Ra� i desra� de Catalunya, per Suso de Toro
Mentre el principal partit de l�oposici� es disposa a reorientar la seva pol�tica cap al centre sociol�gic, amb la voluntat de guanyar suports entre els ciutadans que aprecien el moderantisme i de recuperar les forces perdudes a Catalunya i Euskadi, acaba de llan�ar-se a Madrid un anomenat Manifiesto por la lengua com�n, on s�advoca per una nova prioritat de la llengua castellana a l�Administraci� i al sistema escolar de les comunitats biling�es (Catalunya, Pa�s Valenci�, Balears, Pa�s Basc i Gal�cia). Impulsat per un grup d�intel�lectuals, periodistes i professors universitaris, el manifest esmentat el propulsen els mitjans de comunicaci� madrilenys que fa uns mesos van desfermar una intensa campanya contra el lideratge de Mariano Rajoy al Partido Popular. Fracassada, sense matisos, l�operaci� de tutela del primer partit de l�oposici� [espanyola], empren ara la hip�rbole per presentar-se com a capitans d�una croada nacional en favor de la llengua castellana.
Els promotors del manifest han intentat aconseguir el suport de la Real Academia Espa�ola (RAE), amb l�evident prop�sit d�utilitzar la m�xima autoritat ling��stica com a mascar� de proa d�una campanya d�inconfusible gust pol�tic. El director de la RAE s�hi ha negat. En un gest c�vic que l�honora, el senyor V�ctor Garc�a de la Concha ha refusat posar l�acad�mia al servei d�una operaci� d�estricta orientaci� pol�tica, com veurem m�s endavant. El seu gest noble li ha costat m�s d�un retret amarg per part dels croats de la causa. I davant el biaix evident de l�operaci�, alguns signants inicials del manifest se n�han donat de baixa.
No discutirem la legitimitat de la iniciativa. La democr�cia �s un sistema basat en la llibertat d�opini�. Encara que la vitalitat del castell� no necessita cap defensa, at�s que ha esdevingut un dels tres idiomes m�s potents del m�n, sempre ser� una bona causa defensar-ne l�aprenentatge i el correcte �s com a idioma com�. El nostre diari ho fa des de l�any 1881. Tampoc �s sobrer recordar la import�ncia dels drets individuals, avui plenament garantits per la Constituci� [espanyola] i per les lleis que se�n deriven. La societat catalana sap perfectament el que �s l�atropellament dels drets individuals. Durant quaranta anys, diverses generacions de catalans no van poder aprendre la seva llengua materna a l�escola. Ni una hora, ni dues, ni tres. Cap. Cal recordar-ho: hi va haver un intent d�aniquilaci�.
Si la llengua castellana gaudeix d�una salut excel�lent i d�unes perspectives �ptimes de futur en el planeta globalitzat (salut i expectatives que ja voldrien per a elles lleng�es europees de rang estatal com el franc�s, l�alemany, l�itali� o el portugu�s) i l�estat de dret mant� el seu vigor despr�s de trenta anys de pr�spera democr�cia, on �s el problema?, on �s el drama? De la lectura del manifest esmentat es pot inferir que els castellanoparlants pateixen una minva dels seus drets a les comunitats biling�es: en el tracte amb els funcionaris p�blics, en la retolaci� de carreteres, carrers i edificis, i en el sistema educatiu, especialment a Catalunya, on el catal� �s llengua vehicular en l�ensenyament, d�acord amb la Llei 7/1983 del Parlament de Catalunya, aprovada per unanimitat i sancionada favorablement pel Tribunal Constitucional [espanyol] l�any 1994.
No existeix, almenys a Catalunya, cap minva de drets. Al contrari, amb l�anomenada immersi� ling��stica el model educatiu ha rescatat la llengua catalana del dram�tic ostracisme a qu� va ser condemnada pel r�gim del general Franco, sense provocar la fractura social que podia haver-se derivat de la creaci� de circuits escolars diferenciats. Per sort, no es va cometre l�error segregacionista, que avui molt probablement dividiria la societat catalana en flamencs i valons. En la gesti� de la complexitat, cap model no �s perfecte. Molts �mbits del sistema educatiu requereixen una millora en�rgica, com va posar de manifest l�informe PISA del 2003, per� Catalunya pot estar orgullosa d�haver evitat la temptaci� segregacionista. Va ser una gran decisi�, avui avalada pels fets. El nivell de l�aprenentatge escolar dels dos idiomes �s semblant, si no favorable al castell�, com ha quedat patent en les notes obtingudes pels estudiants de batxillerat en els ex�mens de la selectivitat d�enguany.
No hi ha minva de drets, ni assetjament al castell�. Ni tan sols s�n aquestes les preocupacions principals dels qui han ideat el Manifiesto por la lengua com�n. El seu primer objectiu �s condicionar el nou grup dirigent del Partit Popular, un cop fracassada l�operaci� de tutela. Seria bo que Mariano Rajoy no caigu�s en la trampa que li paren els qui el volen manipular. Segon objectiu: pressionar el Tribunal Constitucional [espanyol], un cop iniciat l�examen jur�dic del nou Estatut de Catalunya, en l�articulat del qual s�estableix l�obligatorietat que tots els empleats p�blics tinguin un coneixement suficient de la llengua catalana (per tal de poder garantir aix� tots els drets individuals), i s�hi reconeix a m�s el dret dels ciutadans de Catalunya a adre�ar-se en catal� als organismes i jurisdiccions estatals. Tercer objectiu: jugar al segregacionisme; remoure les aig�es per poder pescar m�s b�.
Alg� ha volgut convocar en benefici propi la bona fe de les persones que estimen la llengua castellana i no q�estionen una vella in�rcia que tendeix a contemplar el catal�, l��uscar i el gallec com fen�mens aliens al substrat com� espanyol, accidents de la hist�ria amb els quals no hi ha m�s remei que coexistir, a condici� que no molestin m�s del compte. �s significatiu que l�esmentat manifest atribueixi al castell� el rang de �llengua de comunicaci� democr�tica�, noble atribut al qual �segons que sembla� les altres lleng�es hisp�niques no tenen acc�s.
