El rac� de la hist�ria
Lebensborn va obrir unes 15 cl�niques a Alemanya, B�lgica, Fran�a i Noruega, en les quals van n�ixer entre 8.000 i 20.000 nens amb aquesta denominaci� d�origen. Cinc orfenats m�s van acollir m�s tard els nens abandonats i els d�aspecte ari que les tropes alemanyes segrestraven als pa�sos ven�uts quan va comen�ar la guerra. Nens de sang immaculada, destinats a participar en la futura Alemanya triomfant que dominaria el m�n.
Molts dels nascuts en el programa tenen la sospita fundada que s�n descendents de criminals implicats en l�extermini nazi. El sentiment de culpa �s una constant entre ells. L�any 2005 es van agrupar en l�associaci� Lebensspuren (Empremtes de Vida), un grup de suport mutu a trav�s del qual els infants de Lebensborn assumeixen un comprom�s �tic perqu� �no �s repeteixi mai m�s el que va passar aleshores�, segons diu la presidenta de l�associaci�, la psic�loga Gisela Heidenreich, que va escriure l�autobiografia L�any infinit.
Guntram Weber �s un d�aquests nens. El corresponsal d�El Pa�s a Berl�n l�ha entrevistat.
�Qui era la vostra mare?
�Comen�o a con�ixer-la ara, que fa vint anys que �s morta. En vida nom�s va explicar mentides.
�Com la vau descobrir?
�Quan la meva germana va necessitar un certificat de naixement per casar-se, vam saber que era la filla il�leg�tima d�un enginyer de l�ex�rcit. Creiem que va ser una hist�ria corrent d�amor que va acabar en embar�s no desitjat. Quan la mare va anar a Lebensborn per donar a llum la meva germana sense que els seus pares ho sabessin, els responsables de la maternitat van recon�ixer en ella una nacionalsocialista conven�uda i la van reclutar.
�En qu� consistia all�?
�La meva germana conserva informes de l��poca sobre la bona disposici� de la mare per acatar les idees del r�gim. Estic conven�ut que ella creia en la necessitat de tenir fills per al Reich alemany.
�Com vau con�ixer el vostre passat?
�Quan em vaig assabentar del cas de la meva germana vaig assumir que jo tamb� procedia de Lebensborn. Vaig recordar que la mare tenia una caixa que sempre tancava amb clau. La vaig obrir per curiositat i vaig trobar una tasseta de plata amb dos inscripcions. En una banda hi havia escrit: �Per a Guntram Heinrich.� Sempre m�havia dit nom�s Guntram. En l�altra banda: �Del seu padr� H. Himmler.� Aix� vaig descobrir que el meu segon nom �s el de Himmler.
�Li ho vau dir a la mare?
�No. Anys despr�s, abans de tornar als EUA, on vaig residir des del 1968, li vaig demanar pel pare. Ella estava malalta de c�ncer. Em va dir que no volia parlar-ne per� va prometre que ho escriuria. No ho va fer. Quan vaig tornar a Alemanya amb el meu fill el 1985, la mare era morta. La darrera frase que em va adre�ar fou: �Probablement un dia m�odiar�s.� Vaig pensar que mai no sabria res del pare. Es va endur el secret a la tomba.
�Qu� ho va fer que us pos�ssiu a investigar?
�La meva companya em va animar a enfrontar-me amb el passat. Vam cercar la llista dels fillols de Himmler. La vam trobar i descobr�rem que els fillols es dividien en els que rebien regals regularment i els que no. D�aquests fillols de primera classe n�hi va haver 51. Jo s�c el darrer a qui va fer de padr�.
�Qu� vau fer despr�s?
�Fa tres anys i mig vaig assistir a una reuni� d�antics nens de Lebensborn. Escoltant els relats em vaig adonar que la seva hist�ria era la meva. Em van aconsellar que an�s per unes vies determinades i aix� vaig trobar un expedient arxivat a Baviera, una c�pia treta de l�antiga central de l�associaci�. Certifica que el meu tutor legal era Lebensborn. S�c el nen L 343-34. Una carta annexa explica que el pare em va recon�ixer.
�Hi deia el nom?
�No. Nom�s que ell pagava amb regularitat les quotes que l�associaci� imposava als membres. Vaig ser fillol de Himmler, vaig rebre regals com aquesta tasseta o aquest canelobre, que la mare encenia en cada aniversari meu [a la base hi ha gravada la doble runa de la SS]. �s evident que el meu pare pertanyia a l�oficialitat de la SS.
