràfic que avui es coneix com a
Països Catalans, Euskalerria, Occitània, i la
Ibèria oriental a la que pertany Geòrgia i
probablement Sibèria.
D’aquells temps es té constància de
molts cants populars. Potser, el “Llibre Vermell de
Montserrat” i el recull de cançons fet per
Carl Off en el Carmina Burana en puguin ser un exemple.
El segle XIV-XV va marcar un canvi en la concepció
del cristianisme i es va considerar herètic tot allò
que es relacionava amb la cultura gnòstica o platònica,
i entre aquestes creences, estaven les dels cristians albigesos
–càtars o bons homes-, i els cabalistes que
s’havien donat a conèixer des de la Provença
quan aquesta era governada per la reina Dolça de
Provença casada amb el català Ramon Berenguer
III comte de Barcelona.
Aquest canvi cultural, a nivell oficial, es va fer fins
el punt que els jueus i els cabalistes varen ser perseguits
i expulsats de molts llocs per la Inquisició –fundada
pel castellà Domingo de Guzmán-, que es va
constituir amb la finalitat d’exterminar aquella cultura
aleshores prohibida. Entre aquests llocs, un va ser “España”,
coneguda amb el nom de “Sefarad” o “Ibèria”
en altres tradicions culturals, tot i que Ibèria
no era tota la península sinó només
la part nord-oriental-llevantina. L’altra part de
la península, la part occidental era cèltica.
I en el centre, que no tenia identitat pròpia, es
va fer un sincretisme híbrid, sense substància.
Potser degut a aquest fet, de trencar tota una tradició
cultural, que els historiadors catòlics fidels a
aquella línia oficial, consideren que els goigs neixen
en el segle XV amb les anomenades “Cobles del Psalteri
o Roser” compostes per Sant Vicent Ferrer, un monjo
valencià de l’orde dels dominics que era l’orde
dels inquisidors com el fundador de la Inquisició,
el castellà “Santo Domingo de Guzmán”,
el qual per altra banda, va intervenir en contra dels interessos
nacionals de Catalunya amb el seu vot contrari a Jaume III
d’Urgell en el Compromís de Casp. Abans del
segle XV, però, com s’ha dit, ja existien cants
dedicats a Santa Maria, les santes i els sants. Els segles
X-XII, són segles de culte a verges negres a tota
Europa, i de construcció de catedrals que es dedicaven
a l’advocació de Sant Maria.
Els goigs, tenen relació amb aquells
cants sagrats d’abans del segle XV,
perquè tenen quelcom a veure amb els cants dels trobadors
i la seva ciència, precisament anomenada: “la
Gàia Ciència” (“Gàia”
com la “Hipòtesi Gàia” del modern
ecologisme de James Lovelock) que era una ciència
dedicada a la deessa Gaia o Gea considerada la Mare Terra
o Mare Còsmica.
Els trobadors van constituir els Jocs Florals davant l’altar
de Santa Maria a la catedral de Tolosa de Llenguadoc on
es troba la imatge de la verge negra de Nostra Dona la Daurada
que és com se l’anomena en llengua occitana,
la llengua vernacla pròpia de Tolosa de Llenguadoc,
i en català.
Prova d’aquesta relació entre els goigs
i els cants dels trobadors la trobem en la figura
de Jacint Verdaguer, el qual era Mestre
en Gàia Ciència i participava en
els Jocs Florals.
