CAPÍTOL 9
POSTFRANQUISME CORONAT
"¡Muera el rey fascista!"
A banda del tema sagrat de la unitat d'Espanya, Franco, amb el seu atado
y bien atado" famós, havia deixat Joan Carles ben collat al tron de
la prefectura de l'Estat.
Villaverde i els Franco havien fet tot el possible per mantenir-lo
viu, obsessionats amb el fet que no morís abans del 26 i pogués
renovar el mandat d'Alejandro Rodríguez Valcárcel, que expirava
aquell dia, encara que fos amb una mà a la tomba. Però no ho
aconseguiren. Morí en algun moment durant la nit del 20 de novembre,
encara que oficialment es va retardar fins a dos quarts de sis de la matinada
perquè els operatius militars que havien de garantir l'ordre públic
es poguessin organitzar. Després de fer-ho oficial. El ja rei de facto
va trucar a Torcuato Fernández Miranda: "Ha muerto. No te muevas de
casa".
El dia següent Arias Navarro va llegir plorós per televisió
el comiat que havia deixat preparat el Generalísimo, el seu testament
polític. "Os pido que preservéis en la unidad y en la paz y
que rodeéis al futuro rey de España, don Juan Carlos de Borbón,
del mismo afecto y lealtad que a mí me habéis brindado". I a
La Zarzuela es van reunir Joan Carles i Torcuato amb Sofia, Mondéjar
i Armada.
El que el preocupava més era preparar el discurs de coronació,
que se celebraria dos dies després, envoltat per un fort moviment d'oposició
des de l'esquerra, amb una cartelleria que deia: "¡Muera el rey fascista!".
Des de la premsa estrangera els líders d'esquerres no havien pogut
fer massa més que seguir el torrent d’eufòria del poble per
la mort del dictador, i fins Santiago Carrillo i Felipe González encara
mantenien una falsa actitud d'oposició a Joan Carles, amb declaracions
com aquesta de Carrillo: "El príncep és una marioneta que Franco
mou com vol, un pobre home incapaç de tota dignitat i sentit polític,
un ximplet que s'ha ficat fins al coll en una aventura que li costarà
cara. Quines possibilitats té? A tot estirar, ser rei durant uns mesos".
Un temps després, quan el 1976 la periodista que l'havia entrevistat
per a El Europeo, Oriana Fallaci, va recopilar els seus treballs d'aquesta
època en un llibre, Carrillo li va demanar que aquesta frase i d'altres
de brillants desapareguessin sense deixar rastre, i la periodista va complir.
En aquells moments encara hi continuava havent sectors d'oposició
a la monarquia des de l'ortodòxia franquista, així com dels
estudiants falangistes del SEU (el sindicat estudiantil del Movimiento), que
durant un temps va seguir insistint en el seu lema: "¡No queremos reyes
idiotas!"
I en aquest entorn social, l'única cosa verdaderament important
era que la celebració de l'acte es dugués a terme o no. Però
no estava tot controlat. L’Exèrcit havia posat en marxa immediatament
l'"Operación Lucero", que cobria les qüestions d'ordre públic
i alerta fins a l'enterrament del Caudillo al Valle de los Caídos,
amb els mkxims honors, escortant-ne el cadàver un flamant nou rei.
I després es va aplicar l'"Operación Alborada", per a la fase
de transmissió de poders, també amb mesures per garantir l'ordre
públic, i per organitzar una desfilada militar i la cerimònia
de coronació.
A les Corts, el discurs de coronació del rei es va interrompre
diverses vegades amb ovacions. Quaranta segons d'aplaudiments amb tot l'hemicicle
dret quan va fer referència a Franco. Quaranta segons més en
la referència a Gibraltar. Quan va parlar del progrés econòmic,
vint segons, i en la menció al seu pare, a penes una dotzena de procuradors
drets van aconseguir arrencar un aplaudiment de vuit a deu segons. En un estil
retòric que després va anar consolidant al llarg dels anys,
amb una ambigüitat estudiada, va repartir una mica per a tothom. I també
va parlar de la concòrdia nacional, de la integració de les
diverses opinions, de les llibertats. "Una sociedad libre y moderna requiere
la participación de todos en los foros de decisión, en los
medios de información, en los diversos niveles educativos y en el
control de la riqueza nacional", deia Torcuato per boca del nou monarca. En
aquest punt, en canvi, a l'hemicicle hi va haver silenci. Tothom com a missa.