Tot i el bombo que l�acompanya, la maniobra �s de recorregut curt. Som davant una utilitzaci� graponera de l�idioma amb fins pol�tics i tamb� comercials, atesa l�especial intensitat de la competici� medi�tica a Madrid. Un fenomen similar ja es va viure fa tres anys, quan els mateixos mitjans van donar suport sense dissimular a una inc�vica campanya de boicot comercial als productes catalans amb l�excusa del nou Estatut. Malauradament, hi ha encara a Espanya gent disposada a posar a prova els factors m�s sensibles de la conviv�ncia civil en benefici dels seus interessos pol�tics, gremials, empresarials o personals. Aquesta actitud, en bon castell�, t� nom: desfachatez [barra].
(La Vanguardia, editorial del 13 juliol 2008)
N. de la R. d'infoReflex: Un bon article editorial sobretot per als lectors habituals de La Vanguardia, acostumats malauradament a llegir en les seves p�gines arguments del tot contraris als que defensa de manera oficial, te�ricament, aquest diari.
El que comen�a just ara no �s nom�s ling��stica. I, tanmateix, parlarem molt de llengua. Hi ha m�s coses. Hi ha pol�tica. Qu� �s si no l�eterna disputa catal�-castell�? Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956), catedr�tic de ling��stica general de la Universitat Aut�noma de Madrid, vol entrar en el debat. Per� per dir just el contrari de la tesi oficial espanyola. Per dir que, encara que no es reconegui, i molts dels seus col�legues ho neguin, hi ha un nacionalisme ling��stic �excloent�. Que l�Estat no accepta la vertadera diversitat de lleng�es. Que no fomenta el pluriling�isme. Que el castell� no est� perseguit a Catalunya, a Euskadi o a Gal�cia. I ho exposa en un llibre dur, �comprom�s�, El nacionalismo ling��stico. Una ideologia destructiva (Pen�nsula), publicat ara fa un mes.
La seva posici� xoca amb l�ortod�xia
S�, ja ho s�. Per� no deixar� de defensar-la. Hi ha una ideologia molt desenvolupada, un nacionalisme ling��stic d�Estat, encara que s�amagui. L�Estat ha presentat l�espanyol com la llengua de b� com�, la d�inter�s nacional, la superior, la que beneficia tothom i ens fa iguals tots.
Un nacionalisme disfressat?
Obvi. L�Estat podria ser no nacionalista. Neutral respecte a les lleng�es. No �s aix�: concep i promociona el castell� com un valor c�vic i per damunt de les difer�ncies �tniques, de les identitats nacionals. Es diu que l�espanyol est�ndard, el de la Real Academia [RAE], �s neutral, quan no �s m�s que el desenvolupament d�una varietat, del castell�. �s clar que est� �tnicament determinat! Una prova: la pronunciaci� de l�espanyol culte coincideix amb el castell� de Madrid o Valladolid. La tesi que hi ha una llengua supranacional, m�s rica i �til per a la comunicaci�, �s ideologia. Ocorre el mateix amb l��ngl�s o el franc�s.
No �s natural que una varietat s�imposi a les altres?
No, perqu� les lleng�es tendeixen a diversificarse a mesura que s�expandeixen i es barregen amb altres. D�aqu� que un parlant de Cadis s�piga distingir-ne un de Sevilla. Els processos d�estandarditzaci�, en canvi, s� que s�n artificials. I per fer-ho cal un estat unificat i una estructuraci� pol�tica i econ�mica determinada. La creaci� de l�estat modern comporta aquesta concepci� unit�ria de la llengua. Censuro per aix� els ling�istes que, sabent que �s un proc�s pol�tic, l�oculten per justificar una llengua que venen com superior.
Per� per qu� ho han fet?
La sociologia de la ci�ncia t� m�s pes que no es creu. Els investigadors volen rebre subvencions, que els seus resultats siguin acceptats per la comunitat cient�fica, no marginats. Si jo no tingu�s lloc fix, potser no m�hi hauria atrevit, per superviv�ncia. Ara s�c m�s lliure.
Potser no veien aquella connexi� ling�isticopol�tica que assenyala.
Jo intento dissociar-les! Fer el contrari que els meus col�legues, que les barregen i no ho diuen. El motor que em fa escriure aquest llibre s� que �s ideol�gic. M�oposo a l�imperialisme, al lliure mercat� per� no uso la pol�tica per fer aquesta dissecci�, sin� nom�s raonaments ling��stics.
No vol provocar?
No per les meves paraules. S�n les de tots els experts que esmento. El meu llibre �s gaireb� una antologia de 300 passatges de ling�istes com Men�ndez Pidal, Manuel Alvar, Amado Alonso� Trio textos significatius, durs, transparents, on es veu la seva ideologia.
Quan i com s�apuntala el nacionalisme castell�?
Comen�a el segle XIII, quan Alfons X el Savi opta per una varietat concreta com a llengua liter�ria i de l�administraci�. Ja �s l�elecci� de l�Estat. La preemin�ncia del castell� continua i es referma el segle XVIII. El proc�s �s doble: les elits dominants procuren que la seva varietat sigui la m�s poderosa i alhora les classes populars imiten aquella manera de parlar perqu� �s s�mbol de prestigi. Les lleng�es estatals no sorgeixen, doncs, per institucions com la RAE. Aquestes institucions regimenten la varietat imposada abans per raons pol�tiques, econ�miques i demogr�fiques.
I Franco va ajudar a aquesta supremacia.
