1. Antígona representa la defensa del dret de la família i l'individu en front del poder de l'Estat
2. Defensa les lleis eternes dels déus (o de la Natura) en front de les lleis temporals dels homes
3. Defensa el principi d'igualtat davant la llei sense excepcions (el Poder SEMPRE ha de respectar les lleis)

Crisi dels Estats i de la Civilització :
L'organització estatal pot entrar en crisi i iniciar el seu col·lapse justament quan ha assolit el seu cim de benestar i organització, tal com va passar en amb l'Imperi Romà, on s'hi vivia tan bé. L'Imperi es va enfonsar i encara ningú sap ben bé per què, ni per què no es va poder estalviar que passés.
Èdip i Antígona van viure en una Civilització anterior, la Micènica. Però ells sí que van arribar a conèixer les raons del col·lapse cap el qual s'encaminaven "inevitablement", segons els savis del seu temps (segle XIV abans de Crist), i van poder intentar estalviar-ho per un mètode nou (ja a Egipte i a Creta s'havien utilitzat altres mètodes).

Antígona: equilibri entre el Poder i la persona: possibilitat de la Ciència i del coneixement.
El Poder de l'Estat suprimeix les continues lluites tribals, però la conservació de la llibertat depèn de l'equilibri entre el Poder i la persona, o el Poder i aquesta llibertat.
I aquest equilibri fa possible també la Ciència i el coneixement, que fan possible corregir intel·ligentment els errors de la societat.
En canvi, els desequilibris i lluites socials poden acabar amb la llibertat sense adonar-nos i fer impossible el coneixement, especialment els de nosaltres mateixos, fins el punt de fer col·lapsar l'organització social sense que ningú sàpiga per què, com ha estat a punt de passar a Rússia, que està enfonsant-se en la pobresa i la pèrdua de població. Per tal que això no passi, cal establir bé unes bases de convivència i de respecte per la persona, a través d'unes lleis "eternes", inviolables, i no excloure mai ningú del dret a la llei, del dret a defensar-se.

Resum:
La societat de benestar avançada pren a l'individu la llibertat de raonar, de rebre un tracte digne. Es torna ignorant i fa sabotatge a la transmissió generacional de coneixements. Tots ho acceptem per no ser exclosos i haver de renunciar al seu benestar material.
Amb aquest benestar material ens compra i procurem ignorar el que està passant, absorbits en la competència d'uns amb els altres.
La solució és el respecte pels bens intel·lectuals, espirituals, i la tècnica que ho fa possible a nivell social és el respecte per la igualtat davant la llei.

Determinats poders polítics, en els nostres temps actuals, es comporten com el Creont i volen que la llei -la constitució estatal, les normes morals, els convencionalismes- idolatrades, fan que siguin il·legals les necessitats essencials i nobles que ténen les persones per a fer realitat el ser que són tan a nivell personal com a nivell nacional.

Aquest mite grec - potser fora més correcte dir, jònic - va ser transportat al teatre per Salvador Espriu. Antígona, una heroïna grega que traslladada a Catalunya es pot convertir en una heroïna catalana, i traslladada a altres llocs, es pot convertir en un mite universal perquè es aplicable a diversos llocs.

Salvador Espriu

La lectura de l'obra "Antígona" de Salvador Espriu, m'ha suggerit diversos pensaments. Són moltes les referències mítiques en les obres d'Espriu que porten nom de dona: Sepharad, Sinera, Esther, Ariadna, Laia, Antígona,Mrs. Death,... Espriu, home solter, tenia una musa amb molts noms. Una musa que per a mi, no és altra que Neshamah: l'Ànima del Lloc. En el cas de Catalunya, seria l'Ànima Catalana. Neshamah, -segons la càbala- és l'ànima; aquella que té un espai, un lloc determinat astrològicament des del principi de la Creació per a fer realitat els pensaments del Pare.

L'anàlisi d'aquesta obra, Antígona, es pot fer, i de fet s'ha fet, de diverses maneres. La meva anàlisi no és una anàlisi d'estructura literària. Espriu, escribia amb estructura cabalista.