Però al carrer a aquell discurs no se li va fer cas. De fet, es va
escoltar amb més atenció el que va pronunciar immediatament
després Vicente Enrique y Tarancón, cardenal arquebisbe de Madrid,
a la missa de la coronació, que va parlar explícitament dels
"drets humans" i la "llibertat". El del rei no havia aclarit res, i els que
tenien algun dubte sobre el que passaria van haver d'esperar que anés
als Estats Units, el juny de 1976, on li van preparar un speech una mica
més directe per ser pronunciat en un acte davant del Congrés.
Aleshores va parlar d'una cosa així com una reforma "que asegure el
acceso ordenado al poder de las distintas alternativas de gobierno, según
los deseos del pueblo libremente expresados”.
Era el primer senyal que hi hauria una cosa semblant a una democràcia.
Però, de totes maneres, va demostrar immediatament que no seria el
que realment es coneix per un sistema de llibertats. Per il·lustrar
informacions sobre aquell viatge, Cambio 16, que havia acabat d’aparèixer,
va incloure un dibuix de Dodot + Ortega (Joaquín Rodríguez Gan
i Enrique Ortega), a la discreta pagina 11, en què el rei sortia vestit
de frac i ballant claqué a l'estil de Fred Astaire. Una innocent caricatura
sense massa fons polític que, no obstant això, el Govern presidit
per Arias Navarro va considerar tremendament ofensiva. La revista va ser
segrestada, se li va obrir un expedient i només va aconseguir que
finalment es desistís de tancar-la definitivament la pressió
dels articles editorials de publicacions estrangeres, com Le Monde i el Washington
Post, entre altres.
Amb el títol de "Rey de España", Joan Carles assumia,
a més, tot els que corresponen a la Corona (confirmats més tard
com a legítims per la Constitució de 1978), que formen el que
tradicionalment s'anomena el "título grande de su majestad", compost
per: Majestat Catòlica; Rei de Castella, de Lleó, d'Aragó,
de les Dues Sicílies, de Jerusalem, de Navarra, de Granada, de Toledo,
de València, de Galícia, de Mallorca, de Menorca, de Sevilla,
de Sardenya, de Còrdova, de Còrsega, de Múrcia, de Jaén,
de l'Algarve, d'Algesires, de Gibraltar, de les Illes Canaries, de les Indies
Orientals i Occidentals, de les Illes i terra ferma del Mar Oceanic; arxiduc
d'Austria; duc de Borgonya, de Brabant, de Mila, d'Atenes i de Neopatria;
comte d'Habsburg, de Flandes, del Tirol, de Barcelona, de Goceano, i del Rosselló
i la Cerdanya; senyor de Biscaia i de Molina; i marquès d'Oristán.
Tot això era Joan Carles sense que el seu pare, que ja no se
sabia si continuava sent comte de Barcelona o no, hagués abdicat. Sens
dubte, Don Joan no va venir a la coronació del seu fill. Continua vivint
a Estoril i, a partir de 1975, quan viatjava a Madrid per alguna raó,
preferia allotjar-se a cases d'amics que no pas a La Zarzuela. Només
uns anys més tard, el 1982, es va dedicar a instal·lar-se definitivament
a Espanya, en una casa al barri residencial Puerta de Hierro de la capital
de l'Estat, que també va anomenar Giralda, tot i que va tenir la seva
residència a Estoril durant un temps.
Reinventar la monarquia
Després de la transmissió de poders, per poder fer els primers
pas- sos, l'equip del rei seguia necessitant com l'aire que respirava -potser
més que mai- enquestes i estudis de prospecció que els indiquessin
per on havien d'anar. Calia reinventar la monarquia per posar-la en marxa.
