CAPÍTOL 10
EL GOVERN DE SA MAJESTAT
La Reforma de Torcuato
Quan Suárez va ser inclòs en la terna, se'l va prendre per
un farciment insignificant, gairebé com un gest protocol·lari
perquè els falangistes hi estiguessin representats, el substitut del
seu candidat natural, Alejandro Rodríguez Valcárcel. Els altres
dos que l'acompanyaven a la llista semblava que tenien moltes més possibilitats
de ser escollits. Federico Silva Muñoz i Gregorio López Bravo,
tots dos de posicions continuistes, amb una llarga experiencia en política,
significaven la garantia de la supervivència del Règim. Torcuato
havia sortit del Consell del Regne amb la terna a la ma, sense des- vetllar
cap dels tres noms, i dient: "Estoy en condiciones de ofrecer al rey lo que
me ha pedido". Tots van pensar en Areilza, que era el més monàrquic
dels ministres.
Però el 3 de juliol de 1976 Televisió Espanyola donava
la notícia de la designació d'Adolfo Suárez, cosa que
va deixar tot el país bocabadat. Per al seu primer Govern, Adolfo Suárez
nomenà vicepresident Alfonso Osorio. Era del clan, havia col·laborat
en el nomenament del nou president i això era el que li corresponia,
en compliment del pacte que havien fet. Però després va tenir
problemes per poder completar la llista. Fraga, molt emprenyat pel fet de
no haver estat escollit pel rei, va anunciar que se n'anava del Govern. El
van seguir José María de Areilza i Antonio Garrigues, entre
altres, i després molts més no van acceptar ocupar-ne els llocs.
No havia estat intenció del rei i Torcuato apartar-los del Govern.
Els necessitaven. Mondéjar va ser enviat a casa de Manuel Fraga per
tractar de convence'l que continués. Però Fraga no va cedir.
Al final, gairebé no tenien ningú i van haver d'escollir una
gran part dels ministres entre els homes democristians del grup "Tácito"
(l'antiga Asociación Católica Nacional de Propagandistas), que
va facilitar Alfonso Osorio, tot i que eren joves perfectament desconeguts.
No obstant això, alguns d'ells, com Rodolfo Martín Villa, escollit
ministre de la Governació, es van fer famosos de seguida. Era el primer
Govern verdaderament de Sa Majestat.
El pla d'acció que seguiria aquest Govern estava perfectament
dissenyat per Torcuato. Els primers passos eren aprovar la reforma del Codi
Penal per començar a legalitzar partits, abordar una amnistia política
simbòlica, elaborar una llei de reforma i organitzar un gabinet especial
per assessorar el Govern, sobretot en política econòmica, seguint
la línia iniciada a l'etapa anterior per "reinventar" la monarquia.
Començant per l'últim aspecte, Alfonso Osorio va crear
la Dirección General de Prospectiva, pel que sembla a iniciativa de
la reina, molt interessada en aquesta mena d'estudis. El primer director en
va ser Jesús Montero, que havia estat proposat per Nicolás Mondéjar.
Respecte a l'oposició, el Govern tenia clares, almenys, tres
coses: que no provocaria un referèndum per donar-li l'oportunitat que
votés a favor de la república; que la reforma de les Lleis Fonamentals
la farien ells sols, a la seva manera (al Consell de Ministres del 24 d'agost
van prendre la decisió de declarar matèria reservada tots els
assumptes relacionats amb la reforma política); i que les eleccions
generals es produirien dins d'un sistema de representació proporcional.
Al mes d'agost, van començar els contactes amb l'oposició
per veure com caldria ajustar la llei per legalitzar el que estaven disposats
a donar. Però sempre amb converses a nivell individual, per separat
amb cada líder polític, sense que el Govern acceptés
una negociació política, que era el que li proposava la Platajunta.
A part de les converses del Govern, des d'aquell mes mateix Joaquín
Garrigues Walker, representant de la Trilateral a Espanya, es va reunir amb
diversos líders de l'oposició, per anar temptejantlos. Es van
celebrar a la seva casa d'Aravaca i, entre altres, va parlar amb Raúl
Morodo, Miquel Roca, Joan Reventós, Alejandro Rojas- Marcos, Antonio
García Trevijano, Francisco Fernández Ordóñez,
José María Armero...
Per la seva banda, Suárez fonamentalment es treballava el PSOE,
que, després dels primers contactes que havia tingut amb l'entorn del
príncep abans de la mort de Franco, ja estava de rebaixes, en la junk
politic ('política escombraries', d'inspiració ianqui). H dia
10 d'agost es va entrevistar en secret amb Felipe González, a casa
de Fernando Abril Martorell, el ministre d'Agricultura, que ja era la mil
dreta del president; i, de nou, el 2 de setembre. En aquestes reunions Felipe
González es va mostrar disposat a reconèixer la monarquia a
canvi de certs compromisos de suport al PSOE, en detriment del Partit Comunista.
Això sí, anunciava que, de cara a l'exterior, seguirien defensant
la república com a forma política de l'Estat, en una actitud
testimonial, perquè no podien fer un altra cosa davant de la seva militància,
de moment. Alhora, altres dirigents del PSOE (els germans Solana, Enrique
Múgica i Luis Gómez Llorente) maniobraven per pressionar l'aleshores
ministre d'Interior, Rodolfo Martín Villa, a fi que no legalitzés
el PCE, al qual velen com un competidor fort.
El 8 de setembre, Suárez va convocar els capitans generals
i la cúpula militar per explicar-los els plans de reforma, ja amb
el projecte de llei a la mà, i per parlar-los de la legalització
dels partits. Suposadament, en aquest últim punt ja s'hi incloïa
el PCE, i el president els ho havia d'explicar i convence'ls que no passava
res. Però respecte a aquest punt hi ha versions discrepants. Suárez
després va assegurar, en els moments previs a la legalització
efectiva, que sí que s'havia tractat del tema i que als militars els
havia semblat bé. Segons la versió d'Armada, no obstant això,
quan un alt comandament militar li va preguntar si legalitzaria el Partit
Comunista, la resposta de Suárez va ser que, amb els estatuts que el
partit tenia en aquell moment, era impossible legalitzar-lo, amb la
qual cosa es van sentir alleujats. Aquesta versió és més
coherent amb el que se sap dels acords a què Suárez havia arribat
dies abans amb els socialistes, i amb el que es podia esperar dels militars.