�Heu vist cap document?
�No perdo l�esperan�a. La SS va destruir molts expedients, per� segueixo pistes ben fonamentades que condueixen a l�Argentina. Sospito que el pare va ser un alt oficial de la SS que va escapar-se a Sud-am�rica. Un criminal de guerra que devia viure pl�cidament fins a la mort.
�Quines conseq��ncies us ha causat aquesta recerca?
�L�amor a la mare es va esquerdar. Ara sento r�bia, tot i que haig de dir que es va esfor�ar a donar-nos una inf�ncia feli�. Ens va inculcar valors, com que la mentida �s dolenta... El coneixement consola de vegades, per� tamb� fa mal. Un altre exemple: el meu nom �s poc com�. Ning� no es diu Guntram, m�agrada. Un dia li vaig demanar a la mare d�on l�havia tret. Amb un somriure, va dir que d�un bon amic. Molt m�s tard vaig llegir que el primer director de Lebensborn es deia Guntram. Va ser oficial de la SS a l�indret m�s fam�s d�Alemanya, Auschwitz. Ja sabem el que hi feien, all�.
�La premsa sensacionalista i fins i tot la televisi� p�blica d�Alemanya van dir fa uns mesos que els alemanys s�extingeixen perqu� tenen pocs fills. Qu� us sembla aquest tipus de debats?
�Que s�extingeixin els alemanys. No em fa res. Els meus valors s�n els contraris. M�agrada viure enmig de gent diversa.
(Adaptaci� a partir de l�entrevista de Juan G�mez a Guntram Weber, El Pa�s 28 desembre 2006. Fotografia de Patricia Sevilla)
�lex Masllorens
Fa nom�s set anys, Anni-Frid Lyngstad, component del grup Abba, va con�ixer la veritat sobre el seu origen: el seu pare havia estat un membre an�nim de la Gestapo i ella mateixa era fruit d�un diab�lic experiment per aconseguir la ra�a �ria pura. El projecte secret Lebensborn, �font de vida�, va ser promogut pel cap de les SS, Heinrich Himmler. Consistia a fer que oficials alemanys inseminessin dones �perfectes� d�Alemanya i altres pa�sos centreeuropeus i n�rdics, amb l�objectiu d�aconseguir trets f�sics cada vegada m�s purs per al Reich. Curiosament, l�argument central de la popular i exitosa com�dia musical Mamma Mia!, basada en els �xits d�Abba, �s la recerca del seu desconegut pare per part de la protagonista.
El descobriment de l�abast i prop�sit del projecte Lebensborn ha tingut un impacte extraordinari a Alemanya i altres pa�sos. Moltes persones que tenen m�s de 63 anys van saber per la premsa que havien estat concebudes per una mare af� al r�gim nazi (cosa que havien ocultat durant tota la vida) i per un oficial del m�s sanguinari dels cossos de Hitler. Almenys cinc llibres [...] ja han tractat aquesta q�esti� i queda cam� per rec�rrer, perqu� el tema d�na per a reflexions molt profundes.
Em van impactar les declaracions d�una dona alemanya, v�ctima del programa: �Els avan�os de la gen�tica �va dir� permetran molt aviat que els pares elegeixin els trets dels seus futurs fills. Donada aquesta possibilitat, no s�ha de permetre que s�oblidin els mals de l�era de Hitler. Si fem enginyeria per tenir nadons rossos i d�ulls blaus, podrem culpar nom�s Hitler pel que va fer?� �s alguna cosa m�s que el dubte raonable d�una v�ctima dels plans nazis per aconseguir la perfecci� racial. Michael Jackson va deixar anar el seu deliri de semblar blanc i s�ha convertit en un monstre, i a l��ndia i en altres pa�sos asi�tics cada vegada m�s persones, sobretot dones, gasten unes ingents quantitats de diners per poder blanquejar la seva pell i occidentalitzar la forma dels seus ulls. Ara resultar� que el m�n s�ha empassat sense saber-ho idees nazis sobre la ra�a pura?
