�Comprar el cos d�una altra persona �s una forma de viol�ncia, perqu� no �s un negoci entre iguals, sin� una venda des d�una posici� d�inferioritat�
Jens Orbacks
ministre d'Igualtat i Immigraci� del Govern suec
Els que manen han d�anar amb molt de compte amb els assessors, especialment els m�s propers, sobretot quan aquests assessors no tindrien altra cosa a fer al m�n si no fossin assessors. �s un consell als pol�tics del professor Pedro Nueno, un dels gurus de l�empresariat mundial (que de vegades parla catal� i tot en la intimitat, per b� que sovint s'estima m�s passar per polif�nic, o multicultural, o com en diguin, o sigui, que parla en castell�), per� el consell serveix igualment per als empresaris i per a qualsevol persona que tingui una mica de poder, ni que sigui un simple botiguer o farmac�utica amb tres empleats, un dels quals de m�s confian�a.
�Envoltant-se� , per Pedro Nueno
�Quan sigueu important, ministre, president d�algun pa�s o d�algun partit, o fins si sou conseller, us trobareu de sobte que podeu tenir gent al voltant que us ajudar� a organitzar-vos la vida: caps de gabinet, caps de premsa, preparadors de discursos... Si us nomenen una cosa grossa, passareu d�estar trompejat i sense informaci� en la cua de l�aeroport a entrar-hi per una altra porta i embarcar a l�avi� directament. I demanareu: �A on anem?�, i un ajudant us dir� l�indret. I afegireu: �I qu� hi anem a fer?�, i us explicar� qu� aneu a fer en aquell lloc. �I qu� hi haig de fer, jo?� �El discurs de la carpeta vermella�, us respondran, i us passaran un discurs escrit amb lletra gruixuda a doble espai. I llavors, inquiet, direu: �Hi haur� preguntes?� I us contestaran: �Nom�s les dues del final, per� al costat hi teniu les respostes.� Alleujat, demanareu: �Hi haur� premsa?� I us respondran: �Repartirem el comunicat que hi ha a la carpeta groga; el moderador ja haur� dit que heu d�eixir de seguida per compromisos d�agenda.� I potser fareu al final un viatge oficial al Caire si el vostre cap de gabinet vol veure les pir�mides. Pot ser que us omplin all� un auditori amb soldats vestits de civil. Els egipcis hi ha dies que s�estimen m�s veure el futbol per la tele que aguantar un rotllo d�un personatge estranger. Pot ser que inaugureu una f�brica estranya en un pol�gon industrial lluny� on un batlle es far� una foto al costat vostre. Pot ser que no us reconegueu quan sortireu a la premsa o que hi eixiu amb el titular contrari perqu� vau clavar un cop de porta als periodistes i ara us la tornen. Per� �s possible que no vegeu aquest titular contrari perqu� l�article pot haver caigut del resum de premsa que us donen cada dia. Quan veus pol�tics llegint un discurs sobre un tema que haurien de dominar, quan els veus esquivar la pregunta d�un periodista o respondre-hi una vaguetat, quan passen dies des que s�esdev� alguna cosa pol�ticament important fins que alg� fa les primeres declaracions i encara mancades de rellev�ncia i contingut, t�imagines aquests entorns de suport discutint entre ells qu� cal fer amb el cap. Aix� no �s un problema �nicament espanyol. Fa anys que l�observo pel m�n. He vist m�s d�un ministre d�algun pa�s important enfrontar-se a un auditori xin�s i llegir-los el m�s b�sic sobre la Xina sense immutar-se. Dir-los que s�n 1.300 milions, que econ�micament van b�, que s�n a l��sia, que al seu costat hi ha l��ndia, que abans hi era Mao i que ara s�obren a l�economia de mercat. Per� despr�s he vist alg� que s�hi atansava i li deia: �Ministre, has estat fant�stic�, i l�orador lector ha fet cara de satisfacci�. Jo penso que aquest entorn protector i adulador s�ha carregat m�s d�un pol�tic v�lid. Me�n ve al cap algun de ben proper. Segurament el contrari tamb� �s veritat; rere els que se salven hi ha un equip molt competent. Si penseu en la desgraciada foto de les A�ores, nom�s pot haver estat el resultat d�aquests equips protectors. En quin indret del m�n no tindrem centenars de milers de manifestants contra una guerra? En un lloc que sigui dif�cil d�anar-hi i que tingui pocs habitants. Bush, tex� com �s, amb la poca geografia que hi ensenyen, no podia saber que existien les A�ores i encara menys on eren, per� �s impensable que l�indret no l�escoll�s la seva gent. Aix� que si creieu que teniu possibilitats de ser alg�, no us refieu del primer que us recomanin, busqueu els millors i eviteu que us facin l�agenda.�
(La Vanguardia 17 setembre 2006)
Pregunta:
�Quins s�n els ulls m�s bonics que ha vist mai?
