rac� de la llengua
per Albert Rossich
La ruptura
Al costat del manteniment, amb m�s o menys dificultats, del sistema tradicional o la substituci� pel castell�, el segle XIX veu tamb� propostes de modernitzaci�, o de rectificaci�, tant en castell� com en catal�. Joan Illas i Vidal i Laure� Figuerola, per exemple, ja propugnaven en castell� noms nous per a les lletres (a, ba, ca, cha...) amb l'argument que aix� desapareixien ambig�itats i es guanyava en exactitud. La innovaci� no va prosperar. L'inspector d'instrucci� prim�ria de Val�ncia Domingo P�o Aguirre, �siguiendo la opini�n de acreditados pedagogistas�, proposa tamb� �a, be, ce, che, de, e, fe, ge, no nombrar la h� (!), etc. Pel que fa al catal�, ja he comentat la proposta de Ferrer i Carri� de pronunciar f o fe, i me o m', seguida per Aladern. I d'aqu� deu provenir tamb� que Josep Alcoverro proposi fe, le, me, ne, al costat de formes castellanes com hatxe, erre, esse o zeda.
No era per aquest cam�, en tot cas, que vindria la ruptura definitiva. Aquests intents de simplificaci� no van aconseguir eliminar els noms tradicionals. Haurem d'esperar la figura de Pompeu Fabra, que va ser l'art�fex principal de la normativitzaci� del catal� i que representava tamb� el trencament amb la tradici� ling��stica cultivada pels gram�tics vuitcentistes.
Fabra era molt superior als ling�istes del seu temps, per� no era pas m�s savi en el coneixement de tota la tradici� escrita �i no tan sols la medieval� que alguns dels seus contradictors. Ni que fos en el coneixement passiu, rutinari, d'aquella tradici�. Per aix� escriu:
Por la lectura de peri�dicos catalanes, conoc�a la pronunciaci�n de los grupos ny, -ch e -ig finales, tx y de algunas consonantes; con lo cual, e ignorando el valor de las vocales catalanas, as� como que existiesen en catal�n otras consonantes mudas que la que lo es en castellano, la h, le�a el catal�n bastante mal, como lo leen la mayor�a de los catalanes y no pocos catalanistas; no sab�a siquiera deletrear sus palabras.
Ja em vaig ocupar en un llarg article del sentit exacte d'aquestes observacions; ara, per�, nom�s m'interessa destacar aquesta darrera frase: �no sab�a siquiera deletrear sus palabras�. El jove Fabra no sabia dir ni el nom de les lletres en catal�, ja fos perqu� considerava que les pronunciava a la castellana, negligint les regles fon�tiques del catal� oriental (que, generalitzades a formes com efe, eme, ene, obligaven, en rigor, a pronunciar com a neutra la darrera lletra), o b� perqu� es pensava que cometia un error fent servir la forma que havien tingut aquestes lletres al llarg de m�s de set segles.
Suposo, de tota manera, que es tractava del primer problema. Perqu� la pron�ncia ['ele], ['eme], ['ene], etc., era general a quasi tot Catalunya. Tots els que hem estudiat abans que es restaur�s l'ensenyament en catal� podem recordar que era aix� com ho deia tothom, a Barcelona, a Vic, a Girona o a les Balears. Una pron�ncia ['el_], ['em_], etc. per for�a havia de ser considerada, abans de Fabra, un vulgarisme. No ens pot estranyar, doncs, que el Vocabulario de catalanismos de Miquel Marcet denunci� la pron�ncia ['e__], que l'autor identifica amb una forma err�nia e�a en lloc de la que havia de ser en bon castell�: e�e.