(El Peri�dico 6 octubre 2008)
L�historiador de la UAB Joan B. Culla ha escrit un article a El Pa�s �Sobre Montenegro� (26 maig 2006) en qu� repassa els antecedents remots i pr�xims del fins ara �ltim pa�s d�Europa que est� a punt d�accedir a la independ�ncia. Reprodu�m uns quants par�grafs d�aquest article:
�La geografia i la hist�ria �no pas la llengua, ni la cultura, ni la religi� han sigut, al llarg de m�s de sis segles, els principals vectors de la identitat montnegrenca. Despr�s del col�lapse de la S�rbia medieval al final del segle XIV, i a l�empara d�un relleu orogr�fic que encara avui resulta impressionant, els habitants aut�ctons d�aqueixa zona i altres eslaus refugiats all� que fugien de la invasi� turca van crear una forma rudiment�ria d�organitzaci� pol�tica, que abans de concloure el segle XV ja posse�a dos trets duradors: un top�nim conegut a tota la conca mediterr�nia (Montenegro, en serbi Crna Gora) i una capital, Cetinje.
�La preco� estatalitat montnegrenca, consolidada en una lluita incessant contra els turcs, va adoptar des del 1516 una forma peculiar que contribuiria sens dubte a singularitzar-la: tant el poder espiritual com el temporal sobre el diminut enclavament muntanyenc l�exercien els bisbes o vladikas de Cetinje, a manera de menuts etnarques elegits per assemblees locals d�eclesi�stics, notables i fidels. A partir del 1696, la successi� d�aquests pr�nceps-bisbes va adquirir car�cter hereditari en el si de la fam�lia o dinastia dels Petrovic-Njegos, tot i que, essent els bisbes ortodoxos for�osament c�libes, el tron es transmetia per regla general d�oncle a nebot. El primer dels vladikas hereditaris, Danil I, va aconseguir que R�ssia reconegu�s el 1715 la independ�ncia de Montnegre, i va lligar amb la gran pot�ncia eslavoortodoxa una relaci� privilegiada que havia d�ajudar el principat balc�nic a superar el seu complex de xiquesa: �Els russos i nosaltres, junts, som 100 milions�, com els montnegrencs del vuicents els agradava de dir amb humor.
�Actor modest, tot i que amb veu pr�pia en la diplom�cia europea de l�Est des del final del segle XVIII, Montnegre va ser governat entre 1830 i 1851 per Pere II, reformador, guerrer i poeta l�epopeia del qual, Gorski vijenac (La garlanda de les muntanyes), �s considerada un dels cimals de l��pica en llengua s�rbia. Va ser l��ltim vladika regnant, perqu� el seu successor, Danil II, va renunciar a la funci� episcopal, va secularitzar l�Estat i es va proclamar gospodar o pr�ncep laic de Montnegre. Assassinat el 1860, el va reempla�ar el seu nebot Nicolau I, entestat durant m�s de cinc decennis a transformar �cito l�historiador brit�nic H. C. Darby� aquella �societat hom�rica de cabdills muntanyencs en un Estat organitzat del segle XIX�. No ho va aconseguir del tot, per� el Congr�s de Berl�n (1878) va atorgar el ple reconeixement internacional al pa�s, en va triplicar el territori gr�cies a les darreres guerres contra Turquia i, gr�cies a una h�bil pol�tica d�enlla�os matrimonials amb els Saboia, els Karageorgevic, els Romanov i els Hohenzollern, es va guanyar el t�tol ofici�s de sogre d�Europa i la dignitat oficial de rei de Montnegre el 1910.
�Bel�ligerant des del comen�ament de la I Guerra Mundial en el b�ndol aliat, Montnegre va con�ixer la invasi� austr�aca i, el 1916, l�exili del rei Nicolau, en abs�ncia del qual �i sota la pressi� de les baionetes s�rbies� una assemblea nacional montnegrenca va votar a final del 1918 la desaparici� del regne i la uni� amb S�rbia. En el recent i formidable llibre sobre la Confer�ncia de Versalles (Paris, 1919. Six Months that Changed the World, Random House, 2003), la historiadora canadenca Margaret MacMillan recull els escr�pols del president Woodrow Wilson i altres l�ders aliats davant el tracte donat a Montnegre i al seu dret d�autodeterminaci�. El que va passar, en efecte, va ser un escarni als principis wilsonians i una burda annexi� del petit pel gran.