Per aquest motiu té més aire de ser la verdadera. Fos com fos,
el president va tenir un èxit personal molt gran, la qual cosa era
bastant extraordinària, ja que molts d'aquells militars havien acudit
a la cita disposats a donar guerra. Els va explicar tan bé les coses,
que un coronel va acabar aclamant Suárez amb un "¡Viva la madre
que te parió!"
Dos dies després, el Consell de Ministres aprovava el text definitiu
del Projecte de llei per a la reforma política, la redacció
de la qual s'atribueix a Torcuato Fernández Miranda. Amb ella, el rei
va aconseguir desempallegar-se de les Lleis Fonamentals, a les quals havia
jurat fidelitat el 1969. Però abans havia d'aconseguir que l'aprovessin
les Corts de Franco, tenint en compte que suposaria que s'haguessin de dissoldre.
El vell professor de Joan Carles va treballar sense parar, intrigant amb
els uns i amb els altres per aconseguir-ne els vots, negociant- hi gairebé
un per un. I va anat aconseguint els dels que necessitava, encoratjats per
l’esperança de conservar un lloc de privilegi en el nou sistema de
poder que s'estava establint. Fou difícil, però no tant com
podia semblat a primera vista. Al cap i a la fi, tots sabien que, si les Corts
feien fracassar el projecte del Govern amb una votació negativa, el
rei i el Consell del Regne podrien suspendre la pròrroga aprovada
el gener de 1976, quan Arias encara era president, i dissoldre-les immediatament.
I passaria el mateix si després del debat s'hi introduïen més
esmenes del compte. Fernández Miranda ja ho havia advertit clarament
en una entrevista publicada a la premsa, com a amenaça per apuntalar
els vots dels despistats. Tot estava "atado y bien atado". Així, doncs,
no hi va haver sorpreses, ja que el 18 de novembre de 1976 la Llei es va aprovar
amb una única esmena.
El següent tràmit, imprescindible per poder modificar les Lleis
Fonamentals i anar "de ley a ley", com volia Torcuato, era que el poble espanyol
la confirmés en referèndum. Això era un "más difícil
todavía", que requeriria una feina molt més seriosa i delicada.
Es fixà com a data el 15 de desembre i es van posar en marxa.
En primer lloc, calia mantenir l'oposició democràtica en silenci.
El ministre de la Governació, Rodolfo Martín Villa, va començar
per reunir-se amb governadors civils, i després els envià una
circular: "En el orden público se actuará con prudencia en cuanto
se refiera al campo de las ideas, pero se impedirá, en todo caso,
y con la máxima energía, cuanto atente a la unidad de España,
a la forma monárquica del Estado o a las Fuerzas Armadas".
La intervenció del carismàtic Adolfo Suárez per televisió
el mateix dia que el Projecte de llei havia estat aprovat pel Consell de Ministres,
al setembre, i la subsegüent campanya a la premsa ja havien aconseguit
que més de la meitat de la població en considerés satisfactoris
els continguts. Era qüestió de seguir insistint-hi.
Però l'actitud que van escollir mantenir públicament
els "amics" del PSOE suposaria un trastorn important. Sense gosar defraudar
les bases públicament tan aviat, el Partit Socialista va dura terme
una campanya versemblant per l'abstenció. L'abstenció, i no
el rebuig directe, va ser tot el que va aconseguir arrencar-los el Govern
de Suárez. A Luis Solana el va detenir la Guàrdia Civil a Majadahonda,
juntament amb Rodríguez Colorado (que a mesura que van passar els anys
va acabar sent director general de la Policia i es va veure esquitxat per
l’escàndol dels fons reservats), mentre penjaven cartells que dejen:
"Sin libertad, abstenerse". La seva dona, Cuca, va haver de parlar amb Manolo
Prado perquè l'hi digués al rei, que era a Palma, a Miravent,
i va trucar-li a casa per interessar-se pel fet.
En un deliberat joc d'ambigüitats, molt a prop ja del referèndum,
entre el 5 i el 8 de desembre, el PSOE va celebrar el primer congrés
a Espanya des de la República, amb l'autorització implícita
del Govern, en un hotel de luxe de Madrid. Comptà amb la presencia
d'importants figures del socialisme mundial (Willy Brandt, Fran~ois Mitterrand,
Olof Palme, Michel Foot), alguns dels quals van ser rebuts per Suárez
i pel rei. Tot i que en les conclusions del congrés se seguís
mantenint la recomanació de l'abstenció activa en el referèndum,
en el discurs d'inauguració Felipe González va afirmar: "El
PSOE está dispuesto a negociar con el Gobierno el proceso de tránsito
a la democracia..." I en la conferència de premsa posterior va dir:
"No vamos a hacer toda nuestra lucha en función de la legalidad del
Partido Comunista". Ja s'iniciava la feina de des- gast i dissolució
del PC per integrar-lo a un altre grup socialdemòcrata del mateix PSOE,
tasca que continua en l'actualitat amb el que queda del naufragi reformista.
Amb tot, el moment estrella de la convenció, sens dubte, va
ser l'aparició d'un jove espontani amb una bandera republicana enorme,
que arrencà crits incontenibles d'"España, mañana, será
republicana" entre els assistents. Els mateixos líders del PSOE el
van treure d'allà com van poder i van començar a cantar la Internacional,
al millor estil dels cors i danses del franquisme, per fer callar la cridòria.
Espectacle polític i catarsi, els que volguessin; canvi polític
i posar en dubte el rei no eren en els plans dels dirigents socialistes.
Després de tots els problemes i dificultats, no obstant això,
finalment el Govern i el rei van poder respirar tranquils quan, el 15 de desembre,
van guanyar el referèndum amb un nombre ampli de vots afirmatius. Curiosament,
la Llei per a la reforma política es va publicar al BOE, pocs dies
després, com l'"Octava Ley Fundamental".
