CAPÍTOL 11
TURISTA ACCIDENTAL A GERNIKA
Una, "grande" i monárquica
Poc abans del cop d'Estat del 23-F, els reis van fer la seva primera visita
oficial a Euskadi. I això és del que, cronològicament,
toca tractar ara, encara que sigui breument. Però abans hem de retrocedir
una mica en el temps, per entendre el que aquell viatge va significar al seu
moment.
L'obsessió de Franco per la sagrada "unidad de la patria" ("una,
grande y libre", com va encunyar en cada una de les pessetes que passava per
les mans dels espanyols) va ser traspassada intacta al monarca. El dictador
va assumir, aparentment sense més problemes, que després de
morir-se es durien a terme reformes que tendirien a una democràcia
formal, com va quedar demostrat, per exemple, quan va consentir l'entrevista
a Cambio 16 del seu nebodet Nicolás Franco, col·laborador de
l'aleshores príncep, en què parlava del tema i es declarava
a si mateix "demòcrata". En canvi, es va esforçar d'allò
més, els últims temps de vida, ja moribund, a recordar al seu
successor una sola raó d'Estat que havia de ser bàsica i guiar
els seus passos en el futur. De fet, les últimes paraules "coherents"
que Joan Carles recorda haver sentit d'ell van ser: "Alteza, la única
cosa que os pido es que mantengáis la unidad de España".
En essència, a nivell simbò1ic, aquest és el
pretext de la monarquia com a sistema polític: "El Rei és el
Cap de l'Estat, símbol de la seva unitat i permanència", com
es va recollir a la Constitució de 1978 (primer article referit a
la Corona, número 56). El tòpic de la unitat territorial és
el que més ha repetit als seus discursos al llarg dels seus ja 25
anys de regnat, sobretot als missatges nadalencs retransmesos per televisió,
en què no va faltar ni un sol any, gairebé sempre acompanyant
les crítiques als "nacionalistas exacerba- dos". A vegades, amb paràgrafs
-què qui sap qui escrivia- digness de ser recollits en l'antologia "nacional"
del disbarat. Com aquest del discurs del dia de la Hispanidad de 1983, farcit
de contradiccions: "Los Reyes Católicos crearon un Estado moderno,
fundamentado en las ideas de unidad y de libertad, es decir, del derecho
a la diversidad. Par ello no dudaron en reducir a los que alzaban sobre los
intereses nacionales sus egoísmos y sus pequeños intereses
de campanario derribando, cuando fuera preciso, sus castillos".
En la intimitat, les converses dels reis amb el seus col·laboradors
sobre la qüestió encara deurien ser pitjors, pel que sabem. Un
dia de 1976 en què els membres de la Casa discutien al menjador de
La Zarzuela si era convenient o no fer una visita oficial al País Basc
immediatament, algú va opinar que potser seria millor deixar passar
el temps fins que millorés la situació. Aleshores Mondéjar
va dir: "Si no, se les da la independencia y ya está". Encara que,
naturalment, era una broma, la reina, que solia participar activament en aquelles
reunions polítiques, va replicar alarmada que aquesta solució
era impensable. Mondéjar va continuar la broma afegint-hi: "Se les
da la independencia, después se les declara la guerra y, finalmente,
se les conquista". I tots van riure molt.
Al marge de les elucubracions més o menys gracioses, ningú
no sap amb certesa tot el que hi va haver -o es va discutir que hi podia haver-
en els primers passos de la monarquia per solucionar un tema que es plantejava
difícil, molt especialment a Euskadi. "Godsa político-militar"
(de què ja s'ha parlat al capítol 9), el Gabinete de Orientación
y Documentación creat per Manuel Fraga en la seva etapa de ministre
de la Governació, estretament vinculat al CESID, a banda d'"orientar"
i "documentar" per anar en la direcció adequada, passava una part del
temps elaborant plans que per ser executats requerien alguna cosa més
que uns articles a la premsa.