�Tot i aix�, la identitat montnegrenca no va desapar�ixer dins del pret�s gresol iugoslau �una prova d�aix� �s que Tito li va donar el 1946 estatus de rep�blica federada, tot i no tenir ni llengua ni religi� distintives�, ni tampoc ha ressuscitat ara artificialment al servei d�uns governants mafiosos: l�1 d�octubre del 1989, abans de la implosi� de Iugosl�via i de la caiguda del mur de Berl�n, el retorn des de San Remo fins a Cetinje de les restes del rei Nicolau i fam�lia ja va congregar al carrer 200.000 persones, un de cada tres montnegrencs... I �s ben clar que les crisis balc�niques dels darrers tres lustres han reactivat el sentiment diferencial i donat ales als partidaris de divorciar-se de Belgrad.�
* (N. de la R.) Ja sabem que el nom Montenegro, d�origen veneci�, t� tradici� en catal� i en la majoria de lleng�es no eslaves del m�n. Per� ens hem proposat d�adaptar-lo del tot a la nostra llengua, com un pa�s normal, ara que han deixat de dependre d�altres. Al cap i a la fi, el nom oficial del pa�s no �s Montenegro, �s Crna Gora.
Han passat 30 anys des de la mort del dictador que va dirigir amb m� de ferro l�Estat espanyol durant 39 anys �Catalunya, durant 36-37 anys�, despr�s d�atiar una rebel�li� militar que va produir centenars de milers de morts, i els mitjans de comunicaci� han fet balan�os del franquisme i del postfranquisme. Com que el que s�ha escrit �s molt, i tamb� molt irregular, hem fet una tria d�idees, i finalment hem decidit reproduir uns quants par�grafs escrits pels fil�sofs Jos� Antonio Marina i Josep Ramoneda. A banda del que ells diuen, que en bona part subscrivim, caldria fer esment tamb� de la q�esti� nacional, que ells gaireb� no tracten i que �s un dels aspectes que sembla que el franquisme va deixar lligats i ben lligats.
Influ�ncies directes i indirectes
�A 30 anys de la mort de Franco resulta interessant investigar si en les nostres creences, manies o temors b�sics queda res del seu r�gim. Els neur�legs diuen que les estructures l�giques del cervell canvien de seguida, per� que les afectives perduren molt m�s. Els passar� alguna cosa pareguda a les societats? �s evident que, si fem cabal de les franges d�edat, els casos poden ser molt distints. No �s el mateix una persona que tinga ara 75 anys que una altra que en tinga 30. Els meus alumnes no saben qui fou Franco i at�s el seu esc�s coneixement de la hist�ria tampoc no saben prou qu� pass� a Espanya durant el segle XX. Aix� doncs, el que dir� s�ha d�entendre en termes molt generals.
�Una persona, un r�gim o un sistema poden influir de dos maneres: una de directa i una altra per reacci�. D�un pare tir�nic poden eixir fills submisos i fills rebels. La rebel�lia ha estat tamb� provocada per ell, per� no de la mateixa manera que la submissi�. En el cas del franquisme, mentres que la influ�ncia directa, volguda, s�ha anat difuminant o ha anat desapareixent [�] de la legislaci�, els rituals i les actituds b�siques, no estic tan segur que hi haja desaparegut la influ�ncia reactiva. Posar� com a exemple l�actitud respecte a l�Esgl�sia cat�lica. El rebuig que pateix actualment no es deu a q�estions religioses o al laicisme imperant, sin� al record del seu comportament pol�tic durant l��poca franquista. En el camp de l�educaci� hi tenim tamb� uns quants exemples. La por d�utilitzar paraules com autoritat o disciplina no t� m�s justificaci� que una melindrosa refer�ncia d�aquestes paraules al r�gim anterior. Una part de la confusa ideologia �progre� tenia a veure tamb� amb aquell afany de reacci� tardana. La �democratitzaci� de la fam�lia era una rebel�li� contra els modes autoritaris precedents.
�De l�an�lisi dels �ltims 30 anys se�n despr�n una conseq��ncia esperan�adora. Les societats s�n menys vulnerables als sistemes d�adoctrinament del que ens pensem. Tots els sistemes totalitaris han pret�s construir una humanitat nova, una societat renovada des dels fonaments. Van tenir un �xit aparent mentre duraven els seus sistemes coactius, per� la influ�ncia s�esvan� quan es van extingir. N�hi ha prou de pensar en els r�gims nazi, sovi�tic, maoista, estalinista. En el cas espanyol, la meua generaci� s�educ� dintre una ideologia antidemocr�tica, espanyolista, confessionalment cat�lica i sotmesa a serioses censures pol�tiques i morals. Per� ajud�rem a construir una societat laica, democr�tica, heterog�nia, amb un gran escepticisme moral, multinacionalista, en qu� sols perviuen uns quants reductes integristes defensors de l�antic sistema de creences, tot i que potser no de la figura de Franco.