Joan Carles una vegada li va explicar a Santiago Carrillo que durant vint
anys havia hagut d'"hacer el idiota, lo que no es fácil". No es referia
al fet que hagués fingit a propòsit ser un mal estudiant ni
res de semblant, sinó que s'havia vist obligat a donar a entendre que
estava amb el Règim, i el cert és que ho havia fet tan bé
que tothom havia cregut que era un feixista de veritat. Ara calia rectificar.
Però si, com deia, no li havia resultat fàcil fer l'idiota,
a hores d'ara seria molt menys fàcil convèncer Espanya que
no ho era.
No hi havia cap certesa que el poble acceptés a ulls clucs
la monarquia. Però les enquestes no només servien per valorar
com estava la situació, sinó també per modificar les
circumstancies. Els reis s'havien de comportar d'acord amb els desitjos de
l'opinió pública. Totes les activitats oficials i privades
que duguessin a terme es programarien en funció d'això. I per
aconseguir-ho, a La Zarzuela comptaven amb un equip de sociòlegs que
van treballar molt estretament amb la Secretaria General. Hi havia Jorge
Miquel, de L’Institut Gallup, i Juan Díez Nicolás, que va tenir
diverses empreses de sondejos d'opinió i va ser un precursor d'aquestes
tècniques aplicades a la política. Un mes darrere l'altre es
prenia una mostra d'opinió per examinar com anava evolucionant la
valoració de la institució, en funció dels esdeveniments
de la Transició.
En aquest context també va tenir una rellevància especial
Godsa (Gabinete de Orientación y Documentación SA). En la Comissió
d'Estudis, un dels seus departaments, els tècnics preparaven, entre
altres coses, informes de temes d’interès i entrevistes a polítics
que després lliuraven a la premsa, sense haver de comptar amb els polítics,
i ni de bon tros amb els periodistes que després les firmarien. Però
la tasca de Godsa no es quedava en un simple "treball intel·lectual".
Anava molt més enllà. "Godsa político-militar", com
l'han anomenat algunes persones, era un invent de Fraga en l’època
de "la calle es mía" com a ministre de la Governació. I la seva
funció primordial era lluitar, en una mena de continuació de
l'"Operación Lucero", contra els riscos que planaven sobre la monarquia
parlamentària de primera fase: fonamentalment, el terrorisme, el separatisme
i el republicanisme. Aglutinava un selecte grup de polítics, juristes
i intel·lectuals; però, sobretot, comptava amb militars vinculats
als serveis d’intel·ligència de l'Alt Estat Major i del SECED
(entre altres, Javier Calderón, que més tard seria director
general del CESID, i José Cortina, comandament del CESID implicat en
el 23-F el 1981). La vida oficial de Godsa va ser breu. Quan es va nomenar
president Suárez, va desaparèixer formalment, encara que va
continuar en la practica, i es va convertir en l'embrió de la Reforma
Democrática, el primer partit de Fraga, amb el qual després
s'integraria a Alianza Popular. La majoria dels militars van acabar destinats
al CESID.
A banda d'aquests suports polítics oficiosos, la monarquia
de Joan Carles els primers temps va dura terme la seva política oficial
a través d'un govern presidit per Arias Navarro. L'"Operación
Lolita" de l'Opus havia previst que Torcuato Fernández Miranda ocupés
aquest lloc. El necessitaven perquè ells es poguessin col·locar
en els llocs de poder. Però va ser el mateix Torcuato el qui ho va
espatllar. El 27 de novembre ja ho tenia clar. Quan es va reunir amb la gent
de l'operació, que insistia en el fet que havia de ser president; Torcuato
es va escudar en el rei: "Yo, lo que el rey quiera". Tot i que ells li deien:
"Es que el rey hará lo que tú digas". El que passava era que
a Torcuato se li havia acudit sobre la marxa un pla molt millor que l'"Operación
Lolita", per al qual havia de mantenir provisionalment Arias. Ell, mentrestant,
seria el president de les Corts i del Consell del Regne, lloc que quedava
vacant en aquell moment. Des d'allí podria maniobrar per posar en
marxa el seu programa de reformes. Després -ja ho veurem-, va fer
tot el possible per substituir Arias, més que per un home de confiança
seu, per algú disposat a seguir les seves instruccions. D'aquesta
manera, ell ho controlava tot i no necessitava ningú més del
seu antic equip.
