Antecedents:
L'Anís del Mono és una d'aquelles
coses que fan patxoca, que et fa
recuperar l'orgull de ser badaloní. S'ha comentat molt sovint
que l'Anís, juntament amb la Penya formen part de l'universalisme
de la nostra ciutat, potser perquè no tenim gaires més referents
o no sabem explotar-los, però del cert és que aquest anís
posa el nom de la ciutat en moltes taules i bodegues de
tot el món.
Badalona des de sempre ha sigut una ciutat lligada a la
producció de vins -sobretot en època romana- i aiguardents,
adreçada sovint a la exportació, ja sigui de vi per a Roma
i les seves colònies, com segles més tard, d'aiguardent
rumb a les Amèriques, quan encara es destil·lava en rudimentaris
alambins. Com bé diu en Joan Soler i Amigó: "Nosaltres els
enviàvem la copa i ells ens corresponien amb el cafè i el
puro". L'antiga elaboració dels aiguardents, iniciada de
manera documentada al segle XVIII, va agafar gran protagonisme
a la ciutat durant el segle XIX amb un producte ja industrialitzat
de manera bàsica. Un exemple seria l'anís envasat en garrafes
i venut a Can Toni (carretera cantonada carrer Sant Miquel).
A vegades aquest s'utilitzava per augmentar la graduació
dels vins locals, en tot cas, la seva producció ha evolucionat
molt fins arribar als nostres dies convertit en refinat
i edulcorat anís. Avui la fàbrica del nostrat i estimat
Anís del Mono es troba situada al carrer Eduard Maristany
nº.115, entre els carrers Sagunt i Mar Mediterrània. És
una magnífica fàbrica modernista preparada per a l'elaboració
de licors i anisets.
| 
|
El
Naixement de l'Anís del Mono:
L'Anís del Mono va ser fundat pel notari Vicenç Bosch
i Grau i el seu germà Josep Bosch i Grau. Ho fan a
partir d'una fassina propietat d'en Josep i l'anomenaren
inicialment "José Bosch i Hermano". Era l'any 1.870
i naixia una nova empresa comercial. El nom d'Anís
del Mono era el nom popular amb el que es coneixia
la seva fàbrica d'aiguardents, Abans d'acabar instal·lant-se
al carrer d'Eduard Maristany el 1.880, l'empresa va
patir diferents trasllats. Com tants d'altres productors,
la família Bosch va començar elaborant aiguardent
anisat per al consum propi i per al personal que treballava
a les seves ordres. Això succeïa envers el 1.865.
|
Ben
d'hora la demanda va créixer i els germans es van decidir
a industrialitzar la seva producció per poder-ho posar a
la venda. Les noves necessitats van fer que els germans
decidissin portar un químic que treballava aleshores a les
ordres d'un altre industrial del licor, Andreu Clarós. Probablement
la producció es centrava en un local al costat de la casa
familiar al carrer Soledat de Badalona (Casa Vicenç Bosch).
També van disposar d'un magatzem de despatx al avui carrer
Francesc Layret. Algunes fonts parlen amés d'un establiment
al número 48 del carrer de Mar; emplaçament que sembla van
abandonar el 1.870 (altres fonts parlen de les noves instal·lacions
des de 1.872).
Queda el dubte de saber on s'elaborava l'anís entre el 1.870
i el 1.880, data aquesta última de l'inici de les obres
de la planta actual. El 1.870 s'enregistrava la marca comercial
"José Bosch i Hermano" preveient el dolç futur del negoci.
La Singular Etiqueta:
El mateix any va aparèixer la primera etiqueta
de l'Anís, deia "Anisado Refinado Vicente Bosch", duia dibuixat
ja un mico, i va ser posteriorment el poble el que el va
batejar "Anís del Mono", perquè el demanaven d'aquesta manera
als cambrers, encara que sembla tenir més pes la teoria
que diu que el nom li ve d'un mico que tenia en Vicenç a
la fàbrica d'Eduard Maristany. Sembla que la gent que anava
a comprar l'anís en deia del mono perquè se'l trobaven sempre
que hi anaven. El mico en qüestió disposava d'una gàbia
modernista que es col·locava en diferents llocs del pati
de l'empresa segons l'època de l'any perquè no passés fred.
