rac� de la llengua
per Albert Rossich
El noms de les lletres, derivats del llat�, no presenten exactament les mateixes formes en les diverses lleng�es rom�niques. L'estudi de les refer�ncies que preceptistes, gram�tics i lexic�grafs han fet tradicionalment al nom de les lletres en catal� revela la continu�tat d'unes formes que remunten als or�gens de l'idioma i que encara s�n ocasionalment recordades a comen�ament del segle XX: a, be, ce, de, e, ef, ge, hac, i, jota, ka, el, em, en, o, pe, qu, er, es, te, u, ve, xeix, y grega, itzeta. Al segle XIX, per�, aquests noms s�n substitu�ts progressivament pels castellans, de manera que la normativitzaci� del catal� empresa per Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans es va fer, en aquest tema, sobre el desconeixement de la pr�pia tradici� gramatical. L'autor demostra la seva tesi en aquest estudi.
Pere Torra, en les �Regles de ortografia� publicades al final del seu Dictionarium seu Thesaurus catalano latinus (1640), escriu:
Les lletres ab sos noms s�n: a, be, ce, de, [e], ef, ge, ha [�encara que los catalans la pronunc�an com si se acab�s en c: hac�], i, ka, el, em, en, o, pe, qu, er, es, te, u, xex o ex [llegiu xeix o ecs], y grega, idzeta.
Aquesta �s la primera vegada que apareix transcrit sencer l'alfabet catal� (avui hi trobem a faltar els noms de la jota i de la ve, per� �s perqu� eren considerades com a variants de la i i la u). Doncs b�: si deixem de banda la innovaci� d'escriure ha per hac (aqu� Torra va cedir a la temptaci� permanent de molts gram�tics de rectificar la realitat ling��stica fent recurs a l'analogia); deixant de banda aquesta m�nima intervenci�, doncs, Torra no s'inventava res. Descrivia el que des de temps immemorial els mestres havien ensenyat als seus deixebles: el nom de les lletres, a partir dels quals es confegien les s�l�labes i s'ensenyava a llegir.
La filologia catalana no s'ha interessat gaire pel fenomen de la perviv�ncia secular d'aquest sistema de designar les lletres ni ha valorat la significaci� que t� el fet que s'abandon�s, o el moment en qu� es va oblidar. Per� darrere les diferents designacions de cada abecedari hi ha uns models escolars espec�fics i una determinada tradici� liter�ria i gramatical. Repassar-ho aqu� ens permetr� treure algunes conclusions que no em semblen pas insubstancials.
Reprodueixo en ap�ndix al final, per no trencar el fil de l'argumentaci�, uns quants textos complementaris que, tangencialment, tracten tamb� del nom de les lletres.
Els or�gens
Que jo s�piga, Joan Coromines ha estat l'�nic estudi�s que ha advertit modernament que les lletres de l'abecedari no sempre s'havien designat de la mateixa manera: molt de passada, consigna �algunes dades esparses sobre els noms catalans d'algunes lletres de l'alfabet (que en el cas d'altres f�ra ben poc �til recercar)�, entre les quals que �en lloc de erra, ela, ema, etc. es deia er, el, etc.�. A part d'aix�, i d'un esment a la i grega, tan sols s'entret� una mica en l'etimologia de la hac i de la xeix, aquesta darrera l'�nica lletra que mereix entrada pr�pia al DECat. En canvi, el Diccionari catal�-valenci�-balear d'Alcover i Moll, que fa constar sistem�ticament el nom actual de cada lletra, dels antics nom�s recull el mot itzeta traient-lo dels diccionaris de Torra i Figuera.
Avui, el desconeixement de les formes cl�ssiques dels noms de les nostres lletres �s gaireb� total. I aix� que tenen una vig�ncia hist�rica extraordin�riament dilatada. La tradicionalitat dels noms de les lletres ateny el comen�ament del segle que ara s'acaba i remunta als mateixos or�gens de l'idioma. I m�s enrere i tot, com es despr�n, per exemple, dels comentaris de sant Isidor (c. 560-636) quan tracta de les lletres. Les consonants �diu� s'anomenen aix�...
�...quia per se non sonant, sed iunctis vocalibus consonant. Haec [consonantes] in duabus partibus dividuntur: in semivocalibus et in mutis. Semivocales dictas eo, quod quiddam semis de vocalibus habeant. Ab e quippe vocali incipiunt, et desinunt in naturalem sonum, ut f, l, m et ceterae. Mutae autem dictae, quia nisi subiectis sibi vocalibus nequaquam erumpunt. Si enim eis extremum vocalis detraxeris sonum, inclusum litterae murmur sonabit, ut b, g, d et ceterae�.