Com que, en efecte, Joan Carles feia el que li deia Torcuato, Carlos
Arias va mantenir el seu lloc i Torcuato Fernández Miranda va accedir
als que volia el 2 de desembre de 1975. En l'acte de presa de possessió
del nou Govern, Carlos Arias va afirmar que seguia "perseverando en el Espíritu
del 12 de febrero". Però l'organisme que va portar la iniciativa fou
el que es va constituir el 31 de gener de 1976, una comissió mixta
del Govern i el Consell del Regne de Torcuato. La tasca d'aquesta comissió
era estudiar propostes sobre el programa de reformes, i les bases per modificar
les Lleis Fonamentals. Van comentar a treballar sobre els embarbussaments
de la Transició: "Los principios fundamentales del Movimiento son inmutables
pero no irreformables", "hay que hacer la reforma sin reformar los principios",
"una reforma dentro de la continuidad", "una reforma sin aire revisionista",
etc.
El que era important era calcular com es podia impedir que la dreta
no perdés mai el poder. I les dificultats es materialitzaven en problemes
d'ordre públic, en una onada sense treva del moviment obrer i l'oposició
d'esquerres per fer-se sentir, que havia començat el 6 de gener amb
una vaga al Metro de Madrid i continuà el 12 amb una altra, aquest
cop general, també a Madrid, amb més de 100.000 persones donant
suport a l'aturada (del metall, funcionaris de Correus, empleats de Telefònica...).
En general, les reivindicacions consistien en la petició d'augments
salarials, 30 dies de vacances a l'any, jornada laboral de 40 hores... Les
assemblees sovint se celebraven en esglésies. El sindicat vertical
de Franco s'havia fet miques i s'havia fet palès que existia un sindicalisme
paral·lel perfectament organitzat, amb clars objectius polítics,
no solament laborals.
La idea de l'evolució del sistema de Torcuato era que calia
"integrar" l'esquerra sense potenciar-la. I calculava que només s'integraria
si se sabia dèbil. El mecanisme per arribar a una cosa després
de l'altra era la repressió pura i dura. El 6 de febrer es va dictar
la Llei antiterrorista. El 3 de marg, la Policia va obrir foc contra una manifestació
obrera a Vitòria, i va matar quatre manifestants i en va ferir molts
d'altres.
En aquell moment, Adolfo Suárez estava com a ministre interí
de la Governació, substituint Fraga, de viatge a Alemanya. Al voltant
de les 5 de la tarda s'havia celebrat una assemblea gegantina de vaguistes
en una parròquia dels afores de Gasteiz. La Policia va tirar pots de
fum a l'interior de l'església per forçar que sortissin. Però
a fora també hi havia un gran nombre de manifestants concentrats. La
Policia no va dubtar de fer servir les armes de foc contra ells. Tot i així,
van haver de demanar contingents de reforç a Burgos, Logronyo, Donostia
i Iruña per "apaivagar" la situació. El 5 de març se
celebrava a Gasteiz el funeral pels morts, amb una nova manifestació
massiva. El rei va seguir tots els esdeveniments de prop: "Noche dura la
de anteayer, Alfonso. ¿Estuvo Suárez tan bien como dicen?",
va preguntar a Alfonso Osorio, que, naturalment, li va confirmar que el ministre
interí havia estat formidable. Per primera vegada el rei va posar
els ulls en Suárez.
Per la seva banda, l'oposició d'esquerres seguia lluitant per
la ruptura. Tot i que tant els líders del PCE com els del PSOE, entre
altres, ja havien pactat amb la Corona una mena de rendició a canvi
de certes quotes de poder, encara no havien pogut controlar la seva militància
de base, que no sabia res de les converses secretes ni dels compromisos que
havien adquirit. Fent un paperot indecent, es van sumar als altres en la Coordinación
Democrática, més coneguda com a "Platajunta". La coordinadora
unia, en una sola organització, la Junta Democrática (en què
hi havia el PCE i altres partits, la majoria a l'esquerra d'aquest) i la
Plataforma de Convergencia Democrática (amb el PSOE com a epicentre).