La legalització del PCE
A començaments de l'any següent, el procés de Transició
va entrar en una nova etapa. La successió del Règim franquista
s'havia iniciat mentre Kissinger era al poder ianqui d'Afers Estrangers, a
les directrius del qual, tant el Govern d'Arias Navarro com el de Suárez,
s'ajustaren a la perfecció. Només es pretenia un canvi polític
molt limitat quant al fons i les formes. Però una vegada inaugurada
l'Administració Carter, el gener de 1977, el postfranquisme s'hi va
readaptar de seguida. Fonamentalment va suposar una acceleració del
ritme, pel que fa a la legalització dels partits polítics i
sindicats que acceptaven el canvi programat, i el reconeixement de les autonomies
com a "apagafocs" dels conflictes nacionalistes. Tot, seguint un model que
ja s'havia provat abans, a l'Europa de la Guerra Freda, després de
la Segona Guerra Mundial, que limitava l'arc de possibilitats polítiques.
El nou sistema espanyol deixaria fora els exponents republicans i els nacionalistes
d'esquerres bascos, gallecs i catalans. No se'ls reconeixerien alguns dels
seus drets polítics fins que, molt després de les primeres eleccions,
l'espai electoral i el Parlament van estar ocupats pels compromesos amb la
reforma pactada.
Fins al desembre de 1976, Suárez no va donar ni un pas sense
consultar-lo prèviament amb Torcuato. Però a partir d'aleshores
van començar a sortir desavinences entre ells. També entre Armada
i el president. Cap dels dos amics del rei no estava d'acord amb l'acceleració
que Suárez estava imposant. Però no es tractava d'un capritx,
sinó d'una imposició de fofa, i el rei Joan Carles sí
que hi estigué d'acord i li va donar suport en tot. Un dels primers
moviments complicats la responsabilitat del qual va haver d'assumir el president
va ser la legalització del PCE. Els esdeveniments que tenien lloc
al carrer van ajudar que la decisió es prengués molt aviat.
El gener va ser un mes de mobilitzacions i conflictes. El 23 moria, assassinat
pel pistoler d'extrema dreta Jorge Cesarsky, el jove Arturo Ruiz en una manifestació
a Madrid. El dia següent, en un acte de protesta, resultava ferida greument
la jove universitària Mari Luz Nájera per l'impacte d'un pot
de fum, i va acabar morint. De manera simultània a les manifestacions
del carrer, diversos grups de lluita armada actius en aquell moment, ETA i
GRAPO, encadenaven una acció amb una altra. Quan Antonio María
Oriol, expresident del Consell del Regne, ja estava segrestat pels GRAPO,
el mateix dia 24, també va ser segrestat el tinent general Emilio Villaescusa.
Però la gota que va fer vessar el got va ser l'acció d'un grup
de pistolers d'extrema dreta que depenia del colpista del 23-F García
Carrés, aleshores president del sindicat vertical franquista de Transports,
que aquell mateix dia va assaltar un despatx d'advocats laboralistes al carrer
Atocha, i va abatre a trets cinc membres del Partit Comunista i de Comissions
Obreres. El funeral de les víctimes va constituir el primer acte massiu
del Partit Comunista, encara clandestí. I la tensió del rei
va pujar a uns nivells de risc tan alts que va posar en perill la poca salut
"coronaria" que li quedava.
Els contactes del Govern amb l'ambaixador dels Estats Units, Wells Stabler,
es van intensificar per tractar de la situació. Suárez repetia
als seus col·laboradors, interrogant-se a si mateix en veu alta: "Y
si los comunistas ocupan un día la calle, no pacíficamente como
en el entierro de Atocha, ¿qué hacemos? ¿Les disolvemos
por la violencia?; y si insisten, ¿les ametrallamos?; y si se presentan
masivamente en las comisarías alardeando de su militancia, ¿les
detenemos a todos?" S'havia de decidir de seguida i va acabar plantejant la
legalització del PCE obertament.
Com ja hem vist, a primers de setembre s'havia reunit amb el Consell Superior
de l'Exèrcit per explicar-los la reforma política. I Suárez
es va recolzar en l'èxit d'aquella trobada per argumentar que el vicepresident
per a afers de Defensa, Gutiérrez Mellado, i ell mateix, tenien l’Exèrcit
controlat i no hi havia perill d'involució. Però Alfonso Armada
tenia informació directa sobre aquell dia per altres vies, a pesar
del compromís de mantenir-la en secret per part dels assistents. I
va elaborar un informe respecte a això que després va lliurar
al rei. La seva valoració no coincidia en absolut amb la de Suárez:
Armada estava convençut que, si es legalitzava el PCE, la irritació
dels militars es desbordaria. Davant la discrepància en les versions
del que havia passat, el rei els va convocar tots dos al seu despatx i es
van embrancar en intentar aclarir si Suárez realment els havia dit
que legitimaria el comunisme als militars, que van acabar la reunió
aplaudint-lo. Suárez assegurava que sí, que l’Exèrcit
estava completament al costar del Govern i era molt favorable a la legalització
del PCE. Les apreciacions d'Armada només eren imaginacions seves. Enmig
de la discussió, fins i tot va arribar a atribuir a l'extrema dreta
els segrestos d'Antonio Oriol i el general Villaescusa (en poder dels GRAPO),
que tenien, segons ell, la intenció de desestabilitzar el sistema
per evitar l'habilitació legal dels comunistes. A Armada li va costar
contenir-se davant una heretgia tan gran. En definitiva, va ser impossible
que es posessin d'acord. El rei, almenys en aquell moment, no va prendre
partit per cap dels dos. Però cregués o no el relat del seu
president, va assumir que en tot cas els militars serien controlables. Es
legalitzaria el PCE.
Carrillo aleshores ja feia temps que entrava i sortia de l'Estat espanyol
quan li semblava, amb el truc de la perruca. No obstant això, ja feia
mesos que no es molestava a posar-se la ridícula perruca que no enganyava
a ningú. A finals d'any havia estat detingut al mig del carrer i conduït
amb tota mena de respectes a la presó de Carabanchel, pràcticament
sota pal·li. Portava un passaport francès fals. Però
una setmana després ja havia sortit en llibertat sota fiança.
El febrer de 1977, poc abans de la legalització, va tenir una llarga
reunió de sis hores amb Adolfo Suárez. Hi acordaren els últims
detalls del seu pacte. El Partit Comunista seria legalitzat i podria acudir
a les eleccions generals. A començaments de març com si ja los
un fet, es va celebrar a Madrid la cimera eurocomunista, que va comptar amb
la presencia d'Enrico Berlinguer, el secretari general del PC italià,
i George Marchais, el seu homòleg francès.