El nacionalisme ling��stic creu que nom�s hi ha una llengua a l�Estat, l�espanyola, i aquesta �s la llengua nacional per antonom�sia. Les altres s�n secund�ries. Aquesta ideologia existeix abans i despr�s del franquisme, no �s exclusiva d�ell. La dictadura �s nom�s la manifestaci� m�s contundent de la llengua-naci�, vehiculada a l�escola. Per qu� encara avui escriptors catalans publiquen en castell�?
El pluralisme �s una entel�quia?
En les societats occidentals �s molt dif�cil, perqu� el sistema educatiu no ho promou. En algunes comunitats petites s� que existeix.
El seu llibre surt enmig de la f�ria pel conflicte ling��stic.
La baralla d�interessos �s pol�tica: la concepci� monoling�e de l�Estat castellanista i la concepci� pluriling�e que els catalans tenen d�Espanya.
N�hi ha que hi veuen persecuci� del castell�.
No, no �s aix�. Quan s�intenta que el catal� ocupi a Catalunya espais abans ocupats pel castell�, s�ent�n per persecuci�, cosa absurda i est�pida. El que hom tem �s la possibilitat, molt remota encara, que el catal� sigui la llengua dominant a Catalunya. No seria aix� normal, sent cooficial?
La pol�mica �s fict�cia, doncs?
S�. Trasllueix una por sense fonament. S�ha de perdre el castell�, amb 400 milions de parlants?
Per� hi pot haver desigualtats. En oposicions, per exemple.
Aix� �s un problema del monoling�e, no del biling�e. Un catal�, un basc o un gallec t� dret que se li ensenyi la seva llengua materna arreu de l�Estat. S� que es garanteix el contrari, que un madrileny aprengui castell� a Catalunya. No som tots iguals? [...]
No deixa de ser sorprenent que vost�, madrileny, defensi les tesis nacionalistes perif�riques.
Jo tamb� tenia prejudicis, per� vaig concloure, despr�s de llegir molt i estudiar idiomes, que all� que ens deien de lleng�es m�s f�cils i aptes no tenia fonament ling��stic, sin� ideol�gic. Ho vaig exposar a La dignidad e igualdad de las lenguas, l�any 2000. A partir de llavors vaig continuar investigant i vaig anar trobant m�s arguments.
(Adaptaci� de l'entrevista de Juanma Romero, P�blico, 21 abril 2008)
Un par�graf del llibre 'El nacionalismo ling��stico'
�A l�Estat espanyol s�esdev� una falsa oposici� entre nacionalistes i no nacionalistes. Les actuacions dels grups no dominants a favor de la seva llengua, de la seva cultura i de la seva independ�ncia pol�tica es titllen de nacionalistes, mentre que les dels grups dominants es qualifiquen com de no nacionalistes. Per� �s que les actuacions dels anomenats grups no nacionalistes tamb� es fonamenten en la defensa i promoci� d�una llengua, una cultura �tnica i un poder pol�tic d�una naci� concreta i, per tant, s�n igualment nacionalistes. A m�s, el nacionalisme dissimulat de la naci� dominant sol ser molt m�s intransigent, antidemocr�tic i particularista que els nacionalismes dominats, at�s que l��tnia dominant disposa dels mecanismes pol�tics, econ�mics, administratius i militars adequats per aixafar per for�a qualsevol intent important d�autoafirmaci� dels grups o nacions minoritaris o no dominants.
�La pol�tica ling��stica de l�Estat espanyol en l�educaci� �s estrictament monoling�e i segueix promovent un monoling�isme restrictiu. L�Estat espanyol no ha disposat encara els mitjans perqu� un nen gallegoparlant, euskaldun o catalanoparlant que hagi que despla�ar-se fora de la seva comunitat aut�noma pugui accedir a l�educaci� en la seva llengua nativa. La ideologia del nacionalisme ling��stic nega en la pr�ctica que l�Estat espanyol sigui pluriling�e i actua en conseq��ncia. Aquesta �s una de les raons per les quals molts ciutadans no se senten de cap manera representats per moltes de les institucions d�aquest Estat i per les quals pot mantenir-se que la pol�tica ling��stica actual de l�Estat espanyol continua sent nacionalista excloent.�
(Juan Carlos Moreno Cabrera, El nacionalismo ling��stico. Una ideologia destructiva, Pen�nsula, 2008).
per Guillem L�pez-Casasnovas
Per a un pa�s, m�s dif�cil que transformar les institucions �s canviar la cultura dels que les governen. A Espanya, aquesta cultura, no sempre regla escrita per� suposada en el funcionament ordinari de les institucions, fa que, per exemple, ni es plantegi que un organisme de l�Estat pugui estar en un indret diferent de Madrid. O que els diversos tipus de prestacions no compensin les difer�ncies en les capacitats de poder adquisitiu real, per garantir de manera efectiva la igualtat d�oportunitats d�acc�s als ciutadans dels diversos territoris.
Aquesta falta de sensibilitat t� un abast molt ampli, en casos, per exemple, com el del reclutament en la funci� p�blica. Posant per cas, avui alguns ministeris tenen dificultats per trobar directors generals i quadres t�cnics �no esmento ja nivells inferiors� que siguin de fora de Madrid. Amb la uniforme retribuci� pressupostada �s dif�cil que ning� que hagi de pagar el lloguer d�un habitatge all� hi mostri el m�s m�nim inter�s. A aix� es pot afegir l�experi�ncia contrastada que quan un interventor entra en zel, incl�s l�abonament dels bitllets dels despla�aments de fora de la capital, dels qui tornen de cap de setmana amb les fam�lies, acaba sent q�estionat com a caprici particular. Un tema similar el trobem amb els pagaments centralitzats d�algunes dietes indemnitzat�ries que no financen de manera separada el transport, fet que fa infactible i ru�nosa la contribuci� d�un ciutad� de la perif�ria a una comissi� estatal (la del Madrid central).
