CAPÍTOL 8
ELS ÚLTIMS PASSOS FINS A LA META
Avorrit d'esperar
Des de la designació de Joan Carles fins al 1972, Don Joan no el
va voler veure. El retrobament va tenir lloc amb motiu del casament de la
infanta Margarida amb el doctor Carlos Zurita, el 12 d'octubre, a Estoril.
Tot i així, amb ambient de festa i tot, el comte va evitar que el fotografiessin
amb el seu fill.
Foren anys difícils per al príncep, sobretot perquè,
mentre esperava com milions d'espanyols -encara que cadascú amb les
seves motivacions particulars- que Franco es morís d'una vegada,
s'avorria. "Estoy aburrido", va dir una vegada. "He pensado en poner una
granja en La Zarzuela. Estoy cansado de esta situación. Quiero saber
de una vez y para siempre qué voy a hacer. Si voy a ser carpintero,
que me lo digan".
De les escasses activitats que duia a terme durant la seva jornada
laboral, el més entretingut era anar a El Pardo un cop per setmana.
Per a l'ocasió, Armada li preparava, amb bastanta reflexió
sistemàtica, unes notes. Però el cert era que aquells despatxos,
que duraven una hora, normalment els dilluns després de dinar, eren
molt més fascinants per a Armada que per al príncep, ja que
aprofitava per apuntar els temes sobre els quals li interessava saber l'opinió
de Franco. El príncep ja era prou adult per no tenir "tutors", però
al llarg de tota la seva vida serà una constant tenir l’apel·latiu
"Juanito', o "don Juanito", i algú a la vora que li orientés
els passos en la direcció adequada a cada moment. Anirà substituint
l'un per l'altre, segons que li convinguin més. En aquesta etapa
en concret, aquesta persona era Alfonso Armada, el seu secretari particular.
Li consultava tot. L'informava de tot, es deixava aconsellar en tot... Encara
que, a poc a poc, a mesura que s'anava acostant el moment d'assumir responsabilitats
com a rei, Joan Carles va anar deixant que aquest lloc d’influència,
de tutoria política, l'anés ocupant Torcuato Fernández
Miranda, envoltat per un equip més o menys coordinar i ben avingut
de polítics joves.
A banda de les reunions d'adoctrinament amb Franco, els seus "tutors"
franquistes van creure que era convenient que es formés una mica
en el coneixement de l'Administració pública, passant per
diversos ministeris per estudiar les competències i el funcionament
de cada un, tot i que es fa difícil imaginar que podia fer exactament
en aquests llocs a l'horari que se li va organitzar, entre les 5 i les 8
de la tarda, unes hores en que difícilment quedava algú a
les oficines públiques. La resta del temps, rebia visitants insignes
a La Zarzuela, com els ministres López Rodó i López
Bravo. També solia rebre comunicacions, informes i encàrrecs:
de l'Exercit, de falangistes, intel·lectuals , empresaris, periodistes...
En fi... tot molt avorrir. Així, doncs, per fer-hi més
amè, Franco li va aconsellar que comencés a viatjar per tot
Espanya, perquè el poble l'anés coneixent. Allò sí
que era emocionant, sobretot per als seus acompanyants. En una localitat
a prop de Valladolid, a la qual va anar escortat pel ministre d'Agricultura,
la gent els va llançar patates quan hi van passar per davant amb
cotxe. El ministre estava horroritzat i el príncep es va veure obligat
a tranquil·litzar-lo: "Cálmese, señor ministro, a quien
se las tiran es a mí, no a usted". Un altre dia, a València,
quan anava caminant pel carrer amb el capità general de la regió,
va veure un home que se'ls acostava corrents. Instintivament, en lloc d'avançar
més ràpid, el príncep va fer un pas enrere i el cop
de tomàquet va anar a parar al capità general, que s'havia
quedat sol al mig del carrer. "Gajes del oficio, como hubiera dicho mi abuelo
don Alfonso XIII", va dir-li Joan Carles per consolar-lo. També li
van llançar tomàquets quan va visitar Granada. I en un viatge
oficial a Canàries, el successor de Franco es va quedar bloquejat
durant diversos minuts a mig discurs, perquè no entenia la lletra
del que l'hi havia escrit. Fou al president de l'Ajuntament, que havia hagut
de negociar la presència del príncep amb comunistes i socialistes,
encara a la clandestinitat, a qui li va tocar aguantar el xàfec.
Això sí, on no es podien permetre ximpleries era als viatges
a l'estranger, i molt especialment als Estats Units. Quan hi va anar el
gener de 1971, convidat per Nixon, amb motiu de l'enlairament de l'Apollo-14,
durant la retransmissió en directe de televisió va ser capaç
d'improvisar, sense cap mena de paper i en un anglès perfecte, davant
les preguntes d'un periodista de la televisió nordamericana, suposadament
per sorpresa: "La influencia que tiene en las generaciones contemporáneas
la concepción del universo obliga a los hombres a salir de su aldea
y procurar una visión de la vida más ancha que la que tuvieron
las gentes de épocas anteriores". L'actuació brillant del
príncep es va destacar a la premsa com a prova inequívoca
que no era tan ximple com semblava, cosa que no li va anar gens malament
per rentar la seva imatge. Ja estava bastant cremat, i fins i tot havia
dit: "Ya estoy harto de que aquí venga todo el mundo a chuparme el
culo y luego me consideren tonto".
Preparant el terreny
Mentre Joan Carles esquivava tomàquets i visitava els edificis buits
dels ministeris, els homes de l'"Operación Lolita" continuaven la
dura empresa de preparar el terreny per al que vindria després de
Franco. La decisió del dictador de nomenar-lo successor en gran manera
havia estat fruit de la tasca tenaç de Laureano López Rodó.
A partir de 1969, ell i els altres van continuar la seva estratègia
per altres camins. Per liberalitzar l'economia i posar li a l'autarquia,
havien de passar necessàriament per una sensible obertura a les llibertats
polítiques, i n'eren perfectament conscients. El mateix López
Rodó va votar a favor de la Llei per a la reforma política
de 1976 i a favor de la Constitució de 1978. Per treballar en aquest
terreny, necessitaven alguna cosa més que un successor col·locat
a La Zarzuela.
Calia que Franco, almenys, es desprengués de la funció
de president del Govern en favor d'una persona que assegurés l'entronització
política de Joan Carles quan morís el dictador. Sobraven arguments
per fer-ho al més aviat possible, sobretot quan ETA va començar
a actuar, el 1968, matant a l'agost el guàrdia civil José
Pardines i el policia Melitón Manzanas, primers d'una llarga llista
que el Regim no va aconseguir frenar. A començaments dels anys setanta,
se succeïen les mobilitzacions de protesta a entorn d'Euskadi
i els judicis del Tribunal Militar de Burgos contra nacionalistes bascos.