Aquesta gàbia es troba a la seu d'Osborne, i està en estudi
la possible recuperació per a la fàbrica.
El cas és que l'etiqueta la va dissenyar el sogre d'en Vicenç,
el senyor Sala, iniciant així en aquella època un reguitzell
de dissenys zoomòrfics que molts altres van continuar en
el terreny litogràfic. L'etiqueta gaire bé no ha variat
d'aleshores ençà. En aquest sentit explica Francesca Bosch
i Sala -neta d'en Vicenç Bosch i Grau, i per tant filla
de Francesc Bosch i Costa i Julieta Sala i Coll, que actualment
resideix a Barcelona- que el seu avi va triar entre tres
dibuixos que havia encarregat fer: un àliga, un brau i un
mico. Es va decidir per l'últim, el qual ja posseïa
un aspecte humanoide. Sobre l'aspecte del mico l'estudiós
del disseny Enric Satué Llop aventura la teoria que Bosch
probablement va ser darwinista, i va voler deixar constància
en l'etiqueta.
Seguint el fil darwinista l'Oriol Maspons opina que el mico
s'assembla al mateix Darwin, però que apareix per ésser
ridiculitzat. El fet encara dona peu a discussions avui
dia.
Si alguns afirmen que és la cara del propi
Darwin
, autor del llibre aleshores polèmic "l'Origen de
les Espècies". Altres diuen que es tracta de la
cara d'un personatge de la competència al qual
es pretenia ridiculitzar, o fins i tot, els menys,
diuen que es tracta de la cara del propi Vicenç. Potser
no ho sabrem mai.
El que si sembla cert és que l'etiqueta fou dissen-yada
pel sogre de Vicenç Bosch l'any 1.870, segons afirma en
Satué.
Tenint en compte tot plegat sorprèn la seva gran
acceptació també entre la burgesia de l'època si
parem atenció en el que aquest anís represen-
tava en quant a confrontació amb els valors tra-
dicionals del catolicisme i del conservadorisme en general.
El que és evident és que ben d'hora es va convertir en un
producte de consum massiu.
El brau el va emprar com a etiqueta del Rhum Jamaica.
Per altra banda va utilitzar la imatge d'un centaure per
a un conyac, així com un parell de pollastres en una ginebra.
Pel que sembla la imatge dels animals s'esqueia. D'aquesta
manera Anís del Mono va ser-ne pionera en l'aplicació
del disseny. Va ser pionera igualment en la implantació
de la concepció unitària de l'empresa, fet que va aprofitar
en la inauguració de la nova planta de producció, així
com en els elements de difusió de les recomanacions de
prestigiosos especialistes, amés de les distincions i
guardons rebuts, els quals va mostrar en la seva inconfusible
etiqueta amb la no menys cèlebre frase: "Es el mejor.
La ciencia lo dijo y yo no miento".
Aquesta etiqueta va presentar un altre curiositat, i és
que al text apareixia la paraula "Destillación" amb una
evident l de més, error que no es va arranjar ja que la
marca havia estat registrada i no es podia modificar.
En un principi Vicenç feia imprimir les etiquetes a Paris,
doncs resultaven més brillants que les realitzades a Catalunya,
més tristes i mats. Un altre camp on va resultar innovador
va ser en la convocatòria d'un concurs de cartells, idea
d'en Vicenç, convertint-se en una de les primeres empreses
que s'acollien a l'interès despertat pel cartellisme amb
finalitats publicitàries. D'això en parlarem més endavant.
El Creixement de la Producció:
Amés del reconegut Anís, de pròpia inventiva i d'elaboració
artesanal, es dedicaven a la producció d'altres licors
tot i treballar sense cap tècnic,. D'entre aquests cap
destacar: Jarabe de Orxata, Jarabe de Vinagre, Framboise,
Crema de Naranja, Jarabe de Grosella, Zarza, Cognac del
Mono, Esperit de Vi-Vicente Bosch y Hermanos, Rhum Jamaica,
Prunella, Anís Escarchado, Curaçao, Pardillo Vino blanco
superior, Agua Naft, Punch, Crema de Ron, Crema de Noyó,
Absenta Suiza, Bitter, Crema de Almendra, Peppermint,
Vermouth, Ginebra del Mono…, tots ells envasats i etiquetats
de manera diferent. Només aquesta última va gaudir de
cert reconeixement, i posseïa tant l'ampolla com l'etiqueta
de color negre.