Despr�s es dir� que sent els objectius d�aquestes organitzacions centrals el b� col�lectiu, la despesa que generen beneficia tothom igual a l�hora d�exigir el finan�ament al�quota del cost. Tot i que, com �s evident, l�efecte provocat per aquesta despesa �sous, compra de b�ns i serveis, inversions� es produeixi majorit�riament en el territori on s�ubiquen. La cultura del donar per fet t� serrells avui inversemblants. Que els treballadors de l�estat de benestar arribin a confondre l�inter�s com� amb el propi benestar com a treballadors de l�Estat �s un cl�ssic. Es poden llegir amb aquesta clau, per exemple, algunes opinions contr�ries a la creaci� de l�Ag�ncia Tribut�ria catalana, com la del representant dels inspectors tributaris de l�Estat, que per oposar-s�hi utilitza l�argument segons el qual seria una cat�strofe general, ja que els faria desapar�ixer com a associaci� (nacional?). Altres suposats servidors p�blics contradiuen igualment una decisi� pol�tica per a l�articulaci� d�un Estat plural argumentant que aix� els crea una situaci� molt complicada. Com si els ciutadans els paguessin el sou per garantir-los una vida senzilla.
El centralisme �s ineficient �el martell que es pensa que tot s�arregla clavant els mateixos claus� i gens equitatiu, en marcar difer�ncies d�oportunitat d�acc�s. I els tics esmentats fan perdre legitimidat a una pol�tica p�blica que vulgui cohesionar un Estat i mantenir un sentiment de pertinen�a del qual molts perif�rics poden sentir-se exclosos. I aix� no tant per la lletra concreta o la interpretaci� que es pugui donar a una constituci�, com per la visi� d�una burocr�cia que en el dia a dia ignora la pluralitat i d�na per fet que ells s�n els representants reals del poder heretat.
(La Vanguardia 30 agost 2007)
Fem un volt per pobles i ciutats d�Espanya. Qu� es veu des de les carreteres? Grues. Un marci� que ens mir�s de lluny (des de Mart, per fer periodisme de precisi�) diria dels espanyols que s�n �ssers desmesurats per� simples, de tronc allargat i dos bra�os rectes, una mica maldestres, capa�os de carregar coses, i amb un cap esc�s i buit. L�gicament, el marci� pensaria que els espanyols s�n les grues. Qu� voleu que pensi! Les grues habiten els punts m�s bons d�Espanya: vessants encara verges i tota la costa. Probablement, el marci� pensar� que els humans som les bestioles dom�stiques de les grues. O els seus esclaus. �Si els espanyols fossin els petitons, l�gicament viurien m�s b� que les grues, no a l�inrev�s.� I si s�assabentava cap a quina banda tiren les hipoteques, al marci� se li posarien les antenes de punta: quin trumfo que tenen muntat les grues. �Els animals dom�stics inverteixen quasi tot el que guanyen en un negoci que permet la reproducci� de les grues.� Deu estar intrigat el marci� pel sexe de les grues: �Mai no es veu que practiquin sexe�, posar� a l�informe, �per� es reprodueixen a una velocitat extraordin�ria. Un dia en veus cinc, un altre set, el mes seg�ent n�apareixen vint� (Idea per a una pel�li porno: Grues calentes. Argument: cinc grues es reuneixen en un paratge natural nom�s per fotre) (Idea per a can�� de l�estiu: La grua. Falca: �La grua espanyola / quan construeix, / quan construeix, / construeix de veritat�).
(Extracte adaptat d�un article d�Antonio Mart�nez al suplement Domingo d�El Pa�s, 20 maig 2007)
per Carlos Garc�a de Andoin
Per aquestes dates de fa 75 anys, el 9 de desembre [del 1931], va ser aprovada la Constituci� de la Segona Rep�blica. �s bo fer mem�ria dels aven�os m�ltiples que va comportar �democr�cia constitucional, sufragi femen�, establiment dels pilars d�un estat descentralitzat�, per� tamb� dels fracassos, entre els quals hi ha el de la pol�tica religiosa. La majoria governant poc imaginava que aquell text, en lloc de tancar la q�esti� religiosa arrossegada a Espanya des del XIX, esdevindria el factor m�s poder�s en contra seva.
El ministre de Just�cia, el socialista Fernando de los R�os, va obrir el debat parlamentari sobre l�article 26 del projecte constitucional el 8 d�octubre del 1931. La seva orat�ria vibrant va arrencar una gran ovaci� quan, adre�ant-se a la minoria cat�lica, va denunciar la intransig�ncia del catolicisme espanyol i el dolor causat per una Esgl�sia que havia viscut durant segles confosa amb la monarquia i �fent-nos constantment objecte de les m�s fondes vexacions�. Aza�a el tancaria el 13 d�octubre, amb el c�lebre discurs �Espanya ha deixat de ser cat�lica�. Els dies seg�ents vindria la dimissi� de la part cat�lica del Govern republic�, el president Alcal� Zamora i el ministre de Governaci� Maura. I tamb� aquella nit en qu� Aza�a se�n va anar a dormir ministre i es va llevar president. �s veritat que el l�der d�Izquierda Republicana havia aconseguit moderar la posici� inicial dels socialistes a favor de l�expulsi� constitucional de totes les congregacions. Per� aix� i tot, l�expulsi� de la Companyia de Jes�s, la prohibici� d�ensenyar als ordes religiosos i la supressi� del pressupost eclesi�stic en dos anys, en comptes de resultar una �veritable defensa de la Rep�blica� va esdevenir el comen�ament del final del nou r�gim. En un pa�s com Espanya, l�hegemonia republicana nom�s podia construir-se amb �xit sobre la inclusi� progressiva del catolicisme en el sistema republic�. La soluci� adoptada per la intransig�ncia de la minoria socialista a proposta d�Aza�a, basada en l�exclusi� del catolicisme, �va resoldre una crisi de govern, per� va crear una crisi de sistema�, com diu el bi�graf de De los R�os i rector de la Universitat d�Alcal�, Virgilio Zapatero.
