Inferno: Canto XIV

Le poetas obtine le tertie anello, habitate de damnatos qui peccava contra deo, contra natura e contro le arte de Deo, le labor. Illes es in un deserto ubi pluvia flammas e es dividite in tre gruppos: illes qui jace supine in le sablo, illes qui cammina in grumos continuemente e illes qui se sede.
Un torrente de sanguine exi del silva e entra in le deserto. Le flammas non cade sur le sue ripas e le duo poetas pote transversar le terte anello. Le prime damnato qui le poetas recognosce es le jacente Capaneo, un del septe reges qui assediava Tebe, un famose blasphemator.
Vergilio explica a Dante que aqueste turrente recepi le liquidos de Acheronte, Styge e Flegetonte e los transvasa al Cocito in basso. Dante pete del Lete e Vergilio responde que illo es in le Purgatorio ubi le animas pentite oblida lor peccatos. Dammiata esseva un porto egyptian, importante al tempores de Dante.

Sorbetto = bibita agre (o de sorbo q.v., o del arabic sciarbat, angl.= sherbet, esp. = sorbete, fran. = sorbet, it. = sorbetto).

1) Pois que le caritate del native loco
me constringeva, io reuniva le ramos disperse,
e los restitueva a ille, qui era jam debile.

4) Inde nos veniva al fin ubi se comparti
le secunde anello del tertie, e ubi
on vide de justitia le horribile arte.

7) Pro ben manifestar le cosas nove,
io dice que nos arrivava a un landa
que del sue lecto omne planta remove.

10) Le dolorose silva lo guirlanda
circa, como le fossa triste al silva:
aqui nos fermava le passos intra le orlos.

13) Lo placia era un arena aride e spisse,
non de altere more facte que illo
que esseva del pede de Catone jam compresse.

16) O vengeantia de Deo, quanto tu debe
esser timite de cata un qui lege
isto que esseva manifeste al oculos mie!

19) De animas nude io videva multe greges
che plangeva tote multo miseremente,
e il pareva imposte a lor diverse leges.

22) Prone jaceva sur le terra alcun gente,
alcun se sideva toto collecte,
e altere vadeva continuemente.

25) Illes que iva circa era plus molte,
e minus aquelle que jaceva al tormento,
ma plus pro le dolor illes habeva le lingua legier.

28) Supra tote le sablo, cadente lentemente,
pluviva de foco dilatate floccos,
como de neve in alpe sin vento.

31) Como Alexandro in aquelle solos calide
de India videva supra le sue armea
flammas cader usque le terra solide,

34) itaque ille ordinava de calcar le solo
al sue esquadras, proque le vapor
melio se extingueva mentre que illo era sol:

37) assi scendeva le eterne ardor;
unde le arena se accendeva, como esca
subto le silice, pro duplicar le dolor.

40) Sin reposo jammais era le dansa
del misere manos, ora aqui ora la
succutente de se le calor nove.

43) Io comenciava: «Maestro, tu qui vince
omne cosas, excepte le demones dur
qui al entrar del porta contra nos exiva,

46) qui es aquelle grande qui pare de non occupar se
del incendio e jace despectose e torte,
assi que le pluvia non pare de le martyrisar?».

49) E ille ipse, qui percipeva
que io demandava al mie guida de ille,
critava: «Qual io esseva vive, tal io es morte.

52) Si Jove fatiga le sue ferrero del qual
irritate prendeva le fulgure acute
unde le ultime die io esseva percutite;

55) o si ille fatiga le alteres de gruppo in gruppo
in Mongibello in le forgia nigre,
chiamante "Bon Vulcano, adjuta, adjuta!",

58) assi como ille faceva al battalia de Flegra,
e me sagitta con tote su fortia,
ille non poterea haber un vengeantia allegre».

61) Alora le mie guida parlava con fortia
tante, que io non le habeva assi forte audite:
«O Capaneo, in isto, que non se amorti

64) le tue superbia, tu es plus punite:
nulle martyrio, excepte le tue rabie,
esserea del tue furor plus polite pena».

67) Pois ille se revolveva a me con melior labios
dicente: «Ille esseva un del septe reges
qui assediava Tebe; e ille habeva e il pare que ille ha

70) Deo in disdigno, e il pare que pauc ille le precia;
ma, como io le diceva, le sue despectos
son sur su pectore assatis appropriate insignias.

73) Ora me veni retro, e reguarda que tu non pone,
ancora, le pedes in le arena combuste;
ma sempre vicin al bosco tene le tue pedes».

76) Tacente nos veniva la ubi se hasta
foras del silva un petile fluvietto,
le rubor del qual ancora me terre.

79) Como del ebullition exi rivo
que pois divide intra illas le peccatrices,
assi per le arena juso iva aquelle.