Jacint Verdaguer ha estat uns dels autors de goigs més
important que ha tingut la cultura catalana. El seu “Virolai”,
cantat diàriament per l’Escolania del monestir
de Nostra Senyora de Montserrat, es un goig que va popularitzar
aquests cants, després d´anys d’haver
estat menyspreats, fins el punt de convertir-se en una mena
d’himne nacional a la Patrona de Catalunya, Nostra
Senyora de Montserrat” que és una “verge
negra”, -d’aquí el nom de “Moreneta”
o “Verge Bruna”-, igual com ho és la
imatge Nostra Dona la Daurada a la catedral de Tolosa de
Llenguadoc, amb tot el simbolisme cabalístic que
li volien donar aquells que les van pintar de negre –segons
afirmen els cristians cabalistes-, davant la qual, els trobadors,
van instituir el Jocs Florals, que com ja s’ha dit,
tenen relació amb allò que és essencial
en els Goigs com a expressió musical i poètica,
les llengües vernacles o locals i la cultura religiosa
tradicional.
El nom de “Virolai” que és un goig, ve
del mot “lai” que fa referència a un
mot occità que designa un cant tant antic com els
cants que amb la lira cantava el rei David...
De fet, la cultura dels “lais” i la dels cristians
albigesos –occitans, catalans i provençals–
està relacionada amb les tradicions dels merovingis
que es diu que són descendents de la nissaga del
rei David.
Es diu a la Gran Enciclopèdia Catalana que el “virolai”
és “un gènere poètico-musical
format per refrany i estrofes, les quals en termes generals
són constituïdes per dos peus, susceptibles
de dividir-se en dos o més versos cadascun, i per
la volta, que sol repetir tota o part de l’estructura
del refrany, de vegades afegint-hi un vers sencer. Un dels
esquemes simples del virolai és : AA bb aa. Fou conreat
a Catalunya pel cap baix del segle XIII i és una
de les formes adoptades per la dansa catalana medieval i
pels goigs que en deriven”.
De “viró” té quelcom a veure amb
plecs o potser al·legòricament “doble
sentit”, doncs trobem la definició de “viró”
com a “faldilla de virons” i també com
a “cançó popular”.
De “lai” tenim la definició al Diccionari
de mossèn Alcover de “poemet narratiu o líric
propi dels trobadors medievals”.
Exemples citats a l’esmentat diccionari:
- Los
aucells, s’acosten a l’arbre hi mou cascú
sos lais e sos cants. Llull. Conte. 35,18.
- Aquells
són benhauirats qui en los estruments e en les
voltes e’ls lays s’alegren. Llull Cont.118.
- El
meu silenci...pur com un lai i dolç com un desmai.
Salvà Ret.38.
Alguns
llibres diuen que el mot “lai” ve del “francès
antic”. El francès antic, és una expressió
que tergiversa la realitat perquè amaga la realitat
vernacla, doncs aquest francès antic no era francès,
no era langue d’oil ( francès) sinó
que era en aquest cas, llengua d’oc o occità
i formava part de la mateixa arrel lingüística
que el provençal i el català.
També ens trobem amb alguns llibres que ens diuen
que aquest “lai” ve de un “laid”
que és bretó i fa referència a una
cançó i altres la fan derivar del celta.
Jo en tinc una opinió diferent. Per a mi, “lai”
és un mot relacionat amb la llengua ibèrica
–que és la llengua genuïna dels territoris
que avui es conèixen com a Països Catalans a
l’Occident d’Europa i que a l’Orient d’Europa
són els territoris que estan al voltant de Geòrgia
i Sibèria– i que per tant, s’ha de relacionar
amb la llengua euskera i el mot “laie” que és
el nom amb el que era coneguda Barcelona “Laie”
[1] situada entre el Mont Tàver (entre l’actual
carrer Paradís, Plaça sant Jaume) i la muntanya
de Montjuïc, segle VI aC.
Així doncs, per a mi, els cants anomenats “lais”,
que es relacionen amb els goigs, i amb els cants místics
del rei David i els merovingis, deriven del mot de la llengua
ibera, llengua molt semblant a l’euskera, “laie”
que és el nom més antic i genuí de
Barcelona, la capital de Catalunya.