Al tombant de segle, per�, augmenten les veus que legitimen i fins entronitzen la pron�ncia oriental del catal� com la m�s adequada per a la nostra llengua �per la seva innegable superioritat�, per dir-ho amb paraules de Fabra. La pron�ncia de la e �tona com a [_] quedava justificada i, per tant, realitzacions com ['ef_], ['at__], ['el_]... D'aqu� a l'aparici� de les grafies efa, atxa, ela, etc. nom�s hi havia un pas; un pas que abans nom�s pod�em veure reflectit en autors dialectals, com Andreu Pastells, i que a comen�ament del segle XX ja es pot mostrar fins i tot en un text del Primer Congr�s de la Llengua Catalana. Per� que, malgrat tot, costa molt de documentar abans de 1917: la gram�tica de Rovira i Virgili (1916) encara abonava les formes tradicionals; la d'Emili Vall�s (1915), que feia constar al t�tol que seguia �les normes ortogr�fiques de l'Institut d'Estudis Catalans�, transcriu l'alfabet derivat del castell� (amb l'excepci� dels noms de la hac, la ve i la xeix).
La publicaci� del Diccionari ortogr�fic de l'Institut d'Estudis Catalans (1917), i la Gram�tica catalana de 1918, tanquen aquesta etapa de vacil�lacions i fixen un abecedari que inclou unes quantes formes que apareixien impreses per primera vegada en un tractat gramatical, b� per la seva ortografia desusada (efa, ela, ema, essa, erra), b� perqu� no havien existit mai en catal� fins aquell moment (ics). Quant a l'alfabet tradicional, llevat naturalment de les formes que coincideixen amb el castell�, tan sols perviuen la ce trencada, la hac, la ve, la xeix �al costat de la ics ja esmentada� i la itzeta �en concurr�ncia amb la zeta.
D'aquestes dues darreres formes, tan sols la xeix es mantindr� despr�s amb una certa for�a. Si m�s no, en les gram�tiques i diccionaris. En canvi, tinc la impressi� que es fa servir ben poc en qualsevol altre context: ni en matem�tiques, ni per al signe de les travesses, ni potser a la pr�ctica quotidiana actual de les classes d'ortografia. Quan es pot triar entre dues opcions, sempre n'hi ha una que tendeix a desapar�ixer. �s el que va passar de seguida amb la itzeta, en compet�ncia amb la forma castellana zeta. En aquest cas, no es va recon�ixer en la primera variant l'antiguitat i la noblesa del seu origen: l'exist�ncia del castell� zeta, igual que en llat�, devia fer pensar que l'altra era simplement un vulgarisme.
El cas de la xeix era diferent. Des de sempre, havia gaudit d'una legitimitat indiscutida. Per qu�, doncs, es van consagrar dues opcions per a la x? Es tracta, en realitat, d'un cas subtil d'interfer�ncia secular d'altres idiomes: del llat� o l'occit� (recordem la condemna de la forma echs que feia Aver��) i, actualment, del castell�. El nom de la xeix responia a un so peculiar del catal�; m�s ben dit: a un so inexistent en castell�. Un cop introdu�t en catal� el castellanisme equis, es podia objectar a la substituci� d'aquest nom per la xeix l'argument que tamb� ten�em en catal� un so [ks] o [gz] que, aproximadament, �s el que que t� el castell�. El nom de xeix , per tant, nom�s convenia al so [_], de manera que necessit�vem un altre nom per a aquell so. Aquest nom no podia ser el castellanisme flagrant equis, per� en canvi s� que es podia obrir la porta a un gal�licisme (icse). Aix� es va introduir la ics, que no apareix enlloc, que jo s�piga, abans de 1917. No cal dir que ning� no ha vist mai la necessitat de dos noms per a la c ni per a la g, malgrat que tamb� tenen dos sons. �s clar: el castell� no els t� pas, els dos noms.
Si, com he suposat, la introducci� del nom ics obeeix simplement a l'intercanvi d'un castellanisme per un gal�licisme, no esperem trobar-ho mai justificat. De fet, no he vist enlloc que es justifiqui cap de les innovacions que Fabra va introduir en el nom de les lletres. Perqu�, quin motiu, finalment, hi podia haver per adoptar les formes efa, ela, ema, etc.? A parer meu, nom�s el d'evitar la pron�ncia [e] a fi de mot i refor�ar la pron�ncia [_].