També va ser un impuls el vessament cerebral que va immobilitzar el
dictador portuguès Oliveira Salazar, en caure d'una cadira, el 7
de setembre de 1968. El cas era per prendre apunts. Aquí podria passar
alguna cosa semblant en qualsevol moment. Tot i que estava molt aferrat
al poder, Franco va acabar cedint el juny de 1973, designant com a president
del Govern el seu assessor, l'almirall Luis Carrero Blanco. Fernández
Miranda es va convertir en el seu vicepresident, ministre secretari general
del Movimiento, i, a més, cada cop amb més força, l'home
de confiança política del príncep Joan Carles.
Completant la feina dels tecnòcrates de l'Opus, aquests anys els
Estats Units van intervenir en una direcció similar, per bé
que des d'una òptica més àmplia. La inestabilitat política
dels setanta era el que els preocupava més. Consideraren que, després
de la purga que havia fet Franco al llarg de 30 anys, Espanya ja estava
prou preparada per iniciar el camí cap a una transició pacífica.
Amb una mòdica inversió politicomonetària, van engegar
els seus plans per finançar i protegir equips d’etiquetes
variades previstos per a la Transició, escollits per organitzar
partits polítics que serien legalitzats quan concorreguessin les
circumstàncies. Els partits que calla crear, o recrear, van ser dissenyats
com si es tractés de sucursals d'un centre estratègic supranacional,
amb quadres que s'havien de constituir en gestors-delegats territorials.
A l'electorat se li reservava la funció de simple .... consumidor'
del producte, pel vot del qual un grup de partits especialment escollits
competiria en regim d'oligopoli. Les "marques", eslògans i campanyes
dels partits esmentats serien fabricades amb tècniques importades
dels Estats Units per personatges formats i teledirigits
per a aquesta funció, com Julio Feo per llançar i fer accedir
al poder Felipe González, el candidat fonamental que desmuntaria els
partits d'esquerres i faria que Espanya es quedés a l'OTAN.
D'acord tant amb els plans de l’”Operación Lolita" com amb els dels
nord-americans, a l'entorn de la Casa del Príncep van començar
a confluir una sèrie de persones de la seva generació. Constituirien
una cosa no gaire diferent del consell privat que tenia el seu pare a Estoril,
tot i que mai no es reunien tots junts. D'un en un, o de dos en dos, passaven
per La Zarzuela a parlar amb Joan Carles, la principal funció del
qual venia a ser servir de nucli i de corretja de transmissió entre
els uns i els altres. Es tractava fonamentalment de joves que ja estaven
introduïts en el sistema polític del Règim, com Miguel
Primo de Rivera y Urquijo (que era conseller nacional), José Joaquín
Puig de la Bellacasa (segon de Fraga a l'Ambaixada de Londres), Jaime Carvajal
(amic i company d'estudis de Joan Carles des de la infància, i introduït
en el món de la banca), Nicolás Franco Pascual de Pobil (fill
del que va ser ambaixador a Portugal, nebot de Franco i conseller nacional)
i Jacobo Cano (ajudant d'Alfonso Armada a la Secretaria de la Casa del Príncep,
entre altres. I el que havien de fer, la seva feina, era contactar amb persones
de diversos sectors, en especial de l'oposició, per anar explicant-los
a tots els plans del príncep amb vista al futur. Cada un va fer una
llista de gent amb qui li semblava interessant parlar i sobre la qual es
va posar a treballar.
Jacobo Cano, per exemple, va facilitar els primers contactes amb
el PSOE, a través dels germans Javier i Luis Solana. Però
no va tenir temps de fer gaire cosa més. Morí quan a penes
havia començat, l'agost de 1971, quan el cotxe amb què anava
es va estavellar contra un autobús de la Guàrdia Civil, precisament
en un dels revolts de la carretera d'accés a La Zarzuela, i es va
partir el coll. El relleu d'aquells contactes el va prendre Jaime Carvajal,
que treballava al Banco Urquijo amb Luis Solana. Luis Solana va acabar sent
ell mateix un assidu de La Zarzuela, on hi anava amb moto i hi entrava sense
treure's el casc, perquè no el reconeguessin. Al grup del príncep
l'hi interessava especialment perquè, sent un bon noi de la burgesia,
tenia el llustre d'haver estat a la presó per vinculació amb
l'Asociación Socialista Universitaria, i tenia algunes relacions,
tot i que no eren orgàniques, amb el Partit Socialista. El seu germà
Javier (el que va acabar sent secretari general de I'OTAN en el moment del
bombardeig de Iugoslàvia), sí que estava molt més encaixat
en l'organigrama del partit, i també estava al corrent de les converses,
tot i que no hi participava personalment.
A banda de "fer contactes", l'entorn del príncep, com a bon
gabinet de relacions públiques, s'havia d'ocupar d'anar construint
una bona imatge del futur monarca. Aquesta idea ja va sorgir en l'època
en què Carrero Blanco era president del Govern, una mica preocupat
perquè tants cops de tomàquet no eren un bon senyal. Precisament
va ser aquí on Adolfo Suárez va treballar per primer cop amb
Joan Carles, des del seu lloc de director general de Televisió. S'encarregà
personalment de crear una filmoteca amb imatges de Joan Carles i Sofia,
en favor de la causa monàrquica joancarlista, i suprimir totes les
aparicions de Carles Hug i de Don Joan.
Una altra tasca imprescindible consistia a estudiar mitjançant
quins mecanismes, i en quines condicions exactament, es podria desenvolupar
l'evolució cap a la monarquia. Ja havien començat abans de
1969, amb iniciatives com la creació d'una comissió de sis
militars, nomenats per l'Estat Major Central, Secció de Plans i Projectes,
amb Alfonso Armada i Emilio Alonso Manglano entre altres. A aquesta comissió
se li havia encarregat que estudiés el tema "Ideas básicas
que deben ser mantenidas a ultranza por las Fuerzas Armadas". Es tractava
de descobrir una cosa així com l'ànima de l'Exèrcit,
o les raons per les quals estaria disposat a iniciar una altra guerra civil.
Tot havia d'estar "atado y bien atado". L'informe, una vegada acabat, va
ser lliurat a La Zarzuela. Al príncep l'hi va agradar molt.