��s possible, per�, que aquesta facilitat per al canvi f�ra en part resultat d�una �poca d�autoritarisme, que fomentava una passivitat social de la qual no acabem de recuperar-nos. [�] Aquesta passivitat anava fomentada per una preocupaci� per la seguretat, estimulada pel r�gim franquista. La majoria dels espanyols havien reaccionat de la mateixa manera que els altres pobles. Quan es t� por sols s�aspira a la seguretat, i les llibertats es posen f�cilment en un segon pla. El que fonamentalment volia el poble espanyol era mantenir el nivell de benestar. [�]
�Totes dos coses �passivitat i cerca de la seguretat� produ� tamb�, com a lluny� efecte del franquisme, un desinter�s per la pol�tica, una certa atonia de la societat civil. [�] Eix�em d�una societat paternalista i hem desenrotllat gusts de nou paternalistes. La responsabilitat individual disminu�x i s�espera quasi tot de l�Estat.
�[�] Una part important de la joventut s�ha instal�lat en una �precarietat confortable�. La precarietat els impedix estabilitzar la seua vida, per� a la vegada a�� els eximix de responsabilitats, la qual cosa produ�x comoditat. �s la generaci� dels �mileuristes�, que no troben un acomodament f�cil en el mercat laboral, per� tampoc el troben tan dif�cil com per a mobilitzar-s�hi en contra.
�En este moment, corre en determinats sectors la idea que l��poca franquista s�ha oblidat massa r�pidament. Hi ha intents de recuperaci� de la mem�ria hist�rica que s�n leg�tims i convenients en sentit abstracte, per� [�] em tem que els intents de recuperar eixa mem�ria procedisquen dels grups m�s influ�ts �directament o reactivament� pel r�gim anterior, cosa que faria m�s dif�cil allunyar-nos-en definitivament. Deia Sartre que la condici� indispensable per a la llibertat �s no estar a merc� del nostre passat, sin� decidits a determinar el nostre futur. Aix� tamb� �s v�lid per a les societats. Ja que ens hem alliberat del franquisme conscient, hem d�enviar tamb� a l�ample el franquisme inconscient.�
Jos� Antonio Marina, fil�sof
La Vanguardia, 20 novembre 2005
Qu� queda del franquisme?
�Qu� queda del franquisme entre nosaltres? Esta pregunta que intenta projectar el 30� aniversari de la mort del dictador cap al futur es repetix estos dies. [�] Jorge Sempr�n em deia un colp que �l��nic caliu que resta hui del franquisme en Espanya �s all� aparentment m�s oposat i m�s contrari: el capteniment d�ETA i del seu entorn. La imposici� per les pistoles, la negaci� del di�leg, l�exig�ncia de submissi� i passivitat absolutes�. Efectivament, aix� era el franquisme. I per estos procediments aconsegu� un consens que li permet� durar 36 anys. No �s estrany que algunes d�eixes actituds de submissi�, respecte excessiu a l�autoritat i indifer�ncia continuen incrustades en alguns sectors de la poblaci�. Per a��, em fa l�efecte que una her�ncia indirecta del franquisme �s determinada manca de qualitat de la democr�cia espanyola, on la discrep�ncia esdev� ben f�cilment bronquina i els conflictes en enfrontaments tribals, amb esc�s espai per al debat entre persones d�esperit lliure.