Els fets que explica, els dono per reals; històrics, per entendre'ns. Si fossin mites o llegendes em servirien igualment. En les tres formes - literaris, històrics o mítics- es poden definir uns determinats personatges arquetípics.
Tenim els fets i el contingut - expressat en els diàlegs dels personatges- situats en un temps i un lloc. A mi m'interessa situar-los fora del temps i de l'espai, fer-ne abstracció. Un cop feta l'abstracció, ho col·loco tot en boca d'altres personatges i en altres llocs. A continuació, miro per veure-hi més enllà de la història, combinar-la de forma diferent i cerco la metafísica i l'ensenyança moral. Els personatges ens senyalen un camí relacionat amb la nostra pròpia realització personal i nacional.
Em pregunto:¿ quina podia ser la intenció de l'autor d'una obra literària?. En aquest cas em pregunto: ¿quina era la intenció de Salvador Espriu al escollir aquests fets per a una obra de teatre o de titelles?.

Quina és la història?

Els fets són els següents:
Laios, Rei de Tebes, del llinatge de Cadmos, es casa amb Iocasta, germana de Creont Rei de Corint. El matrimoni és estèril. Laios volia tenir fills. Apol.lo, per mitjà dels endevins de l'Oracle, li fa saber que no vol que tingui fills. Laios, rei de Tebes, té un fill. Li posa el nom d'Edip.( A mi em queden dubtes sobre la dona amb qui té el fill Laios. Si Iocasta era estèril...Amb qui té el fill? Amb una amant?)
Laios creu poder escapolir-se del càstig d'Apol.lo i abandona a l' Edip en el bosc. L'Edip, sobreviu. Un dia es troba amb el pare desconegut, Laios, i el mata. Edip es converteix en heroi nacional a Tebes per haver mort l'Esfinx que feia mal al poble. Creont, rei de Corint, li diu que es casi a Iocasta ignorant que aquesta és la seva mare. (Com podia ser la seva mare si era estèril?)
Edip té 4 fills amb Iocasta: Dues noies - Antígona i Ismene -, i dos nois - Estèocles i Polinices-.
Mort el pare, els dos germans governen Tebes, un any un, l'altre any l'altre es disputen el poder. Polinices es desposeït dels seus drets i es dirigeix fugitiu a Argos on es casa amb la filla d'Adrast el senyor de la vila. Des d'allí planeja la seva venjança contra el seu germà Estèocles. Amb els soldats d'Argos va contra Tebes. A les portes de la ciutat de Tebes, mata el seu germà Estèocles i el seu germà el el mata també a ell. Morts els dos germans sense descendència Creont esdevé nou rei.
Creont fa una llei que mana honorat com hereoi tebà a Estèocles i prohibeix honors i enterrament per a Polinices, una manera de condemnar-lo eternament.
Qui desobeeixi aquests decret de Creont i enterri el cos de Polinices, serà condemnat a mort per la llei. Antígona, germana de tots dos desobeeix la llei de Creont i enterra a Polinices. Tirèsias, l'endeví de l'oracle, intenta salvar-la amb els seus arguments, però no ho pot evitar: La Llei de Creont no escolta raons. La Llei de Creont condemna a Antígona.

Quin és el contingut?
Si agafem com a protagonista Antígona, i així em sembla que ha de ser donat el títol que li ha donat Espriu, aquesta obra em plateja el tema de la llibertat de consciència. L'opció d'escollir la llibertat personal, decidir per un mateix, davant l'obligació d'acatar la llei. En certa manera també és el saber perdonar.
Creont representa la voluntat de fer complir la llei, i a més a més, també es representa en ell, la voluntat que ha fet una llei a la seva mida, pensant en els seus interessos i no amb l'objectivitat de ser fidel a la Veritat. Per a jutjar Estèocles i Polinices ens falten elements de judici. Hauríem de saber per quin motiu va ser desposseït Polinices de poder. El van desposseït democràticament o va ser d'altra manera. ¿com va ser? Però el tema de l'obra espriuenca és Antígona, la llibertat de consciència, no la legalitat del poder. El tema també és la compassió.