L�aprovaci� del que finalment seria l�article 24 va marcar un abans i un despr�s en l�esdevenidor de la Rep�blica, tal com assenyalaren posteriorment diversos protagonistes de l��poca com Largo Caballero, Marcel�l� Domingo, Alcal� Zamora o el mateix Aza�a. Fins a l�article aquell, els homes que van portar la Rep�blica marxaven units. Per� com va dir Domingo, aquell dia �marc� una divisi� i tra�� camins que convergien i divergien�. La q�esti� religiosa havia aconseguit �unir els antirepublicans i separar els republicans�. No era el primer cop en la hist�ria d�Espanya.
La modernitzaci� de l�Estat espanyol exigia sens dubte un proc�s de la�citzaci� i de separaci� entre l�Estat i l�Esgl�sia. La formaci� de l�Estat havia quedat segellada des del segle XVI per la confessionalitat cat�lica. El nou r�gim democr�tic havia de constituir-se sobre el principi de la llibertat de consci�ncia i religiosa. Conseg�entment, havia d�afirmar la separaci� entre l�Estat i l�Esgl�sia i recon�ixer la llibertat de cultes. En conseq��ncia, calia impulsar diverses mesures que van topar amb les resist�ncies de la jerarquia cat�lica de l��poca, com l�escola laica amb religi� optativa, la secularitzaci� dels cementiris, el divorci civil o el reconeixement de les confessions minorit�ries, principalment de jueus i protestants. Tanmateix, el projecte de la�citzaci� va agafar un biaix anticlerical excloent i aix� va fer fracassar l�intent d�una soluci� de conciliaci�.
Hi va haver una oportunitat i �s cosa bona fer-ne mem�ria. La van protagonitzar De los R�os i Alcal� Zamora per part del Govern, i Vidal i Barraquer i el nunci Tedeschini, amb el suport de Pacelli, per la de l�Esgl�sia cat�lica, i va ser all� que es coneix com Acord reservat. Els punts de conciliaci� que havien assolit es van substanciar aix�: 1) Reconeixement de la personalitat jur�dica de l�Esgl�sia, la seva estructura jer�rquica i l�exercici lliure del culte i de la propietat dels seus b�ns. 2) Un conveni entre la Rep�blica i la Santa Seu per al reconeixement esmentat. Tot i que Alcal� Zamora i Lerroux eren partidaris d�un concordat, el ministre de Just�cia era partidari d�un modus vivendi que m�s endavant pogu�s conduir al concordat en circumst�ncies m�s prop�cies. �No defensa la forma de concordat� �escriu en les seves notes Vidal i Barraquer� i tampoc �no accepta la declaraci� de corporaci� de dret p�blic per a l�Esgl�sia�, per� aix� no significa en cap cas una �minva en el reconeixement� de la personalitat jur�dica. 3) Respecte per a les congregacions religioses �en la seva constituci� i r�gim propis i en els b�ns, almenys els actualment posse�ts�. Quedarien subjectes a les lleis generals del pa�s. El Govern defensaria en bloc totes les congregacions. 4) Reconeixement de la plena llibertat d�ensenyament de cada espanyol i per tant tamb� de l�Esgl�sia per �crear, sostenir i regir establiments docents, sotmesos a la inspecci� de l�Estat pel que fa a la fixaci� d�un pla m�nim d�ensenyament i la salvaguarda de la moral, la higiene i la seguretat de l�Estat�. 5) En pressupost de culte i clergat van acordar la conservaci� dels drets adquirits i l�amortitzaci� a mesura que s�anessin produint vacants. Es contemplava la substituci� progressiva de la partida de culte per una subvenci� global dedicada a la conservaci� del patrimoni historicoart�stic.
Aquest acord implicava per part de l�Esgl�sia el reconeixement de la Rep�blica i per facilitar les coses l�Esgl�sia es comprometia a for�ar la dimissi� del pertorbador primat de Toledo, Pedro Segura, comprom�s que Roma va complir.
De los R�os es va basquejar fins al final per aconseguir una soluci� dialogada, va defensar un modus vivendi entre la Rep�blica i l�Esgl�sia. El seu discurs parlamentari, fet a t�tol personal i per motius de consci�ncia, va voler conv�ncer la majoria republicana de la cambra i particularment el grup parlamentari socialista de la seva opci�, la que havien teixit amb embastes en els di�legs amb l�Esgl�sia. Tanmateix, la seva aposta va fracassar.
Ning� no podia dubtar de la voluntat la�citzadora de Fernando de los R�os. Tenia raons jur�diques, sociol�giques i biogr�fiques per fer-ho. S�havia forjat a la Instituci�n Libre de Ense�anza, com a deixeble i parent de Giner de los R�os. Republicans i socialistes van confiar-li, de primer, el Ministeri de Gr�cia i Just�cia i, despr�s, un cop aprovada la Constituci�, el Ministeri d�Instrucci� P�blica i Belles Arts. En tots dos s�havien de dirimir els contenciosos que la Rep�blica podia i hauria de tenir amb l�Esgl�sia. Tanmateix, ell va defensar una posici� moderada, procliu a l�acord. I va perdre contra el seu partit i contra la cambra. Aix� li escrivia a Manuel de Falla el 19 d�abril del 1933: �Enfront del meu partit i contra la majoria, en discutir-se la q�esti� religiosa al Parlament vaig sostenir l�actitud m�s moderada i respectuosa que s�hi va defensar, la que ara lamenten les dretes que no s�adopt�s, aquestes dretes que en els seus diaris em presenten com a s�mbol d�antireligiositat i en privat em demanen empara cont�nuament, des del canonge Molina fins al mateix Gil Robles. Si vei�ssiu quanta amargor causa tot plegat!� [...]