Els anys següents es van fer molts més estudis de prospecció,
sobretot dels sectors socials, com els informes FOESSA dirigits pel professor
Juan Linz, sobre la realitat política i social d'Espanya. En l'enquesta
que aquesta fundació va realitzar el 1970, s'arribava a la conclusió
que el sistema preferit per a després de Franco era la república
(per a un 49% de la població, mentre que el Règim tan sols
comptava amb el 29,8%, i la monarquia, amb el 20,8%). Així, doncs,
quedava molta feina per fer.
També es van encarregar anàlisis sobre les possibilitats
de canvi polític respectant la legalitat franquista. El 1973, una
sèrie de joves "progres", entre altres Luis Solana, cadascun dels
quals va posar una quantitat, finançaren el dictamen del catedràtic
de Dret Constitucional Jorge de Esteban. Quan va estar acabat, van lliurar-ne
els esborranys al príncep.
Torcuato Fernández Miranda no va escriure un llibre, però
també va elaborar el seu propi pla. Aquest va ser fàcil d'entendre
per a Joan Carles, perquè no havia de llegir. Ja l'hi explicava el
seu vell professor. Així, doncs, el que li va agradar va ser el de
Torcuato, que es va convertir en l'home clau del canvi. Gràcies als
estudis i les enquestes sabien que el patró dissenyat s'ajustaria
al cos polític d'Espanya.
La mort de Carrero
El 20 de desembre de 1973, el Dodge negre de l'almirall Carrero Blanco
va volar pels aires al carrer Claudio Coello de Madrid. Quan es dirigia,
com cada dia des de feia anys, sempre seguint el mateix itinerari, a la
missa de nou d'una església del carrer Serrano, enfront de l'Ambaixada
dels Estats Units, com un coet, de sobte, va pujar a gran altura per anar
a caure al pati interior d'un convent de jesuïtes. Amb una travessia
com aquella, l'almirall, el xofer i l'escorta personal van morir a l'acte.
La princesa Sofia se'n va assabentar abans que el príncep
i que la majoria dels espanyols, quan anava amb el cotxe per dur els nens
al col-le, perquè tenia per costum escoltar la freqüència
de la Policia per ràdio. Quan va arribar a La Zarzuela, va anar a
dir-ho ràpida- menta Joan Carles al seu despatx. En aquell moment
li trucaven per donar-li la notícia.
Els prínceps van voler anar de seguida a l'hospital, però
Armada no estava gaire segur que fos prudent, i va decidir enviar-hi abans
una "avanzadilla", en missió d'exploració, perquè no
sabien si era un fet aïllat o si era una acció coordinada de
manera més àmplia. Per fi, els va donar permís i els
prínceps van marxar amb un cotxe que conduïa el mateix Joan Caries,
tot i que ja no hi havia ferits per visitar. Després, en tornar a
La Zarzuela, el príncep va parlar amb Franco, i van arribar a l'acord
que acudiria a presidir l'enterrament representació seva, vestit
amb l'uniforme de marí per honrar l'almirall.
L’atemptat contra Carrero tenia el clar objectiu de desactivar, o com a
mínim entorpir, els mecanismes que havia posat en marxa el Règim
per facilitar la transició de poders a Joan Caries quan Franco morís;
és a dir, la perpetuació del mateix Règim. Però
curiosament, les revisions recents sobre la Transició s'han negat a
entendre-ho així. Segons l’excèntrica nova versió que
van elaborar periodistes del calibre de Victoria Prego (rellançada
últimament a l'actualitat amb la seva cèlebre frase "¡A
por ellos!", a la Puerta del Sol de Madrid), ETA pràcticament devia
pretendre boicotejar el camí cap a la democràcia, encarnada
en el mateix Carrero Blanco, un demòcrata de tota la vida com
sap tothom i, per complicar mes la peripècia, els serveis
secrets dels Estats Units devien haver col·laborat en l'atemptat amb
ETA, malgrat que els pares de la nova versió de la historia no poden
aclarir amb quina intenció exactament. Sobren comentaris crítics
sobre aquestes versions de martingales palatines. La falta de rigor està
protegida per la constant desinformació dels mitjans de comunicació,
amb una rellev~ncia especial de l'espectacle televisiu en què es
debaten els informatius.
L’única cosa certa és que la mort de Carrero va suposar
un trastorn important per als plans ja elaborats pel grup concret dels tecnòcrates
monàrquics de L'Opus, involucrats en l'"Operación Lolita".
Més que res, perquè a Franco, ja en plena decadència
física, se li va acudir inexplicablement aprofitar per fer un canvi
en la línia de govern, probablement influenciat per la seva família.
Davant de la sorpresa general, nomenà president del Govern Carlos
Arias Navarro, un falangista, quan el més lògic hauria estat
que a Carrero el succeís el seu vicepresident, Torcuato Fernández
Miranda. Arias era precisament el polític responsable de la catàstrofe
de l'atemptat, com a ministre de la Governació (Interior). Conegut
popularment amb el sobrenom d'"El carnicero de Málaga" (que s'havia
guanyat en la seva època de repressor, com a fiscal militar a la
postguerra de Màlaga), no es podia dir que los un home especialment
carismfitic. I ningú no va entendre el seu nomenament. Però
tampoc l’enigmàtica frase "no hay mal que por bien no venga", que
va dir el Caudillo en referir-se a la mort de Carrero, al seu discurs, surrealista,
de cap d'any. Que les seves decisions fossin compreses o enteses no era una
de les preocupacions més grans de Franco.
L’única cosa que va passar va ser que Franco va seguir els consells
del que es coneixia com a "el búnker" o "aparato de El Pardo", un
grup molt proper a ell que integraven la seva senyora, Carmen Polo; el seu
gendre, el marquès de Villaverde; el seu metge, Vicente Pozuelo; i
els seus ajudants, el general José Ramón Gavilán i el
capità de Marina Antonio Urcelay. Arias Navarro representava per a
ells la garantia que podien seguir sent allà, manant, en el futur.
Per al grup "Lolita" tot es va esfondrar momentàniament. Els bornes
de l'almirall van ser destituïts en cadena: Gregorio López Bravo,
José María López de Letona, Gonzalo Fernández
de la Mora... Torcuato Fernández Miranda, que també va pronunciar
un simpàtic discurs en aquella època, com a comiat del seu
càrrec, en què parlava de "nubarrones" i altres fenòmens
atmosfèrics que patia Espanya, va ser pràcticament expulsat
de la vida política i es ,va haver de refugiar a la residència
del Banco de Crédito Local. Laureano López Rodó va tenir
més sort, amb nova destinació a Viena, d'ambaixador. Però
ells i els altres després van tornar, amb li pujada al tron de Joan
Carles.