L'autor de les Etimologies explica que, mentre les vocals es pronuncien soles (a, e, i), les consonants necessiten el suport d'una e: aix�, unes comencen per e i acaben amb el seu so natural (s�n les semivocals: ef, el, em, etc.), i les altres comencen amb el seu propi so afegint-hi una e de suport (s�n les mudes: be, ge, de, etc.). Retrobarem aquesta classificaci�, que ja apareixia en sant Agust�, en el Torcimany de Llu�s d'Aver��.
Entre nosaltres, les primeres enunciacions de l'abecedari s'han de buscar en els textos de preceptiva po�tica de tradici� trobadoresca. Tot i aix�, hem de tenir en compte que no sempre les declaracions de l'alfabet recullen la pron�ncia; generalment, en efecte, nom�s hi trobem les grafies. Hi ha tamb� alguna ocurr�ncia casual de noms de lletres: a la Faula del rossinyol de Cerver� de Girona, per exemple, apareixen �l'er�, �l'e�, �la y� i la �pe� per formar els mots �rey Peyre�; i a l'Espill de Jaume Roig �H� rima amb �flach�.
El Mirall de trobar de Berenguer d'Anoia (principis del segle XIV) nom�s ofereix proves indirectes dels noms que es donaven a les lletres. D'una banda, �s gr�cies a ell que documentem la forma occitana ['El] per a la l a les darreries del segle XII o comen�ament del XIII, en reproduir un fragment d'un poema de Pere Vidal que nom�s es coneix pel seu testimoni:
Co�l lop quant vol de letra appendre,
et anc null temps no�l poch hom far entendre
ne a, ne b, ne c, ne d, ne l,
mays solament anyell, anyell.
Les grafies catalanitzades d'aquests versos no ens han d'induir a error: anhel nom�s podia rimar amb el (amb [E]).
D'altra banda, el Mirall de trobar d�na totes les grafies de l'�a.b.c.�, o �beceroles�, com �dehim vulgarment�; expl�citament, per�, nom�s hi apareix el nom d'una lletra: la ceix o ex. En parlar� m�s avall. De tota manera, de les seves explicacions podem deduir m�s coses. Seguint una vella tradici� que ja coneixem, Berenguer d'Anoia classifica les consonant en �mudes� (b, c, d, f, g, k, p, q, t) i �mig vocals� (l, m, n, s, r, x). A part, esmenta la h, la y i la z. El nom de la f [=ef] li serveix per explicar que �en nostre pronunciar� comencem aquesta lletra en vocal i l'acabem en consonant, si b� �par que mils fos dita e pronunciada que li dix�ssem fe�, ja que aix� coincidiria en la seva forma amb la resta de les consonants �mudes�. Com hem vist tamb� en el text de sant Isidor, aix� significa que les consonants dites �mig vocals� tenien la vocal de suport abans de la consonant: el, em, etc., i que les consonants dites �mudes�, despr�s (llevat de la f, que sant Isidor, per�, comptava entre les semivocals): be, ce, de, etc.
�s interessant el que diu Berenguer d'Anoia de la x. Segons ell, �fan mal en algunes partides de Catalunya e de Mallorques e de les Ylles de mal pronunciar la x, cor ells la nomenen [...] ceix, e axi la giten de sa natura e de son significat, cor ells la comencen en consonan e la determenen en consonan [...]. En los altres lochs la pronuncien mils, per �o com li dien ex [='Eks], e ax� comencen-la en vocal e determenen-la en consonant�.
La pron�ncia condemnada, ceix [='se_], no apareix documentada enlloc m�s. Podria ser un error de copista, per xeix? Fos com fos, el pas de ceix (o seix) a xeix �s perfectament l�gic. Tenint en compte que en catal� �s freq�ent la variaci� [s]/[_] en posici� inicial (cefall�s / xafall�s; sanglot / xanglot; saragall / xaragall; seixanta / xeixanta; simbomba / ximbomba; s�ndria / x�ndria; ciprer / xiprer; sirgar / xirgar; sisclar / xisclar; siular / xiular; civada / xivada; civera / xivera; soriguer / xoriguer; sucar / xucar; suclar / xuclar, etc.), no t� res d'estrany que finalment els parlants orientals hagin optat per una variant xeix: la prefer�ncia per la inicial [_] s'hauria vist refor�ada pel fet que aquest era el so que representa la lletra.
