 |
|
20 d'agost - Astazous, 3.015m i 3.071m |
|
Descobriment de la glacera perduda |
| Quin luxe mascle, ací segut a l'àrea de
Pineta, testimoni de la grandiositat d'aquest circ. És impressionant les nombroses cascades que s'ajunten totes al barranc de
Muntaspro, què d'aigua! L'aproximació des de Bielsa ha sigut també una experiència molt encisadora. La vall aquesta és molt bonica, una vegetació exuberant i l'indret per acampar és
immillorable. Com és posible que ningú m'haguera portat ací encara?! Conta A.Faus (és què m'estic llegint un llibre del català aquest) que els francesos coneixien per llegendes l'existència d'una muntanya, al vessant sud del Pirineu, més alta encara que el Vignemale. Encara no l'havien vist i ja tenia nom: Mont Perdu, pel llunyíssim accés. Un tal Ramond de Carbonnières pujà el 1796 fins la Brecha de Tucarroya i en assolir-la va descobrir la cara nord del Perdido. El Faus anomena aquest fet com "el momento culminante del pirineísmo". Any enrrere pujaria el seu cim i coneixeria la realitat d'aquesta muntanya, ja conquerida abans per un pastor aragonés que la coneixia, tanmateix que la resta de pirinencs aragonesos, com la Gran Serol. Més anys enrrere, la Tercera Serola (és dir, el Pico Añisclo), conquerida per Russell, va batejar-se amb el seu nom, el Soum de Ramond. Ara per ara, Ramond de Carbonnières és considerat com el Pare del Pirineísme. |
|
|
Aquest matí, en pujar al balcó de Pineta, he tingut una sensació pareguda a la que, dos segles abans, Ramond tingué en vore, per primer cop, la cara nord del Perdido. La glacera és impressionant, i des d'ara tinc pendent l'ascensió a la Gran Serol des d'aquest vessant. Una experiència que ha d'ésser molt diferent al cim que conec, la clàsica des de
Nerín i Góriz. L'Alpina passa olímpicament (mai millor dit) dels Astazous. Ni els nomena en la guia que porte. L'única referència és l'accès al "Balcón de Pineta: 1050m - 4h". Jo he arribat en dues hores, encara que amb material lleuger i a un ritme molt alt. com al Perdiguero, hui toca ascensió ràpida, encara que, afortunadament, el dia hui és bo. Pregunte una parella pel llac de Marboré i per l'accès als Astazous i em diuen que el llac el tinc ahí mateix, i senyalen el Cuello de Astazous, 2988m com el punt d'atac als cims. El recorregut és fàcil, un terreny erosionat pel gel, amb profundes escletxes a la roca i en constant i suau desnivell. Arribe aviat al Cuello, hora i mitja, i des d'ací m'aproxime a la carena. Em trobe de sobte amb el Pequeño Astazou 3.015m, caram què prompte! Em deixa una miqueta despagat. És fàcil de debò. |