Jorge Vestrynge, el cadell de Fraga (a qui anys més tard se
li va destenyir el blau i es va fer d'esquerres com el que es fa un vestit),
va forjar la seva carrera política a Godsa, on es va assabentar d'alguns
d'aquells projectes. Una vegada, als primers anys de la monarquia, Antonio
Cortina (el militar que després, destinat al CESID, va participar en
el cop del 23-F) el va sondejar respecte a una possible intervenció
militar. Cortina volia saber si la recent Alianza Popular podria col·locar
30.000 persones a Burgos (AP aleshores tenia uns 20.000 afiliats). El pla
que estaven estudiant a Godsa era concentrar-les a la ciutat castellana, i
des d'allí fer-les avançar en una columna, amb Fraga al capdavant,
a peu cap al País Basc. Preveien que, quan passessin, els sortirien
a trobar-los contramanifestants, a mesura que s'acostessin a Gasteiz, i aleshores
-segons que li va explicar Cortina- un hhelicòpter de l’Exèrcit
traslladaria Fraga a Madrid perquè no estigués en perill. El
pla reproduïa el cop de la Rue d'Isly durant la Batalla d'Alger. En aquella
operació, els extremistes de l'OAS van organitzar una manifestació
multitudinària profrancesa que va avançar per aquell carrer
capa un barrí musulmà controlat pels independentistes del Front
d'Alliberament Nacional algerià. Després que l’Exèrcit
francès s'hi interposés, alguns franctiradors amagats disparaven
contra els musulmans perquè aquests repliquessin de la mateixa manera,
amb la qual cosa volien provocar les tropes d'interposició. Tanmateix,
els militars francesos no van caure a la trampa i van acabar dissolent els
seus a trets. Quan Vestrynge, que sempre va ser una persona molt estranyota
políticament, es va adonar del que li estava dient Cortina, ho va explicar
a Fraga una mica alarmat, i aquest va dir que ell mateix seria l'únic
que contactaria amb Cortina a partir d'aleshores.
Per la manera com es va desenvolupar la historia, només va
ser un projecte que no es va dura terme. Però no deixen de cridar
l'atenció les coincidències del pla amb el que va passar -o
va estar a punt de passar- fa molts pocs anys a Madrid. Amb motiu de la mort
del regidor Miguel Ángel Blanco, executat per ETA, el CESID va convocar
a la capital una manifestació "espontània" multitudinària,
amb una nova consigna que havia creat per a l’ocasió: "ETA no, vascos
sí". Durant tot el dia els canals de televisió van modificar
les programacions habituals per dedicar tot l'espai a retransmetre els esdeveniments
a mesura que es produïen, fet que va provocar una catarsi col·lectiva
sense precedents. Telemadrid, en concret, va fer crides perquè la gent
anés a la manifestació i va seguir, minuta minut, com anava
creixent el nombre de gent que es convocava a la Plaza Colón. Els
locutors del telenotícies van arribar a l'extrem de plorar en directe,
mentre donaven la notícia de la mort del regidor. Quan la manifestació
va acabar, a la Puerta del Sol, encara havia d'arribar un dels plats forts,
amb la periodista Victoria Prego aquissant les masses des d'un podi amb el
seu famós "¡A por ellos!" En un moment determinat, atlb es va
donar per acabat. Però les masses que s'havien concentrat estaven
massa exaltades, enfurides, fanatitzades... No estaven disposades a dissoldre's.
Un grup d'extrema dreta s'hi va sumar amb banderes espanyoles per dirigir
una marxa a peu cap a Euskadi, a la qual s'havia d'anar sumant gent d'altres
regions a llarg del camí. Anaven a alliberar les Vascongades. Com
en el cas del cop de la Rue d'Isly, no van arribar a sortir, sortosament.
La Policia va anar contra els seus, contra els manifestants de "mans blanques",
i els va dissoldre amb antidisturbis. No obstant això, queda com a
inquietant precedent, com a avís a caminants de la dissidència.
Però tornem als primers anys de la Transició. L’agost
de 1976, el primer Govern d'Adolfo Suárez i el reí es van asseure
a discutir què calia fer amb el problema basc. Tenien sobre la taula
una carta-informe que els havia enviat el president de la Diputació
de Biscaia, Augusto Unceta, en qu~ els proposava una sèrie de "mesures
de gràcia" per tranquil·litzar els ànims. En concret,
Unceta pensava que calia tornar a Bizkaia i Guipúzkoa els concerts
econòmics que havien estat derogats per Franco, en un decret llei
de juliol de 1937 que castigava l'actitud de les dues províncies per
no haver-se sumat al Movimiento Nacional. La devolució no era una
qüestió de justícia, sinó d'habilitat política.
