 |
|
12 d'agost 2004 - Balaitus, 3.144m |
|
Més difícil encara |
|
|
| Acabe de menjar-me uns spaghetti rotllo Knorr (ja sabeu) i estic estés sota un sol impressionant i un cel blau, una miqueta més fosc és el blau de l'embassament de
Respomuso (no era Respumoso?), d'on no lleve la mirada. Al meu voltant també hi ha gent estesa, prenent el sol. Sembla mentida que fa unes hores, quan m'he alçat, el sol no ha pogut despertar-me perquè estava totalment tapat. Un cel encapotat i la boira que baixava han sigut suficients per triar de no eixir de la tenda i esperar una miqueta. No massa tampoc, he pensat que millor eixut al refugi que banyat a la tenda, així que he plegat i m'he n'anat cap ací. En arribar he vist que la gent no ha menejat molt, donat el dia. Però la meua idea de hui era fer el Balaitús (perdona Rafa per no esperar d'anar amb tu) i de moment tire cap amunt. Si plou, me'n torne i au. Ploure no, però fa prou fred. Abans d'arribar al colladet des d'on ix el camí cap a la Frondiella ja m'he creuat amb dos grups que se'n tornen. Diuen que allà dalt fa molt de fred i que tornen cap enrrere. A mi el fred no em farà recular (espere), només si mampren a ploure baixaré. A vore si sóna la flauta, perquè pinta de ploure en té, i molt. |
 |
| Vathlaitús dien els pastors
d'Arrens i Cauterets, pel color lletòs de les aigües d'aquesta muntanya,
"la primera gran cumbre que encuentran los vientos del Atlántico" he llegit per ahi, vol dir que és el primer tres mil occidental. Van ser
Peytier i Hossard qui arribaren primer al Marmure o
Moros, vertader nom del Balaitus. Un 8 d'agost de 1825. Tingueren tan mal temps que hi hagueren de romandre a dalt huit dies de tempestes, i a la fi abandonaren tot el material de treball.
Herbert Duran, acompanyat del guia Clement Latour, fou el primer en ascendir per la normal, per la
Brecha Latour, cinquanta anys després. Altra parella de bascs que diu que marxen. Tots amb la mateixa cara entre atemorits i somrients. Amb aquesta mitja somrisa del que ix de l'infern i et veu com un babau que preten tirar endavant. Bé. Jo calmat. En quant ploga faig el mateix, cap avall i au. Més amunt ja puc vore perfectament la Cresta del Diablo i l'aresta de Costerillou. Llàstima no confiar amb les piles de la càmera. Vull deixar que la sort m'acompanye al cim. No em sembla que vaja a ploure. Encara que fa fresquet, al voltant de 5º imagine, però amb l'esforç i això, es porta bé. Veig gent darrere meu. Sembla que en vore algú tirar cap amunt, aquests s'han decidit finalment. Jo crec que encertadament. |