Els catalans i les catalanes, com tants d'altres pobles del món, de manies no en tenim gaires. Com a nebots, que no fills, de romans i fenicis, fem gala d'un pragmatisme de mercadeig, d'una palpenta calculadora desprovista de romanticisme, romansos, ja t'ho diré. Si ens diuen que la manipulació genètica ens aportarà més beneficis que problemes, doncs llancem-nos-hi. Però malfiat de mena, càtar de poca fe, es demana En Patufet: "i qui ens ho diu, això?"

Que amb el menjar no s'hi juga se sabia, fins fa poc, per tota la conca del Nostre Mar, però ara que sembla que faci catorze anys que el genovès avistà Terra Nova, l'amnèsia col.lectiva, catòdica, de cocada i monosòdica semblen amenaçar el patrimoni cassoler. El Dow Jones diu que menys ensaïmada i més bollicau, menys xató o escudella i més sopes nor i càmbel, més McPunyetes i deixem-nos estar de tortells, carnades, menestres i samfaines, que com que no cotitzen no els colpiran les butxaques. Amb quin "coneixement de l'economia catalana" té la fatxenda d'anar obrint carfurs l'amic Puig, ni que ens calguessin... És clar que tendim, derivem, a patrons de costums imperfectes però viables, insatisfactoris però rendibles (per vés a saber qui), i que la prioritat és l'ocupació. Ocupar és una prioritat, esclar, però aleshores desocupar hauria de ser l'infern i les fugues de capital i activitat haurien d'estar condemnades amb les calderes d'en Pere Botero. O és que hem d'acceptar menjar en quinze minuts per ser més eficients i complaure els nostres accionistes de Boston, mentre ja ens ho replantegem perquè a Indonèsia els nens que per catorze hores de fulles de te només et demanen anar a fer pipi. Aquest nois són el futur de l'Europa que creiem voler, que volen que creguem, nens i nenes (igualtat, veieu?) que amb catorze o quinze anys ja en porten treballats set o vuit, ja han perdut el trenta, el quaranta per cent de la visió; a més, mentre no ens desmantellin els Estats tots aquests amics de fons, bancs, forns i borses on fornejar-nos per fondre-se'ls a la Bermuda, aquests nens i nenes ens fan de coixí, d'èrbag.

L'E sis-cents vint-i-u provoca càncer, igual que l'E nou-cents cinquanta-u. De les cent mil substàncies que la campen lliurement pel mercat únic i unit, només dues mil hi accediren posteriorment al setembre de 1981. En Patufet, no veient-ho gaire clar, féu cap a un infopoint europeu, i no és allí que s'adonà que la raó per la qual hi ha noranta-vuit mil substàncies aprovades anteriorment a 1981 és perquè a partir d'aleshores es demanaren informes de no-toxicitat per aprovar, cosa no gens pràctica fins el moment, temps d'acer i carbó i àtoms en vinagre. Temps no molt millors, eurouns i euroaltres encara discuteixen, vint-i-dos anys després d'un pas cap a la dignitat, quan perdran la vergonya i començaran a revisar productes i substàncies anteriors, per veure si alguna, repeteixo, alguna, fa mal. Almenys pels seus exàmens no podran dir que és d'hora per a efectes de llarg termini, tot això de guanyat. Algun que ho veurà des de pams sota terra, però mira, tu, units en la profunditat. O era la diversitat? I si féssim que la Unió Europea cotitzés al NYSE?