La redacci� en vers de Las flors del Gay Saber de Guilhem Molinier, composta entre 1337 i 1343, resol pr�cticament tots els dubtes sobre el nom de les lletres en occit�. Unes vegades perqu� s'escriuen senceres; d'altres, quan nom�s hi ha el signe de la lletra, perqu� el c�mput m�tric, la rima o les elisions internes en permeten reconstruir-lo. Uns quants noms m�s es poden deduir per analogia. El resultat abra�a gaireb� tot l'alfabet. (Escric entre claud�tors els noms reconstru�ts per analogia i entre par�ntesis el n�mero de vers en qu� es reflecteix la pron�ncia): a (383), be (652), ce (693, 891), de (881), e (383), [ef], ge (470), i (383, 455), el (611), [em], en (612), o (383), pe (862), er (803), es (530), te (861, 864), u (383, 455), ex (911), y grec (916), zeda (642, 819). Per la rima es demostra que ce es pronunciava amb e tancada (['se]) i que er i ex es pronunciaven amb e oberta (['Er], ['Eks]).
Un altre preceptista, Llu�s d'Aver��, consigna en diversos llocs el nom d'un bon nombre de lletres. A la primera part del seu Torcimany, apareix la xex (�s�pien tuyt que la dita x deu �ser nomenada xex e no echs, com la sua vera sonoritat est� en xex e no echs, si b� alguns qui no u entenen la fan sonar ad�s en echs, ad�s en xex, per� lo ver so �s de xex�), la i grech o i gregua, la eny (�lo segon so d'aquesta y sona en altra diversa manera, �o �s, ab n consonant denant ella; [...] per� a mon seny, quin que nom hom li digua, ella pr�piament ha nom eny�) i les diverses denominacions de la z:
Les m�s persones dretament no la saben pronunciar, car molts les pronuncien sots tres s�l�labas, ax� com itzeta, e no �s ver aquest nom, ne lo nom no trau pr�piament al so que aquesta z aporta, ne la sonoritat que d�na en les diccions on deu �ser posada. E d'altres la pronuncien sots dues s�l�labas, nomenant-la zeda, e �s fals aquest nom, ax� com lo demunt; ans ab veritat ha nom ze, sots un sol accent e sots una sola s�l�laba compresa.
El nom eny que ha aparegut abans �s un invent d'Aver��, com es despr�n clarament del text. Les altres lletres �n'hi falten algunes� apareixen al diccionari de rims que constitueix la tercera part del tractat. S�n: a, be, ce, de, e, ef, ge, em, pe, es, te, ze. Tamb� hi surten la jota, la o i la er, per� sense cap observaci� que confirmi expl�citament que hi s�n com a noms de lletres. Les indicacions sobre l'obertura voc�lica sovint s�n contradict�ries al diccionari: en tot cas, la e de er �s considerada semisonant (oberta); de la ef no en diu res; i totes les altres ee esmentades s�n qualificades de plenisonants (tancades).
L'actitud d'Aver�� defensant el nom de la xeix i condemnant inequ�vocament la pron�ncia ['Eks], m�s pr�pia de la tradici� llatina i occitana, contrasta amb la posici� contr�ria que hem vist en Berenguer d'Anoia. Ho hem de valorar com una manifestaci� m�s de la progressiva independitzaci� de la poesia catalana respecte del tronc occit�. Notem tamb� que el nom de la itzeta, condemnat per Aver�� �tot i que aquest devia ser el mot m�s usat per designar la lletra�, �s dels pocs que van sobreviure igualment en occit�, sota les formes iseda i iseta.
Manteniment de la tradici�
En catal�, el manteniment dels noms que designen les lletres �s general a tot el domini ling��stic durant l'edat moderna, i en alguns casos, com veurem, ateny el comen�ament del segle XX. Alg� podria pensar que es tractava d'un model ideal, conservat en els diccionaris i les gram�tiques, per� sense �s efectiu. Per� no: els testimonis �directes, indirectes o tangencials� s�n un�nimes. Un rep�s cronol�gic i diat�pic ens ho mostrar�.