El sentiment d'amor, sigui per un germà, sigui per un ésser humà, sigui sempre pel motiu que sigui, ha de ser primer que la fidelitat a la Llei. La Compassió, que és Amor, i la Veritat que és Esperit, són abans que la Llei.
A vegades ens pensem, i tot sovint el poder dominant ens ho vol fer creure així, que allò que és legal és just. La vida ens demostra que no sempre és així. Malgrat que no és així, el poder sobirà exigeix i sanciona l'obediència ala Llei - en el cas de les nacions la Constitució -.

Comparacions amb altres llocs i altres temps. Moltes vegades quan llegeixo la premsa diària, determinades notícies em fan recordar aquella ensenyança cristiana, que els cabalistes tenen molt present, la qual diu: La Llei mata, l'Esperit vivifica. La Llei moltes vegades mata l'Esperit viu que vol fer-se realitat.

He llegit una d'aquesta notícies a la premsa: El president de França ha negat el dret a la independència de Còrsega perquè aquest dret o prerrogativa no està en la Constitució francesa. Moltes vegades he llegit que polítics espanyols de Madrid rebutgen determinats drets i voluntats de catalans - bascos i gallecs- argumentant que són desitjos no-constitucionals i posen com a límit del diàleg la Llei enlloc de posar-hi la Veritat I el Ser que animen la Voluntat de les persones de bona voluntat.

El tema d'Antígona és un mite universal que està molt ben explicat per Espriu. Jo entenc que és el mite de la llibertat i del amor que es manifesta en la compassió. Antígona té la valentia de ser ella mateixa.

Jesucrist també va morir de passió per la Veritat i l'Amor després de ser jutjat, en el Sanedri, pels doctors de la Llei.
La Neshamah catalana, en tant que esperit vivificador, també ha estat morta moltes vegades al llarg de la història de Catalunya. Ens han mort fins i tot el seu record. Els poders que han dominat Catalunya ens han fet creure que no ha existit mai, que no existeix. A les escoles no ens l'ensenyen tal com cal.
Perquè va escollir aquesta història Espriu per a fer-ne una obra de teatre o titelles? Jo crec que, per a trobar la resposta, caldria cercar els paral·lelismes d'aquells fets dins la historia de Catalunya. ¿Què ens volia posar de manifest Espriu en aquella història? ¿La guerra fratricida entre germans - catalans i castellans- o bé potser, entre - comunistes i feixistes -, o bé potser, entre - veritables i falsaris -, o be potser, entre - dogmàtics legalistes i espiritualistes - ,...La primacia de l'amor abans que la llei? La llei ha de respectar a les persones no anul·lar-les. A de crear perquè les persones i les nacions pugui ser qui de veritat són.

¿Entendríem millor la intenció de Salvador Espriu si ens imaginem una Antígona catalana? ¿Quin rei i amb quina llei condemnaria a aquesta Antígona de Catalunya?

Cal mirar per veure-hi més enllà dels fets. Cal trobar el sentit de les paraules, el sentit de la realitat. No n'hi ha prou amb el saber, cal entendre. L'enteniment és un nivell més amunt que el coneixement o la informació.
Tebes es queda sense rei. Creont, un foraster, es converteix en rei de Tebes. Creont imposa les lleis que li convenen al vencedor. Fa les lleis a la seva mida no a la mida de la Veritat i l'Amor. Fa escriure llibres d'història que expliquin el fets tal li convé al seu poder, no són fidels a la Veritat.

"Creòntia" es converteix en una nació, una nació que es manté per les mentides que explica i perquè presenta com a mentiders a aquells poders autoctonistes o vernaclistes -els qui són propis i naturals de cada lloc-, que expliquen la veritat. Per a conservar el poder no pot tenir compassió. Tampoc pot escoltar els arguments de Tirèsias la veu de l'oracle.

La Llei dita també la Constitució, ha de ser primer que l'Esperit. El govern de Creont és legal, però no és bo.
Em pregunto: ¿Tenia Espriu tenia present la guerra espanyola i la imposició de les lleis de Castella a Catalunya? ¿Tenia Espriu present 11 de Setembre de 1714 i el Decret de Nova Planta que imposava "lo castellà" per damunt de "lo català" quan escrivia aquesta obra?.
Si volem veure-hi més enllà ens hem d'imaginar com seria la societat tebenca -la de la ciutat de Tebes- quan se hi havia de viure segons les lleis de Creont. Una llei pot legalitzar un genocidi. ¿Amb quin criteri s'han de fer les lleis? Es poden fer amb criteri racista, es poden fer amb criteri dogmàtic, es poden fer amb criteri forasterista, es poden fer i s'han de fer amb criteri vernaclista o autoctonista?