L'any del disseny de la nova etiqueta (1870), també va
ser l'any en que es va abandonar el local del carrer de
Mar perquè se'ls havia fet petit, traslladant-se a la
fàbrica construïda a un espai entre la platja i la via
fèrria que encara avui ocupa. Aquest fet té encara moltes
incògnites a sobre. Des del 1.872 la seva excel·lència
el va portar a ser un dels proveïdors de la reial casa
espanyola de la ma d'Alfonso XII. El 1.878, vuit anys
després de l'inici de la seva producció de manera industrial,
va rebre el seu primer reconeixement internacional, es
tracta de la medalla de la Exposició Universal de París.
El 1.880 l'augment imparable de l'activitat fa que s'iniciïn
les obres de la fàbrica definitiva del carrer Eduard Maristany.
A partir del 1.890 també van elaborar xampany amb vi importat
de Reims, després que Vicenç viatgés a Épernay per escollir-lo
i comprar-lo. Tampoc va estalviar esforços per crear una
marca de xampany francès aquí: Duc de la Croix, Espuma
de Oro, Sport i Excelsior, van ser xampanys que van aconseguir
imposar-se per la seva qualitat excepcional. La producció
de tots aquests es va aturar definitivament un cop esclatada
la primera gran guerra degut a la impossibilitat de continuar
important el necessari vi francès.
Els germans Bosch es van separar en comprar Vicenç la
part que corresponia a Josep. La empresa la van heretar
més tard els fills del primer: Vicenç Bosch i Costa, i
Francesc Bosch i Costa, tot i que el pes de l'empresa
queia en mans d'en Francesc.
El Concurs de Cartells:
El 1.897 es va celebrar l'esmentat concurs de cartells
presentant-s'hi 162 obres de grans artistes que van ser
exposades a la Sala Parés de Barcelona. El concurs va
ser convocat a nivell estatal, i va aplegar als més destacats
artistes del moment: Alexandre de Riquer, Labarta, Pau
Roig, Ramon Casas, Miquel de Utrillo, Casanovas, i fins
més d'un centenar d'obres de gaire bé cent autors.
| |
Tot
i no ser el primer concurs de cartells convocat
a Catalunya i al resta de l'estat, s'avança al de
Codorniu (1898), al de Cigarretes Argentines París
(1900), o al de la Caja de Pensión y Socorro del
mateix any.
Finalment el guanyador, com és ben conegut, va ser
Ramon Casas amb el cartell "Mono y Mona" el que
va ajudar a fer encara més conegut el celebrat anís.
El segon premi va ser atorgat al no menys reconegut
Alexandre de Riquer. Ramon Casas va enviar-hi quatre
originals molt grossos i va guanyar el primer premi,
dotat amb mil pessetes, i dos accèssits (un d'ells
"Con una falda de Percal y planchá").
Tot i la marcada influència modernista del moment,
Casas no segueix els paràmetres (colors, tipografia,
formes) de la seva estètica en aquesta sèrie de
cartells, seguint així les clares influències de
Lautrec i no en canvi del paradigma francès del
cartell Alphons Mucha. El que va utilitzar-se per
a la publicitat va ser el conegut i magnífic de
la Manola sobre fons blau.
Alexandre
de Riquer -l'introductor a Catalunya del cartellisme
purament modernista el 1896-
,
va aconseguir el segon premi, emportant-se la quantitat
de cinc-centes pessetes.
|
Cal
dir que els originals propietat de la marca es troben
a la seu d'Osborne al Puerto de Santa María (Cádiz), i
no cal dir que com a patrimoni badaloní que és seria important
recuperar-los per a la ciutat.