Hi havia una altra proposta, curiosament de la Direcció General de
la Guàrdia Civil, que tenia la mateixa intencionalitat, ja que s'hi
suggeria no solament restablir els concerts sinó també legalitzar
la ikurriña. El pla era que el rei anés personalment a Gernika
a portar la bona nova i, particularment, estava disposat a fer-ho. Però
a Suárez el pla no li va semblar bé. Perquè creia que
allò era "defender a los capitalistas vascos que no querían
pagar impuestos".
Perquè no s'escalfessin més el cap, a la tardor ETA va presentar
l'alternativa KAS en una roda de premsa. "Pocas o ninguna son las reivindicaciones
de libertades que pueden obtenerse por la negociación burocrática
con los gobiernos reformistas de la Monarquía juancarlista", deia el
manifest. "KAS declara que la obtención de las aspiraciones democráticas
y nacionales aquí expuestas no pueden realizarse más que por
un proceso de lucha popular que debilite y rompa cualquier fórmula
que signifique la continuidad del fascismo y del poder oligarca". El Govern
de Suárez havia perdut la iniciativa. El que pensaven que podien haver
resolt amb una bandera i unes concessions fiscals s'havia complicat enormement
perquè, a banda de les reivindicacions nacionalistes (el dret d'autodeterminació,
l'establiment immediat a títol provisional d'un Règim autònom
per a Euskadi Sud, el bilingüisme, etc.), també exigien "las medidas
económicas que lleven a la nacionalización de los sectores de
base de la economía, con la socialización del suelo y de la
industria". I, naturalment, llibertats democràtiques, la dissolució
de tots els cossos repressius i l'amnistia. El nacionalisme d'esquerres basc
s'havia convertit en una contundent oposició al Règim joancarlista,
amb la qual ja no seria possible intentar pactar mitges tintes.
Encara al gener de 1977, a causa dels disturbis per la mort d'una
jove de 15 anys en una manifestació proamnistia a Sestao, Suárez
li va dir al seu vecepresident Alfonso Osorio: "O tomamos pronto algunas medidas
de gracia para distraer la situación en el Norte o el País Vasco
se belfastiza [de Belfast]". Era a punt de començar una política,
fracassada d'origen, de concessions autonòmiques que es materialitzarien
a la Constitució de 1979, i que només van servir per enganxar
al sistema el nacionalisme de dretes (del PNB, Convergència i Unió
i d'altres de similars), que a la llarga s'ha demostrar ineficaç per
als seus propòsits.
Mesures de gràcia constitucionals
La política autonòmica de Suárez va consistir en un
"café para todos" que atorgava els mateixos drets a totes les comunitats,
sense tenir-ne en compte la identitat nacional. Amb això es pretenia
difuminar els conflictes basc, català i gallec en un maremàgnum
de descentralització administrativa. "¡Es un fenómeno!",
va dir el monarca entusiasmat referint-se a Adolfo Suárez, quan va
llegir l'article 2 de la Constitució: "La Constitució es fonamenta
en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna
i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia
de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre
totes elles". La defensa d'aquest principi es va encarregar a les Forces Armades,
a l'article 8, que reproduïa sense grans canvis l'article 38 de la Llei
orgànica de l'Estat de Franco. El text de 1978, a més, deixava
clar que, per garantir-ne el compliment, el rei podria intervenir no només
manant l’Exèrcit com a cap suprem de les Forces Armades, sinó
també com a moderador. El rei "arbitra i modera el funcionament regular
de les institucions", diu l'article 56, que li atorga una prerrogativa que,
com s'ha discutit recentment (el ja excap de la Casa Reial, Sabino Fernández
Campo, ho va assegurar en una conferència pronunciada l'any 2000),
es podria aplicar si, per exemple, un hipotètic govern legítim
-amb majoria o en minoria, això rrai- assumís una actitud separatista.