També considero important el fet que en algun texts
antics es troba la paraula “goig” escrita com
a “goitj”. Aquesta escriptura relacionaria el
mot “goitj” amb el mot “got” que
vol dir Déu i per tant estaria relacionada amb “Gothland”
o Terra dels déus. Aquesta terra era el nom amb el
qual era coneguda la nació que geogràficament
es desenvolupa tenint com a centre de gravetat els Pirineus
i que era el que volien constituir occitans, catalans i
provençals. Cal tenir en compte la relació
cultural amb els bascos, també dins d’aquest
espai geogràfic, per mitjà de la llengua ibera
i la llengua euskera. Aquesta nació va ser destruïda
i esquinçada per un poder “anti-vernacle”
i anti-merovingi en nom de França i Espanya que lligant-se
amb un determinat poder catòlic, va imposar una concepció
cristiana diferent a la que predicaven els trobadors i els
cristians albigesos; aquests seguien la tradició
del rei David fins el punt que els cants dels trobadors
occitans, provençals i catalans, que ho feien en
llengua d’oc, provençal i català, es
podrien relacionar amb els cants del rei David i la seva
Lira i també amb els cants del rei Salomó
especialment el Cant dels Cants que també està
dedicat a una “dama negra”.
Qui era aquesta dama negra? Uns diuen que era la mare de
Jesús, però n’hi ha que no creuen que
Jesús fós Déu i diuen que es referia
a la sefirah de Binah conceptuant-la com a “Mare”
de tots i de tot associant-la Isis, Sofia o Gàia.
Els ibers tenien també el culte a una dama, considerada
“Mare” de tots i de tot.
Recordem que els trobadors van constituir els Jocs Florals
davant la imatge de Nostra Dama la Daurada verge negra de
la catedral de Tolosa de Llengua d’Oc.
Nostra Dona la Daurada. Catedral Tolosa Llegua d’Oc
(Occitània)
El famós “Virolai” el goig de Jacint
Verdaguer, guardonat als Jocs Florals està dedicat
a una verge negra, la patrona de Catalunya, Nostra Senyora
de Montserrat.
Els goigs també estan relacionats amb el número
set, de tal manera que, si tenim em consideració
que els textos religiosos cristians en els que es fa esment
de xifres, especialment a l’evangeli de Sant Joan
que era l’evangeli que llegien els càtars o
cristians albigesos, està relacionat amb la numerología
hermètica de la càbala, ens poden plantejar
la hipòtesi de que els goigs també hi tinguin
quelcom a veure. Els cabalistes cristians situen la icona
de les verges negres dins l’Arbre de la Vida, a la
columna de l’esquerra, a la sefirah de Binah, que
és de color negre i fa referència a la Mare
Còsmica o Mare Terra.
A l’esmentat diccionari català-valencià-balear
de mossèn Alcover, hi llegim el següent:
-
Fets
de la vida de la verge e d’un sant, remarcables
per llur intensa alegria. Aprés vingueren set
donzelles vestides de blanch, significant los set goig
de la Verge Maria e cenyirent-li la spasa. Tirant,c.52.
- A
honor de los set goigs que ella hach del seu char fill,
Muntaner.Cròn,c.4.
- Els
set goig de Sant Joseph. Set ne són,
set ne són, los goigs de sant
Josep. Briz.Cans III.
Aquesta xifra set, la trobem també en el començament
del “Llibre de l’orde de cavalleria” de
Ramon Llull, que també era trobador i participava
amb les seves poesies en els Jocs Florals.
El llibre comença dient: “Per significança
de les set planetes, qui són cossos celestials e
governen e ordenen los corsos terrenals, departim aquest
Llibre de Cavalleria en set parts”.
Aquests set planetes els trobem representats en els set
braços del canelobre sagrat o Menorah que forma part
del simbolisme de la càbala jueva, cristiana i del
Renaixement a l’igual que el tetragramma que són
4 pals.