Un Esperit Innovador:
Aquesta sensibilitat per l'art demostrada per en Vicenç
el va portar a encarregar el projecte d'un Quiosc de Begudes
al famós arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Quiosc deliciós
d'estil modernista que finalment es va instal·lar al costat
mateix de l'andana de l'estació. Els nostres dirigents
però no han estat mai partícips d'aquesta estimació per
l'art, fet que ha impedit poder gaudir d'aquest quiosc
fins els nostres dies. En aquesta línia d'amor a l'art
demostrada per en Vicenç podem situar la creació de la
nova ampolla adiamantada. Vicenç Bosch va viatjar a París
on va observar unes ampolles de perfum, comprant-ne una
a un perfumista, el qual va mostrar-se molt d'acord en
cedir-li. Expliquen com a anècdota que en Vicenç va convèncer
el perfumista amb la frase "el seu perfum perfuma per
fora, el meu perfum ho fa per dins". Va adaptar el disseny
per a les ampolles d'anís, canviant-li únicament la seva
forma quadrada, arrodonint-la i conservant el seu aspecte
amb la superfície esmerilada en diamants que la van fer
internacionalment coneguda, i que moltes altres empreses
de licors van copiar.
| |
A
Vicenç sembla ser que no l'importava que li copiessin
d'altres el disseny, cosa que podia haver impedit,
doncs en posseïa la patent des del mateix any
1.902. El transparent licor, es mostrava se'ns
dubte molt més atractiu en el seu nou envàs. Aquest
relleu la va fer igualment popular per a la possibilitat
d'emetre sons al fregar la seva superfície amb
algun altre objecte metàl·lic, sent així font
de ritmes d'acompanyament força populars. Fins
aquell moment l'anís propi s'embotellava en ampolles
en forma de balustre. L'envàs es produïa a les
fàbriques de vidre de Badalona, i més tard a Elsa,
també de Badalona.
Actualment es fabrica a Castellar del Vallès.
Ambdós dissenys van ser copiats per altres productors
d'anís, no era pas estrany trobar Anís Gorila
o Anís del Tigre, entre molts altres. |
No
acaba aquí l'esperit innovador d'en Vicenç que tanta
falta faria en els nostres dirigents. Anís del Mono
va ser pionera en moltes coses, i un d'elles és la
instal·lació per primera vegada en tot l'estat d'un
rètol lluminós, va ser col·locat a la madrilenya Puerta
del Sol, i poc temps després un segon va ser instal·lat
a la plaça Catalunya cantonada passeig de Gràcia.
En una tant dilatada història no poden mancar les
anècdotes, en aquest sentit podem dir que la gitana
i el mico eren figures que apareixien dibuixats sovint
en altre àmbits. Serveixi com a exemple l'aparició
de les dues figures en un acudit al número 2.126
de la revista Cu-Cut.
El Prestigi Internacional de L'Anís
del Mono:
El 1.903 va succeir un fet realment remarcable. Quan
el famós explorador francès Jean Charcot va dur a
terme la segona expedició al Pol Nord el citat any,
va enviar a Vicenç Bosch una carta (en Lluís Permanyer
posseeix una còpia) en què li demanava la tramesa
urgent de 125 litres d'Anís del Mono, perquè estava
persuadit que aquell anís li permetria combatre el
rigor del fred austral. Per aquest motiu va estar
qualificat de "Sabor de España en el mundo". Una mostra
més del prestigi internacional de l'Anís. El nostre
anís ja havia donat la volta al mon. En ple procés
d'expansió, l'any 1.905, es va inaugurar una preciosa
botiga modernista al carrer Ferran de Barcelona número
30, decorada amb gran generositat per Salvador Alarma,
prestigiós escenògraf i decorador. Tant la façana,
on apareixia el motiu del mico i tota mena de relleus
d'aparença artificial, com l'interior, eren d'una
ornamentació molt abundant. En aquesta botiga únicament
s'hi venia Anís del Mono.
