capítol 1: l'insignificant significat
A causa de l’increment de la
trivialitat, la vida quotidiana s’ha convertit gradualment en la nostra
preocupació principal (1). Cap il·lusió, sagrada o no(2), col·lectiva o
individual, pot amagar la pobresa de les nostres accions diàries per més
temps (3). L’enriquiment de la vida passa inexorablement per l’anàlisi
de les noves formes de pobresa i el perfeccionament de les velles armes
de rebuig (4).
1
La història dels nostres temps ens
fa pensar en aquells personatges de Walt Disney que corren com bojos
sobre un precipici sense veure’l i el poder de la seva imaginació els
manté suspesos en l’aire; però tan bon punt miren cap avall, cauen.
El pensament contemporani, com els
herois de Bosustov, no pot continuar enganyant-se. El que solia
perdurar, avui s’acaba: la realitat viscuda a diari ho esclafarà.
*
La lucidesa és essencialment nova
en aquest enfosquiment? No ho crec. La vida quotidiana sempre demana una
llum més brillant per la necessitat que tothom sent d’avançar al mateix
pas que ho fa la Història. Però hi ha més veritats en les 24 hores de la
vida d’un home que en totes les filosofies. Fins i tot un filòsof no pot
ignorar-ho, per la seva autosatisfacció; i aprèn l’autosatisfacció de la
seva consolació, la filosofia. Després d’elevar-se sobre les seves
pròpies espatlles per cridar el seu missatge des d’una major alçada, el
filòsof acaba per veure el món del revés. En el món, tot està cap per
avall per persuadir-lo de que ell està bé. Però no pot fugir del seu
deliri; i rebutjar admetre-ho simplement el fa sentir menys confortable.
Els moralistes dels segles XVI i
XVII manaven sobre el pilar dels llocs comuns, però conciliar-ho va
portar tant de dolor que van construir un veritable castell
d’especulació al seu voltant. No era un palau d’idees protegeix però
empresona l’experiència. De llurs portes emergeix una convicció sincera
que es fon amb el To Sublim i la ficció de “l’home universal” que
respira angoixat perpètuament. L’analista intenta escapar de l’esclerosi
gradual de l’existència assolint una profunditat essencial; quan més
s’aliena expressant-se d’acord a l’imaginari dominant del seu temps (la
imatge feudal de Déu, el monarca i el món estan units indissolublement),
la seva lucidesa fotografia la cara amagada de la vida i més “s’inventa”
el dia a dia.
La il·luminació filosòfica va
accelerar la caiguda contra el terra; mentre el terra era portat al
poder amb la burgesia revolucionària. De les runes de Cel, l’home va
caure a les runes del seu propi món. Què va passar? Alguna cosa com ara
aquesta: deu mil persones estan convençudes que han vist la corda d’un
fakir suspesa en l’aire mentre les càmeres demostren que no s’ha mogut
ni un mil·límetre. L’objectivitat científica en diu mistificació. Molt
bé, però que ens demostra això? Només és un tros de corda, sense cap
importància. Hi ha poc per triar entre el plaer dubtós de ser mistificat
i el tedi de contemplar una realitat sobre la que no hi tinc cap poder.
No sembla la vella mentida recondicionada, l’última etapa de la
mistificació?
A partir d’ara els analistes són
als carrers i la lucidesa no és la seva única arma. Llur pensament no
corre el risc de ser empresonat, ni per la falsa realitat dels déus ni
per la falsa realitat dels tecnòcrates!
2
Les creences religioses van
conciliar l’home amb sí mateix; llurs Bastilles el van ascendir a un món
piramidal amb Déu al capdamunt i el rei per sota. El 14 de juliol, Alas
no va trobar prou llibertat entre les runes del poder unitari com per
evitar que les runes es convertissin en una altra presó. Darrera del vel
de la superstició no va aparèixer una realitat despullada com somniava
Meslier, sinó que van néixer les ideologies. Els presoners del poder
fragmentari només poder refugiar-se de la tirania en una ombra de
llibertat.
Avui no hi ha cap acció o pensament
que no quedi atrapat a la xarxa de les idees rebudes. La lenta caiguda
de partícules dels mites esmicolats espargeixen pols sagrada per tot
arreu, fent que l’esperit i la voluntat s’embarbussin al viure. Els
pactes són més latents, menys ocults; menys poderosos però més
nombrosos. Ser dòcil ja no emana de la màgia eclesiàstica, és el
resultat d’una massa d’hipnosis menors: les notícies, la cultura, la
planificació de ciutats, els mecanismes de condicionament i la suggestió
al servei de qualsevol ordre establert o per venir. Som com Gulliver,
estirat i lligat a la platja de Liliput, amb totes les parts del seu cos
immòbils; decidit a alliberar-se, observa al seu voltant el més petit
detall de paisatge, el mínim contorn del terra, el moviment més
lleuger... tot esdevé un signe del que serà la seva escapada. D’allò de
que en dependrà. Les oportunitats més certes d’alliberació neixen d’allò
que és més familiar. O ha sigut mai diferent? L’art, l’ètica i la
filosofia en donen testimoni: sota la creu de les paraules i els
conceptes, la realitat vivent de la inadaptació al món sempre està
ajupida, preparada per saltar. Des de que ni els déus ni les paraules
poder manegar-s’ho decentment, aquesta criatura del lloc comú està
despullada a les estacions de tren, a objectes perduts; s’enfronta amb
tu a cada evasió de tu mateix, et toca l’espatlla, capta la teva
atenció; i el diàleg comença. Has de perdre-t’hi o salvar-la amb tu.