Per la resta, que Arias fos al capdavant no seria tan transcendental.
Potser no era tan hàbil com Fernández Miranda, cosa que podria
haver dificultat el canvi pacífic, sense ruptura. Però els
plans USA van seguir endavant amb ell. A l'entorn del príncep no hi
va haver canvis. La feina dels seus col·laboradors va seguir avançant
en la mateixa línia. I Arias, a la seva manera, va fer l'esborrany
del seu propi pla de transició pacífica.
El 12 de febrer de 1974 el va exposar davant les Corts en un memorable
discurs, que alentia una mica el ritme sobre el dels de l’Opus, però
no introduïa canvis substancials. El seu programa, com el d'aquells,
rebutjava tota "ruptura", l'opció per la qual es lluitava en els
moviments populars. La diferencia entre Arias i els tecnòcrates estava
en el fet que l'oberturisme projectat es basava en la modificació
de les Lleis Fonamentals no per la via de reforma, com al pla de l'Opus,
sinó per la via d'interpretació. Igual que |"Operación
Lolita", l'"Espíritu del 12 de octubre" d'Arias Navarro consistia
a "vestir el ninot" del franquisme amb una nova disfressa, sense canviar-ne
l’essència. Per posar el seu pla en marxa, d 16 de desembre de 1974,
Arias va aprovar l'Estatut de les associacions polítiques, de tan
poc abast que va semblar ridícul fins i tot als mateixos falangistes.
Amb "Operación Lolita" o sense, fos com fos, el Règim
va poder recompondre la situació política sense excessius
problemes després de la mort de Carrero. Això no vol dir que,
al principi, no suposés en efecte un moment especialment perillós,
pel buit momentani de poder que implicava, per a l'estabilitat. Així
ho van creure, entre molts altres, Trevijano i Don Joan, que aleshores van
veure una oportunitat, recolzant-se en l'oposició democràtica,
per provocar la ruptura amb la finalitat particular, en el cas del comte
de Barcelona, de recuperar la corona que havia perdut el seu pare i que
ara li volia arrabassar el seu fill.
Aquest cop va ser Trevijano el qui va trucar a Don Joan, i no a l’inrevés,
de seguida que va tenir notícies del que havia passat. I li va organitzar,
a París, a l'Hotel Meurice, una entrevista amb tots els exiliats,
amb els intel·lectuals, amb la gent de Ruedo Ibérico... La
idea era que Don Joan fes unes declaracions al diari francès Le Monde,
la bíblia del progressisme europeu, en qu& es manifestés
en contra de tot el que significava la dictadura. Naturalment, eren fruit
de la creativitat de Trevijano, i es resumien en dotze punts clau, que incloïen
l'amnistia, la legalització de tots els partits polí- tics,
un referèndum per decidir si es volia monarquia o república,
el reconeixement dels drets de les dinasties nacionals de l'Estat, l'establiment
complet de les llibertats i drets civils, la llibertat sindical i de premsa,
la independència del poder judicial i la separació entre Església
i Estat. Després de les declaracions, els diversos partits polítics
i grups de l'oposició s'hi van anar sumant en cadena, donant-hi suport,
per crear una situació irreversible de ruptura contra el Règim.
Tots acceptaren el projecte. Don Joan es va fer demòcrata per a l'ocasió
i també hi accedí. La publicació estava prevista per
al dia 28 de juny.
Però quan ja estava tot llest, la intervenció de Joan
Carles i dels consellers tradicionals de Don Joan va espatllar l'assumpte
a l'últim moment. Tot i que era clar que la iniciativa suposava la
ruptura, alhora que amb Franco, amb el seu fill, Don Joan va tenir l’ocurrència
de consultar-l'hi, en una entrevista a Palma de Mallorca, on havia anat
a reparar el seu barco. Com a prova que després de la mort de Carrero
no veía la cosa tan malament com Fernández Miranda i els altres,
el príncep va fer tot el que va poder per treure-li la idea del cap.
D'altra banda, els consellers del comte insistiren en el fet que la Restauració
només es podia fer amb el suport de l’Exercit, i que allò
suposaria la fi de la monarquia, qüestió en què, probablement,
tenien tota la raó. I finalment, molt a prop ja del dia 28, a la
segona quinzena de juny, el secretari de Don Joan va trucar a Trevijano
per dir-li que se suspenien les declaracions. Don Joan no s'hi atrevia,
deia que estava abandonat per tothom, que no comptava ni amb el suport familiar
ni amb el dels monàrquics, que l'únic que creia en ell era
el mateix Trevijano...
Sense donar-se per vençut, Trevijano no va tenir més remei
que continuar endavant sense ell. Transformà el text de les respostes
de Don Joan en els dotze punts de la declaració programàtica
de la Junta Democràtica, una nova plataforma que agrupava diversos
sectors de l'oposició, que es va reunir per primera vegada el 25
de juliol de 1974 a l'Hotel Intercontinental de París.
Aquest sí que va ser el final definitiu de Don Joan. Aquest, que
sempre s'adonava una mica tard de les coses, el juliol de 1974 encara feia
declaracions de caire liberal, com si encara estigués a temps d'alguna
cosa: "Concibo la monarquía como garantía de los derechos del
hombre y sus libertades...". Quan les va fer, se li va prohibir posar els
peus a Espanya i Joan Carles va haver de demanar disculpes, deplorant les
seves paraules davant de Franco, que li va dir: “No se preocupe. Otras veces
hemos superado circunstancias parecidas”. El príncep, emocionat, el
va abraçar efusivament.
Suresnes i altres desgràcies de l'oposició
Més inquietant encara per al Règim que la mort de Carrero,
que al cap i a la fi va ser substituïble, va ser l'esclat de la Revolució
dels Clavells, l'abril de 1974, al veí Estat portuguès. I
no solament per als espanyols que hi residien, que van veure com els radicals
incendiaven la residència de l'ambaixador. Allò podia ser
contagiós.
Després es va veure que no n'hi havia per a tant. Els principis
revolucionaris inicials van ser traïts i, a poca poc, la situació
es va anar calmant i anà retrocedint, fins a situar-se dintre dels
paràmetres de les democràcies europees. En la comunitat d'exiliats
aristocràtics d'Estoril, alguns havien fugit a l'estranger a tota
velocitat, preocupats, sobretot, per les seves propietats. Però d'altres
no només s'hi van quedar, sinó que van aprofitar la situació
per comprar barat als que sortien corrents. Com el duc de Braganza, pretendent
a la Corona lusa, que es va fer una finca i un palau romàntic a Sintra,
que avui valen més de 30 vegades més del que li van costar
Don Joan també s'hi va quedar i, molt digne, va dir: "Le debo tanto
a Portugal, que prefiero la inseguridad i el riesgo antes que dañarle
en lo más mínimo". En realitat, Mário Soares li havia
garantit la seguretat de Villa Giralda i els seus ocupants.