Dit d'una manera més clara, si el Govern autonòmic basc es
manifestés a favor de la independència, el rei podria ordenar
la dissolució de les cambres o nomenar un govern provisional i, si
l'hi posaven difícil a les bones, ordenar la intervenció de
l’Exèrcit.
El sistema autonòmic, tal com va quedar establert al Títol
VIII de la Constitució, suposava descentralitzar l'Administració
pública, però els parlaments quedaven limitats a les competències
més tècniques i menys polítiques. A més, també
s'especificava que "en cap cas s'admetrà la federació de Comunitats
Autònomes”. I, per descomptat, es va instituir que serien legalment
incompetents en tot allò que fa referència a possibles canvis
en les relacions de producció i intercanvi, en tot l'àmbit econòmic.
Posats a no poder, ni tan sols poden expropiar. En canvi, sí que poden
endeutar-se amb l'exterior.
Per aconseguir que la redacció de la Constitució recollís
aquests principis hi col·laboraren tots, encara que al començament
es va especular sobre diverses alternatives en el model que calia seguir,
que eren variacions sobre el mateix tema i tenien un mateix objectiu. Els
senadors reials, de comú acord, a l'inici del procés constitucional
van defensar una esmena per reconèixer, d'una manera diferent de com
havia arribat del Congrés, els drets forals del País Basc. Fins
i tot hi van estar d'acord els senadors militars (els generals Díez
Alegría i l'almirall Gamboa), sempre més reticents a reconèixer
diferenciacions territorials. El rei seguia amb la vella idea, suggerida pel
governador civil Augusto Unceta i la Direcció General de la Guàrdia
Civil, per guanyar-se de manera molt particular el suport del Partit Nacionalista
Basc. Els senadors van parlar diverses vegades amb Sabino Fernández
Campo sobre aquesta esmena. I tres d'ells, Carlos Ollero, Alfonso Osorio i
Luis Olarra (aquest últim, pròsper empresari basc, proper a
l'Opus Dei, molt actiu en la lluita contra ETA), es van encarregar de parlar-ho
amb els senadors del PNB, que van donar el vist-i-plau a l'esmena. Però
al final la iniciativa no va prosperar, a causa de la ferma oposició
del vicepresident del Govern, Fernando Abril Martorell, en la línia
que uns anys abans ja havia manifestat Adolfo Suárez. Abril Martorell
va defensar, en una violenta discussió al Senat, el principi que la
sobirania popular radicava en les cambres, negant-se a admetre que es fragmentés
en virtut d'un pacte entre la Corona i els bascos, i finalment aconseguí
imposar el seu criteri.
Un altre dels senadors reials, Julián Marías, republicà
durant la República i monàrquic durant el franquisme, havia
estat reclutat per La Zarzuela el gener de 1977, com a bon articulista per
escriu- re els discursos al rei.., i altres coses. Durant el procés
de gestació de la Constitució, Marías hi va col·laborar
fonamentalment amb un article que va publicar El País, en què
objectava que al primer avantprojecte no s'utilitzés la paraula nació
per parlar d'Espanya, la qual cosa li semblava "una monstruosidad increíble".
A Suárez li va agradar tant l'article que en va fer fotocòpies
per a tot el Govern, per a tota la ponència constitucional i per a
tots els caps dels partits al Parlament. I la paraula Nació, amb una
majúscula enorme, va aparèixer com per art de màgia
al gloriós article 2, en parlar de "la indissoluble unitat de la Nació
espanyola".
Curiosament, en la peculiar manera que tenien els pares de la Constitució
d'entendre el nacionalisme espanyol, no es va fer gaire cas a les qüestions
que havien de garantir la independència d'Espanya enfront d’influències
o ingerències d'altres països o centres de poder. Així
com no es reconeixia la sobirania dels pobles català, basc i gallec,
tampoc no es tenia la intenció de retornar la sobirania interior i
exterior als ciutadans de l'Estat, segrestada durant la dictadura. En aquest
sentit, es va seguir una línia que només és comparable
a les lleis que els aliats van imposar després de la Segona Guerra
Mundial a Alemanya i Itàlia. La Constitució de 1978 possibilita
a una majoria conjuntural al Congrés la cessió, a través
de tractats internacionals, de competències pròpies de la sobirania
popular, en tot el que fa referència als àmbits militar i polític,
sense que sigui obligatori sotmetre-ho a referèndum als ciutadans (article
93). El Parlament pot aprovar la signatura d'un tractat que obligui a modificar
les lleis pròpies, en qualsevol matèria, i les lleis internacionals
sempre prevaldran respecte a les espanyoles en cas de contradicció.