Pel que fa a Catalunya, considerem en primer lloc un altre text del segle XVII. Es tracta d'una bella iniciaci� a la cal�ligrafia, on habitualment les lletres s'anomenen amb les inicials. En una ocasi�, per�, s'esmenta una lletra pel seu nom, la qual cosa ens permet descobrir de passada el plural regular de les consonants dites semivocals: �En la primera ralla del dit primer ABC trobareu las ers� [=rr]. Ers, doncs; no erres. Continuem amb aquests dos testimonis de la primera meitat del segle XVIII, deguts a la ploma d'Agust� Eura:
Las lletras consonants per si solas, y quedant-se en �sser de consonants, no fan s�yl�laba, ara s�an ellas semivocals, ara s�an mudas, perqu� ni unas ni altras fan per si solas sonido en la recitaci�, puitx per a pronunciar la p, que �s muda, �s menester tocar, encara que levement, en la pronunciaci� a la lletra e, y dir pe, y per a pronunciar a la lletra l, que �s semivocal, �s menester tocar tamb� levement en la recitaci� a la lletra e, y sonar el.
No sols �s delicada i pr�pia la pronunciaci� dels termes catalans, sin� tamb� la de les lletres per si soles; perqu� les lletres semivocals, com s�n f, l, m, n, r, etc., [el catal�] les pronuncia m�s senzillament que l'idioma castell� i que altres idiomes, perqu� en catal� diu ef, el, em, en, er, i etc., i encara ferida la e levement [=e] i sens accent en ella, quan en castell� se diu efe, ele, eme, ene, erre, etc.
Una altra mostra de la consci�ncia diferenciada de l'abecedari catal� ens l'ofereix Pere M�rtir Angl�s (1743), el qual, tot i haver donat l'alfabet llat� a partir del model castell� (�a, be, ce, de, e, efe, ge, ache�, etc.), escriur� m�s endavant:
En quanto al n�mero de las letras catalanas, es el mismo que el de las letras castellanas (menos la ch y la z, que el catal�n no las usa). S�lo est� la diferencia en el nombre de algunas, que el castellano las nombra de otra manera, como se ver� en el siguiente catal�n alfabeto: A.a, Be.B.b, Ce.C.c, De.D.d, E.e, Ef.F.f, Ge.G.g, Hac.H.h, I.i., El.L.l, Ell.[LL.]ll, Em.M.m, En.N.n, En ab titlla.[�.]�, O.o, Pe.P.p, Qu.Q.q, Er.R.r, Es.S.s, Te.T.t, U.V.u.v, X�ix.X.x, Y Gr�ga.Y.y�.
Angl�s esmenta tamb� la �j�ta� i la �� trencada, que llama el catal�n�, per� per explicar que �a esta letra no la admiten los doctos�.
Naturalment, aquestes s�n tamb�, si prescindim dels detalls d'originalitat que eventualment poden compar�ixer en cada autor, les formes que trobem en la primera gram�tica catalana. Josep Ullastra (1743), en efecte, mant� les formes tradicionals, tot i que la darrera lletra no s'anomena itzeta, sin� zeta. Hi afegeix la � trencada i la X trencada, aquesta �ltima en els cultismes per distingir la pron�ncia [ks] o [gz] de la [_]:
a, be, ce, de, e, ef, ge, hac, i, ka, el, em, en, o, pe, qu, er, es, te, u, xex, y grega, zeta. Jota, � trencada, � accentuada, X trencada.
Els testimonis tangencials que confirmen la generalitat d'aquestes designacions s�n freq�ents. Antoni Alegret, per exemple, en un paper llegit a la Reial Acad�mia de Bones Lletres esmenta unes quantes lletres: �la ll o ell que pronunciamos en catal�n (aunque algunos, para darse a entender quando tratan de ortograf�a, la nombran l doblada, pero impropiamente y s�lo al fin propuesto�; �la � [=eny?] con tilde, que nombramos en catal�n�; �la cedilla, o � trencada, que nombramos en catal�n�. En un altre escrit acad�mic, Alegret torna a anomenar �ell� la ll: �Siempre que la dicci�n latina a que corresponde la catalana empieza con L, entonces la catalana debe colocar ll, pronunciando ell, como Laurentius, Llorens; laurus, llorer; lux, llum, lacrima, ll�grima�.
La gram�tica catalana de Josep Pau Ballot mant� igualment els noms tradicionals, si b� oblida consignar la xeix i d�na a la ve el nom de u consonant: a, be, ce, ce trencada, de, e, ef, ge, hac, i, jota, ka, el, ell, em, en, eny, o, pe, cu, er, es, te, u, u consonant, y grega, idzeta. El seu contemporani --i contradictor-- Petit i Aguilar es va apartar una mica del gui�, per� la base era la mateixa. Vegem com ho explica a la seva Gram�tica catalana:
Pregunta: Quants y quins s�n els sonidos consonants simples?