Morta Antígona, si volem veure-hi més enllà, cal preguntar-se: com seria la societat a Tebes sota el govern de Creont?.
Va fomentar les migracions com ho feu abans d'ell Sargó a Síria, d'un lloc cap a un altre per a destruir el geni i l'esperit de Tebes? Els va deixar parlar en la seva llengua local autòctona o vernacla? Què va fer amb Tirèsias, la veu de l'oracle Diví? Va ser substituït per un jutge de la Llei? Què va passar amb el poble de Tebes?
Què volia dir-nos Salvador Espriu en aquesta història als catalans en concret i als éssers humans en general?

Hi ha un diàleg entre Creont i Antígona a l'obra d'Espriu, en el que li pregunta perquè ha enterrat al seu germà Polinices desobeint la Llei de Creont que ho prohibeix, que jo canviaria:

Creont ( a Antígona): Atansa't. (Antígona arriba davant del rei) Per què has fet això?
Antígona: No m'he de defensar, accepto el càstig.

Jo hagués ficat una resposta diferent:

Antígona hauria contestat: Perquè he volgut ser fidel a mi mateixa. Perquè només el reeiximent de la pròpia voluntat, ja sigui per raonament o per sentiment, em fa sentir lliure, i no m'ho fa sentir en canvi, l'obediència de la Llei. Una llei, per altra banda, que no és fidel a la Veritat absoluta, sinó a un desig personal d'un rei que pot estar equivocat. Una llei que ofega una raó o un sentiment no és una bona llei. Un bon governant ha de voler ser estimat abans que ser obeït. Aquells qui se senten estimats són compassius. I vos, rei Creont, no ho sou.

Pel que fa referència a l'oposició entre els germans, jo veig paral·lelismes també en la situació política catalana, d'avui dia i no solament en la situació política que hi havia en temps de Salvador Espriu.

Estéocles podria ser aquell polític català que no fa pactes amb ni aliances amb partits espanyols per a governar o obtenir el poder.

Polinices, actualment poden ser els que s'han ajuntat i el que cerquen aliances amb partits espanyolistes per a obtenir beneficis personals o de classe social del poder dominant
A mi em sembla que seria bo que s'escrivís una obra de teatre amb el títol de Creont que fós una continuació del què va passar a Tebes després de la mort d'Antígona.

Em pregunto: Com ho veuria Salvador Espriu? Com escriuria Espriu una obra amb el títol de CREONT?
Els personatges serien:
Creont ( parla castellà)
Jutge argoneu ( parla castellà)
Tirèsias (Veu de l'oracle parla català)
Tebes (Catalana. Com ciutat Barcelona com nació Catalunya )
Argos (Castellana. Com ciutat Madrid com nació España )
Personatge cadmeu de Tebes catalanoparlant
Personatge argoneu de Tebes castellanoparlant
Parlamentaris que raonen en funció dels seus interessos enlloc de fer-ho en funció de la Veritat
Sacerdots de la fe oficial
Euritmia (Del grec que vol dir: proporció i equilibri entre les parts d'un tot. Sap discernir amb equilibri i harmonia entre les diverses parts d'un tot)
Etna (Deessa de l'Ètnia)
Gaia (Deessa de la Terra)
Pantea (Deessa del Cosmos)
Athenea (Deessa del seny, la cultura i la saviesa)