D'una manera inesperada, l'entronitzaci� del nou abecedari va tenir els seus efectes col�laterals, relligant novament l'evoluci� del catal� i l'occit�. Si, al comen�ament, els testimonis catalans i occitans dels nom de les lletres apareixen entrelligats, la normalitzaci� ortogr�fica empresa per Lo�s Alibert els torna a fer confluir, aquesta vegada prenent com a base l'alfabet de Fabra (a, be, ce, de, efa...). Tan sols la acha, la gi i la icsa s'aparten d'aquest model tot deixant entreveure la interfer�ncia del franc�s.
Conclusi�
Aprendre l'abecedari, els noms de les lletres �precisem-ho: uns noms determinats i no uns altres� era la primera tasca que el mestre imposava als seus deixebles en comen�ar l'etapa escolar. Per aix�, la generalitat d'un model propi per a tot el domini ling��stic, des dels or�gens fins a dates ben recents, amb lletres com la ef, la hac, la em, la xeix o la itzeta �no totes compartides per les lleng�es ve�nes o el llat� obliguen a pensar en una s�lida tradici� escolar que sens dubte comen�ava ensenyant els alumnes a llegir en catal� i no en llat�, posem que des del segle XIV; i finalment en catal� i no en castell�, fins a principis del segle XIX.
Hem pogut comprovar com, durant la tan blasmada "Decad�ncia", l'abecedari tradicional es mant� amb plena vitalitat. Conv� insistir en el fet que aix� es produeix arreu dels pa�sos de llengua catalana, sovint amb exemples a�llats o independents entre si. Hem vist tamb� que, paradoxalment, la substituci� de l'alfabet catal� pel castell� s'inicia ben entrada la Renaixen�a, i que, si deixem de banda la ce trencada, la hac i la ve baixa, �s ara, en plena etapa d'immersi� ling��stica a les escoles, que els altres noms que havien sobreviscut s'estan perdent: primer la itzeta, finalment la xeix.
Des d'aquesta perspectiva, les veus que s'han fet sentir en els darrers anys (Albert Turull, Albert Aragon�s, etc.) proposant �revisar els noms de les lletres� a prop�sit del model nord-occidental, i defensant la necessitat d'acceptar una variant occidental normativa nom�s reflecteixen un aspecte de la q�esti�. A favor seu hi ha un argument que pot semblar inatacable: s'ha d'escriure efe, eme, etc. perqu� �s aix� com es diu a totes les zones del domini ling��stic on es distingeixen les aa i ee �tones. Resulta, per�, que la pron�ncia efe, eme, esse del catal� occidental tamb� �s --o era-- la pron�ncia de l'oriental; i va ser justament per combatre un h�bit pros�dic que delatava l'origen castell� del nom de moltes lletres, i de les quals es desconeixia la forma aut�ntica (perqu� els qui encara la recordaven no mereixien cr�dit als representants de la filologia oficial), que es van adoptar les grafies antitradicionals efa, ema, essa, etc. Perqu� cap catal� oriental peninsular, llevat que parli 'xava', no deixa de fer la vocal neutra quan llegeix una a �tona; i, en canvi, molts tendeixen encara, malgrat la pressi� de correctors i professors de dicci�, a pronunciar [e] en la majoria dels mots cultes o no patrimonials escrits amb e final.