Els 4 móns i els 7 plànols
de l’Arbre de la Vida
Trobem també el set, en la tradició d’una
dansa sagrada, la dansa dels set vels o dansa de Salomé,
que es ballava en honor i en el culte a la deessa Isis,
una deessa negra de l’antic Egipte relacionada amb
el simbolisme i culte de les verges negres.
Altres tradicions que s’han fet ressò, amb
sentit iniciàtic i hermètic del número
set ha estat present en els contes com “Blancaneus
i els set nans”.
Donat que parlem de goig i que q més de poesia són
música, cal recordar que set són les notes
musicals: Do, Re, Mi, Fa, Sol, La , Si.
El set és també en la denominació d’una
àrea geográfica que es diu “Septimània”.
Una àrea relacionada amb la capital Tolosa de llengua
d’oc, on els trobadors, (set trobadors?) es reuniren
per constituir els Jocs Florals que es relacionen amb els
goigs.
Determinades referències històriques, ens
diuen que el nom Natronai vol dir descendent del rei de
nom Natronai. En l´exhili, (Exhilarca), dels Jueus
a Bagdad sota la juridicció del Califa. Makhir Aymeric,
Natronai ben Ha-David, jueu anomenat cristianament: Teoderic
IV.
Aquest envia a Makhir Aymeric, a petició de Pepi
el Breu, per crear un Principat jueu al Pirineu establert
al 791 amb el nom de Septimània. Septimània
fa referència al número set.
Natronai ben Ha-David, era Nasí, es a dir, príncep
dels Jueus, i el seu regne un principat jueu, es va estendre
a les dues bandes dels Pirineus. Eventualment es dividí
en dos comtats: el comtat de Tolosa de Llengua d’oc
i el de Barcelona.
Els territoris que formaven part d’aquest principat
jueu eren: Aquitania, Tolosa de Llengua d’oc, Carcassona,
Provença, Narbona, Beziers, Foix, Rosselló,
Conflent, Barcelona, Girona, Lleida, Andorra, Rioja, Païs
Basc, Navarra ( Euskal Herria) i parts del nord d’ltalia
-les valls de Llombardia, etc- i totes les viles i pobles
en mig de aquestes referències i fins hi tot València,
Murcia i Balears.
Pepi el Breu fa casar a la seva Germana Alda amb Natronai
i d’aquí neix Guillem.
Guillem de Gallona o Guilhem de Gellona en occità,
el primer comte reial de Barcelona, el qual fou l’alliberador
autèntic de Girona i de Barcelona i de pràcticament
tot Occitània i Provença, avui “sud
de franca” del poder dels musulmans. El seu emblema
heràldic era un gall. Es probable que tingui alguna
relació amb Ripoll i el castell de Gallifa.
Fou Guillem de Gallona, el primer Comte de Barcelona, el
personatge més important de l’Edat Mitjana.
Un lloc porta el seu nom, afrancesat com Gellona, i està
situada a 30 minuts de Montpeller, ciutat on va ser batejat
el rei de Catalunya Jaume I, i l'abadia on Guillem de Gallona
es va retirar encara està allà. Fou un gran
centre de càbala, judaisme i cristianisme. Avui els
historiadors francesos presenten a Guillem a francès,
però no ho era. Era occitano-català. Hi ha
tota una riuada d’informacions tendencioses que presenten
als Habsburg com a hereus d’aquesta tradició
merovíngia i ho fan afrancesant-la i espanyolitzant-la,
però falsegen la realitat. Aquesta tradició
s’ha de cercar en clau occitana, provençal,
catalana, llombarda, galesa, escocesa o irlandesa, però
no en clau francesa, espanyola, italiana o britànica.