Resposta: S�n vint: b�, ch� (llegiu ['ke]), d�, �f, gu� (llegiu ['ge]), j�, �l, �ll, �m, �n, ��, p�, cu, �r, �s, t�, vu, x� (llegiu ['Se]), Iy, z�.
Pregunta: N� hi ha altres sonidos consonants simples, quals s�n hag, ka y ��?
Resposta: N� se�or, perque hag n� es sonido consonant, sin� un mer se�al de aspiraci� de la vocal postposada; y el sonido consonant ka n� es catal�, sin� greg, que equival al nostre sonido ch�, y finalm�nt el sonido consonant �� es equival�nt al anteposad s�, pux igualm�nt diem sa, se, si, so, su que �a, �e, �i, �o, �u.
�s evident que Petit innova aqu�, com en tants altres llocs de la seva gram�tica. La pron�ncia ['ke] per a la c, ['ge] per a la g, ['Ze] per a la j, ['Se] per a la x i ['ze] per a la z s�n el resultat d'un intent de regularitzaci� o simplificaci� del sistema, per analogia amb el nom tradicional de b, d, etc. En canvi, mant� les formes ef, hac, el, ell, em, en, eny, er i es. El cas de ['vu] per a la v potser obeeix a un intent d'evitar confusions amb la b, seguint el model de l'itali�. Tot i la pru�ja d'originalitat, la llista ens ofereix una dada interessant. Per a Petit, com era habitual al seu temps, la grafia � equival a una e tancada [e], que ell anomena aguda o sobreaguda; doncs b�: fixem-nos que l'accent de la lletra �r (ho he comprovat tamb� en les altres versions manuscrites de la gram�tica) atesta una pron�ncia oberta [=E] de la e en aquesta lletra.
El 1839 apareixen dos diccionaris importants: l'anomenat quintiling�e, elaborat per Salvador Estrada, Antoni Matamala, Ferran Patxot, Joan Cortada i Llu�s Bordas, i el Diccionari catal�-castell� de Pere Lab�rnia (1839-1840). Tots dos corroboren la continu�tat de l'alfabet catal�, malgrat algunes omissions (per� inclouen la xeix, que Ballot havia oblidat transcriure). El quintiling�e nom�s d�na zeta com a nom de la z; Lab�rnia, en canvi, inclou idzeta al costat de zeta. Per a un autor que signa amb les inicials D. y M. (Joan Drument i Millet?), compilador d'un Diccionario catal�n-castellano (1847), els noms de la lletres no varien substancialment respecte de les que havia consignat Lab�rnia.
El 1857 es publica la gram�tica de Pau Estorch. Els noms de les lletres, a l'apartat �De las letras y su pronunciacion�, s�n tamb� les tradicionals, amb la idzeta com a �nic nom per a la z. Estorch fa constar que ha prescindit de la �, ja que �actualmente est� suprimido su uso y la suplen la s o la doble ss�, i que tamb� ha eliminat la k �que se ve en los abecedarios antiguos, por usarse s�lo en voces extranjeras y muy rara vez�. Pr�cticament coincideix amb aquest abecedari el de la gram�tica d'Antoni de Bofarull i Adolf Blanch (1867).
No val la pena copiar totes les ocurr�ncies d'aquesta llista, que no fan m�s que ratificar la solidesa d'uns models. D'altra banda, a vegades els diccionaris tan sols ens donen petits indicis del manteniment dels noms tradicionals. El Diccionario castellano-catalan de Mag� Ferrer (1836, 1847) inclou ben poques lletres, per� la equis del castell� es tradueix per xex; la zeta castellana, en canvi, queda gr�ficament invariable en catal�. El Diccionario manual de Santiago �ngel Saura (1851) nom�s fa constar la hach, la xeix i la idzeta. El Diccionari suplement de tots los diccionaris publicats fins ara de la ll�ngua catalana (1868), en fi, recull nom�s la ef.
Encara en una data tan tardana com 1916, Antoni Rovira i Virgili prescriu l'abecedari tradicional. No s� si hem de veure en aix� el reflex de la posici� te�rica que formula al �Pr�leg� de la seva Gram�tica elemental de la llengua catalana: �No hem pret�s formular teor�es personals. El prurit de l'originalitat sovint �s pernici�s en aquestes mat�ries�. El cas �s que les lletres consonants s�n interpretades aix�: �be, ce, de, ef, ge, hac, jota, el, em, en, pe, qu, er, es, te, ve, xeix, zeta�. A part, trobem la ca, i la doble v[e] i la i grega.