Però tot i no tenir un èxit rotund, la Revolució
dels Clavells significava un precedent molt dolent, una situació
nova que calia aprendre a controlar. Un mes després de l'esclat,
la Comissió Trilateral ja es va reunir per estudiar mesures polítiques
que evites- sin l'accés al govern per la via electoral-parlamentària
de l'esquerra, a Portugal i als diversos països en perill, entre ells
Espanya, que es preveia que es convertiria en "democràtica" en un
futur molt pro- per. La Trilateral era-i és- un consorci d'empreses
transnacionals i de bancs, una espècie de govern mundial a l'ombra,
impulsat des del grup econòmic Rockefeller. Primer va tenir èxit
dirigint el món de manera informal, però després, l'octubre
de 1973, va instituir una organització formal, la Trilateral Comission.
Representava la concentració més gran de riquesa i de poder
econòmic que s'hagi pogut reunir mai en la història, i té
tres oficines principals -a Nova York (nucli de la zona d’Amèrica del
Nord), París (per a l'Europa Occidental) i Tòquio (per a l'àrea
asiàtica)-, fet d'on prové el seu nom.
Les conclusions fonamentals de la seva reunió de 1974 es van
recollir en un informe, que coincideix inequívocament amb els diversos
passos que es van anar seguint a Espanya els últims anys de la dictadura
i els primers de la Transició. Entre les mesures que es proposaven
hi havia, per exemple, la de suprimir les lleis que prohibien el finançament
dels partits polítics per part de les grans empreses. En general,
es tractava de no deixar el funcionament democràtic a l'atzar, i establir
una espècie de Pacte Atlàntic en el terreny ideològic,
que contingués l'excessiva voluntat de canvi dels països. Els
partits havien de dependre dels "inversors capitalistes" i transformar-se
en una subspècie d'empresa, amb plantilla de producció política
segons el "mercat". El finançament il·legal i la corrupció
no són més que una part de la mecànica, posada al descobert
posteriorment.
A Espanya, en una primera fase, abans de la mort de Franco va ser
fonamental el suport polític i financer d'organitzacions centrades
en la República Federal d'Alemanya (les internacionals democratacristiana,
socialdemòcrata i liberal), per recrear els partits polítics
que tindrien el poder uns anys més tard. H juliol de 1974, es va convocar
a Suresnes (França), amb molta urgència i amb el finangament
del partit en el Govern de la RFA, un conclave de joves escindits dos anys
abans del tronc del PSOE, que situ~i al cap- davant l'equip de Felipe González,
els socialdemòcrates de la basa nord-americana disfressats d'esquerres.
I els col·laboradors de Joan Carles van intensificar els contactes
amb l'oposició controlable.
José Joaquín Puig de la Bellacasa, que just abans d'entrar
al servei de Joan Carles havia estat a l'Ambaixada de Londres amb Fraga,
es va encarregar fonamentalment d'ajudar el príncep a mantenir contacte
amb la premsa, sobretot amb l'estrangera, i amb alguns polítics de
l'oposició. Havia estat membre fundador d'un grup que s'anomenava
Asociación Española de Cooperación Europea, que reunia
monàrquics democristians I liberals (com Íñigo Cavero,
Fernando Álvarez de Miranda i Leopoldo Calvo Sotelo), i es va ocupar
especialment d'aquest sector. Però també va portar a La Zarzuela
gent com Fernando Morán, José Pedro Pérez Llorca, Manuel
Villar Arregui, Jordi Pujol i alguns nacionalistes bascos de dretes.
Un altre col·laborador de Joan Carles, Nicolás Franco
Pascual, el nebot del dictador, es va encarregar de fer una altra llista
amb les cinquanta persones que considerava que tenien més pes en l'arc
polític i social del país, des de la dreta establerta en el
poder fins a l'esquerra que es refugiava en la clandestinitat. I es va dedicar
a entrevistar, un per un, els que hi havia apuntat. El que li interessa-va
saber al joancarlisme, amb tanta exactitud com fos possible, era el grau
de flexibilitat política en l'Espanya que Franco traspassava a Joan
Carles. Volien tenir controlat fins on serien capaços de sacrificar-se,
tant els que eren al poder com els que eren a l'oposició, per aconseguir
el consens d'una reforma pacífica.
A finals de 1974 van tenir lloc les seves trobades amb Santiago Carrillo
i amb Felipe González. No era una cosa que es fes a l'esquena de
Franco, en absolut. De fet, pràcticament es va anunciar a la premsa.
L'abril de 1975, la revista Cambia 16 va publicar una entrevista amb el
nebot del dictador, amb la seva foto a la portada, en què es declarava
"demòcrata". Entre altres coses, deia que era "urgente dar voz legal
y voto correspondiente a la izquierda". I hi afegia: "No tiene por qué
haber presos políticos. Es absurdo seguir pensando en la existencia
de delitos de opinión". I tot això, sense que es produís
cap escàndol, després que l'entrevistat llegís les
galerades enviades per la revista i ho comentés amb Franco.
Amb Santiago Carrillo ja hi havia hagut alguns intents de contacte
previs, abans del de Nicolás Franco. En una rocambolesca operació,
Joan Carles havia enviat el seu amic Manuel Prado y Colón de Carvajal
a Romania per sol·licitar la mediació del president Ceaucescu,
a qui el príncep havia conegut a les festes commemoratives del xa
d’Iran, a Persèpolis. Quan només havia posat els peus
a Bucarest, tot i la carta de presentació que portava, Prado no va
poder evitar que el tanquessin durant dos dies. Després d'aclarir
la seva situació, va ser rebut per Ceaucescu, però l'enrevessada
gestió va servir més aviat de poc. El president romanès
va intentar organitzar una entrevista entre Carrillo i el general Díaz
Alegría, que al final no es va poder dura terme i, a més,
li va costar el lloc a l'aleshores cap de l'Alt Estat Major de l’Exèrcit.
L'aproximació del nebot de Franco a l'estiu de 1974 va sortir
molt millor. Viatjà personalment a París per reunir-se amb
el líder del PCE, i van dinar junts al Vert Galan amb el vistiplau
del Règim. El PCE era el partit més important de l'oposició
i es pensava que legalitzar-lo evitaria que el PSOE aglutinés tota
l'esquerra. El representant del príncep va treure una "impresión
positiva y constructiva de la reunión". De fet, Carrillo va comprometre
el PCE a no moure ni un dit fins que Joan Carles fos coronat rei, i a reconèixer
la monarquia a canvi de legalitzar el partit. No es podia demanar més.