Destacava la nova línia dels aparadors i el diferent
tractament per a la solució dels cristalls translúcids,
com també dels cercles mancats d'ornamentació naturalista,
cosa que demostren la incorporació de canvis geometritzants
de nova aplicació. Manuel García-Martín diu que la
decoració recordava a la també barcelonina Perfumeria
Dana. També resultava innovador el tractament de la
il·luminació. Una de les parts més belles era sens
dubte el treball dels metalls, tant les pantalles,
com els medallons en relleu i les columnes de l'entrada,
junt amb l'agafador. Alguns podrien veure en la inauguració
una autèntica provocació pel fet d'instal·lar-s'hi
en un carrer tant noble aleshores i tant a prop del
Gran Teatre del Liceu, però sembla ser que en Vicenç
era gran aficionat a la òpera, i fins i tot diuen
que quan la seva avançada edat no el permetia anar
al Liceu es va fer instal·lar una línia telefònica
directa amb el gran teatre per continuar gaudint de
la seva passió.
L'Anís del Mono va ser ràpidament un producte prou
reconegut no només a Catalunya, sinó igualment per
tota Espanya i fins i tot a l'estranger, sobretot
a França. Unes cartes del 1.907 mostren com en Vicenç
Bosch i Grau negocia amb Paul Gelpi & Sons una venda
important a New Orleans, però, sobretot, la possibilitat
de convertir-se en el seu representant a diversos
estats dels Estats Units d'Amèrica. Malauradament
l'avi Vicenç va morir el mateix any, deixant el negoci
en mans del seu fill primogènit Francesc Bosch i Costa.
El gran èxit de l'anís va fer que a partir de 1.910
es centressin únicament en la seva producció a decisió
de Francesc, culminant així una tendència ja iniciada
anys abans pel fundador. L'Anís clàssic era el dolç,
amb l'etiqueta vermella. Poc temps abans de la República,
va elaborar el sec, amb l'etiqueta verda; després
de la guerra civil, i a causa de l'escassetat del
sucre, va llançar el semisec, amb l'etiqueta blanca;
però cap d'aquests ha tingut mai la fama del primer.
L'Anís del Mono al Món
Artístic:
Fent un repàs a la galeria d'artistes universals que
han plasmat la imatge de l'Anís del Mono en les seves
obres començarem parlant de Pablo Picasso que va realitzar
tres pintures descomponent la imatge per a les seves
natures mortes, amés d'una escultura. També Juan Gris
va utilitzar la imatge de l'ampolla de l'Anís del
Mono en la seva obra "La Botella de Anís", en concret,
la seva etiqueta real, durant la etapa cubista del
pintor l'any 1.914. George Braque, per la seva banda,
va incloure la imatge de l'ampolla en una de les seves
natures mortes que es troba a un museu suïs.
Altre
de destriable fou el mexicà Rivera. No només
els pintors cubistes van reinterpretar la imatge
de l'Anís, si no que d'altres com en Salvador
Dalí ("Natura morta viva"), la van utilitzar
en obres surrealistes. Tot plegat ressalta el
prestigi i la dimensió social d'aquest Anís,
i ens fa pensar si no va ser aquesta ampolla
un disseny pioner del cubisme on alguns pintors
s'hi van fixar. Venen ganes d'explicar tot això
als visitants de fora de la nostra ciutat, oi?
A banda de la fàbrica, i de la botiga de Barcelona,
Anís del Mono va tenir un petit quiosc de venda
a l'estació del ferrocarril de Badalona, que
existia el 1.92?, i que va ser projectat pel
mestre Josep Puig i Cadafalch. Obra deliciosa
i rotunda segons Lluís Permanyer.
Els
anys 20 van significar l'obertura de nous mercats
a l'Amèrica llatina: Argentina, Veneçuela i
Mèxic. Els enviaven els sabors i els concessionaris
exclusius d'aquells països procedien a la fabricació
i l'embotellament. |
 |
Joan
Junceda, il·lustrador i caricaturitzador, també va
deixar la seva empremta sobre l'anís en realitzar
una campanya de publicitat de l'Anís del Mono per
la revista de publicitat FAMA (la primera revista
d'aquesta temàtica apareguda a Barcelona), apareix
a la pàgina 58 del nº.? de la revista. També Miquel
Utrillo va dibuixar tires publicitàries per a la marca.
Com es podia preveure, una empresa com aquesta no
podia deixar passar l' oportunitat de participar en
l'Exposició Universal del 1.929, i així ho va fer.
D'aleshores, amés de premis es conserva una magnífic
vitrina que avui es troba a la biblioteca de la fàbrica.