Crec que es podria fer una gran obra de teatre amb el títol de Creont.
Avui però, talment sembla que vivim una epidèmia forasterista a Catalunya: Es fan moltes coses en català, però poques coses catalanes. Es per motiu que vivim sotmesos a la Llei de Creont? Hi trobaríem alguna altre motiu de caire egoista? Què observo?
En lloc de fomentar el cinema català, es fomenta la traducció de cinema de Hollywood al català. Es tradueixen llibres estrangers al català. L'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya interpreta molta música de compositors forasters i poca de compositors catalans (malgrat que els músics catalans com Frederic Mompou, Benet Casablancas, Xavier Benguerel, Guinjoan, Xavier Montsalvatge, Robert Gerhard, i una llarga llista són admirats i guardonats arreu del món amb diversos premis). A les festes d'estiu es programen majoritàriament artistes forasters. Els actes de teatre representen majoritàriament obres d'autors forasters. La teatralització directa de la realitat local podria ser subversiva? El poder fomenta la cultura forastersita, s'amaga la Neshamah. Només la cultura "nehsamàhnica" porta llibertat a les persones i les nacions. Als catalans no ens ensenyen aquesta cultura autòctona o vernacla en la mesura necessària ni amb el criteri apropiat.
Als museus catalans, el govern de Madrid imposa vocals que podran controlar el contingut de les obres i artistes que hi exposin. Els plans d'estudis de les escoles i la universitat hauran d'ensenyar la versió històrica que més convingui al poder dominador. Es farà una llei que obligui a posar Made in Spain, cap referència que digui Fet a Catalunya. A les matrícules dels cotxes, cap referència a Catalunya, l' única referència legal serà la que diu "España" A la Televisió de Catalunya es fan dibuixos animats pels nens traduïts del japonès al català enlloc de fer dibuixos amb personatges propis de la cultura catalana - no fan ni tant sols els de Cavall Fort!-...Els carrers de Barcelona i les ciutats de Catalunya porten els noms en català però els més importants són dedicats a personatges forasters : Ramon Llull referent català, no té cap parc. Cervantes, referent castellà, sí que en té. Joan Miró té un carrerot petit i poc transitat.

Tenim teatres amb noms forasters :Teatre Goya, Teatre Zorrilla,... Cinemes amb noms forasters: Cine Paris, Cine Nàpols, Cine Verdi, Cine Roma,...Sembla que siguem a Itàlia i no a Catalunya!
Creont posa noms forasters a Tebes...: ¿La Barcelona de Salvador Espriu en l'obra titulada Antígona segons la meva interpretació?..

A l'obra d'Espriu hi trobo a faltar la representació de l'esport. Els esportistes eren molt important a Grècia com a representació d'uns valors i uns símbols nacionals.

Avui comprovo com als campions catalans, quan pugen als "podiums" els pengen la bandera espanyola a la ma. Creont no deixa que els esportistes de Tebes enlairin banderes de Tebes. La llei de Creont els obliga a enlairar banderes d'Argos.

La Llei de Creont no permet que es facin seleccions esportives de Tebes perquè a Tebes no vol que la reconeguin com a entitat nacional.

¿Podem reconèixer un Creont espanyol? Una llei espanyola prohibeix que es facin seleccions esportives catalanes amb representació política.

Pel que fa referència a la llengua de Tebes, s'accepten mots forasters com a mots Tebencs.. A Catalunya s'accepten mots forasters com a mots catalans...Ens estan descatalanitzant la llegua catalana... "Els creontins espanyols" estan esborrant tots els símbols catalans propis de Barcelona com ho feia a Tebes "els creontins argonesos"...

A Deoda, una princesa catalana de Barcelona, poca gent la coneix. Li han dedicat un carrerot petit. A Otger Cataló li han fet el mateix. Guifré el Pelòs, pare de la nació catalana, no té carrer dedicat a Barcelona. Altres prínceps i princeses que no són catalans, tenen dedicats carrers i edificis importants. Tot està capgirat. Creont controla el cobrament d' impostos; tots el que recapte se'ls emporta a Argos. Tebes, té problemes de finançament. Sense diners no pot fer res. Els artistes i els científics tebencs se n'han d'anar a viure a Argos per problemes econòmics. Allí s'han ficat les institucions que els donen feina perquè reben subvencions del govern de Creont. Allí han de expressar el geni tebenc en llengua argonesa. Argos està a Madrid la de la llengua castellana. Tebes està a Barcelona la de la llengua catalana. Els artistes tebencs són presentats com a "creontians". Els artistes catalans, són presentats com a "españoles"
Creont i els seus legisladors tenen cura que la imatge de Tebes no doni una idea de Tebes ni de la seva cultura local o vernacla. Creont ha transplantat milers d'immigrants a Tebes.(Ja ho va fer Sargó a Babilònia-Pèrsia 4.000 anys abans de Crist) Els nouvinguts, desintegrats de la cultura de Tebes, el votaran a el l- a Creont- i a la seva Llei.