Al cap de poc temps, Nicolás es va entrevistar amb Felipe
González a Madrid, en un sopar a casa de José Armero, a Pozuelo.
D'aquesta entrevista encara en va sortir més content. El Partit Socialista
girava cap a l'electorat socialdemòcrata, per a la qual cosa assumia
que hauria d'abandonar una sèrie de dogmatismes inflexibles. Tot anava
sortint tan bé, d'acord amb les directrius marcades des de la Tritateral
i els Estats Units, que pràcticament semblava que hi hagués
telepatia. Un col·laborador del president Ford, després d'entrevistar-se
a Madrid el maig de 1975 amb Joan Carles, declarava a Le Monde: "La transició
governamental a Espanya s'efectuaria en el transcurs dels propers cinc anys".
Al setembre, Felipe González deia al diari suec Dagem Nyheten. "Espero
la instauració de la democràcia a Espanya d'aquí a
cinc anys". Això sí, fins al 1976 -per a alguns detalls com
el tema de I'OTAN, encara més temps-, tant Carrillo com González
van postular en públic exigències en contradicció amb
els compromisos que ja havien adquirit en nom dels seus partits, encara secrets
fins i tot per a la seva pròpia militància de base. Que continuessin
parlant de la formació d'un govern provisional, l'amnistia, les llibertats,
el referèndum sobre monarquia o república.., només
era una qüestió d'imatge, teatre per a les masses.
L’últim obstacle borbònic
"Si dos tetas valen más que una carreta, imagínate seis tetas
a la vez... Vamos a ver qué pasa", va dir Joan Carles a més
d'un al seu despatx de La Zarzuela, quan va veure que a l'equip del búnquer
d'El Pardo s'hi allistava, trepitjant en ferm, María del Carmen Martínez-Bordiú,
la nietísima, després de casar-se amb Alfons de Borbó
i Dampierre. La boda de la seva mare ja havia incorporat una peça
d'artilleria, el marquès de Villaverde. Però el Dampierre era
el més perillós de tots. El fill de Jaume, el germà
gran de Don Joan era el preferit dels falangistes per succeir Franco des
de feia anys i tot i que no era fàcil que el dictador es pogués
fer enrere en el nomenament de Joan Carles, la cosa tenia el seu perill.
El príncep ho va poder percebre clarament quan, després de
la cerimònia nupcial "al, celebrada el 8 de març de 1972 a
la capella d'El Pardo, Doña Carmen Polo, senyora de Franco, es va
inclinar reverencialment davant la seva néta com si fos una reina.
Un altre detall que no li va agradar gens va ser que l'infant Don
Jaume regalés al dictador un Toisó d'Or, assumint el paper
de cap de la Casa de Borbó; i molt menys que Franco l'acceptés
-tot i que no el va usar mai-, despr&eeacute;s d'haver rebutjat el que li
havia ofert el seu pare deu anys abans.
Poc temps després, al mes de juliol, quan van coincidir a Estocolm,
Alfons li va dir a López Rodó: "Reconozco la instauración
del 22 de julio y a mi primo en tanto respete los Principios fundamentales.
Si no los respetara, dejaría de reconocerle". L'exministre de l'Opus
va haver d'informar Joan Carles d’això i, poc després,
a l'octubre, del fet que el seu cosí havia demanat a Franco que el
nomenés príncep. Pel que sembla, Carrero havia defensat l'assumpte
com millor havia pogut, dient-li al seu Caudillo que això només
s'havia de fer a petició de Joan Carles. I Franco no va veure el
problema per cap banda: li va dir a Carrero que redactés un esborrany
de la sol.licitud perquè el seu successor el firmés immediatament.
Fou un mal tr~mgol per al príncep, que volia seguir ostentant el
títol en solitari. Si oficialment hi havia dos prínceps, era
com si hi haguessin dos successors. Era posar-ho massa fàcil al Dampierre.
Però no es podia enfrontar amb Franco. Allò era un parany.
Per solucionar-ho, Joan Carles va anar a veure el Generalísimo el
dia 20, després del funeral per Primo de Rivera al Valle de
los Caídos. Però no es va atrevir a dir-l'hi cara a cara, i
li va lliurar "una nota', que li havien preparat els seus col·laboradors
amb molt de seny, "negociant" una sortida al conflicte. Argumentava
que la coincidència de títols produiria confusió i
que, a més, allò de "Príncipe de Borbón" (que
era el que Alfons havia suggerit) sonava "muy francés". Proposava
com a compensació que se li concedís el tractament d'altesa
reial i el títol de duc de Cadis. I Franco acceptà, cosa que
va suposar una victòria moral per a Joan Carles. El 22 de novembre,
coincidint amb el naixement del primer besnét del Caudillo, que també
ho era d'Alfons XIII, dictà un decret pel qual, "a petición
de su Alteza Real el Príncipe de España", concedía a
Alfons de Borbó i Dampierre les dues distincions proposades.
L'últim obstacle borbònic semblava que s'havia superat
feliçment. Mentre va viure, Franco no va deixar veure mai que dubtés
el més mínim de la decisió que havia pres el 1969. De
fet, no es va preocupar d'atendre al seu gairebé consogre, l'infant
Don Jaume, durant els últims anys de vida, en què, sempre escàs
de diners, fins i tot va haver de deixar la seva casa a Rueil-Malmaison perquè
no podia pagar-ne el lloguer. Al Caudillo no li queia bé. Després
d'haver-se divorciat de Manuela Dampierre, se li havia acudit casar-se (un
matrimoni no reconegut per l'Estat espanyol) amb Carlota Tiedeman, una prussiana
alcohòlica, cantant de cabaret. El març de 1975, a París,
durant una violenta discussió amb Carlota, Jaume va caure i es va
ferir al cap. Morí al cap d'uns quants dies, el 22, després
de ser traslladat a l'hospital Saint-Gall de Suïssa.
Quan Don Jaume va morir, Alfons de Borbó i Dampierre va assumir
a partir d'aleshores que ell era el cap de la Casa de Borbó. Encara
que hagués reconegut la renúncia del seu pare al tron, que
no era el cas, això no tindria per què haver suposat una renúncia
implícita també a aquest altre honor, que li corresponia com
a primogènit d'Alfons XIII. Com que una cosa era Franco, i una altra
cosa era el búnquer, ell i la seva família política
van continuar intrigant per desplaçar Joan Carles durant els mesos
escassos que li quedaven al decrèpit dictador, que vivia l'última
tardor. I com que estava tan malalt que passava inconscient la major part
del temps, Joan Carles va tornar a patir per la seva sort, davant la possibilitat
que l'aparell d'El Pardo o els falangistes donessin un cop de timó
d'última hora.