La fal·lera que despertava l'Anís queda també patent
en una anècdota d'abans de la Guerra Civil. El fet
es pot consultar a l'anecdotari d'en Joan A.Oriol
Dauder,  circums-tància
recolli-da en el seu dia per en Manel Bigas: Marcó
Sabater i Pi, alies Camarcó, persona que quequejava
sovint -d'aquí el sobrenom- era un pescador ben forçut
delerós de les ampolles de licor. Per
la Festa Major s'organitzava cada any un concurs de
gussis a rem d'un sol home. En
veure que els premis anaven des d'una monumental copa
niquelada fins a premis menors com carteres de
pell, cinturons, capses de galetes, licors, figures
decoratives… en Camarcó no va dubtar en apuntar-se.
La seva experiència i resistència el van permetre
arribar el primer, però en Camarcó a l'hora de recollir
la copa de guanyador la va refusar tot reclamant l'ampolla
de l'Anís del Mono que hi havia com a cinquè premi.
El segon i la resta de classificats van accedir-hi.
Això si que és amar l'Anís.
La Venda de la Marca:
Tota història té el seu moment trist, i aquest no és altra
que la venda de la totalitat de l'empresa a les Bodegas
Osborne, perdent així el seu càlid caràcter familiar el
1.974. La mala gestió va fer insuportable el manteniment
de l'empresa en mans de la família Bosch. La seu central
del Grup Osborne es troba al Puerto de Santa María (Cádiz).
Malgrat l'autonomia de la qual disposen les empreses del
grup, el marketing i les vendes de l'empresa estan centralitzats
a Madrid. Entre els mesos d'abril i maig de 1.995, i dins
dels actes de la Primavera del Disseny de Barcelona, es
va organitzar a la seu del Badalona Centre Internacional
de Negocis, S.A, l'exposició "Anís del Mono. Disseny i
Imatge Corporativa des del Segle XIX", coincidint amb
la inauguració del recinte de Les Guixeres. Un bon moment
per refrescar la memòria d'una de les companyies pioneres
en l'aplicació del disseny en la imatge corporativa. Des
que Antoni Guillén s'ha fet càrrec de la gestió de l'empresa
l'any 1.999 les coses es belluguen, i diferents projectes
veuran la llum en els propers anys.
El 14 de novembre del 2.000 es presentava oficialment,
a la planta d'elaboració, la convocatòria de la beca d'investigació
Anís del Mono, així com l'inici de les visites guiades
a la fàbrica. Aquestes iniciatives conten amb la col·laboració
de l'Ajuntament i el Museu de Badalona, i de ben segur
engrescarà l'estudi i l'estima dels badalonins envers
el dolç anís. El mateix més de novembre s'inicien les
visites comentades a la fàbrica, visites que com era d'esperar
són tot un èxit, i un degoteig constant de col·legis,
associacions, grups organitzats per museus, i persones
individuals vingudes d'arreu de Catalunya. Paral·lelament
s'ha iniciat l'estudi de la remodelació de la fàbrica
per permetre una més gran comoditat i seguretat a tots
els visitants que s'esperen, així com l'adequació de la
sala del guarda com a botiga de productes relacionats
amb la marca. Seria poc gentil no citar almenys altres
marques que juntament amb l'Anís del Mono han lluitat
per fer-se un forat en els nostres moble bar i en les
nostres boques. Marques tant badalonines com el Mono:
Anís Perla, Anís Glòria, Anís Manelic, Anís del Sot, Anissat
Kangarú, Anís Agustín Bofill o l'Anís Diana, han competit
dignament amb el simpàtic mico. Serveixi com a petit homenatge
aquest llistat. La última sorpresa que ens prepara Anís
del Mono és l'elaboració del producte "Mono Limón", una
barreja d'anís i llimona presentada en una ampolla com
no esmerilada, més baixa i gruixuda. Els desitgem tot
l'èxit del món a l'estimada empresa badalonina.
El Procés d'Elaboració:
Actualment per a l'elaboració de l'anís disposen de vuit
alambins de coure fabricats a França, folrats de fusta
per evitar que els treballadors es cremin, són el principal
motor de la fàbrica d'anís més popular de Catalunya. La
producció està al voltant dels cinc milions de litres
comptabilitzant la varietat dolça i la seca conjuntament.
