Llibre de Piades de miquel CxM
4 al 6 de juny 2004 - Mont Caro, 1.447m
Cartes des de Lo Port
|
DISSABTE 5 Quin fred he passat aquesta nit. Bo, una miqueta només, però em pensava que dormiria millor. No obstant fins les huit no m'he despertat. En alçar-me, la primera sorpresa del dia (hi ha hagut diverses); Òbric la porta del refugi i lo primer que veig: Mitja dotzena de cavalls tot just davant meu, quin esglai! Ahir ja vaig vore-los, però més enllà, a
Casetes Velles. Aquest matí han volgut desdejunar amb mi, jo encantat. He aprofitat per fer-los unes fotos, sense menejar-me del puesto, i prenent-me el colacau. M'ha costat anar-me'n, perquè el lloc és idílic. M'he girat mil vegades abans de seguir la ruta, tornaré de segur, és un indret preciòs, llàstima no estigues ací. |
|
|
El sender ara és preciòs. Primer em trobe amb la
Cova del Vidre. Quina canya. Molt xula, encara que els domingueros deuen fer paelles ací perquè tot el sostre està negre. Seguesc el sender que cada vegada estpa més bonic, dur, pel vessant d'aquesta muntanya que deixa vore unes vistes increibles de tant en tant. És el
Camí de l'Avellana. Ja he vist algun voltor per a ací a prop, davall meu, perquè ara estic ja a bona altura. La vall de baix és impressionant. Llàstima de dia, sembla estiu i l'atmòsfera està enterbolida, no shi veu massa lluny, perquè des d'ací deuria vore's la mar, de segur. Segona sorpresa del dia; un trescaire. Bo, en realitat ja m'imaginava que hui, dissabte, em trobaria algun muntanyer per ahi. Ahir va ser un dia totalment en solitari. Aquest paio sembla anglès. S'ha quedat una miqueta flipat, no ha volgut xarrar ni una estona, només deia que "bien" i que "sí", doncs ahi et quedes tio. El caminet m'ha sorprés gratament, encara que comptava que arribaria sobre les 12 al Caro i encara no he pujat el Coll dels Pallers. Finalment arribe, caram, quina canya. Lo millor de moment. Ara me n'isc del GR per agafar aquesta senda que deu ser la que puja fins el Caro. El Mont Caro és el cim culminant de Lo Port, 1.447m per damunt de la mar. Vaig vore-lo ahir una hora després d'eixir de Fredes, molt lluny. I ara aniré fins a dalt, quines ganes tinc. L'accés al Caro em sorprén també, se m'ha fet llarg. Creia que era més accesible, però l'ascensió és molt completa, segueix la cresta per diversos graons i finalment s'estalvia el darrer graó, més difícil, pel vessant nord i arriba a dalt de tot. Collins, ha estat canyer. El cim és horrible, dissortadament. Tot ple d'antenes (l'època del mòbil trau aquestes bestieses). A més a més, per l'altra banda accedeix fàcilment amb cotxe per mitjà d'una pista perfectament asfaltada, així que quan arribe em trobe amb uns turistes amb cara d'estranyats al vore un motxillaire amb un armari a l'esquena, tot suat, mentre ells baixen d'un turisme amb l'aire posat. |
| Sort que ja ho sabia, perquè sino m'haguera entristit molt vore tot açò. És vergonyòs vore la mateixa capelleta al costat mateix d'una antena de nosequina empresa de telefonia. Trobe un xicotet monolit on apareix el nom d'aquesta muntanya i la seua alçària. També una rajola amb uns versos molt bonics
que oblide fàcilment (quin cap!). Em faré una foto ací i fuig ràpidament. Bo, abans caldrà telefonar
la mare, que encara no he tingut cobertura fins ara mateix. Baixe pel mateix camí tot lo ràpid que puc, encara estic lluny del refugi, arribe finalment, després d'equivocar-me uns metres. Sempre em passa el mateix, dins el bosc no hi ha problema, en quant surt a alguna població, em despiste. Tot aquest vessant del Caro està mig poblat de xalets i amb alguna dificultat trobe el refugi. Fa més de deu anys, potser a prop de 15 inclús (sóc roïn de debò per les dates), vaig passar uns dies molt xulos amb dues persones, Xema i Pere, ara mateix els considere els millors amics que tinc.. M'encanta l'ambient dels refugis, encara que aquest està més humanitzat del normal, segueix tenint aquest rotllo. Almenys ha millorat la guàrdia. Una pel-roja molt bonica m'atén i em convida a passar la nit, aquesta nit passa per ací una marxa molt coneguda, la Fredes-Paüls, més de 50 qms, tot Lo Port d'oest a est han de creuar aquesta nit una muntonà de marxadors, també corredors. Per uns moments m'ho pense, quina temptació, però vull arribar sobrat a Fredes demà. Aprofite la cuina lliure per fer-me un arròs amb verdures (Gallina Blanca, per supost) i me'ls menge afora, a la terrassa, com un dominguero més. Al meu costat una colleta de beteteros (vull dir, ciclistes de muntanya), que intenten una conversa en la llengua autòctona. S'esforcen en parlar-me en català, volen saber-ho tot. D'on vinc, si vaig sols, si ho porte tot ahi (agafen la motxilla per vore quant pesa), on dorm... En quant els dic que sóc del mateix poble que ells canvien, i em contesten en castellà. És un bon exemple de com som els valencians. A les quatre (massa tard per a la meua previsió) isc del refugi. Fins ací ho tenia tot clar, a partir d'ací tot és improvisació. La guarda em recomana un camí diferent al que jo pensava en un principi. Més o menys el seguiré. Em queda un bon tros fins el Font Ferrera i no sé segur el camí. Tant en fa, porte el suficient per passar la nit on siga, però m'agradaria dormir al refugi del Guti, i que a l'endemà em faça el desdejuni. |
|
segueix caminant »»»