L'estratagema ha funcionat, o funciona, en el catal� central. Com m�s va m�s, disciplinadament, pronunciem efa ['ef_], ema ['em_], essa ['es_]... En canvi, no �s gens segur que la soluci� hagi estat igualment bona per al catal� occidental. Carles Salvador, per exemple, que escrivia hac, ve o xeix, no va gosar substituir efe, eme, per efa, ema, etc. Perqu�, aix� com les solucions gr�fiques que convenen al catal� occidental no solen crear grans desajustaments al sistema oriental (un cas protot�pic: els plurals femenins en -es), no sempre les solucions pensades per al catal� oriental es poden traslladar al catal� occidental sense violentar-ne la idiosincr�sia f�nica. I aix�, en suma, �s despullar un sant per vestir-ne un altre.
AP�NDIX
I) UNS MOTS OBSCURS EN TRES POEMES DEL SEGLE XVII
a) Francesc Vicent Garcia:
A UNS ZELOS
[fragment]
A v�s ho dic, bella Filis,
que des de l'a fins a l'u
i de la c consonant
fins a la trencada rum
les alfab�tiques lletres
aix� les posau en �s
que podeu donar lli��
al notari m�s sabut.
Si �s que mereixen mes notes
que eixos dos zafirs tan purs
en los seus borrons s'empleen,
llegiu, si D�u vos ajut.
b) Pere Antoni Jofreu:
VEXAMEN AL COMPANY� QUI VA DEXAR HA SAN RAMON EN MALLORCA A LA VORA DEL MAR, RECUSANT ENTRAR AB ELL
[tornada final]
Estribo
O!, felices lleng�es trobes,
romans de corona y bus,
y per tot lo A B C passes
fins a la trencada rum.
No perm�tan los bons jutges
que d�gan las gr�cias uns
y altre guany las indulg�ncias,
com ho prat�can alguns!
c) Pere Jacint Morl�:
LO PORTAL DELS JUEUS
[fragment]
[...] Ay, muller, que em pren la rampa!
Yo vull fer-vos un mi��".
"Per cert que sou baladr�",
respon ella, "y gran piteu:
com voleu fer lo memeu,
si despert est� lo chic?
Ell al chic pega un pesich
y, vent que el chic no respon,
propet del gira de con
apunta el trenca de rrum.
Aquests tres fragments inclouen una refer�ncia a unes grafies: la trencada rum, o el trenca de rum; el darrer, a m�s, esmenta el gira de con. S�n dos termes que no recullen els diccionaris, la qual cosa dificulta la comprensi� exacta del passatge. Una nota conservada entre els papers d'Antoni de Bastero del Seminari de Girona, per�, permet aclarir-ho del tot. Vegem, doncs, el text de Bastero (fragment inicial):
Tres car�cters se tr�ban en las cartas antiguas llemosinas, los efectes dels quals apar �ran �nicament per abreviar las s�yl�labas on, rum, us. Per la primera �san pr�priament de una � trencada al rev�s, com [_] [N. de l�editor: el signe, segurament irreprodu�ble amb els car�cter actuals, s�ha perdut]. Sobre la pronunciaci� var�an las opinions: uns li diuhen girada corn, altres girar de cor, y los montanyesos, entre los quals est� m�s avuy en �s, la anom�nan gira de con, y esta me apar �s la m�s certa y genu�na. Per la segona, rum, f�rman una r llemosina un poch llarga de la cama de baix, a la manera de una maj�scula, o un 2 de n�mero ab una l�nea que li passa per lo mig, verbi gratia , y a est uns lo anom�nan trencada rum, o trenca de rum, y mon sentir se inclina a esta �ltima pronunciaci�, per ser m�s conforme al que representa y explica segons lo parlar antich. Y per la �ltima, us, f�rman un 9 de n�mero ab lo ull m�s petit, que excedeix del recte de las lletras quant usam de ell, a la manera que a las vocals que p�rtan accent, verbi gratia De�, Dn�.