82) Le fundo sue e ambe le ripas
era facte de petra, con margines al lateres;
assi que io observava que le passage era licite.

85) «Intra tote altere que io te ha monstrate,
depost que nos intrava per le porte
le limine del qual a necun es negate,

88) cosa non esseva del tue oculos percepte
assi notabile como le presente rivo,
que supra se tote flammettas morta».

91) Aqueste parolas esseva del guida mie;
per isto io le precava que ille me donava le repasto
del qual ille me habeva donate le desiro.

94) «In le midie del mar sede un pais guastate»,
Ille diceva alora, «que on appella Creta,
subto le rege del qual olim esseva le mundo jectate.

97) Il ha un montania que olim esseva gaudiose
de aquas e de arbores, que on appellava Ida:
ora illo es deserte como cosa tabu.

100) Rhea lo seligeva jam quam cuna fidate
del sue filietto, e pro le celar melio,
quando ille plangeva, illa causava omnes de critar.

103) Intra le monte sede un grande vetulo,
qui volve su spatulas verso Dammiata
e Roma reguarda quam le sue speculo.

106) Le sue testa es de fin auro formate,
e pur argento son le bracias e le pectore,
pois illo es de cupro usque al bifurcation;

109) de inde in juso es tote ferro selecte,
excepte que le dextere pede es de terra cocte;
e ille sur aquelle, plus quam sur le altere, es erecte.

112) Cata un parte, excepte que le auro, es rupte
de un fissura que lacrimas gutta,
le quales, collecte, fora aquelle grotta.

115) Lor curso in questa valle exi del roccas:
illos face Acheronte, Stige e Flegetonte;
pois illos i juso per aqueste stricte rivo

118) infin, la ubi plus ultra on non descende,
illos face Cocito; e como es aquelle stagno
tu lo videra, pro isto aqui de illo nos non conta».

121) E io a ille: «Si le presente rivo
assi deriva del nostre mundo,
proque illo appare a nos solmente in aqueste loco?».

124) E ille a me: «Tu sape que le loco es rotunde;
e ben que tu ha venite multo,
verso le sinistre, juso descendente al fundo,

127) tu non ha ancora per tote le circulo volte:
proque, si cosa nove appare,
tu non debe adducer meravilia al tue facie».

130) E io ancora: «Maestro, ubi on trova
Flegetonte e Lete? proque del un tu tace,
e del altere tu dice que illo es facte de aqueste pluvia».

133) «In tote tu questiones certo tu me place»,
ille respondeva; «ma le ebullir del aqua rubie
debeva jam solver un del duo que tu face.

136) Lete tu videra, ma foras de aqueste fossa,
la ubi va le animas pro lavar se
quando le culpa expiate es removite».

138) Pois ille diceva: «Ora jam es tempore de distantiar se
del bosco; face que retro me tu veni:
le margines face un via, pois que illos non es ardente,

142) e supra illlos omne vapor se extingue».

Poi che la carità del natio loco
mi strinse, raunai le fronde sparte,
e rende'le a colui, ch'era già fioco.

Indi venimmo al fine ove si parte
lo secondo giron dal terzo, e dove
si vede di giustizia orribil arte.

A ben manifestar le cose nove,
dico che arrivammo ad una landa
che dal suo letto ogne pianta rimove.

La dolorosa selva l'è ghirlanda
intorno, come 'l fosso tristo ad essa:
quivi fermammo i passi a randa a randa.

Lo spazzo era una rena arida e spessa,
non d'altra foggia fatta che colei
che fu da' piè di Caton già soppressa.

O vendetta di Dio, quanto tu dei
esser temuta da ciascun che legge
ciò che fu manifesto a li occhi miei!

D'anime nude vidi molte gregge
che piangean tutte assai miseramente,
e parea posta lor diversa legge.

Supin giacea in terra alcuna gente,
alcuna si sedea tutta raccolta,
e altra andava continuamente.

Quella che giva intorno era più molta,
e quella men che giacea al tormento,
ma più al duolo avea la lingua sciolta.

Sovra tutto 'l sabbion, d'un cader lento,
piovean di foco dilatate falde,
come di neve in alpe sanza vento.

Quali Alessandro in quelle parti calde
d'India vide sopra 'l suo stuolo
fiamme cadere infino a terra salde,

per ch'ei provide a scalpitar lo suolo
con le sue schiere, acciò che lo vapore
mei si stingueva mentre ch'era solo:

tale scendeva l'etternale ardore;
onde la rena s'accendea, com'esca
sotto focile, a doppiar lo dolore.

Sanza riposo mai era la tresca
de le misere mani, or quindi or quinci
escotendo da sé l'arsura fresca.

