la cruesa de determinades realitats socials, ..., però també vàrem poder descobrir com els nens tenen alguna cosa especial, una il·lusió innata que nosaltres intentàvem despertar. I ho fèiem amb la senzillesa d'una cançó, amb el dibuix d'un pallasso, amb l'estranya sensació, per a ells, del contacte amb la pintura, amb mil actes plens de senzillesa que a les nostres vides no tenen, o no els donem,

gens d'importància.

Ni la dificultat de l'idioma, ni la diferencia de cultura o de religió, van ser una barrera insalvable per a nosaltres a l'hora de desenvolupar les activitats, ja que de vegades eren senzills actes que els motivaven a desenvolupar dia a dia, i amb totes les nostres forces, cadascuna de les activitats. I és clar que si nosaltres oferíem alguna cosa, ells, a canvi, ens donaven tot el que tenien (allò que els quedava després d'haver estat desposseïts de tot el que tenien i de

viure lluny de la seva llar). La recompensa era enorme; no era quelcom material ni que es pogués comprar amb diners, sinó el poder descobrir de prop la seva vida de refugiats.

Així, ara, després d'uns mesos de la meva tornada, resto feliç d'haver portat una mica d'alegria, d'haver sabut descobrir en els rostres dels infants aquella il·lusió que de vegades ens manca a les nostres ciutats, content d'haver trobat la senzillesa del joc, lluny de grans realitats.

Res més, aquestes han estat sols unes senzilles línies que han volgut acostar-vos una realitat encara viva als nostres dies: l'opció pel voluntariat per als més necessitats, al Camp de refugiats de Debrecen. I que alhora és un interrogant per a tots vosaltres sobre la situació que produeixen realitats del nostre món: diferencies de religions, socials, polítiques, guerres, o d'altres.

Que sapiguem descobrir el rostre de la solidaritat cada dia i que sapiguem donar una resposta a totes les necessitats que trobem dia a dia al nostre voltant.

Julio PAUNERO, Antic Alumne