Carlos Garc�a de Andoin �s el responsable del corrent cristi� del PSOE (CRIS-PSOE)
El Pa�s 14 desembre 2006
�Hi havia una vegada un pa�s que permetia estranys i perversos convenis urban�stics que tots els batlles utilitzaven com una manera d�aconseguir ingressos. Un pa�s en el qual hi havia una illa que pertanyia a un ministre, i en aquesta illa, en nom�s quatre anys, els diversos municipis van modificar els plans urban�stics 227 vegades! Un pa�s en qu� a un altre ministre li van intervenir una conversa telef�nica en la qual admetia haver cobrat comissions il�legals. Un pa�s amb un sistema judicial tan corrupte que no va admetre la cinta com a prova.
�Un pa�s on proliferaven camps de golf en un territori declarat des�rtic, i en plena sequera. On es requalificaven hect�rees de s�l r�stic a favor d�una empresa amb administrador �nic que era alhora el regidor d�urbanisme. Un pa�s en qu� el concepte �vigil�ncia sobre construccions il�legals i desviacions del projecte� ni es concebia. En qu� les sancions sobre construccions il�legals consistien en multes i no en enderrocaments; multes que resultava rendible pagar-les, perqu� eren d�un import m�s baix al que es podia guanyar revenent la construcci�. Un pa�s en l�urbanisme del qual blanquejaven els diners totes les m�fies d�Europa. En qu� fosques empreses privades abassegaven cases per generar una escassedat aparent per� falsa, i aix� apujaven els preus. On l�expropiaci� de s�l a particulars per cedir-lo posteriorment a empreses amb fins socials era pr�ctica usual, a fi que aquelles empreses amb fins �socials� (�s una manera de dir-ho) el revenguessin despr�s a preus astron�mics i �no cal ni escriure-ho� sense beneficiar cap fi social. Un pa�s on es va estendre la creaci�, per part de constructors i mafiosos diversos, de partits �pol�tics� (�s una altra manera de dir-ho) que es presentaven a eleccions locals nom�s per aconseguir la regidoria d�urbanisme i exercir des d�all� les corruptel�les mafioses. On la corrupci� institucionalitzada es vinculava a l�obtenci� il�l�cita de fons per als partits. On un ter� del preu de l�habitatge es pagava en negre.
�Un pa�s on es van haver de repetir les eleccions de tota una comunitat perqu� un candidat va canviar de b�ndol de la nit al dia a la cerca de diners f�cils. Un pa�s ple de v�ctimes: els estafats amb els habitatges il�legals, els expropiats, els que no podien anar-se�n de casa els pares. Un pa�s en el qual quan els manifestants corejaven �Volem un piset com el del principet�, la policia carregava contra ells sense que hi hagu�s hagut cap provocaci�, i cap partit no protestava. En qu� la classe pol�tica de cap partit no va fer mai res per solucionar la situaci�. Un pa�s de policies, jutges, ministres i alcaldes corruptes, un refugi d�ecom�fies, un parad�s del blanqueig on semblava que import�s m�s als habitants l�enterrament d�una folkl�rica que no el futur dels seus fills. Un pa�s on s�havia espremut el mar, desertitzat el camp, arru�nat l�agricultura, devastat el paisatge. Un pa�s ple de marbelles.�
Luc�a Etxebarria
(Magazine, Barcelona 25 juny 2006)
Barcelona, 31 gener 2006. Fins avui no hem donat aqu� la not�cia, perqu� no tenia cap sentit entrar en la din�mica de declaracions i contradeclaracions, resolucions parlament�ries, governamentals i dels experts, terminis m�xims, promeses, expectatives, decisions semiexecutades, aturades �a mig cam� �a Madrid!�, xantatges i amenaces. Hi ha gent que ha celebrat un munt de vegades el retorn dels famosos papers des de Salamanca. Nosaltres no, infoReflex nom�s dues vegades: el dia que la Comissi� d�Experts va decidir que podien tornar i el dia que finalment han tornat. Entremig, tota la resta ens ha semblat una immensa com�dia que no mereixia cap mena de celebraci� ni tan sols parcial.
Finalment, despr�s d�esgotar i superar de llarg tots els terminis que el Parlament i el Govern espanyols s�han anat donant durant m�s de vint-i-cinc anys, uns quants papers dels que es va endur violentament l�ex�rcit franquista han tornat als seus leg�tims propietaris. Els catalans ens en podem felicitar, per� m�s que res pel s�mbol que el fet comporta, ja que la manera de dur a terme aquesta reparaci� ha estat tan barroera, tan deslleial i tan poc compromesa amb les exig�ncies de la just�cia que fa vergonya. L�operaci� de treure els papers de Salamanca es va fer de nit... De nit! Les decisions dels espanyols, quan afavoreixen Catalunya, es fan de nit! Perqu� tothom pugui quedar-se amb el dubte sobre la just�cia de l�operaci�! Les decisions del Parlament i del Govern espanyols han estat, al llarg dels anys, repetides, per� finalment ens han fet quedar, als catalans, com uns rancuniosos, com uns lladres, com uns devastadors de museus. Quantes vegades hem hagut de sentir que all� de Salamanca era com aix� de l�art sacre de Lleida, com si els b�ns de Lleida s�hi haguessin portat amb l�amena�a dels canons? El mateix president de la Generalitat s'ha sentit obligat a fer-ne un paral�lelisme. Vergony�s. I com �s que l�alcalde de Salamanca, i la Junta de Castilla y Le�n, i un partit pol�tic tot sencer, en aquests moments el segon partit m�s important d�Espanya �d�Espanya i no de Catalunya�, es rebel�len p�blicament contra decisions formals i executives del Govern i del Parlament espanyols i miren d�obstaculitzar-les, i ning� no els aplica les actuacions legalment previstes sobre resist�ncia a l�autoritat? Nom�s els catalans i els bascos som objectes eventuals de les lleis que manen obeir i creure?