"¿Qué está pasando con el duque de Cádiz?",
demanava consell al doctor Pozuelo, sense saber què havia de fer. I
el metge dels d'El Pardo li va suggerir, sobretot, que el tractés amb
afecte. "Dígale que le quiere más que a su padre, porque su
padre quiere quitarle el reino y él, en cambio, quiere dárselo".
I també, mentre Sofia assentia amb el cap: "Juegue usted mejor sus
cartas, Alteza. ¿No se da cuenta de que los hijos del duque de Cádiz
se pasan aquí todo el día llamándole abu, abu, sin parar?
Yo le recomiendo que venga usted todos los días, aunque sea un rato,
y que traiga a sus hijos para que estén con él, para que sienta
el afecto que le tenéis". Obedient, Joan Carles va visitar el Caudillo
més sovint amb els nens i va deixar per a la història escenes
entranyables de tota la família unida acudint al Pazo de Meirás
a veure l'"abuelito". Quan va haver d'entaular l'última i decisiva
batalla, va vèncer al seu cosí sense massa problemes.
No obstant això, com si realment hagués assolit la
Corona de França -que era una altra de les seves pretensions com
a Borbó, després heretada pel seu fill Lluís Alfons-,
Alfons de Borbó i Dampierre va tenir l'honor de morir decapitat per
un cable que es va interposar en el seu camí mentre esquiava a Beaver-Creak,
Colorado, el 30 de gener de 1989.
Rei interí
Abans que Franco acabés de morir, cosa que li ocupà diversos
mesos d'agonia, el príncep va tenir ocasió d'establir-se interinament
en el lloc de rei durant un temps i, d'aquesta manera, demostrar, a ell
mateix i a tots els espanyols, del que era capaç.
La primera vegada va ser el juliol de 1974, quan el Caudillo es va
posar malalt amb una flebitis a la cama dreta i va haver de ser ingressat.
Ja veia venir la parca i va comentar a dir: "Esto es el principio del fin".
Va cridar el president Arias i va manar que es preparés el Decret
de traspàs de poders per aplicar l'article 9 de la Llei orgànica...
"por si acaso".
I abans que es fes el tràmit esmentat, el 18 de juliol, Joan
Carles el va substituir presidint a La Granja la recepció que Franco
acostumava a oferir cada any per commemorar una data colpista tan important,
i que aquell any, entre les atraccions, comptava amb un muntatge sobre la
vida de Boquerini a la cort dels Borbó, escrit per Antonio Gala per
a l'ocasió.
Els dies següents, Franco no millorava. I Joan Carles, probablement
aconsellat per qui ho sabia millor, era contraria assumir la interinitat.
"Contentaos con esperar", li deien els del seu entorn, que van moure tots
els fils per intentar retardar-ho tan com van poder. Es preparaven per a
alguna cosa més important, aprofitar la malaltia del Caudillo per
declarar rei directament Joan Carles, i que fos rei del tot, un rei amb les
mans lliures. Pío Cabanillas, aleshores ministre d'Informació
i Turisme, va ser un dels qui va participar en aquell contuberni, i el cap
de turc que va pagar la maniobra monàrquica amb el càrrec,
del qual va ser cessat a l'octubre.
Joan Carles anava a veure el Caudillo a l'hospital tots els dies
i li deia amablement que la seva malaltia no era prou greu per justificar
el traspàs de poders. Però no va poder ser. Un dia Franco
va ser víctima d'una forta hemorràgia i els metges que el
cuidaven es mos- traven pessimistes. Calla actuar ja. I el príncep,
el 20 de juliol de 1974, va decidir assumir la prefectura de l'Estat, encara
que fos de manera interina. "¡Vaya, buen servicio que has hecho a
ese niñato de Juan Carlos!", li va dir emprenyat el Villaverde al
doctor Gil quan se'n va assabentar. Tot el "búnquer" estava que mossegava.
Aquell dia mateix, el príncep va dura terme el primer acte
oficial del seu mandat interí: la signatura d'una declaració
conjunta per prorrogar el tractat d'ajuda mútua amb els Estats Units.
I el seu càrrec ja no va donar massa més de si. No li va agradar
mai renunciar a les seves vacances i no es perdria l'estiueig a Mallorca
només perquè fos cap de l'Estat en funcions. Franco va sortir
de l'hospital el 30 de juliol i va tornar a El Pardo, on Joan Carles va anar
en visi- ta llampec des de les illes Balears, per presidir un consell de
ministres el 8 d'agost. Després, a mitjan mes, Franco es va reunir
amb la seva família al Pazo de Meirás per passar-hi la convalescència.
I un altre cop hi va haver d'anar volant Joan Carles, aquesta vegada una
mica més lluny, a Galícia, per presidir un altre consell el
dia 30. Quan va visitar el Caudillo, el va trobar francament recuperat, pas-
sejant pel jardí, per6 tan sols va aconseguir que li digués:
"Alteza, creedme, lo estáis haciendo muy bien. Continuad". Aquella
nit mateix el príncep va agafar l'avió cap a Palma de Mallorca.
Però Cristóbal Martínez-Bordiú, marquès
de Villaverde, i que a més de marquès era doctor, havia format
un equip de metges molt ben triats per garantir que el Caudillo es curés
immediatament a qualsevol preu. I no van trigar a aconseguir-ho. Menys de
50 dies (43 exactament) va ser el que va durar el càrrec de rei interí,
abans que l'aparell d'El Pardo aconseguís que donessin l'alta a Franco
i aquest cridés de nou Arias per anunciar-li: "Arias, ya estoy curado.
Prepara los papeles". La major part del temps Joan Carles se l'havia passat
de vacances a la platja.
De totes maneres, allò de la recuperació miraculosa
de Franco no s'ho va creure ningú, ni ell mateix. A la primavera de
1975 va visitar Espanya el general Walters, un pes pesant a la CIA. Es va
reunir amb el Generalísimo i, després de parlar-hi una estona
de coses intranscendents, Franco li va preguntar obertament: "¿Usted
viene a saber qué pasará en España el día que
yo muera? Pues voy a decírselo: reinará el príncipe don
Juan Carlos, que es lo establecido, y se hará lo que el pueblo español
quiera. De los políticos no me fío". Walters també va
estar amb personal de La Zarzuela, concretament amb Armada, que li va assegurar
que, igual que l'aparell havia funcionat per a la interinitat, funcionaria
després. Una mica més endavant va visitar Espanya el president
Ford. Unes visites tan reiterades dels nordamericans desvetllaven que el
final no podia ser massa lluny.