El 29 de març es van reunir al despatx d'Antonio García Trevijano,
apassionat impulsor de la Platajunta, representants de tots els grups: Comissions
Obreres, Moviment Comunista, Partit Carlista, Partit Comunista, Partit Socialista
Demòcrata, Partit Socialista Obrer Espanyol, Partit Socialista Popular,
Partit del Treball i Unió General de Treballadors. I en finalitzar,
lliuraren un documenta la premsa que es podria resumir en una idea bàsica:
"Coordinación Democrática s'oposa a la continuïtat del
Règim". Sol·licitava l'alliberament immediat del presos i detinguts
polítics, sense exclusió, el retorn dels exiliats, plena llibertat
sindical, drets i llibertats polítiques de les diverses nacionalitats,
obertura d'un període constituent... I el manifest el firmaren tots
els grups assistents, excepte els democristians de Joaquín Ruiz-Jiménez.
La Policia va fer acte de presencia al despatx de Trevijano i va detenir
allà mateix els que s'hi reunien. Però tots no van rebre el
mateix tracte. Raúl Morodo i Javier Solana (el de I'OTAN), per exemple,
dos dels que va ser detinguts aquell dia, tingueren bons padrins per aconseguir
sortir al carrer immediatament. Iñigo Cavero, Fernando Áivarez
de Miranda i altres ministres es van interessar per ells i foren posats en
llibertat. Quedaren detinguts, en canvi, Marcelino Camacho, Nazario Aguado,
José fiivarez Dorronsoro i Antonio García Trevijano. Trevijano,
Tono per als seus amics, ho havia encertat quan aquella vegada, feia més
de deu anys, l'hi havia avançat a l'aleshores príncep Joan Carles.
H primer Govern del rei l'havia engarjolat només quatre mesos després
de la coronació. Joan Carles, compungit, li va enviar un encàrrec
a Carabanchel a través d'un emissari: "¡Hay que ver, Tono, que
estoy de rey y no puedo hacer nada!"
El 4 d'abril, a Madrid es va intentar una manifestació proamnistia,
que Fraga va prohibir terminantment. Tot i així, es va dura terme i,
sorprenentment, el PCE va ser un dels grups que la convocaren. Es clar que
això va facilitar que la Policia detingués els comunistes que
considerava més perillosos, amb la idea de deixar- los tancats almenys
fins a 1'1 de maig, preveient les mobilitzacions que es podrien organitzar
aquell dia. D'aquesta manera van aconseguir que el dia dels treballadors es
registrés una "baja conflictividad", en gran manera gràcies
al PCE, que buscava la respectabilitat per incorporar-se de ple a la transició
pactada.
En l'àmbit del nacionalisme basc, no obstant això, els
problemes no remetien. El 5 d'abril es va produir una fuga massiva de presos
polítics de la presó de Segòvia. Tot i que la major part
van ser detinguts el dia següent, la reacció repressiva no es
va fer esperar. El dia 8 la Policia va abatre a trets dos militants d'ETA,
el 25 un més i, en menys de 40 dies, es van produir 140 detencions.
Un altre esdeveniment important en aquest període va ser el
de Montejurra el 9 de maig, també amb Suárez de ministre interí
(de nou substituint Fraga, aquest copa Veneçuela). Es tractava d'un
acte d'un sector dels carlistes, els de Carles Hug, que donaven suport a la
ruptura des d'una postura nacionalista. El succés es va voler presentar
com un enfrontament entre aquesta secció carlista i una altra, la que
donava suport a un altre Borbó, Sixt. Però en realitat eren
membres de la ultradreta els qui, apostats en un turonet, van disparar a
la multitud que pujava cap al monestir d'Iratxe, prop ja del cim de Montejurra.
Hi va haver un mort i diversos ferits, però a José Luis Marín
García-Verde, més conegut com "el hombre de la gabardina", que
va ser fotografiat allà mateix amb la pistola a la ma, no se'l va
jutjar mai. Avui viu com a jubilat a Huelva. Fou un toc d'atenció als
qui volien sortir de la cleda, del camí que anava marcant la Transició.