Cal recordar encara que la primera pregunta parlament�ria sobre els papers de Catalunya la va formular Antoni de Senillosa, d�Alian�a Popular �m�s a la dreta nom�s hi havia Blas Pi�ar�, l�any 1979, i la primera proposici� no de llei que instava al trasp�s a la Generalitat dels seus documents �secuestrados durante la Guerra Civil� (sic) la signava el 1980 Manuel Fraga Iribarne, �don Manuel�? Els sona?
I quan ja semblava que aquests papers �uns quants, no tots ni de lluny� ens els tornaven, encara uns dies m�s d�incertesa, perqu� els papers no venien a Catalunya, sin� que se n�anaven a Madrid. Per qu�? Per quina ra�, si ja estaven m�s que revisats els papers, un per un? Per qu� els van portar a Madrid, si us plau, que alg� ens ho expliqui!
I encara hem d�aguantar la humiliaci� d�haver de donar-los les gr�cies? No, aqu� no ho farem. Benvinguts els papers, per� la reparaci� moral per l�espoli encara est� �ntegrament pendent. Els papers en s�n nom�s un s�mbol material, com si ens tornessin, de tot el que es van endur de casa l�avi, el raspall de dents i quatre fotos esgrogue�des. Ja �s alguna cosa, per� �s nom�s aix�. I vint-i-cinc anys per a aix�, la veritat� quina vergonya. �s gaireb� insultant.
Vet aqu� el rerefons, poc explicat pels mitjans de comunicaci�, sobre l��ltima decisi� de retornar a la Generalitat catalana els �papers de Catalunya� fins ara dipositats a l�anomenat Archivo General de la Guerra Civil de Salamanca.
La comissi� que ha dictaminat que la sol�licitud de la Generalitat de Catalunya �s �justa i leg�tima� pel que fa als documents que li van ser arrabassats l�any 1939 per l�ex�rcit de Franco, estava formada per les seg�ents persones:
-President, Federico Mayor Zaragoza, exdirector general de la UNESCO (1987-1999)
-Secretari, Miguel �ngel Jaramillo, director de l�arxiu de Salamanca (va dimitir en saber que tindria veu per� no vot pel fet de ser secretari)
-Joan Rigol, expresident del Parlament catal�
-Tom�s de la Quadra, jurista, exministre del PSOE
-Pedro Cruz Villal�n, catedr�tic de Dret Constitucional de la Universitat Aut�noma de Madrid
-Josep Cruanyes, advocat, autor de �Els papers de Salamanca / L�espoliaci� del patrimoni documental de Catalunya�
-Edward Malefakis, catedr�tic d�Hist�ria de la Universitat de Columbia (EUA)
-Borja de Riquer, catedr�tic d�Historia de la Universitat Aut�noma de Barcelona
-Juan Pablo Fusi, catedr�tic d�Hist�ria de la Universitat Complutense de Madrid
-Jos� �lvarez Junco, catedr�tic d�Hist�ria de la Universitat Complutense de Madrid i director del Centro de Estudios Constitucionales
-Antonio Morales, catedr�tic em�rit d�Hist�ria de la Universitat Complutense de Madrid i membre de la Real Academia de la Historia (en representaci� de la Universitat de Salamanca)
-Julio Valde�n, catedr�tic d�Hist�ria (en representaci� de la Junta de Castilla y Le�n)
-Eugenio Garc�a Zarza, catedr�tic de Geografia Humana de Valladolid (en representaci� de l�ajuntament de Salamanca)
-Antonio Gonz�lez Quintana, exdirector de l�Arxiu de Salamanca
-Pedro Gonz�lez Garc�a, documentalista, de la �Asociaci�n Espa�ola de Archiveros, Bibliotecarios y Muse�logos�
-Rosa Maria L�pez, �Asociaci�n de Archiveros de Castilla y Le�n�
-�ngels Bernal Cerc�s, de l�Associaci� d�Arxius de Catalunya i t�cnica de l�Arxiu Nacional de Catalunya.
En total, doncs, 5 catalans (Mayor, Rigol, Riquer, Cruanyes i Bernal, tot i que alguns d�ells se senten �tan catalans com espanyols�), 1 expert nord-americ� (Malefakis) i 11 espanyols (la resta). Realment, era una jugada perillosa�
Les votacions van anar aix�:
Primer, informe jur�dic (sobre la propietat dels documents, informe fet per De la Quadra, Cruanyes i Cruz Villal�n): 14 vots a favor i 3 abstencions (Morales, Valde�n i Garc�a Zarza)
Segon, informe hist�ric (sobre l�origen i la utilitzaci� repressiva dels documents, informe fet per �lvarez Junco, Fusi i Riquer): 16 vots a favor, 1 abstenci� (Garc�a Zarza).
Tercer, informe arxiv�stic (sobre el reconeixement de la titularitat dels documents i sobre els drets de conservaci� dels fons documentals, informe fet per Gonz�lez Garc�a, Bernal, L�pez i l�assessorament de Jos� Ram�n Cruz Mundet, catedr�tic d�Arxiv�stica de la Universitat Carlos III): 17 vots a favor.
Quart, conclusions (informe final fet per Mayor Zaragoza, Rigol, Gonz�lez Quintana, �lvarez Junco i l�assessorament de Cruz Mundet): 14 vots a favor i 3 abstencions (Morales, Valde�n i Garc�a Zarza).
En resum, ning� no pot queixar-se de parcialitat ni de guions previs. Ha parlat la ci�ncia.
Barcelona ha comen�at ja a pagar el futur retorn �toquem ferro� dels papers catalans de l�arxiu de la repressi�, que se suposava que serien retornats per pal�liar una injust�cia. Els papers, que encara s�n a Salamanca, tenen de moment un preu: Barcelona ha perdut a favor de Salamanca el Museu Nacional de l'Arquitectura, una inversi� de l�Estat espanyol que fins i tot el Senat espanyol havia demanat que es fes a Barcelona.