3
Massa cadàvers llauren els camins
de l’individualisme i el col·lectivisme. En dues racionalitats
aparentment contradictòries han emergit un gangsterisme idèntic, una
opressió idèntica a l’home aïllat. La mà que va ofegar a Lautréamont ha
tornat per estrangular a Serge Yesenin; un va morir a casa del seu
senyor Jules-François Dupuis, l’altres es va penjar a un hotel
nacionalitzat. La llei es verifica a tot arreu: “no hi ha cap arma de la
teva voluntat individual que, un cop apropiada pels altres, no es torni
en la teva contra”. Si algú diu o escriu que aquesta raó pràctica s’ha
de basar d’aquí en endavant en els drets de l’individu i només de
l’individu, ell mateix invalida la seva proposició si no invita a
l’audiència a fer realitat per ella mateixa aquesta declaració. Una
prova com aquesta només es pot viure des de dintre. És per això que
totes les notes que segueixen haurien de ser provades i corregides en
l’experiència immediata de cadascú. Res és prou valuós com per no tornar
a començar de nou, res és prou ric com perque no necessiti ser enriquit
constantment.
*
De la mateixa manera que a la vida
privada distingim entre el que un home diu o pensa d’ell mateix i el que
és o fa en realitat, tothom ha après a distingir entre la retòrica i les
pretensions messiàniques dels partits polítics i llur organització i
interessos reals. El que creuen que són i el que són en realitat. Les
il·lusions d’un home sobre ell mateix i els altres no són gaire
diferents de les il·lusions que els grups, classes i partits polítics
tenen sobre ells mateixos. Provenen del mateix origen: les idees
dominants, que són les idees de la classe dominant encara que adoptin
una forma antagònica.
El món dels ismes, englobi
tota la humanitat o una sola persona, no és res més que un món drenat de
realitat, una seducció terriblement real de la falsedat. Les tres
derrotes esclafadores sofertes per la Comuna, el moviment espartaquista
i els mariners del Kronstadt van demostrar per sempre més que els banys
de sang són l’antesala de les tres ideologies de la llibertat: el
liberalisme, el socialisme i el bolxevisme. Tot i això, abans que fos
universalment entès i admès, formes híbrides i bastardes d’aquestes
ideologies havien de vulgaritzar l’atrocitat inicial aportant més
proves: camps de concentració, l’Algèria de Lacoste, Budapest. Les grans
il·lusions col·lectives, anèmiques després de vessar la sang de tants
homes, havien estat encaminades cap a milers d’ideologies prefabricades
venudes per la societat de consum com maquinetes escura-cervells. Serà
necessària de nou tanta sang per demostrar que cent mil agulles maten
igual que dos cops de porra?
*
Què es suposa que he de fer en un
grup de militants que esperen de mi que fugi amb qualsevol excusa? –em
callaré unes quantes idees, ja que m’haurien permès entrar al grup- .
Els somnis i els desigs mai m’abandonen, el desig de viure autènticament
i sense restricció. De què serveix intercanviar un aïllament, una
monotonia, una mentida per una altra? Quan s’exposa la il·lusió d’un
canvi real, el mínim canvi de la il·lusió és intolerable. Però les
condicions presents són precisament aquestes: l’economia no pot fer-nos
parar de consumir més i més, i consumir sense respecte és fer canviar
les il·lusions tan acceleradament que dissolent la il·lusió de canvi
gradualment. Ens trobem sols, congelats en un espai buit entre una
cascada d’invents, cotxes familiars i maletins.
La gents sense imaginació comença a
cansar-se de la importància subjacent al confort, a la cultura, a l’oci,
a tot el que destrueix la imaginació. Vull dir que la gent no està
cansada de confort, la cultura i l’oci, sinó de l’ús que se’ls obliga a
fer, que és precisament el que ens impedeix gaudir-ne.
La societat afluent és una societat
de voyeurs. Un kaleidoscopi per a cadascú. Un petit moviment dels dits i
la imatge canvia. No pots perdre: dues neveres, un mini cotxe,
televisor, promocions, temps per matar... i després, la monotonia de les
imatges que consumim agafa la paella pel mànec, reflectint la monotonia
de l’acció que les produeix, la petita rotació del kaleidoscopi entre
els dits i el polze. No hi havia tal mini cotxe; només una ideologia
gairebé desconnectada amb la màquina de l’automòbil. Degustem un estrany
còctel d’alcohol i lluita de classes ruixat amb Pimm’s nº1. Ja res és
sorprenent, això és el que fastigueja! La monotonia de l’espectacle
ideològic ens alerta de la passivitat de la vida: la supervivència. Més
enllà dels escàndols prefabricats apareix un escàndol real. El de les
accions despullades de la seva substància en favor d’una il·lusió, la
fallida de la qual és cada vegada més odiosa. Les accions es debiliten i
empal·lideixen de tant nodrir compensacions imaginàries; accions
empobrides per enriquir especulacions. Accions lliures però exhaustes,
preparades per perdre el seu camí de bell nou o expirar sota el pes de
la seva pròpia debilitat. Són allà, en cadascú de vosaltres. Familiars,
tristes, tornen de nou a l’immediat, vivint en la realitat on van
néixer. I tu estàs aquí, perdut en un nou prosaisme, en una perspectiva
on a prop i lluny coincideixen.