S'exporten 720.000 litres, principalment als Estats Units
i a Mèxic. Aquesta vocació internacional s'ha vist potenciada
des de l'entrada d'Osborne com a principal accionista.
Per a l'elaboració de l'Anís del Mono només calen nou
treballadors, dels quals la meitat són del departament
d'administració i tècnica. Per campanyes concretes com
el Nadal, la plantilla creix temporalment. Tots els processos,
tret de la destil·lació, estan informatitzats, i la energia
que s'utilitza és el gas natural. Els temps però han deixat
petjada a la fàbrica, un bon exemple és la conservació
de la sala d'alambins. Els tres ingredients de l'anís
són: l'oli o essència de matafaluga, el xarop (aigua depurada
i sucre) i l'alcohol de melassa de remolatxa. La llavor
de matafaluga ve d'Andalusia, encara que quan hi ha mancança
per sequera o no és de prou qualitat s'importa des de
Turquia. Segons diuen, entre d'altres, té qualitats estomacals
i expectorants. El sucre per la seva banda ve de França,
qüestió que no és de qualitat si no pel seu baix preu.
L'aigua ha de ser depurada per evitar calcificacions.
Per a la barreja final s'utilitza nitrogen, el qual s'injecta.
Tots els ingredients així com els diferents processos
d'elaboració passen control de qualitat, i no es genera
cap tipus de residu, ja que l'aigua sobrant s'utilitza
per refrigerar, i la grana premsada de matafaluga s'utilitza
com a adob a una empresa de Lleida.
La matafaluga es renta amb aigua (l'aigua evaporada s'utilitza
tant per netejar com per refrigerar màquines). Mentrestant
a la sala de xaroperes es fa el xarop barrejant aigua
i sucre. Per obtenir l'essència es barreja aigua i la
matafaluga afegint vapor d'aigua per coure la mescla pel
serpentí que hi ha dins els alambins, d'aquesta manera,
arribat al punt d'ebullició, s'obté l'oli. El càlcul està
fet per a l'obtenció d'un 2% d'oli per cada quilogram
de matafaluga. L'oli es separa manualment de l'aigua barreig
restant gràcies a les diferents densitats. Obtinguda l'essència
es procedeix a la seva barreja amb l'alcohol i el xarop.
Això ho fan les vàlvules de manera controlada per l'ordinador,
la qual cosa evita oscil·lacions entre les diferents remeses.
L'Anís està enllestit després de deixar-lo reposar durant
48 hores. Aquest manteniment del procés artesanal de separació
de l'essència, així com la mateixa obtenció de l'essència
-la majoria d'empreses elaboradores d'anís compra l'essència
ja preparada- combinat amb la modernitat del procés de
producció informatitzat fan del nostrat Anís del Mono
un aniset únic a l'Estat. Durant una jornada de treball
es poden arribar a destil·lar 1.300 quilos de grana d'anís.
La grana comprada en un any arriba fins els 250.000 quilos
Els taps i corones de l'ampolla els elabora l'empresa
Capsulas Torrent, S.A., amb plantes a Xerez i el Puerto
de Santa María, l'embalatge corre a compte de Holanplast
Ibérica, S.A.
El procés de la cadena d'embotellament és el següent:
primerament es neteja l'ampolla amb una injecció d'aigua
a pressió, després s'omple l'ampolla amb l'anís, seguidament
s'afegeix el dosificador i el tap, passem després a l'etiquetatge,
i finalment l'embalatge en capses de 12 unitats. Tot aquest
procés es preveu informatitzar-lo properament. Al final
de la cinta s'amunteguen les capses en palès de cinc pisos
i es plastifiquen. Ja està tot enllestit per a la seva
distribució en camions. El mercat de l'anís es pot considerar
molt fidel i estable. En aquest sentit els esforços van
adreçats a la incorporació de consumidors joves que renovin
i augmentin les vendes, així com en la captació d'habituals
consumidors d'anís d'altres marques. Un exemple és
el llançament de la varietat "Mono Limón"
que incorpora un suau gust a llimona.
Tornar
a Història de Badalona
|