Per Setmana Santa, a primers d'abril, Suárez es va reunir amb
Gutiérrez Mellado i amb Alfonso Osorio, tots dos vicepresidents del
seu Govern; amb Landelino Lavilla, ministre de Justícia, i amb el d'Interior,
Rodolfo Martín Villa. Els digué que calia trobar al més
aviat possible un suport jurídic per justificar als ulls del país
-i sobretot dels militars- la legalitzacció del Partit Comunista. El
9 d'abril el fiscal general del Regne va constatar que res no provava el
caràcter il·lícit del partit de Carrillo. I el dissabte
següent -Dissabte Sant- la premsa va informar els espanyols que el PCE
acabava de ser legalitzat. La notícia va agafar per sorpresa als menys
iniciats en la tramoia política que es coïa. Ràpidament,
es va organitzar una reunió a La Zarzuela, amb el rei, Suárez,
Mondéjar i Armada. Fou una altra discussió entre Armada i el
president de les que fan època, amb el general cridant que havia posat
en perill la Corona. Però Suárez va guanyar. Ho havia fet i
els tancs no havien sortit al carrer. En canvi, Armada va rebre un missatge
clar, a través de Mondéjar, que havia d'anar pensant en abandonar
La Zarzuela. Però van passar diversos mesos abans que això succeís.
La majoria dels ministres, de vacances de Setmana Santa, es van assabentar
per la ràdio que el PCE ja era legal. El de Marina, almirall Pita de
Veiga, va presentar la dimissió immediatament; i quatre més
van amenaçar de fer-ho, encara que al final van desistir "por lealtad
a la Corona". El dimarts 12 d'abril es va reunir el Consell Superior de l’Exèrcit
i va difondre un comunicat públic en què expressava la repulsa
general que havia causat en totes les ciutats, tot i que admetien la legalització
disciplinadament com un fet con- sumat. A banda d’això, van redactar
un escrit més extens i diferent en què, pel que sembla, anaven
més enllà, amb atacs a Suárez i a Gutiérrez Mellado,
i l'hi van enviar al rei. I això va ser tot. No hi va haver res més.
Amb el temps, els militars es van calmar, sobretot quan van veure
el pèssim resultat que el PCE obtenia en les primeres eleccions generals,
en què només van tenir un 9% dels vots, gràcies a la
tasca de destrucció, portada a terme implacablement per Santiago Carrillo,
dels principis que l'havien mantingut viu durant tot el franquisme. El 1977
Carrillo ja assistia a les recepcions oficials del monarca com si res i presumia,
a més, que els cambrers de Comissions Obreres li reservaven els millors
canapès. El rei i "Don Santiago" (com Joan Carles l'anomenava afectuosament,
incomplint excepcionalment el borbònic costum de tractar de tu a tothom)
es van acabar fent amics. "Tendría usted que rabautizar su partido
i llamarlo Real Partido Comunista de España", li va dir un dia el monarca.
"A nadie le extrañaría". Carrillo li reia les gràcies
al rei com qualsevol altre personatge palatí.
No cal dir que els partits nacionalistes de dretes també van
obtenir la legalització sense problemes, a temps per a les eleccions,
tan aviat com van haver acceptat les condicions que els imposava la Transició.
Una de les primeres iniciatives en aquest sentit (a banda de les converses
secretes amb Jordi Pujol i nacionalistes bascos, ja abans de la mort del dictador)
va ser fer cridar Josep Tarradellas del seu exili a Saint-Martin-le-Beau.
Un avió el va anar a buscar a París i el 28 de juny Joan Carles
el va rebre a La Zarzuela. El republicà i el rei es van entendre d'allò
més bé. "A mí lo que me gustaba de él", diu el
monarca, "era la distancia que sabía tomar con los problemas a los
que no veía solución... En eso Tarradellas se parecía
a Franco". Quan ja agafava l'avió que el portaria a Barcelona, Tarradellas
li va preguntar al representant del Govern que l'acompanyava si tenia alguna
garantia que no l'afusellessin com el seu predecessor a la Generalitat de
Catalunya. "Tiene la garantía personal de don Adolfo Suárez,
señor presidente", li van constestar. "En el fondo", comentaria Tarradellas,
"la única garantía que quiero es la de que me eviten hacer el
ridículo". Hi ha discrepància d'opinions sobre si ho va aconseguir
o no.
Un altre èxit polític important d'aquesta etapa Suárez
va ser l'abdicació de Don Joan, el pare del rei. També va ser
el president el qui va assumir aquesta responsabilitat en nom del monarca.
Tots, incloent-hi el mateix Don Joan, li van atribuir el fet d'haver impedit
que la cerimònia es fes al Palau Reial, com volia el comte, amb la
solemnitat que mereixia renunciar als drets dinàstics d'Alfons XIII.
Se celebrà a La Zarzuela, gairebé en la intimitat, el 14 de
maig de 1977, un mes abans de les eleccions generals. Don Joan va llegir un
breu discurs i, en acabar, es va quadrar davant del seu fill i va inclinar
el cap: "¡Majestad, por España, todo por España, viva
España, viva el rey!" Però, fins al final de la seva vida, mai
no va tenir una relació cordial amb Joan Carles.
Les primeres eleccions
Les primeres eleccions generals es van convocar per al 15 de juny de 1977.
Fou una autèntica sopa de lletres. Però el bosc de sigles distreia
l'atenció respecte a les que faltaven: les dels partits que no s'havien
legalitzat. Sortien com a favorits, no necessàriament per aquest ordre,
el PSOE, amb el finançament d'Alemanya; l'Alianza Popular de Manuel
Fraga, en què s'havien unit diversos grups de dretes que s'autoproclamaven
"reformistes" i "democràtics", amb el suport de la banca; i, per descomptat,
la UCD de Suárez.