Passant a Menorca, Antoni Febrer i Cardona va deixar perfectament detallada la q�esti� (1804, 1821). Com sempre, el model �s el tradicional, amb lleus variants:
N�m � pron�ncia de las lletras: �, b�, c�, �e, d�, �, �f, g�, �c, �, j�ta, k�, �l, lle, �m, �n, �e, �, p�, c�, �r, �s, t�, �, ve, x�xa, y gr�ga, zeta.
La xeix rep en aquesta relaci� el nom de xeixa, en el que potser s'ha de considerar una innovaci� de Febrer. Les formes lle i nye, que tamb� compareixen aqu� per primera vegada, deuen respondre a una incorporaci� tardana al paradigma. Sigui com sigui, el sistema d'accents, seguit escrupolosament pel gram�tic (com en el cas de Petit i Aguilar, i a l'inrev�s del que �s l'�s actual, l'accent greu indica e tancada [=e]), permet descobrir que la e t�nica es pronunciava oberta en la vocal e (actualment a les Illes es diu ['e]) i en la consonant er. Semblantment, la o es pronunciava ['O], com avui a Catalunya.
Pel que fa a la vig�ncia dels noms tradicionals a Mallorca, comprovem que el diccionari de Joan Josep Amengual, comen�at a divulgar en fascicles a partir de 1841, es mant� bastant fidel al model tradicional, malgrat que desconeix el nom de la hac i no hi ha totes les lletres. Aix�, hi trobem b�, c�, �e trencada [s. v. c], de, e, ef, hacxe [sic], jota, ka, �l, em, �n, e�, pe, er, es. Vegeu tamb� el que dic a l'apartat seg�ent a prop�sit del diccionari de Pere Antoni Figuera (1840) i de la gram�tica de Tom�s Forteza (1915).
La generalitat de l'�s d'aquest sistema tamb� es documenta a Val�ncia. Carles Ros, tant a la Practica de la orthografia para los dos idiomas, castellano y valenciano (1732), com a la Breve esplicaci�n de las cartillas valencianas (1751) i al Diccionario valenciano-castellano (1764), recull aquest model, amb l'�nica difer�ncia notable que la xeix s'anomena aqu� eix (vegeu tamb� infra, Ap�ndix, apartat II). Ros compara sistem�ticament la pron�ncia del castell� i la del valenci�, i diu que en castell� diuen ef, el, etc. (!), per� amb e �grave� [=e]. Inversament, la notaci� de la e de suport com a e oberta [=E] en valenci� �s sistem�tica. Les contradiccions a l'hora de notar l'obertura voc�lica en altres casos, per�, no permeten tenir en compte aquestes precisions. Heus aqu� el seu abecedari, per al qual prescriu la fon�tica de l'apitxat:
a, be, ce, de, e, ef, ge, ach o hach, i, jota, ka, el, em, en, o, pe, qu, er, es, te, �, v [�su pronunciaci�n ... es la mesma que la de la u vocal, pero en el uso de las dicciones suena como b, aunque m�s blandamente�], eix, y, zeta.
L'alfabet de Jos� Mariano Ortiz (1782) no s'aparta gaire del de Carles Ros:
Para hablar la lengua valenciana y entenderla es preciso saber tres cosas: la ortholog�a y ortograf�a, que es la inteligencia y pronunciaci�n de letras y voces, y el siguiente alfabeto: a, be, ce, de, e, ef, ge, hac, jota, ka, el, em, en, o, pe, qu, er, es, te, u, eix, zeta, etc. Este abecedario s�lo se diferencia del castellano en la pronunciaci�n de la hache, jota y x [=equis], en darle a la n por tilde eny, y omitir la e en la efe, ele, eme, ene, ere, ese.
Despr�s, les not�cies escassegen al Pa�s Valenci�, i �s dif�cil treure conclusions segures sobre la perviv�ncia de l'alfabet tradicional. Dins el Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig (1851) hi ha molt pocs noms de lletres: be, ce, j�ta, equis i ��ta. Per� quan n'apareix la tercera edici� (1887) ens trobem amb la sorpresa que Constant� Llombart hi ha introdu�t els noms cl�ssics (�f, �l, �ll, �m, etc.), malgrat que incorre en alguns desencerts: designa ach la -ch final, i ache la h; anomena el-le la l geminada, i inclou la �enye (� e�e)� i la �cedeta (� �eta)�. Per a la x admet �ex (� eix)�.
Al Rossell�, finalment, Puiggar� mant� igualment les designacions tradicionals, si b� anomena i consonant i u consonant la jota i la ve. La xeix i la idzeta s�n els �nics noms per a la x i la z.
