Ja estic a prop del pas més difícil. En pujar per la
nevera de la Torrecilla (afortunadament porte grampons) molt
empinat, arribe a la famosa Brecha Latour. No havia sentit parlar d'ella fins que
Jose el Bixo la va esmentar en el seu currículum. Bé, vorem de què es
tracta. Latour, el guia aquest que la feu per primer cop al 1875, va viure obsesionat amb la
muntanya. El trobaren mort a Cauterets amb els ulls oberts mirant el
Vignemale.
Bo. Veig una mitja dotzena darrere meu que, després d'uns minuts i vegent-me amb el nevero
superat, trien per acometer-lo finalment (no porten pinxos). Em lleve els grampons i escomence a trepar.
Collins, quina brecha. Arribe a, potser, el pas decisiu d'aquesta brecha. Tinc dues parets totalment verticals amb dos metros
d'espai, entremig, i com a únic pas, roca despuntada, amb bons
agarraments, però amb un desplomament molt fort per mi. Ho intente. No
puc. Falta d'experiència, segur.
Ho intente ara per un costat, amb agarrements més lleugers però sense desplome. Puc trepar més però em falta un agarrament per arribar al centre de la brecha i eixir de la perillosa
paret. No hi arribe. Val, fins ací hem arribat. Estic sol, no tinc ningú
davant, de darrere no vénen, i el Balaitús m'ha guanyat la partida. Lo primer que pense és en la
Dôme. Vaig arriscar i m'eixí bé. Però recorde, altra vegada, les paraules de
Cristina: "no, no m'agrada que faces eixes coses". Allavors tenia raons suficientes per no
fer-li cas, però hui, ací al Balaitús, ben bé puc tirar enrrere, ja vindré amb
Rafa i Maite. Potser amb unes lliçons d'escalada (Julito,
tio, ajuda'm !!) trobaria solució a aquest crucigrama. |
 |
|