La Unión de Centro Democrático responia a la idea que
havia començat a desenvolupar Torcuato Fernández Miranda de
"partit governamental" i de la monarquia, que, en principi, havia d'haver
unit la dreta, ocupant el mateix espai que AP. Si no va ser així, va
ser a causa de dues raons: la primera, la incompatibilitat manifesta entre
Suárez i Fraga, que va voler impulsar la creació del seu propi
grup des del començament de la legislatura de Suárez, primer
a través de la Reforma Democrática i, després, unint-se
amb uns altres a AP; la segona i fonamental, l'acceleració en el ritme
que Suárez estava imprimint a les reformes, imposat des dels Estats
Units, amb el qual molts falangistes -encara que favorables al conjunt de
la Transició- no estaven d'acord. Ni tan sols els més propers
a La Zarzuela, com Armada o Torcuato Fernández Miranda.
Armada es va posar al costat d'AP, on era candidat el seu propi fill,
al lloc 27 de la llista per Madrid. Suárez, en una altra al·lucinació
argumental de les seves enfront d'Armada, el va acusar d'haver enviat cartes
amb la capçalera de la Casa Reial en què demanava el vot per
a aquesta formació política, però no es va provar mai
res. A Torcuato no li valia el lideratge de Fraga, no l'hauria acceptat mai.
Però la seva ruptura amb Suárez ja era manifesta. I 15 dies
abans de les eleccions, va presentar la dimissió com a president de
les Corts i del Consell del Regne i se'n va anar capa casa. Preveia que la
UCD i Alianza Popular obtindrien un nombre de vots molt igualat, i que cap
del dos no aconseguiria prou majoria per governar. I tenia plans perquè,
com que Suárez i Fraga no volien pactar entre ells, el rei encarregués
a un independent -ell mateix- la presidència d'un govern de centredreta.
En aquells moments, sí que hauria acceptat ser president del Govern,
càrrec que havia rebutjat quan el rei l'hi oferí quan va morir
Franco. Tanmateix, aquesta vegada els seus projectes polítics no li
van sor- tir gens bé.
La UCD renunciava a la dreta més dura, i es presentava com
un partit de centre, incorporant grups de socialdemòcrates, democristians
i liberals. Tingué el suport del rei, absolutament enlluernat amb els
encants de Suárez, que ja s'havia guanyat, de cop, el lloc en el cor
del monarca que fins aleshores havia ocupat el seu vell professor, Torcuato
Fernández Miranda. Al principi, el projecte UCD no va ser comprès
per la gran banca franquista, que va posar tota mena de dificultats abans
de donar-hi el suport econòmic que necessitava per preparar la campanya.
Suárez, amb la seva verborrea, va ser l'únic que va aconseguir
convèncer els representants de les finances espanyoles en un sopar
memorable a casa d'Ignacio Coca, el banquer que es va acabar suïcidant
uns anys més tard a causa del deute que tenia amb Banesto.
Però, a més, comptava amb altres suports. Hi ha proves que,
almenys per preparar les eleccions que vindrien a continuació, les
municipals, es van demanar diners als països àrabs. A la cort
de Teheran, en concret, hi va arribar una carta del rei d'Espanya, datada
el 22 de juny de 1977, en què es demanaven 10 milions de dòlars
per donar suport al partit del seu primer ministre, Adolfo Suárez,
en les eleccions que se celebrarien al cap de sis mesos. El qui signava la
carta, el rei Joan Carles, explicava al seus "germans àrabs" que el
PSOE comptava amb tota l'ajuda de la Internacional Socialista, especialment
de la riquíssima socialdemocràcia alemanya; i que calia contrarestar
aquesta situació i buscar suports perquè un govern de centredreta,
com el d'Adolfo Suárez, es pogués sostenir i, així, protegir
la institució monàrquica de l’amenaça marxista. La monarquia
saudita (en aquell moment es tractava del rei Halid, i Fahd n’era el primer
ministre), que se sàpiga, va respondre favorablement amb la concessió
d'un crèdit per un import de 100 milions de dòlars (uns 10.000
milions de pessetes), molt més del que s'havia demanat, que la Casa
Reial havia de retornar en un termini de deu anys sense interessos.
Pel que fa a altres grups legalitzats per participar en les eleccions,
cal assenyalar que no jugaven en igualtat de condicions quant al finançament
ni quant a les oportunitats d'obtenir representació parlamentària.
Gràcies al sistema proporcional establert des del Govern de Sa Majestat,
s'afavoria els partits que obtinguessin més vots, amb la intenció
de deixar fora del parlament l'oposició, menyspreant-la, i avançant
cap al bipartidisme model ianqui. A més, tots es van haver d'avenir
a diverses condicions prèvies. Tenien accés a la televisió,
per als breus espais electorals, igual que avui dia, però hi havia
temes intocables: el rei, les Forces Armades, la bandera i la unitat d'Espanya.
Per al PSOE, el PCE i el PSP de Tierno Galván, que també s'havia
reunit diversos cops amb Suárez per pactar la seva legalització,
això no suposava cap problema. Ho acceptaren sense posar-hi objeccions.
Per a d'altres, va ser una mica més complicat, però també
van acabar passant per l’adreçador. En particular, l'espai televisiu
que havia preparat la Lliga Comunista Revolucionària (LCR) va ser
matèria de discussions. El seu líder, el sociòleg Jaime
Pastor, sortia davant el Palau Reial dient, més o menys: "La grave
crisis por la que atraviesa España tiene un máximo responsable:
el inquilino de este palacio, el rey, que ha sido impuesto por Franco". Per
afrontar aquesta mena de casos s'havia format una comissió governamental,
encarregada de passar revista a la propaganda electoral i censurar el que
calgués. En aquesta comissió hi havia, com a subsecretari del
Ministeri d'Informació, precisament Fernández Campo, que molt
poc temps després va ser secretari general de la Casa del Rei. I va
ser ell qui més es va oposar que s'emetés el vídeo de
I'LCR. Jaime Pastor va criticar durament els membres del PCE, del PSOE i
del PSP per "tragar las exigencias antidemocráticas" del Govern, però
no va tenir més remei que retirar l'anunci.
Amb Suárez sortint per televisió cada dos per tres, les parets
empaperades amb cartells electorals, les ciutats atapeïdes de grisos
per dissoldre amb pilotes de goma les manifestacions de l'oposició,
i de fatxes armats amb cadenes per intentar impedir que els militants d'esquerres
fessin propaganda al peu del carrer.., el resultat de les eleccions del 15
de juny va ser l'únic possible. Adolfo Suárez ja sabia què
succeiria i es va passar les setmanes prèvies anunciant a tort i a
dret "¡barreremos!". Els d'AP, en general, i, tret d'aquests, Torcuato
Fernández Miranda, en particular, van ser els únics a qui va
sorprendre el resultat: còmoda victòria de la UCD, tot i que
sense majoria absoluta, seguida del PSOE i, només en tercer lloc, Alianza
Popular, amb 16 escons.