Sobre el timbre de les vocals t�niques dels noms tradicionals, les indicacions s�n vacil�lants, i en alguns casos fins i tot contract�ries. Per�, basant-nos en els testimonis m�s fiables �Febrer i Cardona, Petit i Aguilar�, podem arribar a la conclusi� que arreu del domini ling��stic totes les lletres es pronunciaven amb e tancada [=e], tret de les vocals e i o (obertes en tot el catal� oriental), la er (oberta pertot) i la zeta (oberta en el catal� central); la jota sempre ha estat oberta. Aquesta �s tamb� la pron�ncia de les vocals t�niques en l'alfabet actual, si prescindim de la e i la o, avui pronunciades amb timbre tancat a les Illes.
El proc�s de substituci� de l'abecedari tradicional
�s simptom�tic que, a comen�ament del segle XIX, un Tratado de la ortolog�a castellana publicat a Barcelona encara accepti per al castell� alguns dels noms tradicionals catalans. Admet, per exemple, les formes ef, em i en, al costat de efe, eme, ene; en canvi, nom�s registra ele, elle, erre o ere, i ese. Ens trobem, doncs, en un moment que, si b� algunes de les formes tradicionals potser han perdut for�a, d'altres encara s�n tan usuals que el gram�tic no les sap �o no les pot� proscriure ni tan sols per al castell�.
Pere Antoni Figuera inclou el nom de les lletres al seu Diccionari mallorqu�-castell� (1840). Com en el llibre anterior, �s revelador de l'inici de la substituci� que doni generalment com a equivalents les formes tradicionals i les castellanes, tot i que en algun cas (h, r, s, x) la substituci� ja sembla consumada. S�n: a, b�, c�, d�, e, �f i efe, g�, h�txe, i, j�ta, k�, el [no hi apareix ele], �m o �me, �n o �ne, o, p�, qu, �rre, �sse, t�, u, v�, equis, [manca la i grega], itzeta [no hi ha la forma zeta].
Un altre testimoni de la substituci� que s'estava produint �s el que retreu Pau Estorch (1852), que ja hem vist que en la seva Gram�tica de la lengua catalana acollir� sense reserves el model tradicional. En el pr�leg d'un dels reculls que publicava sota el pseud�nim de Lo Tamboriner del Fluvi� s'adre�a als
[...] catalans sensills
que l'idioma vuy p�rlan
que aprengueren essent xichs,
que dihuen X [=xeix] y no equis,
en tot conservant l'�s antich.
En l'altre extrem, en canvi, se situa un autor molt m�s popular, Andreu Pastells, lo Fluvioler del Ter, el qual defensa aix� (el 1868) la seva ortografia castellanitzant:
Enas � y gregas per e�as,
i llatina antes de x�x (x),
ja conexes tu mat�x
que es casi parlar per se�as;
y axis de la ena � y grega
una e�a fare, axis (�),
y se llegir� m�s llis,
que ab ella ning� ensopega.
[...] Per c [=ce] trencada una ceta (z)
posar� com dos y tres,
y � m� que nom' diguin res,
quem' faculta un cert poeta.
De Joseph l'h [=ac] se traur�,
y de Math�u la traur�;
de Christ�fol ja s' tragu�
y Crist�fol diu ben cl�.
Al preterit imperfet
de los verbs de la primera
per la v [=ve] casi derrera
b [=be] se posa clar y net.
[...] Ex�mits 'l qui y 'l que,
posar� c [=ce] per la cu (q);
l'ac (h) tras ic, ec, oc, � fe,
no me la veur� ning�.
[...] Casi posara c [=ce] y s [=es]
cuan prox�m voldria dir;
per excel-lent proferir
una l [=el] posara, no m�s.
[...] Y britats de gros calibre
van a proferir mos llavis:
so llibre com los m�us avis,
y en lo vers vull ser m�s llibre.
Malgrat que Pastells posa sovint nom�s la grafia i no el nom de les lletres, el c�mput m�tric permet resoldre totes les formes que concorren en el poema, que s�n bastants, i queda ben palesa la barreja ca�tica de formes, tradicionals i castellanes, que s�n el correlat de la llibertat que propugna a la fi del poema; una llibertat que ling��sticament apareix identificada amb el dialectalisme i el vulgarisme. Els noms que apareixen, convenientment ordenats, s�n: be, ce, ac, i llatina, el, ena, e�a, cu, es, ve, x�x, y grega, ceta. Fixem-nos en el contrast entre hac, el, es i xeix, d'una banda, i ena, enya o ceta, de l'altra. (No em s� estar tampoc de fer notar que aquesta �s una de les poques vegades que, abans de Fabra, trobem formes del tipus ena, e�a, amb -a final).