Per als tractats que afectin qüestions econòmiques, fins i tot
es prescindeix del tràmit que hagin de ser aprovats per les Corts.
Un govern podria cedir, o alienar, o deixar en concessió a entitats
estrangeres, sectors neuràlgics del patrimoni econòmic comú,
sense cap problema.
Pot ser que aquest aspecte, més que cap altre, serveixi per
explicar l'animadversió del poder establert, ja abans de la Transició,
cap als nacionalismes, quan als nacionalistes els donava per parlar de "sobirania
popular", "dret d'autodeterminació" i totes aquestes foteses.
Gernika 81
Esperaren i esperaren que el problema basc se solucionés, però
en aquest context polític, senzillament, no hi havia solució
possible. El febrer de 1981 ja no ho podien retardar més. Els reis
estaven a punt de fer, per fi, el seu primer viatge oficial a Euskadi.
La reina, sempre molt fatxenda i amb fama de vehement en temes polítics,
se solia manifestar sempre a favor de donar la cara, o almenys a favor que
la donessin uns altres. Quan, el gener de 1979, ETA va executar el governador
militar de Madrid, el general Ortín Gil, Suárez li va escatimar
els honors militars en un enterrament gairebé d'amagat, invocant la
"necesidad de no cargar las tintas fúnebres". L'extrema dreta solia
aprofitar aquells enterraments per donar visques a Franco i demanar un cop
d'Estat. Però els militars, que ja demostraven públicament el
seu "malestar" cap al Govern, van acabar per convertir l'enterrament, malgrat
tot, en una manifestació multitudinària pel centre de Madrid.
Els més exaltats van sacsejar i insultar Gutiérrez Mellado.
Uns altres es van entestar a portar el taüt a les espatlles i el van
prendre als oficials que el treien del Quarter General de l’Exèrcit.
Hi va haver empentes, patacades i corredisses al mig del carrer per aconseguir
recuperar el fèretre. Fou un succés del qual es va parlar molt.
La reina també hi tenia alguna cosa a dir -això sí, en
la intimitat-, i en va donar la culpa a l'equip de Suárez: "Tendría
que haber asistido el Gobierno en pleno.., eso entra dentro de sus sueldos".
Tanmateix, aquell viatge a Euskadi la preocupava. "Fue un momento de esos
en los que no sabes qué va a ser de ti...", va explicar després.
"El rey y yo fuimos a aquel acto muy sobre aviso y muy alertas: nos dijeron
que había algo preparado, algo contra nosotros".
La visita reial havia despertat un interès singular al mitjans
de comunicació i, els dies previs, mentre es preparava, ja va ocupar
les pàgines dels diaris, que anunciaven que podria ser conflictiva.
No n’hi havia per menys. Coincidia amb el teló de fons de la crisi
de Govern i un clima de certa tensió provocada pel segrest de l'enginyer
José María Ryan i un atemptat fallit contra la caserna de la
Guàrdia Civil d'Intxaurrondo. Però, sobretot, amb una forta
campanya contra la visita mateix, efectuada per l'esquerra nacionalista, que
va comentar el dissabte 31 de gener i va continuar durant tota la setmana.
Es van fer pintades -en què es podía llegir "Erregeak kampora"
('Reis, foteu el camp'), "¿A qué vienen?", "Presos a la calle,
los reyes a casa', "Rey, no", etc.- i manifestacions. Hi va haver enfrontaments
amb la Policia en qu~ es va usar abundant material antidisturbis i bales de
goma. Els manifestants van creuar cotxes, llançaren còctels
molotov i van fer barricades als carrers. A la zona d'Orereta es va convocar
una vaga general i en diversos ajunta- ments es van presentar mocions de repulsa
a la visita reial.