Un dels primers trofeus va ser el cap d'Alfonso Armada. Suárez es
va plantar davant del rei aprofitant l'ocasió, dos dies després
de les eleccions, i li va dir: "O él o yo". I el rei tenia perfectament
clares les seves prioritats en aquell moment. Armada va demanar que es digués
que abandonava La Zarzuela voluntàriament a fi de manar tropes i completar
la seva carrera militar. També va posar com a condició que el
substituís Sabino Fernández Campo, perquè tenia el millor
concepte d'ell des que s'havien conegut a la Secretaría del Ministeri
de l’Exèrcit en l’època de Franco. Quan Mondéjar va
escriure al vicepresident Gutiérrez Mellado, per demanar una destinació
per a Armada a l'Escola Superior de l'Exèrcit, va deixar constància,
a més que l'exsecretari general de la Casa se n'anava, que seguiria
prestant serveis a La Zarzuela: "[...] Deseo utilizar de forma esporádica
la colaboración del general Armada, que lleva muchos años en
esta Casa y conoce particularmente algunos asuntos".
Suárez a partir d'aquell moment va posar en marxa la seva política
de consens, paraula clau en tot el procés de la Transició, que
consistia bàsicament a pactar-ho pràcticament tot i prendre
les decisions importants per unanimitat de facto, com a precedent del que
avui anomenaríem establir un "pensament únic". En els famosos
"Pactes de la Moncloa", Suárez va negociar molt hàbilment amb
les altres forces polítiques que eren dins del sistema, cedint poder
a canvi de concessions. Però es va anar cremant a poca poc, amb aquesta
tècnica que, al final, no deixava satisfet a ningú, ni els seus
ni els altres.
La Constitució
No s'havia advertit. Els partits no n'havien parlat en les seves campanyes
electorals. Per/) aquella havia de ser la legislatura encarregada d'elaborar
una constitució d'acord amb els nous temps. Els diputats i senadors
escollits van tenir l'ocasió de pactar pel seu compte el que els va
donar la gana, sense haver de donar cap explicació als electors ni
haver de sotmetre a referèndum un tot global, sense donar opció
a debatre aspectes concrets ni fer modificacions.
La Casa Reial, per descomptat, tenia idees pròpies per a aquest
gran projecte i, a banda de comptar amb informació privilegiada sobre
el procés de gestació de la criatura, amb el Govern i amb tots
els diputats de la UCD, es va proveir d'altres suports. Seguint la tradició
heretada de Franco de nomenar directament una quota de procuradors (anomenats
"cuarenta de Ayete"), en la legislatura constituent de 1977-1979 Joan Carles
va nomenar 41 senadors reials, escollits pel seu reial dit. Van formar un
grup parlamentari i a vegades van actuar corporativament, al servei de La
Zarzuela, amb la qual mantenien contactes freqüents, sobretot a través
de Sabino Fernández Campo. Des de la Secretaria General de la Casa
se'ls pregava que plantegessin o no, depenent del cas, determinats temes,
perquè sempre amb summa discreció per evitar implicar-hi la
Corona directament, perquè oficialment no podia semblar que els senadors
la representaven.
A la llista, que es va fer pública el juny de 1977, hi havia
polítics, militars, intel·lectuals, banquers, falangistes i
empresaris (vegeu la llista completa a l’apèndix). No hi era Armada,
tot i que sí que havia figurat en els esborranys provisionals. Joan
Carles va reclutar personalment a cadascun. Julián Marías, per
exemple, un dels escollits, explica que uns mesos abans, un dia van trucar
a casa seva i li van dir "espere un momento que le va a hablar el rey". I
s'hi posà Joan Carles directament, amb la seva familiaritat habitual,
per dir-li com li havia agradat l'últim article a la premsa de l'afamat
assagista i citar-lo a La Zarzuela. Era el primer contacte que tenien. La
majoria del "escollits" es van sentir tan afalagats amb unes trucades del
rei d'aquella mena que, pel que se sap, ningú no s'hi va negar. Ni
tan sols Justino Azcárate, que havia estar ministre a la República
i des de l'exili havia fundat l'Agrupación al Servicio de la República;
ni el prestigiós economista i escriptor José Luis Sampedro,
que havia hagut d'abandonar la universitat, en què era catedràtic
el 1969, arran d'unes deportacions. Ni de bon tros, és dar, gent com
Camilo José Cela, el galleguista Domingo García Sabell, l'empresari
Luis Olarra, al banquer Alfonso Escámez o l'advocat Antonio Pedrol
Rius. Tenint en compte el paper que tindrien, cal destacar especialment els
qui eren de l'entorn més immediat del rei, en l'equip del qual ja feia
temps que treballaven: Manuel Prado y Colón de Carvajal, Jaime Carvajal,
Miguel Primo de Rivera i Torcuato Fernández Miranda. Com a grup, els
senadors reials tenien de tot: ideòlegs de la Transició, intrigants
professionals, gabinet jurídic, poder econòmic, professionals
de la manipulació, comandaments militars i, perquè no hi faltés
res, els amos de la premsa: José Ortega Spottorno (president de Prisa,
editora d'E1 País), Víctor de la Serra (expresident de Prensa
Castellana, editora d'Informaciones), Guillermo Luca de Tena (president de
Prensa Española, editora d'ABC) i Fermín Zelada (president
d'Editorial Católica, editora de Ya).
Durant l'elaboració de la Constitució de 1978, els senadors
reials van tenir algunes iniciatives, fonamentalment per reforçar l'espanyolisme.
I segurament també, tot i que no està confirmat, per posar
el seu granet de sorra en un dels punts més controvertits que afectava
directament la Corona: la successió, que es va abordar a l'article
57.