�s clar, per tant, que el domini d'aquests signes simbolitzava la culminaci� de l'aprenentatge de la lectura, essent com eren el final de l'abecedari. (Vegeu la il�lustraci� adjunta, en qu� es reprodueix el primer full d'unes beceroles castellanes de 1606) [N. de l�editor: la il�lustraci� s�ha perdut]. En el primer poema, l'al�lusi� serveix per fer un elogi de la compet�ncia lectora de Filis, la dama a qui va adre�ada la composici�. En el segon, escau com a imatge, expressant el desig que el roman� anterior no sigui criticat (per les males lleng�es) i obtingui l'aprovaci� dels lectors m�s exigents. En el cas del tercer poema, que �s una composici� obscena (tracta d'uns casats que decideixen fer �s del matrimoni al costat del seu fill adormit), els noms dels signes serveixen de met�fora per designar els �rgans sexuals, no tant per la similitud dels respectius signes amb els genitals masculins o femenins com per la semblan�a fon�tica del primer dels termes usats (gira de con) amb el nom que designa del sexe femen� i les connotacions de pot�ncia en l'escomesa (trenca de rum) que suggereix el segon.
II) UN POEMA DE CARLES ROS
PARA PRACTICA EN EL ESCRIVIR DEL IDIOMA VALENCIANO
[fragment]
S�n les lletres elem�nts
� charact�rs nomenats,
comen�am�nt dels idiomes
per hon tots han principiat.
[...] Generalm�nt se nom�nen
per vocals y consonants.
Vocals, n'i h� sis, per ara,
seg�ns aix� ho practic�m,
que s�n: �, e, �, o, �,
y grega, que les sis fan.
[...] Les conson�nts s�n les altres
de nostre alphab�t restants.
[...] S�n mudes les que per s�
so alg� no se'ls pot trobar
y es prec�s les pronunciem
postpossant-les la vocal,
aix�: be, ce, de, ge, pe,
q�, te, anyadint la k�.
S�n semivocals aquelles
que tenen so semejant
al de les vocals, y en una
antipassada vocal
s'artic�len, d'aquest modo
que as� senyalades van:
ef, el, em, en, er, ex,
com aix� ho tinc declarat.
Les dem�s, ni b� s�n mudes,
vocals ni semivocals,
mes per fi tamb� servixen,
casc�na per a s�n cas;
m�nys la z [=zeta], que�n s�n lloch
la c [=ce] de ced�ta us�m,
y, si la z [=zeta] en los noms
propis � estrang�rs deix�m,
la pronunci�m com la s [=es],
que aix� es nostron natural.
Este alphabet refer�t
es de idioma valenci�,
si b� lo que�s m�da es poch
aqueste del castell�.
No s�n una novetat els signes que compareixen en el poema; la singularitat del fragment es troba en la intenci� mnemot�cnica de Carles Ros, que l'empeny a explicar resumidament en vers el que ha exposat abans en prosa m�s detalladament.
PEU D'IL�LUSTRACI� [N. de l�editor: la il�lustraci� s�ha perdut]
F. Aij d'unes beceroles castellanes siscentistes: Cartilla para ense�ar aler a los ni�os, Pamplona, Mathias Mares, M.DC.VI.
RESUM
El noms de les lletres, derivats del llat�, no presenten exactament les mateixes formes en les diverses lleng�es rom�niques. L'estudi de les refer�ncies que preceptistes, gram�tics i lexic�grafs han fet tradicionalment al nom de les lletres en catal� revela la continu�tat d'unes formes que remunten als or�gens de l'idioma i que encara s�n ocasionalment recordades a comen�ament del segle XX: a, be, ce, de, e, ef, ge, hac, i, jota, ka, el, em, en, o, pe, qu, er, es, te, u, ve, xeix, y grega, itzeta. Al segle XIX, per�, aquests noms s�n substitu�ts progressivament pels castellans, de manera que la normativitzaci� del catal� empresa per Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans es va fer, en aquest tema, sobre el desconeixement de la pr�pia tradici� gramatical.
Publicat a Caplletra, 27 (Tardor 1999), 65-86.
Versi� sense notes
(A la xarxa des del juny del 2001)