La presencia a la Casa de Juntes de Gernika, considerada l'acte polític
fonamental, era el 5 de febrer a les 12 del migdia. Se sabia que el rei pronunciaria
un discurs amb alguns paràgrafs en euskera, però no se sabia
amb exactitud què farien la coalició Herri Batasuna i les forces
polítiques i sindicals de l'esquerra extraparlamentària basca.
L’única cosa segura era que, malgrat les fortes mesures de seguretat,
els més de trenta representants electes d'HB al Parlament basc i les
Juntes Generals d'Arava, Guipuzkoa i Bizkaia ja havien obtingut les credencials,
per la qual cosa hi tenien el pas assegurat.
Alguns mitjans de comunicació van afirmar que havien tirat
lleixiu al menjar que havia de ser per al reis, que comptaven amb quatre
caixes de bombes fètides per a la sala on es reunirien amb els representants
del Parlament autonòmic i que, fins i tot, n'hi havien introduït
diverses sota la llengua. Però en realitat el que van fer, quan el
rei va iniciar el seu discurs, va ser interrompre'l cantant amb el puny enlaire
l'Eusko Gudariak (l'himne del soldat basc). Joan Carles va forçar un
somriure de circumstàncies, Sofia es va quedar pàl·lida
i el lehendakari Carlos Garaikoetxea no sabia on posar-se. Es va poder veure
com el rei, amb la mà dreta darrere l'orella, es va dirigir als càrrecs
electes i els digué: "¡Cantad más alto...! ¡hombre!,
que no os oigo!"; hi ha constància documental d'aquest fet en les imatges
de televisió. Els aplaudiments dels altres diputats de seguida van
intentar fer-los callar. Només van ser uns quants minuts, fins que
els serveis de seguretat van fer fora els representants d'HB a empentes. Aleshores
el rei va poder prosseguir el discurs que portava preparat, francament oportú,
que el dia següent va reproduir la premsa per als qui se l'havien perdut:
"Siempre había sentido el anhelo de que mi primera visita como jefe
de Estado a esta entrañable tierra vasca incluyera la realización
de un acto que sellase el reencuentro del rey con los representantes de los
territorios que durante siglos fueron ejemplares por su lealtad y fidelidad
a la Corona".
Les càmeres de televisió van immortalitzar aquest gloriós
moment de la monarquia, que, no obstant això, va rebre tota mena de
felicitacions, públiques i privades, durant els dies següents.
Josu Bergara, portaveu del PNB, va destacar que havia estat "un acto importante,
un paso fundamental para la libertad de Euskadi". Marcelino Oreja, aleshores
delegat del Govern al País Basc, va declarar que la presencia del rei
havia provocat "horas de intensa emoción, durante las cuales se han
fortalecido les instituciones autonómicas”. Els setmanaris d’informació
general es van dedicar a recollir opinions dels personatges cèlebres
del moment entre roses, blaus i grisos (Pedro Ruiz, Silvia Tortosa, Fernando
Vizcaíno Casas, Francisco Umbral, Pedro Carrasco, Ramoncín...),
que, unànimement, consideraren que el rei havia estat "magnífico",
"admirable", "muy reconfortante contemplarle tan relajado", "ha revalidado
el título"... Tan sols els dirigents d'HB es van atrevir a dir en veu
alta: "El viaje del rey a Euskadi ha sido un fracaso".
Com calia esperar, els diputats abertzales van ser processats a l’Audiència
Nacional per injúries al rei, tot i que van declarar que no entenien
que cantar-li el seu himne es pogués considerar una injúria:
"Para insultar a alguien conocemos otros términos". I també
van haver de passar pels jutjats l'alcalde i quatre regidors del poble de
Larrebezua, que al ple municipal havien aprovat una moció de censura
que declarava el monarca indigne de trepitjar territori basc.
Les institucions de l'Estat a partir d'aleshores van prendre mesures més
contundents a l'hora de "preparar" l'ambient per a una visita reial, posant
a la presó els avalotadors i censurant qualsevol mena de propaganda
en contra amb prou antelació. Però la història de la
repressió dels nacionalismes basc, gallec i català és
massa llarga i cal continuar avançant cap a un esdeveniment transcendental
en la història de la Transició que va tenir lloc aquell mes
mateix: el cop d'Estat del 23-F.