Per raons absolutament particulars, que afectaven la família
de Joan Carles, es va haver d'establir un ordre en què sempre seria
preferible "el varón a la mujer". Una cosa, per començar, inconstitucional,
tenint en compte l'article 13 (capítol segon, Drets i Llibertats) de
la mateixa Constitució: "Els espanyols són iguals davant la
llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de
naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol
altra condició o circumstància personal o social". Per resoldre
aquesta contradicció, Joan Carles va haver de parlar en secret i sense
embuts amb els membres de la Comissió Constitucional del Congrés,
els pares de la criatura, com a pare d'una altra criatura: la infanta Helena.
El problema era que, si no s'establia que els fills barons tenien preferència,
segons l'ordre de primogenitura li tocaria ser princesa d'Astúries
a ella, i això no podia ser, ja que havia nascut "malalta", com tothom
sap encara que hagi estat al llarg dels anys el tema tabú de tots els
que han envoltat la familia reial espanyola. La Casa Reial tenia pànic
d'haver d'admetre-ho públicament, cosa que obligaria la infanta a cedir
el pas a la seva germana, Cristina, que sí que era sana i no hauria
tingut cap problema per regnar. La malaltia -que no s'ha volgut anomenar mai,
i a la qual s'ha donat el cognom de "psicosomatica" off the record- de la
nena podia posar en perill una institució acabada d'estrenar, que
recolzava en privilegis de naixement difícils d'explicar, i amb més
motiu en el cas de Joan Carles, que ja s'havia saltat a la torera el seu
pare, i la línia del seu oncle pel fet de ser sordmut, i que només
va arribar al càrrec mitjançant una imposició del franquisme.
Els pares de la Constitució de 1978 van entendre Sa Majestat, i el
tema de la discriminació de sexes ni tan sols es va arribar a discutir
a les Corts. Silenci total, com si ningú no s'hagués adonat
de la incongruència que, ara sí, aflora en el fòrums
internacionals i crea problemes que apunten capa una reforma de la Constitució
immediatament després que hereti Felip, que, amb una mica de sort,
tindrà una descendència que no doni nous maldecaps a la Casa
Borbó, encara que.., no se sap mai.
També esta creant conflictes en el fòrums internacionals
l'article 56.3 (completat al 64 I al 65), que diu: La persona del Rei
és inviolable i no esta subjecta a responsabilitat". Es a dir, que
no se'l pot jutjar, faci el que faci o digui el que digui. Un altre regal
constitucional al monarca, en contradicció de nou amb l'article 14,
al qual l'Estat espanyol haurà de renunciar, revocant-lo, si vol signar
els acords per crear un Tribunal Penal Internacional (ja s'ha parlar d’això
en la introducció).
A banda dels articles específics sobre la Corona, la Constitució
de 1978 va recollir l'esperit de la lletra dels principis establerts a l'informe
de 1975 sobre la "democracia" elaborat per la Comissió Trilateral:
un sistema electoral proporcional (article 68), per poder limitar l'accés
al govern per la vía electoral-parlamentaria de grups polítics
indesitjables; descentralització de l'Administració pública,
però sense donar poder polític real a les comunitats autònomes
(capítol tercer del Títol VIII), cosa que converteix els parlaments
en òrgans més tècnics i menys polítics; supressió
de les lleis que prohibien el finançament dels partits per part de
les grans empreses, que se sumaria al finançament des de fons públics;
exaltació dels mites de la "llibertat d'empresa" i l'"economia de mercat",
elevant-los al rang constitucional (article 38), etc.
Però el més important era instituir que la forma política
de l'Estat espanyol seria la monarquia parlamentària (article 2), en
un ordre polític que seria protegit per l’Exèrcit (article 8),
el comandament suprem del qual correspondria al rei (article 62).
Tot i que el PSOE i el PCE, entre altres, havien enganyat el poble
fent-li creure que defensaven el sistema republicà, tot estava pactat
per endavant, sense deixar caps per lligar. Atenent al que havien dit en la
campanya electoral, el que van fer després va ser un frau, però
només es van preocupar de camuflar-lo una mica. La Comissió
Executiva socialista va decidir que el vot republicà es mantingués
fins al debat de la Comissió Constitucional del Congrés, 1'11
de maig de 1977, perquè el defensés Luis Gómez Llorente
en la sessió amb la premsa. H PSOE va voler aparentar que no abjurava
de la seva ideologia, sinó que era derrotat davant d'una majoria constituïda
per la UCD, AP i els nacionalistes de dretes. Gómez Llorente ho va
dir així en el seu discurs: "Nosotros aceptaremos como válido
lo que resulte en este punto del Parlamento constituyente. No vamos a cuestionar
el conjunto de la Constitución por esto. Acatamos democráticamente
la ley de la mayoría. Si democráticamente se establece la monarquía,
en tanto sea constitucional, nos consideraremos compatibles con ella”. Després,
en el referèndum, van demanar obertament el sí a la Constitució.
El 6 de desembre de 1978 l'Estat va plantejar als espanyols una qüestió
de caixa o faixa. Era monarquia o res. I, majoritàriament, la Constitució
va ser aprovada. En opinió dels qui eren al poder, la victòria
ja valia com si el poble hagués donat un sí rotund a Joan Carles.
El final d'una etapa
El període constituent, de 1977 a 1979, va ser gloriós per
a Adolfo Suárez. El rei estava absolutament enlluernat: "¡Es
un fenómeno!", va comentar un dia a La Zarzuela, "mirad qué
artículo segundo de la Constitución ha hecho para solucionar
la grave cuestión de las autonomías y, al mismo tiempo, manteniendo
la unidad de España''. Però l'encantament estava a punt de començar
a desfer-se.
Els problemes van arribar, senzillament, perquè Suárez s'havia
cremat. La seva tasca havia acabat i el cert és que al rei Joan Carles
mai no li va preocupar massa haver de deixar tirat, de cop, el qui l'havia
servit bé, tan aviat com hagués acabat la seva missió.
El mateix que ja havia succeït amb Torcuato Fernández Miranda
passava ara amb Suárez i després amb Sabino Fernández
Campo, el substitut al cor del monarca. El general Fernández Campo
acabava d'entrar a La Zarzuela per ocupar el lloc que havia deixat vacant
Alfonso Armada i ràpidament es va convertir en molt més que
un secretari: en un conseller que el mateix rei va acabar anomenant "jefe".
El PSOE, que tanta carn havia posat a la graella de la Transició,
volia cobrar-s'ho accedint a la presidència. Ho va intentar a les primeres
eleccions generals després de la Constitució, les de 1979.