Utrera Molina, que era el ministre secretari general del Movimiento,
un dia va gosar dir-li a Franco que el príncep podria no estar "sinceramente
identificado" amb la continuïtat del Règim. Davant d'aquest
comentari, Franco va canviar de color, obrí els ulls desmesuradament
i amb un desgrat patent va exclamar: "Eso no es cierto y es muy grave lo
que me dice". Utrera, i qualsevol altre que hagués pogut tenir algun
dubte, no van haver d'esperar gaire per comprovar que el que tenia la raó
era Franco. Després de l'estiu de 1975 es van celebrar diversos consells
de guerra i van ser condemnats a pena de mort onze presos polítics.
Sis van ser indultats, i el 27 de setembre es va complir la sentència
dels altres cinc: tres membres del FRAP (Front Revolucionari Antifeixista
Patriòtic) i dos d'ETA. El rebuig internacional va ser considerable.
S'assaltaren les ambaixades espanyoles per tot Europa, fins i tot algunes
van ser saquejades, i a l'interior diversos països van retirar els
seus representants. El primer d'octubre, a la Plaza de Oriente, després
dels afusellaments, el príncep va aparèixer al costar de Franco
al balcó del Palacio Real. La manifestació, l'últim
acte de masses del franquisme, tenia com a objectiu mostrar l'adhesió
al Caudillo per compensar-lo de les múltiples condemnes internacionals
que havien provocat els afusellaments. El dictador va parlar, davant de centenars
de milers de persones congregades, de la subversió comunista i el
complot judeomasònic, la cançó dels últims quaranta
anys, per acabar dient: "Evidentemente, el ser español vuelve a ser
una cosa seria en el mundo". Joan Carles va restar impassible al seu costat
mentre la gentada cridava consignes com "No queremos apertura, sino mano
dura", "Muera el comunismo", etc. Mentre llançava la seva magarrufa,
cinc membres dels cossos de seguretat de l'Estat, el mateix nombre que el
d'afusellats, morien en un atemptat dels GRAPO.
Els últims dies d'octubre Franco va tornar a posar-se malalt.
Cristóbal Martínez-Bordiú, marquès de Villaverde,
que era cap dels serveis de cardiologia de la clínica La Paz, va
insistir en el fet que no es traslladaria d'El Pardo. Hi reuní un
equip de metges triats per ell perquè vigilessin permanentment la
seva salut, amb el material suficient per muntar una UVI i, fins i tot, operar
si calla. El dia 17 Joan Carles va trucar a Fernández Miranda per
dir-li: "El viejo está mal. Quiero verte el lunes a las 7:30". Durant
aquesta segona i definitiva malaltia, van intensificar els contactes que
mantenien des de 1960 d'una manera més o menys permanent. Des de 1973
Torcuato era el candidat de la monarquia per ser el president del primer
Govern. Però abans que arribés aquest moment, Joan Carles
va haver d'assumir una vegada més el lloc de cap de l'Estat interí,
per resoldre un problema que no podia esperar.
La posició espanyola al Sàhara, una de les seves últimes
colònies, estava sentenciada pels organismes internacionals i per
l'organització política dels sahrauis, el Front Polisario,
partit que buscava la independència. Però l'oportunitat la
va aprofitar el Marroc, que volia annexionar-se al regne alauita. L'Haia
ja havia dictat sentència sobre el conflicte, en què reconeixia
als habitants, sota control espanyol, el dret d'autodeterminació.
Però Espanya feia temps que retardava sense motiu el referèndum
popular que havia promès perquè el poble sahraui pogués
decidir per si mateix. A finals d'octubre, el rei Hassan II, aprofitant la
situació de buit de poder, va organitzar la Marxa Verda, una espècie
d'invasió civil per ocupar la zona nord del territori. Començà
amb la concentració a prop de la frontera de 200.000 persones disposades
a avançar en un front cap a Al-A'yun. La Marxa Verda va començar
l'1 de novembre de 1975. Aquella mateixa data, Joan Carles, després
de pensar-s'ho molt (tot i que Franco ja feia uns dies que estava inconscient),
va assumir la prefectura de l'Estat. El Caudillo, que ja tenia redactat el
comiat als espanyols, aquesta vegada ni tan sols es va assabentar de la substitució.
Uns dies abans, el príncep s'havia reunit a La Zarzuela amb els
caps militars, presa del pànic i amb la tensió pels núvols,
fins al punt que va necessitar assistència mèdica. Fou la
princesa Sofia qui va dir: "Los generales deben estar con sus tropas". I
li va demanar que com a regal d'aniversari (que era el 2 de novembre) li
oferís anar al Sàhara. La idea no va agradar a Mondéjar,
tot i que Armada va intentar explicar-li que el risc era mínim. En
realitat, ja s'havia pactat amb el rei Hassan II. I el gairebé rei,
"heroicament", va acabar acceptant fer el viatge. En realitat, en la visita
llampec el que va fer va ser comèdia als militars que estaven destinats
a la zona (que ni tan sols havien estat proveïts de munició per
repel·lir la invasió) i amb una conferència, una desfilada,
un dinar al casino, cerimònia de condecoracions, copa
amb caps i oficials... S'organitzà una retirada "honorable". Però
el viatge va ser considerat tot un èxit i, quan va tornar, just el
dia següent, l'esperaven a l'aeroport, per rebre'l a so de bombo i platerets,
Milans del Bosch i els comandaments de la Divisió Cuirassada.
Quan va tornar a La Zarzuela, va rebre una trucada del rei Hassan
II. Segons la versió oficial, el seu viatge l'havia deixat tan impressionat
que avortaria la Marxa Verda. El cert és que l'Estat Espanyol va
evacuar les tropes i deixà els sahrauís abandonats a la invasió
marroquina i mauritana, cosa que no va resoldre el conflicte, tret del que
corresponia al príncep, que va donar l'assumpte per acabat.
Després d'aquesta brillant operació, Joan Carles va
continuar fent visites diàries a Franco, fins que va morir, el 22 de
novembre de 1975. Poc abans, van tenir un emotiu comiat. El príncep
es va acostar a la capçalera i el dictador li va agafar la mà,
l'hi va estrènyer molt fort i li digué en un sospir: "Alteza,
la única cosa que os pido es que mantengáis la unidad de España".