La tercera edici� del diccionari de Lab�rnia (1888-1892), revisat sota la direcci� d'Ignasi Ferrer i Carri�, introdueix canvis curiosos en el nom de les lletres. D'entrada, mant� les formes tradicionals; per� en alguns casos les matisacions s�n concloents:
EF. Pronunciaci� catalana de la lletra F. [...] Los que's dedican avuy � la ensenyansa de la lectura, al significar lo valor d'aquesta consonant, li donan lo de f � fe, ab m�s acert qu'ab�ns, perqu�'s d�na una idea m�s acostada de la s�a naturalesa y car�cter.
[...]
EL. Pronunciaci� de la lletra L, seg�ns l'us antich. Avuy se pronunc�a formant s�laba directa [=le].
[...]
EM. Pronunciaci� catalana de la lletra M, modernament se diu me � m'.
[...]
F. [...] La pronunciaci� catalana es ef � fe, com diuhen los moderns.
Em sembla evident que aquesta pron�ncia (fe, le, me) no �s tant la que es feia �modernament� com, senzillament, la que propugnava Ferrer i Carri�, tot seguint un corrent pedag�gic d'ensenyament de la lectura i escriptura al qual em referir� al pr�xim apartat. Sigui com sigui, la manca d'identificaci� amb el model tradicional que aix� revela �s clara. El diccionari no diu res desautoritzant les formes en, er o es, per� aix� deu ser simplement una falta de sistematitzaci�.
Pr�cticament cap nom privatiu de la tradici� alfab�tica catalana no compareix en el diccionari de Mart� i Gadea (1891), que consigna la pron�ncia de �rre amb e oberta; tan sols hi llegim ve en comptes de uve.
El Diccionari de barbrismes d'Antoni Careta i Vidal (1901) �s un altre testimoni de l'etapa �la llarga etapa� de substituci� dels noms tradicionals catalans pels castellans. Careta ja inclou totes les formes divulgades per l'escola castellana, per� encara t� plenament viu el record de les formes aut�ctones (hi inclou tamb� la ll). Per aix�, en el Diccionari es preocupa sistem�ticament de corregir els barbarismes en el nom de les lletres: aix�, prescriu el nom de la � (�c� trencada�, i no cedilla), f (�no's diu �fe, sin� �f�), g (�se pronuncia ab g catalana, igual a la francesa�), h (�no's diu hatxe, sin� hach�), j (�ab j catalana, igual � la francesa�), l (�no's diu �le, sin� �l�; i abans: �EL. En catal� es nom de la lletra L y may ha sigut l'article lo�), ll (�no's diu �lle, sin� �ll�), m (�no's diu �me, sin� �m�), n (�no's diu �ne, sin� �n�), r (�no's diu �rre, sin� er�), s (�no's diu �sse, sin� �s�), x (�no's diu �quis, sin� xeix�), y (�no's diu i griega, sin� i grega�), z (�no's diu ceda ni ceta, sin� zeta o idzeta�). Observem que, a difer�ncia de les altres lletres, en el cas de la r Careta posa accent greu al barbarisme (mot bis�l�lab) i no accentua el monos�l�lab, per indicar que el timbre de la e �s obert [=E]. El castellanisme equis (o �quix ['Ekiks], i m�s generalment �quits ['Ekits]) tamb� es pronunciava amb e oberta.
La substituci�, en tot cas, ja apareix pr�cticament completada en l'Abreg� de grammaire catalane de Foulch�-Delbosc (1902), revisat i corregit �atenci� pel mateix Pompeu Fabra. Les lletres del catal� ara s�n a, be, ce, de, e, efe, ge, hatxe, i, jota, ka, ele, eme, ene, o, pe, cu, erre, esse, te, u, v[e], ve doble, equis, y grega, zeta. Llevat de la ce, que havia de ser pronunciada ['se], la ve (no pas uve, com es demostra pel nom de la ve doble) i la y grega (i no y griega), la resta de noms es corresponen amb els de l'alfabet castell�.
Per a Tom�s Forteza, en fi, el record dels noms tradicionals, si �s que en coneixia gaires, ja anava decididament lligat amb el passat: la x �deia� t� un so, �el propiamente catal�n, que nuestros mayores sol�an llamar xeix�.
continuar