Però era massa aviat. No aconseguiria vèncer a la UCD de Suárez,
molt a desgrat seu, mentre aquesta formació continués comptant
amb tot el suport de la banca i de la Casa Reial. I en aquell moment encara
els tenia tots dos al seu costat. Se l'ajudava en tot, fins i tot fent coincidir
la investidura de Suárez, el 30 de mare, amb la campanya de les eleccions
municipals, previstes per al 3 d'abril de 1979, perquè la UCD es pogués
beneficiar de l'atenció que havien prestat al president els mitjans
de comunicació.
En el següent congrés del PSOE, al cap d'uns mesos, al
maig, Felipe González va decidir, per una inspiració l'origen
de la qual és deduïble, que el partit deixaria de ser marxista.
S'havia de guanyar la confiança de la banca com fos, i si el que volien
banquers i ianquis era això, doncs s'havia de fer. No volien més
cartes del monarca en què parlava de l’amenaça marxista com
a argument per donar suport a Suárez. "Hay que ser socialista, antes
que marxista", va dir Felipe al congrés, amb una frase que recordava
els embarbussaments de la Transició: la reforma sense reformar el que
era immutable, que, no obstant això, no era irreformable. Deixà
esmaperdut el seu partit, que el va prendre per boig i es va negar a acatar-lo.
Però González estava disposat a anar fins al final. Presentà
la dimissió, una dimissió tàctica per exercir pressió.
I al setembre va tornar, cosa que va consolidar la seva autoritat personal.
Quedava convèncer la banca que ho deia seriosament.
A banda del PSOE, AP també desitjava deslliurar-se de la UCD,
que li havia pispat el lloc que li corresponia. Fraga, convertit en "demòcrata
de tota la vida", creia que el natural seria que els partits majoritaris fossin
el seu i el dels socialistes, un bipartidisme perfecte. I els mateixos barons
de la UCD se sumaren a la campanya de demolició de Suárez, uns
acostant-se a AP, i uns altres, al PSOE. Joaquín Garrigues Walker,
Francisco Fernández Ordóñez i Landelino Lavilla van conspirar
amb ells per donar suport a una moció de censura contra el president,
presentada pel PSOE el maig de 1980, que no va prosperar.
Un altre factor que cal tenir en compte era el "malestar" de les Forces
Armades. Suárez, impulsat pel mateix monarca a imprimir ritme a les
reformes, encara que assumint-ne ell tota la responsabilitat, s'havia convertit
en l'enemic número u de l’Exèrcit. Era com el joc del policia
bo i el policia dolent. Primer Suárez actuava de dolent i, després,
els militars passaven per La Zarzuela a queixar-se al rei, que era el bo.
H 28 de novembre de 1979 Milans del Bosch va ser rebut en audiència
privada i, poc després, també acudiria a Palau una àmplia
representació de la Divisió Cuirassada, presidida pel general
Torres Rojas. El que els emprenyava més era la política de depuració
del Govern, que havia enviat a destinacions fora dels centres de poder els
més adeptes a l'antic Règim, per posar-hi d'altres de nous
i anar rentant la cara a les Forces Armades. I, per descomptat, el tema de
les autonomies, amb aquell famós "café para todos", que veien
com un desmembrament de facto de la sagrada unitat de la pàtria.
Amb tots aquests factors pel mig, les relacions del monarca amb Adolfo
Suárez es van comentar a tornar tenses fins a arribar a un punt sense
retorn. Joan Carles escoltava Felipe, Fraga, Armada, Milans... en el seu paper
d'"àrbitre" d'Espanya, per mitjançar entre ells i el president.
I acabà, amb un impuls que li van donar des de l'exterior (com en
pràcticament totes les seves decisions polítiques importants),
que va inclinar la balança a favor dels primers. Junts van comentar
a elucubrar possibles solucions al problema, a fer plans que van acabar cristal·litzant
el 23 de febrer de 1981. Suárez en privat solia dir: "H rey a mí
no me borbonea". I va preferir presentar ell mateix la dimissió quan
ho va creure oportú, perquè Joan Carles no tingués l'oportunitat
d'utilitzar-lo com més li convingués. Però tot això
no es podria entendre fora del context de la preparació del cop del
23-E Només cal dir, de moment, que la seva sortida de la Moncloa va
ser dura, a banda dels 200 milions de pessetes que li va donar l'Estat, a
proposta del mateix Joan Carles, per pal·liar la seva delicada situació
econòmica. Quan Suárez va presentar la dimissió, en algun
moment de la conversa que van tenir, de la qual es desconeixen bastants detalls,
el rei a més li va prometre un ducat. Després, ho va considerar
excessiu i es va voler fer enrere, però Suárez hi insistí
i va evitar que pogués retirar l'oferta. A diferencia d'altres (com
Arias Navarro o, posteriorment, Sabino Fernández Campo), el va usar
profusament, i fins i tot es va fer brodar les camises amb una corona ducal.
Suárez també volia el Toisó, que es pensava que se'l
mereixia almenys tant com Torcuato Fernández Miranda, perb no l'hi
van donar. Potser per humiliar-lo, Joan Carles l'atorgà, en canvi,
al penós José María Pemán en aquella època
(el 20 de maig de 1981), pels serveis prestats i la seva lleialtat a la institució
monàrquica.
Suárez va desaparèixer del mapa polític, tot
i que els intents en va per tornar al cim amb un partit nou, el Centro Democrático
y Social (CDS), que avui dia lidera un altre fracassat pel que fa a les relacions
amb el monarca, Mario Conde. Però Suárez ha seguit sent allò
tot el temps, des de 1981 fins ara, acomplint un paper de mediador, d'home
amb influencia en les altes esferes, gràcies al poder que donen anys
de secrets compartits. Quan se'n va anar, el rei li va escriure una carta
de comiat: "Para Adolfo, Amparo y sus hijos, y para la Historia...", en què
es justificava pel fet d'haver-lo abandonat, Uns anys més tard, quan
Suárez negociava amb una editorial la publicació de les seves
memòries, el rei li va trucar: "¡A ver lo que vas a escribir!"
No es va tornar a parlar de les memòries mai més. Pel que sembla,
Suárez té tots els seus documents microfilmats i dipositats
a la caixa forta d'un banc suís.