I' cominciai: «Maestro, tu che vinci
tutte le cose, fuor che ' demon duri
ch'a l'intrar de la porta incontra uscinci,

chi è quel grande che non par che curi
lo 'ncendio e giace dispettoso e torto,
sì che la pioggia non par che 'l marturi?».

E quel medesmo, che si fu accorto
ch'io domandava il mio duca di lui,
gridò: «Qual io fui vivo, tal son morto.

Se Giove stanchi 'l suo fabbro da cui
crucciato prese la folgore aguta
onde l'ultimo dì percosso fui;

o s'elli stanchi li altri a muta a muta
in Mongibello a la focina negra,
chiamando "Buon Vulcano, aiuta, aiuta!",

sì com'el fece a la pugna di Flegra,
e me saetti con tutta sua forza,
non ne potrebbe aver vendetta allegra».

Allora il duca mio parlò di forza
tanto, ch'i' non l'avea sì forte udito:
«O Capaneo, in ciò che non s'ammorza

la tua superbia, se' tu più punito:
nullo martiro, fuor che la tua rabbia,
sarebbe al tuo furor dolor compito».

Poi si rivolse a me con miglior labbia
dicendo: «Quei fu l'un d'i sette regi
ch'assiser Tebe; ed ebbe e par ch'elli abbia

Dio in disdegno, e poco par che 'l pregi;
ma, com'io dissi lui, li suoi dispetti
sono al suo petto assai debiti fregi.

Or mi vien dietro, e guarda che non metti,
ancor, li piedi ne la rena arsiccia;
ma sempre al bosco tien li piedi stretti».

Tacendo divenimmo là 've spiccia
fuor de la selva un picciol fiumicello,
lo cui rossore ancor mi raccapriccia.

Quale del Bulicame esce ruscello
che parton poi tra lor le peccatrici,
tal per la rena giù sen giva quello.

Lo fondo suo e ambo le pendici
fatt'era 'n pietra, e ' margini dallato;
per ch'io m'accorsi che 'l passo era lici.

«Tra tutto l'altro ch'i' t'ho dimostrato,
poscia che noi intrammo per la porta
lo cui sogliare a nessuno è negato,

cosa non fu da li tuoi occhi scorta
notabile com'è 'l presente rio,
che sovra sé tutte fiammelle ammorta».

Queste parole fuor del duca mio;
per ch'io 'l pregai che mi largisse 'l pasto
di cui largito m'avea il disio.

«In mezzo mar siede un paese guasto»,
diss'elli allora, «che s'appella Creta,
sotto 'l cui rege fu già 'l mondo casto.

Una montagna v'è che già fu lieta
d'acqua e di fronde, che si chiamò Ida:
or è diserta come cosa vieta.

Rea la scelse già per cuna fida
del suo figliuolo, e per celarlo meglio,
quando piangea, vi facea far le grida.

Dentro dal monte sta dritto un gran veglio,
che tien volte le spalle inver' Dammiata
e Roma guarda come suo speglio.

La sua testa è di fin oro formata,
e puro argento son le braccia e 'l petto,
poi è di rame infino a la forcata;

da indi in giuso è tutto ferro eletto,
salvo che 'l destro piede è terra cotta;
e sta 'n su quel più che 'n su l'altro, eretto.

Ciascuna parte, fuor che l'oro, è rotta
d'una fessura che lagrime goccia,
le quali, accolte, foran quella grotta.

Lor corso in questa valle si diroccia:
fanno Acheronte, Stige e Flegetonta;
poi sen van giù per questa stretta doccia

infin, là ove più non si dismonta
fanno Cocito; e qual sia quello stagno
tu lo vedrai, però qui non si conta».

E io a lui: «Se 'l presente rigagno
si diriva così dal nostro mondo,
perché ci appar pur a questo vivagno?».

Ed elli a me: «Tu sai che 'l loco è tondo;
e tutto che tu sie venuto molto,
pur a sinistra, giù calando al fondo,

non se' ancor per tutto il cerchio vòlto:
per che, se cosa n'apparisce nova,
non de' addur maraviglia al tuo volto».

E io ancor: «Maestro, ove si trova
Flegetonta e Letè? ché de l'un taci,
e l'altro di' che si fa d'esta piova».

«In tutte tue question certo mi piaci»,
rispuose; «ma 'l bollor de l'acqua rossa
dovea ben solver l'una che tu faci.

Letè vedrai, ma fuor di questa fossa,
là dove vanno l'anime a lavarsi
quando la colpa pentuta è rimossa».

Poi disse: «Omai è tempo da scostarsi
dal bosco; fa che di retro a me vegne:
li margini fan via, che non son arsi,

e sopra loro ogne vapor si spegne».


1