Coneixement i �s
El punt primer de l�article 3 de la Constituci� espanyola fa: �El castellano es la lengua espa�ola oficial del Estado. Todos los espa�oles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.�
Hi trobem una interessant bifurcaci�: hom hi diferencia el deure del coneixement del dret d��s del castell� com a llengua oficial de l�Estat. La distinci� entre coneixement i �s de les lleng�es �s ben pertinent, ja que �s possible i, de fet, molt freq�ent con�ixer una llengua sense que aix� vulgui dir necess�riament que hom sigui capa� d�usar-la oralment o per escrit. S�n molts els hispanoparlants que coneixen prou una llengua com l�angl�s o el franc�s com per entendre-la sense problemes en sentir-la o llegir-la i que, no obstant aix�, s�n incapa�os de parlar-la i escriure-la amb aqueixa mateixa facilitat o flu�desa. Aix� el que vol dir �s que els �ssers humans estem capacitats per entendre maneres de parlar diferents de la nostra, encara que no tinguem la mateixa facilitat per imitar-les.
Establir el deure de con�ixer el castell� per a tots els ciutadans de l�Estat espanyol �s raonable i �s factible, at�s que la immensa majoria dels ciutadans s�n capa�os d�entendre el castell�. A m�s, sobre aquesta capacitat es fonamenta la possibilitat d�exercir el dret a fer servir el castell�; sense ella, aqueix dret pot recon�ixer-se, per� dif�cilment posar-se en pr�ctica.
En la secci� 2 del mateix article tercer s�assenyala que �las dem�s lenguas espa�olas ser�n tambi�n oficiales en las respectivas comunidades aut�nomas...� D�ac� ha de concloure�s que a Catalunya, Euskadi i Gal�cia ha d�existir el deure de con�ixer el catal�, basc i gallec, respectivament. Aix� �s molt important perqu� �s l��nica manera en qu� es fa possible exercir efectivament el dret d�usar cadascuna d�aquestes lleng�es en la comunitat aut�noma corresponent. Si els castellanoparlants d�aquestes comunitats es neguen a entendre aquestes lleng�es, llavors fan impossible l�exercici del dret constitucional d�usar la llengua de la pr�pia comunitat aut�noma als qui s�hi expressen habitualment.
Per facilitar i refermar la conviv�ncia en un estat pluriling�e com l�Estat espanyol, hauria de ser desitjable que el requisit d�entendre les lleng�es oficials de cadascuna de les comunitats que l�integren s�estengu�s tant com fos possible a tot l�Estat. De manera que un gallegoparlant, un euscaroparlant i un catalanoparlant poguessin exercir el dret individual a fer servir la seva llengua en el nombre de situacions m�s ampli possible, si m�s no en les que depenen directament de l��mbit p�blic de cada comunitat. Per a aix� cal que les diverses lleng�es oficials deixin de ser invisibles en l��mbit estatal i adquireixin algun protagonisme i que, des de l�escola, als ciutadans espanyols se�ns ensenyi a entendre (i si escau, a parlar) les diverses lleng�es oficials; tot aix�, per descomptat, si realment creiem en la pluralitat i en la conviv�ncia de comunitats, nacions i lleng�es dins un mateix Estat.
Crec que per pal�liar cabalment les dificultats i conflictes que apareixen peri�dicament al Congr�s dels Diputats sobre l��s de les lleng�es cooficials, cal comen�ar per recon�ixer com a anomalia que en el Congr�s no els sigui possible a determinats ciutadans de l�Estat espanyol exercir el dret d�usar una de les lleng�es dels ciutadans als quals representen i, per tant, a intervenir-hi �ntegrament en catal�, �uscar o gallec, lleng�es oficialment reconegudes per la Constituci�.
Molts poden objectar que aix� dificultaria la comprensi� en el Congr�s. Tanmateix, en consideraci� als diputats que se sentin incapacitats per seguir una intervenci� en gallec, catal� o basc sempre es pot habilitar un servici de traducci� simult�nia, del qual tamb� podrien fer �s els diputats gallegoparlants, catalanoparlants o euscaroparlants que se sentin m�s c�modes i relaxats en les pr�pies lleng�es que en castell�.
Segurament, aquesta proposta podr� semblar a molts un disbarat o una cosa fora de lloc, per� si els castellanoparlants monoling�es s�entesten a continuar sent-ho davant els seus conciutadans biling�es i es vol respectar un possible dret individual a ser monoling�e (que, de fet, nom�s es respecta per als ciutadans que s�n monoling�es castellans), la societat actual t� mecanismes adequats per fer-ho possible, com ara el de la traducci� simult�nia que he esmentat. Si hom argumenta que �s rid�cul que on existeix una llengua coneguda per la immensa majoria dels ciutadans �el castell�� s�hagi de rec�rrer a int�rprets, caldria raonar que el que �s realment rid�cul �s que els castellanoparlants monoling�es es neguin a entendre lleng�es molt pr�ximes a la seva com el gallec o el catal�, i deixin sense explotar unes habilitats ling��stiques presents de manera natural en els �ssers humans. El cas del basc �s diferent, ja que es tracta d�una llengua tipol�gicament distinta del castell�, gallec i catal�, per la qual cosa tindria m�s sentit en aqueix cas la traducci� simult�nia.
De qualsevol manera, un Congr�s estrictament monoling�e no reflecteix de manera adequada la naturalesa ling��stica oficial dels ciutadans representats i, per tant, fa invisible una realitat ling��stica davant la qual, si es busca una bona conviv�ncia, no �s desitjable que continuem posant-nos-hi d�esquena m�s temps.
Juan Carlos Moreno Cabrera
Catedr�tic de Ling��stica per la Universitat Aut�noma de Madrid. Autor del llibre La dignidad e igualdad de las lenguas (Alianza Editorial)
El Pa�s 13 mar� 2005