Se n’ha de fer una lectura en clau vernaclista. Els
merovingis, com els trobadors, els autèntics cabalistes,
els càtars o cristians albigesos, seguien l'ensenyança
evangèlica del "do de llengües" que
infon l'Esperit Sant i els estats francès, italià,
espanyol i britànic no afavoreixen les llengües
ni les nacions vernacles, els són adversos, fan el
contrari, Darrera d'aquests nacionalismes hi ha una guerra
entre allò que és de Crist i allò que
és de l'Anti-Crist. La Veritat o la Mentida. I també
l'enigmàtica sentència que explica la Biblia,
en Gen. 9, 11-final, segons la qual Jehovà beneeix
als semites i condema als camites a ser-los esclaus i dominats
seus. Una sentència dificil d'entendre i acceptar
com vinguda de la voluntat de Déu. Cosa que feia
pensar als càtars i cristians albigesos que Jehovà
no era Déu i que per això Jesucrist parlava
del Pare Celestial i no de Jehovà. Rebutjaven l'Antic
Testament i acceptaven el Nou Testament, especialment l'evangeli
amb numerologia cabalistica de sant Joan: l'Apocalipsi o
Llibre de la Revelació. Probablement entre els poders
carolingi i merovingi hi trobariem la lluita entre semites
i camites igual com entre els Estats sobirans i les nacions
vernacles, sense sobirania ni dret d'autodeterminació
que són sota el seu domini.
Guifré d’Arrià dit el Pelós,
-la cabellera era un dels símbols distintius dels
reis merovingis-, para de la nació catalana, és
la descendència d’aquestes glorioses estirps.
Es per això que hi ha tan de silenci, odi i animadversió
al voltant d’Occitània i de Catalunya per part
de determinat poder, i també el per què van
ser destruïdes aquestes nacions amb el vist i plau
del Vaticà i perquè encara ara no són
reconegudes les seves nacionalitats.
Relacionar els goigs i la tradició dels cants místics
del rei David, amb el Cant dels Cants del rei Salomó,
els trobadors, els templers i la nissaga del noble català
Guifré el Pelòs –fins i tot quan el
pare d’aquest es deia Salomó- i aquests amb
la càbala i el cristianisme pot resultar i resulta
sorprenent.
M’hauria agradat poder parlar de Guillem de Gallona
(Guilhem de Gellona en occità) i d’altres personatges
poc coneguts o silenciats perquè podien donar testimoni
d’uns fets i d’una interpretació de la
història diferent de la que s’ha fet creure
a nivell oficial, per part dels poders que imposen una visió
de la història i de la realitat que són falses
i que tergiversen el pensament que vol ser fidel a la veritat;
a vegades, fins i tot fent sants catòlics a personatges
que eren cabalistes cristians, i altre vegades, titllant-los
d’heretges quan eren bons homes i fidels a la veritat.
S’han tergiversat i manipulat moltes coses. Ara ens
costa discernir allò que es falsedat i mentida d’allò
que és veritat.
Per això he cregut oportú acabar aquest escrit
amb una referència a un gran personatge com Ramon
Llull, de la nissaga dels Erill del Pirineu, companys d’Otger
Cataló, els quals probablement eren de sang merovíngia,
que va ser trobador i feia goigs. A més de fer goigs,
ens va explicar també com funciona l’Escala
de l’Enteniment, i em sembla que amb els seus raonaments,
ens pot ajudar a discernir allò que és d’allò
que no és.
En els temps i en l’espai o lloc, en els que impera
la hipocresia, la tergiversació i la mentida no podem
confiar en els consells dels mestres ni els dels sacerdots
de la Llei perquè són falsos profetes, Només
podem seguir el bon camí escoltant la pròpia
veu interior, una veu que a vegades, abans de ser paraules.
És
uns sons musicals, una música que sona en el silenci
i que hem de saber escoltar. Així és com entenc
jo que neixen els goigs.
Els goigs a internet:
[1]
Santaeulària i Roig, Frederic Llibre “Els orígens
de la cultura dels Països Catalans continentals dins
el context peninsular” Emboscall Editorial. Pàg.161.
Jordi
Salat
[email protected]
Pots
llegir també aquest article en format PDF. |