�Es parla molt del franquisme sociol�gic per a referir la base social sobre la qual s�assent� el r�gim. Crec que caldria distingir entre el franquisme sociol�gic actiu i el passiu. L�actiu, �bviament, el constitu�en los guanyadors de la Guerra Civil, els que optaren pel b�ndol de Franco. El que queda d�eixe grup es troba en la majoria integrat pol�ticament en el sistema pel PP. El passiu era un ampli sector de ciutadans que sense cap entusiasme ideol�gic optaren per la indifer�ncia, per sobreviure, per adaptar-se a la situaci� i anar guanyant espais en la vida quotidiana aplicant el principi de no ficar-se en pol�tica perqu� sols podia portar problemes. Eixos h�bits de submissi� al poder, de por de parlar i de desconfian�a en la pol�tica, quan s�instal�len en la gent, no son f�cils d�eradicar. El fet cert �s que a la mort de Franco en este pa�s quasi ning� no tenia experi�ncia de la democr�cia. Tampoc l�oposici� clandestina, perqu� no �s el mateix la resist�ncia que la pol�tica democr�tica. Sens dubte, el PSOE, que el 1982 arrib� al poder amb una quantitat de vots i una autoritat moral sense precedents, va tenir la gran oportunitat de dotar este pa�s de veritable qualitat democr�tica. No ho va fer. Es pot pensar que la novetat de governar els desbord� per la seua total falta d�experi�ncia. I es pot pensar tamb� que com tots els governants, prefiriren la comoditat d�una poblaci� disposada a la servitud que una ciutadania massa mobilitzada. [�]
�Trenta anys despr�s, la qualitat de la democr�cia, prenys de ret�rica nacionalista, continua sent limitada. I a hores d�ara ja no �s culpa de Franco.�
Josep Ramoneda, director del CCCB
El Pa�s 22 novembre 2005
(Traducci�: Vicent Puig)
El professor d�hist�ria moderna de la Universitat de Barcelona Josep M. Torres Rib� acaba de publicar Felip V contra Catalunya (ed. Dalmau), un document des d�ara imprescindible sobre la desfeta de 1714. Despr�s de les darreres modes negacionistes que parlaven de l�exageraci� dels catalans sobre els mals patits durant la Guerra de Successi�, despr�s de sentir un munt de vegades que Rafael de Casanova, el conseller en cap de Barcelona, va morir �tan tranquil� al llit molts anys despr�s, el llibre de Torres era molt necessari... per als mateixos catalans que potser havien comen�at a dubtar dels mals profunds ocasionats al nostre pa�s i a la nostra dignitat, cultura, llengua i costums per Felip V i els seus ministres i generals. Torres ha descobert testimonis in�dits dels vencedors que converteixen el 1714 no en una derrota militar i prou, sin� en una �guerra d'extermini� amb una repressi� sense precedents, tal com ens havien explicat els nostres avis, que ho havien sentit dels seus, i ells dels seus. No era una llegenda. Era la tr�gica realitat.
Torres Rib�, que ja havia publicat el 1999 La Guerra de Successi� i els setges de Barcelona (1697-1714), s�ha endinsat en els darrers cinc anys a l'Archivo de Simancas i a l'Archivo Hist�rico Nacional de Madrid, a la recerca de les fonts castellanes sobre aquella Guerra, unes fonts que, la majoria, fins ara no havien estat utilitzades, o no n�hi havia rastres en la bibliografia vigent. Torres volia trobar una documentaci� que ning� de l�altra banda �de la banda negacionista o directament espanyola� no li pogu�s discutir. Calia desenterrar, justament ara, la veritat. I se n�ha sortit prou b�. En el seu nou llibre, el t�tol complet del qual �s Felip V contra Catalunya. Testimonis d'una repressi� sistem�tica (Dalmau), parlen els generals i funcionaris del rei castell�. I parlen sense embuts, sense amagar-se de res perqu� no tenien res per amagar: havien ven�ut.
El mateix historiador ha estat �el primer sorpr�s� per l'amplitud de la troballa i pel �to de premeditaci� i exhaustivitat� destructora que denoten els testimoniatges, que s�n molt abundants i estan �escrits des de la naturalitat del qui se sap vencedor�, segons ha dit a la premsa. I ha afegit: �La repressi� borb�nica t� components d'una modernitat aclaparadora�, perqu� avan�a en el temps la crueltat �del que seran les dictadures militars del XIX i XX�. Torres documenta els milers d'executats sense judici i d'enviats a galeres, la pol�tica de terra cremada i de pobles i ciutats incendiades �Manresa, Sallent, Viladrau, Castellter�ol, Arb�cies...�, la pres�ncia militar aclaparadora �en temps de pau� �un soldat per cada 25-30 habitants�, les presons saturades, les repres�lies a familiars d�antics combatents, les llistes negres, els desterraments i exilis, les incautacions i saquejos indiscriminats o les conseq��ncies d�un estat d'excepci� que va durar gaireb� tot el segle XVIII.
Torres Rib� diu que encara hi ha per desxifrar centenars de cartes que documentaran amb m�s detall el paper fet per la xarxa d'espies borb�nics, que va tenir un paper clau en la repressi� posterior a la guerra. L�historiador explica que tamb� van fer un trist paper els quintacolumnistes, els delators i els col�laboracionistes ocults �i despr�s de la vict�ria borb�nica, triomfadors i orgullosos� que hi va haver, com sempre, dins algunes conegudes fam�lies catalanes.
(Font: elaboraci� pr�pia, amb informacions d�Ignasi Aragay, Avui 22 abril 2005)