DIUMENGE 6

Hui ja m'entra la depre. El darrer dia. Cal baixar fins Fredes. Em despedisc de tots i totes i mamprenc camí cap a la civilització. El pas és molt lent, respire profundament, m'ature diverses vegades, mire a tot arreu. No vull anar-me'n. La muntanya està preciosa, tot a floretes, com diu el Paco Muñoz. Em motive a seguir pensant en el que em queda per a dins d'una hora i pico, quan arribe al cotxe. A Fredes està ple de motxillares, esmorçant. Salude, bon dia. Es queden mirant una miqueta, dec tindre una pinta!! En 9 dies m'he dutxat dues vegades, deu notar-se.

Lo millor bé ara. Qui em coneixeu no vos sorprendrà, així que ho conte. Com que no és ni mig matí encara, tinc temps de sobra per fer el que més m'agrada a la muntanya, somniava fa dies en fer açò: Vaig al cotxe, deixe la motxilla i canvie les botes per les sabatilles. En quant calce les Flagstaff em puja l'adrenalina. Pantalons curts, ulleres i una ampolleta d'aigua a la cintura. No cal més, no cal més que les cames. Surt cagant hòsties per la pista de Beseit. Córrer per ací és un luxe que cap corredor pot perdre-se'n. Primer arribe al Pinar Pla, però aquesta vegada agafaré un caminet que em va ensenyar el Guti. Aquest camí no és massa conegut, el fan servir una vegada a l'any una romeria que arriba fins Sant Miquel d'Espinalvà. El sender és una meravella, màgic. Al meu pas, molt viu, fugen els animals. Ratolins, aus... Ara mateix sóc un animal més, estic al meu medi natural, amb el cor bategant a 160 ppm, fugint com qualsevol altre animal. Em trobe a mi mateix en aquestos moments. Bote, cride, sense parar de córrer des de fa una hora. De sobte s'obre el bosc i més enllà, ja veig, Sant Miquel d'Espinalvà. Un santuari per a mi. Sant Miquel és una ermita derruïda, entre una masada. Totalment oblidat. L'estatua de Sant Miquel està immòbil, amb un ram de flors marxites. Com a part de la meua visita el salude amb la mirada, i torne cap avall. Aquesta vegada per pista, l'objectiu ara és tornar, però abans el darrer repte: El Tossal dels Tres Reis.

El Tossal dels Tres Reis, cim més alt del Port valencià, 1.356m, punt de confluència d'antics regnes de València, Aragó i Catalunya. Diu l'Almerich que era l'indret on, segons la tradició, acostumaven a reunir-se els monarques medievals del Principat i Aragó amb el rei moro de València, sense eixir dels respectius territoris. Arribe ja una miqueta cansat, i torne a omplir-me d'energia. La vista és exemplar. La vista només cerca un objectiu, la silueta del Mont Caro... Allà està, "a tomar por culo", quina barbaritat, està llunyíssim. Com és possible, ahir estava al seu cim i ara estic a un altre, però molt lluny. M'impressiona molt la visió del Caro des d'ací. No lleve la mirada del seu perfil piramidal. No vull anar-me'n, vull quedar-me ací, no vull menejar-me un metre.

L'aire m'eixuga tota la suor, aquest és el senyal que em recorda que encara tinc que baixar fins a Fredes. Torne aleshores. Quin fàstic. La baixada la faig més ràpida del que voldria, però les cames, lleugeres sense el pes de la motxilla d'aquestos dies, s'allarguen i el trot és viu. El cronòmetre se m'ha fotut des de fa quilòmetres, quina merda, dec portar quasi dues hores de carrera. Ja estic esgotat en arribar al Pinar Pla, però vull baixar pel GR, no per la pista, és moment de gaudir de debò. Baixar ràpid, botant pedres, tornant a sentir-se un mateix. M'he exprimit bé hui. Arribe a Fredes amb la faena feta. Tot a eixit bé.

Aquests tres dies han estat fenomenals, mentre escric açò encara no ho sé, però aquesta vesprada, a Burjassot, vaig a passar una estona molt bonica amb tu, i això si que no m'ho esperava. Gràcies per cridar-me.