I la manera com es va resoldre, sense que la sang arribés al riu, pacíficament
i sense històries venjatives, un mèrit més que Suárez
podia apuntar al seu historial, de cara a un futur ascens que no trigaria
a arribar.
El problema amb Arias
El 26 de gener de 1976 s'havia prorrogat la legislatura de les Corts fins
al 30 de juny de 1977. Aleshores encara no hi havia pressa per fer canvis;
en el Govern d'Arias, tampoc. Els primers mesos d'Arias eren útils
perquè permetien guanyar temps sense crear excessives tensions, i van
fer possible desplegar els mecanismes necessaris per controlar les institucions.
En el gabinet d'Arias hi havia representats els qui es consideraven "reformistes",
com Manuel Fraga i Antonio Garrigues Díaz-Cañabete; Alfonso
Osorio i José María de Areilza eren, a més, monàrquics;
i també homes fidels als Principis del Movimiento, com Adolfo Suárez,
que fiera el secretari general.
Suárez en aquell moment ja era, a més, un home de Torcuato
Fernández Miranda, i jugava a favor seu, mantenint-lo al corrent de
tot el que passava en el si del Govern, dels comentaris i actituds d'Arias.
Gràcies a ell, a La Zarzuela tenien notícies puntuals de totes
les frases lora de to que pronunciava el president, com aquella d'"el rey
no dice más que tonterías". Arias, un franquista de la Falange,
ascendit gràcies al suport del búnquer d'El Pardo, no podia
evitar menysprear el nou monarca. Li agradava "escarmentar al Borbón”,
com ell deia. Un dia li va comentar a Rodríguez Valcárcel, un
dels seus, quan encara era president de les Corts (el càrrec que després
va ocupar Torcuato): "Yo, con un niño, no sé hablar más
allá de diez minutos. Después no sé qué decirle
y me aburro. Algo así me pasa con el rey".
Amb aquesta actitud, les relacions entre el rei i Arias es van anar
deteriorant a passes de gegant els primers mesos de la monarquia. El president
tenia una irritació cada cop més agressiva contra Joan Carles.
"Estoy atornillado en este sillón por ley y contra esto nada puede
hacer el rey'', va dir a més d'un ministre, quan es va començar
a parlar de la seva dimissió.
Exigir-l'hi, que era una manera més fina de cessar-lo, era
un suggeriment en que Torcuato insistia cada vegada més. Però
no l'aconsellava ningú més. Joan Carles s'esbravava dels seus
abusos en les reunions que mantenia amb els seus col·laboradors, Mondéjar
i Armada, a La Zarzuela, a les quals també assistia la reina. Tots
intentaven calmar la seva desesperació. Però la Casa s'oposava
que el cessés i, en concret, Armada li va dir: "Torcuato será
un gran profesor, pero de político, nada. Como político es incapaz".
En una d'aquelles reunions, a la reina Sofia se li va acudir ficar el nas
en alguna qüestió que va treure de polleguera el monarca, els
crits del qual van ressonar de tal manera que ella va haver de sortir corrents,
plorant com una Magdalena. Després ell hi va anar al darrere per demanar-li
disculpes. Quan ho va explicar a Torcuato, en va donar la culpa a la tensió
que li provocaven els conflictes amb Arias: "Lo que más me irrita
es que pienso que Arias me puede. Y esto, cojones, no es así, tú
lo sabes".
L’actitud una mica de perdonavides amb el rei de Carlos Arias, que
li assegurava cada dos per tres que "sin mí, el poder estaría
arrojado a la calle", arrencava d'un famós incident que s'havia produït
els dies abans que Franco morís, quan l'un era president i l'altre
cap de l'Estat interí. S'havien enfrontat per un conflicte de poders:
"Tú no me informas de lo que haces", "yo soy el que tengo que informar
a Franco y no tú", etc. I va acabar amb Arias posant la dimissió
sobre la taula i amb Joan Carles literalment "acollonit" pel que podia suposar
al1ò. El que aleshores encara era príncep va demanar perdó
a Arias, li va pregar que no presentés la dimissió, envià
el marquès de Villaverde a donar-li explicacions, va suplicar... I,
és dar, Arias no solament no se'n va anar, sinó que va quedar
reforçat al seu lloc, convençut que tenia perfectament controlat
aquell "niñato".