Joaquim Barraquer, c�lebre oftalm�leg:
�Els de la meva dona. Va ser la seva mirada, all� que me�n va enamorar.
(La Vanguardia, 25 gener 2005)
Tots, qualsevol dia, podem comprovar com augmenta cada dia a la xarxa el nombre de petites o grans maldats que es llencen a circular i que contaminen les nostres pantalles. Internet �s el mitj� de comunicaci� m�s semblant al fet hum�, amb tota la nostra curiositat, les nostres passions, i amb tota la nostra subjectivitat i parcialitat. La maldien�a �s d�all� m�s hum�, i en una �poca com la nostra, que la societat [�] incentiva la divisi� interna, la xarxa s�assembla cada cop m�s a un safareig que intoxica. Per� l�assumpte t� una soluci� f�cil, perqu� som nosaltres mateixos, els qui utilitzem la xarxa, que en fem un abocador.
Suso de Toro
La Vanguardia 11 gener 2005
Hi ha una gent que ha de ser puntual per for�a. Qui treballa en un torn que comen�a a les cinc del mat� hi ha de ser a les cinc en punt. Sempre recordar� un dia en qu� un empresari amic seleccionava personal per a les seves botigues. Preguntava als aspirants quina era la primera condici� exigible en el treball i les respostes eren l'honradesa i altres qualitats morals. I ell els sorprenia: "Abans que res, la puntualitat. Si s'ha d'arribar a les nou, s'hi ha de ser a les nou. �De qu� serveixen moltes qualitats si no hi som quan toca?".
[�] Entenc per qu� hi ha un lamentable retard en l'administraci� de just�cia, en les obres p�bliques, en tot all� que dep�n d'una suma de factors. Per� no entenc aquests dinars en qu� els col�legues de feina o colles d'amics s'han citat a les dues i sempre n'hi ha un o dos que arriben a tres quarts de tres. �Per qu� un acte no pot comen�ar a l'hora? �Per qu� no s'ha de dir: "Ja que hem comen�at amb retard, no cometem un segon error: acabem en punt"?
Josep Maria Espin�s
El Peri�dico 19 gener 2005
Segons l�Organitzaci� Mundial de la Salut, cada any se su�ciden al m�n prop d�un mili� de persones. De fet, el su�cidi �s la primera causa de mort violenta. Hi ha m�s persones que moren per voluntat pr�pia que la suma de tots els morts provocats pels homicidis i les guerres, una dada esfere�dora si tenim en compte els carnatges constants que delmen l�ensangonat planeta on vivim. A m�s, per cada su�cidi que aconsegueix l�objectiu hi ha una vintena d�intents infructuosos, amb el seu r�ssec de ferides, enverinaments i hospitalitzacions diverses. [�]
El mapa mundial dels su�cidis planteja un seguit d�interrogants torbadors. Resulta que la taxa m�s alta de su�cidis �s a l�Europa de l�Est, mentre que les m�s baixes es troben a l�Am�rica Llatina, als pa�sos musulmans i en alguns pa�sos asi�tics. Els pa�sos de l�Est arrosseguen una hist�ria de decad�ncia, d�ensorrament i desintegraci� social, d�exacerbaci� individualista i somnis trencats, mentre que els pa�sos m�s baixos de la llista, tot i ser molt pobres i problem�tics uns quants d�ells, pertanyen a un �mbit social molt m�s col�lectiu, m�s basat en l�arra�mament familiar i en la colla afectiva, on les persones es relacionen m�s estretament les unes amb les altres. I aix� pot ser una de les claus principals de l�augment de su�cidis. Cal estar molt sol o ser un egoista fora mida per llevar-se la vida, perqu� el su�cidi �s la brutalitat m�s gran que pots cometre contra les persones que t�estimen. Capficats, afectivament mesquins i egoc�ntrics, els su�cides en realitat maten els altres, quan es maten. �s una forma especialment perversa d�exercir una viol�ncia contra l�altre. Alguna cosa molt mal feta devem fer per matar-nos tant, i el problema no sembla ser la duresa de la vida, sin� l�enduriment fatal dels sentiments.