Creont governarà democràticament. Aquesta democràcia sargonista no serà justa ni fidel a la Veritat. Serà, però, legal, fidel a la Llei i a la Constitució.

Hi ha molts Polinices catalans sobre els qui pesa la llei prohibidora de Creont. Hi ha una Antígona catalana.

Amb Antígona, volen enterrar tota una concepció cultural, tota una ideologia que servia d'identitat a un poble que hauria de viure per a sentir-se lliure, per estimar amb amor i cercar raonablement i amb seny la veritat per a fer-la realitat i encarnar-la.

Els cristians saben veure en Antígona l'Esperit. Els cabalistes cristians saben veure en Antígona, la Neshamah. Tebes té neshamah, Argos té neshamah... Creòntia, però, no té neshamah, no té esperit creador: té llei, jutges i soldats. Té un marc legal.

A les nacions amb Neshamah se les reconeixes pels artistes, els poetes i els científics, en definitiva per la Veritat. La seva religiositat és una religiositat científica basada en l'estudi i de la Realitat interpretada com un llibre del Creador.

Estan expiant alguna pena els tebencs? Els ha castigat Déu per alguna infidelitat? Déu s'ha amagat per algun motiu i l'èxit de Creont és l'èxit del Diable, no perquè Creont sigui bó, sinó perquè Déu s'ha amagat?

Els "creontians" (Creont) construeixen una realitat sense esperit, la pau no es pot instal·lar en aquesta mena de falsa realitat. Els "antigonistes" (Antígona) i els "tiresians" (Tiresias) tenen , una concepció més natural de la realitat.

Tenen dret i necessitat de viure-la. Volen ser el Ser natural del lloc, encarnar la Neshamah. Per què no ens deixa la llei de Creont? Per què ho permet Déu? Per quin motiu s'ha amagat?

Estic llegint el llibre del cabalista jueu Friedrich Weinreb titulat "Jo, l'Amagat". En aquests llibre s'analitza la història d'Esther - la princesa jueva- sobre la hipòtesi que Déu en determinades circumstàncies s'amaga. Durant aquest temps, els diables - i els "creontians"- tenen èxit i tot els surt bé; fins i tot es pensen que Déu està amb ells.
Aquest llibre es subtitula "La problemàtica de l'Home Actual a la llum del llibre d'Esther".

Espriu va fer una obra de teatre també sobre aquesta princesa jueva anomenada Esther. Les obres en llengua catalana, en aquest cas les d'Espriu, tenen sentit internacional perquè posen de manifest arquetips universals. Espriu ha fet moltes obres sobre l'aspecte femení de la Neshamah - el yin dels taoistes -: Esther, Antigona, Ariadna, Mrs.Death (La Senyora Mort que en grec seria "Tànata"), Laia, Sepharad, Sinera,... Ens cal un poeta que posi de manifest l'aspecte masculí de la Neshamah - el yang dels taoistes-,... Saps tu on és Neshamah? Creont seria un bon títol per començar -lo a posar de manifest.

Aquest aspecte masculí ressorgirà - seguint el criteri expressat per F. Weinreb en l'esmentat llibre- quan Déu surti d'on és amagat? Què és el que hem de fer mentrestant? Examen de consciència? Purificar-nos els sentiments? Expiar pecats? ( Potser per això es posà en el temple "expiatori" en el Tibidabo i en el temple de la Sagrada Família de Barcelona-?

Construir apropiadament l'arbre interior - com diuen els cabalistes- personal i nacional, sota la guia de la Neshamah? Poden fer-ho els tebencs de Barcelona si els argonesos de Madrid s'hi oposen amb les seves lleis i l seva força? M'adono que el que estic fent és reflexionar. Potser és això el que cal fer quan Déu s'ha amagat. Les obres d'Espriu m'ajuden a fer-ho. M'ajuden a fer el camí cap a la veritable llibertat

Jordi Salat