Conversant amb Torcuato, el seu vell professor, el rei confessava:
"He usado toda mi cordialidad y tengo que decir que es contraproducente. La
verdad es que no sé cómo tratar a Arias... No me deja hablar,
no quiere o no sabe escuchar, y me da la sensación de que no necesita
contar conmigo; es como si creyera que está absolutamente seguro, que
es presidente por cinco años, que yo no puedo más que mantenerle..."
Estava desesperat.
Però no es podia reduir tot a un simple problema personal, a una
incompatibilitat de caràcters. Com a rerefons hi havia les visites
constants dels ambaixadors dels Estats Units i de la República Federal
d'Alemanya a Torcuato Fernández Miranda, els últims mesos de
1975 i els primers de 1976. La via de la repressió per controlar l'oposició
no era suficient. Calia prendre altres mesures més polítiques.
Sobretot a partir de la formació de la Platajunta, van començar
a donar voltes a la idea de crear un partit governamental. Era imprescindible
amb vista a una futura legalització d'altres partits. Però
Arias no els valia per a aquest projecte. Se l'havien de treure de sobre.
Madurant aquella idea del partit governamental i altres suggeriments per
a la reforma política agafades dels informes de la Trilateral, per
iniciativa de la Casa Reial el 4 de maig se celebrà una reunió
amb les figures més destacades del món financer. Les gestions
per organitzar-la, les van fer, com a homes del rei, Camilo Mira i Miguel
Primo de Rivera. Com a membres del Govern hi havia Alfonso Osorio i Adolfo
Suárez. La reunió i sopar, per parlar d'una reforma política,
"una reforma sin riesgo", se celebrà a casa d'Ignacio Coca. Els financers
eren Pablo Garnica, Juan Herrera, Arne Jessen, Emilio Botín, Jaime
Carvajal, Ignacio Herrero, Jaime Castell, Alfonso Fierro, Pedro Gamero, Carlos
March... S'hi va comentar, sobretot, que la multiplicitat de partits polítics
podia tenir conseqüències greus en el futur. I Osorio els va pregar
que només donessin suport financer als qui s'agrupessin en partits
més amplis, amb la qual cosa es tendiria cap al bipartidisme. Així,
els resultaria més fàcil negociar la conformació del
partit governamental, de dretes, que volien; i forçarien l'esquerra
a unir-se a l'entorn dels líders que ja tenien de mil, en especial
Felipe González. Aquesta segona part no va convèncer gaire els
banquers. Parlaren de com el marxisme podia infectar la vida política.
Tot i que Jaime Carvajal va apuntar que la identificació socialisme-marxisme
no era exacta, Pablo Garnica digué: "Eso es lo mismo que decir que
como tu tía no tiene trole, no es un tranvía".
No es pot dir que aquella reunió servís per gaire més
que establir les bases mínimes d'actuació. Però era
un principi. El pas següent continuava sent aconseguir la dimissió
d'Arias, que no hauria pogut ser mai un líder de la dreta capaç
de vèncer a les urnes. I avançar en el projecte d'un partit
de dretes governamental.
Torcuato hi insistia cada vegada més davant del rei, però
Joan Carles no podia: "No sé cómo hacerlo. Continuamente dice
que él es el presidente porque así lo quiso el Caudillo, que
él pensó dejarlo y que yo he sido quien le ha comprometido
en una tarea que ahora ha de concluir.., y que él no dimite, que si
lo creo conveniente que le dé el cese... Todo esto me cabrea". La
qüestió era saber si, en un moment tan delicat, el Consell del
Regne es podia ficar en una decisió així. Armada deia que seria
un error molt greu, que més aviat complicaria les coses en lloc de
resoldre-les. El rei, dominat per una irritació creixent, no dormia,
tenia la tensió pels núvols...