Rosa Montero
El Pa�s Semanal 24 octubre 2004
Van contractar un devessall de psic�legs i psiquiatres. Per a qu�? Per a qu�, si no ens van acompanyar? Ens vam acompanyar entre nosaltres. Ells es van quedar asseguts als seus despatxos esperant que an�ssim a veure�ls si ens trob�vem malament. Cal estar molt b�, senyories, per poder demanar ajuda en moments com aquests.
Pilar Manj�n
Declaraci� davant la Comissi� sobre l'11-M del Congreso de los Diputados espanyol, 15 desembre 2004
(versi� �ntegra en catal� a info-reflex)
Una gran obra de Henrik Ibsen, L�enemic del poble, explica la perip�cia d'un senyor que �s l'�nic habitant del seu poble que s'oposa que hi construeixin un balneari, perqu� s'adona que els beneficis econ�mics a curt termini no compensen la devastaci� mediambiental. L'home t� ra�, per� �s l'�nic que ho diu. I �s clar que entre tots el passen per la pedra.
Anna Grau
Avui 30 novembre 2004
Vaig rebre una d�aquestes trucades de vip que delega en la secret�ria l�enutjosa tasca de teclejar nou d�gits. Quan despenges, la secret�ria et comunica que el senyor tal t� intenci� de parlar amb tu i, sense esperar resposta, et deixa en espera. Al cap d�una estona, la teva ja creixent estupefacci� es multiplica pel �digui?� de l�interlocutor. Qu� vol dir, digui! Que no era ell qui em trucava a mi? �s un automatisme, �s clar, perqu� la secret�ria tot just li ha passat la trucada al despatx i el gran home deu haver despenjat l�auricular com si en realitat li truquessin a ell. Sempre m�ha of�s que em facin perdre el temps aix�. De manera que ahir [�] tan bon punt vaig sentir aquell �digui?� absurd vaig fer una veu aguda i vaig respondre: �El senyor Serra parlar� amb vost� de seguida.� Despr�s vaig amorrar l�auricular a l�altaveu de l�eMac, on sonava Tom Waits, i vaig esperar exactament els setanta segons que la secret�ria m�havia tingut escoltant el pen�s fil musical. Quan m�hi vaig posar i vaig dir �digui?� amb veu normal, el gran home ja havia penjat. Pel que sembla, es pensava que el seu temps era m�s valu�s que el meu.
M�rius Serra
La Vanguardia 23 novembre 2004
Es diu i es repeteix a balquena que els fills no se�n van de casa perqu� els sous s�n baixos, i els pisos, cars. �s veritat. Per� tamb� hi ha una altra realitat que no sol apar�ixer. Deixin que els exposi com a mare el seg�ent: tres dels meus cinc fills viuen a casa. Es guanyen la vida, per� no prou com per anar-se�n com ells voldrien. Aqu� ho tenen tot cobert: el llit fet, la roba neta i planxada, l��pat a punt i tot polit. Fins els enc�rrecs s�n atesos. Ells es limiten a la feina i als seus clubs, els cotxes, les robes... i aix� tamb� ho paguen els pares. Tamb� se�ls ajuda en hipoteques o quan els seus negocis ho demanen. No �s estrany que no se�n vagin: no podrien dur aquest tipus de vida sense renunciar a alguna cosa.
Per� tots som culpables. Els pares per all� de donar tot als fills. I els fills, per preferir la seguretat en tot que les pr�pies aventures i riscos. En el meu cas �i no som els �nics!� continuem escoltant all� que els pisos estan pels n�vols. I s�, �s veritat. Per� casa al marge, ells dif�cilment podrien pagar-se l�estil de vida que ara porten. No tinc ra�?
Herm�nia Santol�ria
La Vanguardia 25 octubre 2004