A l'abril, Arias continuava parlant per televisió, que era el seu
fòrum favorit per dirigir-se directament al poble, per dir: "Estamos
en el camino de la reforma". Què s'havia de fer? La solució
va acabar arribant dels Estats Units. Després d'un viatge oficial a
aquest país, iniciat a finals de maig, el rei va tornar reconfortat
i amb la decisió del cessament d'Arias presa, disposat a enfrontar-se
amb les conseqüències que podria tenir. A més, ja venia
amb una part de la feina feta. En una entrevista concedida al Newsweek, qualificà
Arias d'"a unmitigated disaster" ('un desastre sense pal·liatius').
Era el primer pas per forçar-ne la dimissió.
En total, Arias va ser set mesos en el càrrec. L’escena del
cessament al Palacio de Oriente va ser molt violenta. Arribaren a forcejar
físicament agafant-se de la solapa. Però, oficialment, va ser
una dimissió, signada 1'1 de juliol de 1976 pel mateix Arias. El dia
següent, com a compensació, el rei li va atorgar per decret el
títol de marqués amb "Grandeza de España"; un embolcall
per treure'l de la política i aparcar-lo al museu de cera de la història
de l’ascens al poder del mateix rei. S'hi havien acumulat joanistes encapçalats
pel seu propi pare, i s'havia inaugurat la temporada dels falangistes.
Des del febrer Torcuato i el rei ja havien començat a pensar
en el seu successor. Els noms que més sonaven eren els de Manuel Fraga
i José María de Areilza, tots dos polítics competents
del Règim i compromesos en els nous plans de la reforma. Però
a Fernández Miranda no li agradaven. Fraga tenia els seus propis recursos
de poder i per a Torcuato era més un adversari polític que no
pas un possible candidat. Areilza també tenia la seva personalitat
i idees pròpies. No hauria estat mai un segon de Torcuato. Com a condició
fonamental, segons Fernández Miranda, el nou president havia de ser
un servidor lleial d'un projecte aliè -el seu-, algú "disponible",
i "abierto a las ideas directivas", en paraules seves. Fins i tot va suggerir
al rei que hi haurien de fer -fos qui fos- un pacte, un acord formal mitjançant
el qual el president del Consell del Regne (Torcuato) i el futur president
es comprometessin davant del rei a desenvolupar un pla polític concret
(el seu). Al Borbó, amb aquesta intuïció per advertir situacions
que posessin en perill el seu poder que el va caracteritzar sempre, aquest
punt li va semblar una mica excessiu. Preferí mantenir-ho tot en un
terreny informal: "El pacto lo acabamos de hacer tú y yo", va dir
a Torcuato.
L’home escollit va ser Adolfo Suárez. Hi veien ambició
i capacitat política per a l'acció. Joventut, encant i "carisma
per guanyar eleccions", la fórmula ianqui de la "democràcia",
una patent exportable que funcionaria com una franquícia. Suárez
estava manifesta- ment disposat a deixar-se portar per Torcuato, o almenys
això havia estat demostrant durant els últims mesos, com a "submarí"
del president de les Corts al Govern d'Arias Navarro. I era una persona acceptada
per la banca, pel Movimiento, del qual era secretari general, i per l'Exèrcit,
profundament satisfet per les seves actuacions a Vitòria i Montejurra
com a ministre interí de Governació. És a dir, pràcticament
perfecte. Després els va fer llufa, quan -com deia Torcuato- "quiso
volar solo". Però això de moment no ho preveien.
Torcuato Fernández Miranda va haver de fer una complexa maniobra
política per introduir-lo a la terna de candidats, que el Consell del
Regne havia de presentar al rei, juntament amb Federico Silva i López
Bravo. El mèrit, pel que sembla, consistia a aconseguir-ho sense que
endevinessin que Suárez seria l'escollit. Però allò de
la terna era, al cap i a la fi, una pura formalitat heretada de Franco, que
solia dictar els noms que volia que sortissin a les llistes sense cap mena
de problema. El rei hauria pogut fer el mateix, sense que Torcuato s'hagués
hagut d’esforçar tant per mantenir la intriga fins a l'últim
moment.