4
El concepte de la lluita de classes
va constituir el primer pas, la batalla tàctica dels enfrontaments i els
danys que viu l’home individualment; va néixer en el trampolí dels
patiment, on la reducció de les relacions humanes amb mecanismes
d’explotació va crear societats industrials per tot arreu. Es tractava
d’una voluntat per transformar el món i canviar la vida. Una arma com
aquesta necessita ajustos constants; vam veure la Primera Internacional
donant l’esquena als artistes per donar una base sòlida a les demandes
dels obrers, amb el projecte que Marx va demostrar que concernia a tots
aquells que rebutjaven ser esclaus i buscaven una vida i una humanitat
totals. Lacenaire, Borel, Lassailly, Buchner, Baudelaire, Hölderlin – no
eren misèria i rebuig radical? – potser aquest error era excusable
llavors: no ho sé ni m’importa. El cert és que és una bogeria que un
segle després l’economia de consum absorbeixi l’economia de producció i
l’explotació de la mà d’obra estigui submergida per l’explotació de la
creativitat quotidiana. La pròpia energia dels treballadors en hores de
feina i d’oci mou les turbines del poder que els guardians de la vella
teoria lubriquen cerimonialment amb la seva oposició pura i formal. La
gent que parla de revolució i de lluita de classes, referint-se
explícitament a la vida quotidiana, sense entendre què hi ha de
subversiu en l’amor i que hi ha de positiu en rebutjar les
restriccions...aquesta gent té la boca plena de cadàvers.
A causa de l’increment de la
trivialitat, la vida quotidiana s’ha convertit gradualment en la nostra
preocupació principal (1). Cap il·lusió, sagrada o no(2), col·lectiva o
individual, pot amagar la pobresa de les nostres accions diàries per més
temps (3). L’enriquiment de la vida passa inexorablement per l’anàlisi
de les noves formes de pobresa i el perfeccionament de les velles armes
de rebuig (4).
1
La història dels nostres temps ens
fa pensar en aquells personatges de Walt Disney que corren com bojos
sobre un precipici sense veure’l i el poder de la seva imaginació els
manté suspesos en l’aire; però tan bon punt miren cap avall, cauen.
El pensament contemporani, com els
herois de Bosustov, no pot continuar enganyant-se. El que solia
perdurar, avui s’acaba: la realitat viscuda a diari ho esclafarà.
*
La lucidesa és essencialment nova
en aquest enfosquiment? No ho crec. La vida quotidiana sempre demana una
llum més brillant per la necessitat que tothom sent d’avançar al mateix
pas que ho fa la Història. Però hi ha més veritats en les 24 hores de la
vida d’un home que en totes les filosofies. Fins i tot un filòsof no pot
ignorar-ho, per la seva autosatisfacció; i aprèn l’autosatisfacció de la
seva consolació, la filosofia. Després d’elevar-se sobre les seves
pròpies espatlles per cridar el seu missatge des d’una major alçada, el
filòsof acaba per veure el món del revés. En el món, tot està cap per
avall per persuadir-lo de que ell està bé. Però no pot fugir del seu
deliri; i rebutjar admetre-ho simplement el fa sentir menys confortable.
Els moralistes dels segles XVI i
XVII manaven sobre el pilar dels llocs comuns, però conciliar-ho va
portar tant de dolor que van construir un veritable castell
d’especulació al seu voltant. No era un palau d’idees protegeix però
empresona l’experiència. De llurs portes emergeix una convicció sincera
que es fon amb el To Sublim i la ficció de “l’home universal” que
respira angoixat perpètuament. L’analista intenta escapar de l’esclerosi
gradual de l’existència assolint una profunditat essencial; quan més
s’aliena expressant-se d’acord a l’imaginari dominant del seu temps (la
imatge feudal de Déu, el monarca i el món estan units indissolublement),
la seva lucidesa fotografia la cara amagada de la vida i més “s’inventa”
el dia a dia.
La il·luminació filosòfica va
accelerar la caiguda contra el terra; mentre el terra era portat al
poder amb la burgesia revolucionària. De les runes de Cel, l’home va
caure a les runes del seu propi món. Què va passar? Alguna cosa com ara
aquesta: deu mil persones estan convençudes que han vist la corda d’un
fakir suspesa en l’aire mentre les càmeres demostren que no s’ha mogut
ni un mil·límetre. L’objectivitat científica en diu mistificació. Molt
bé, però que ens demostra això? Només és un tros de corda, sense cap
importància. Hi ha poc per triar entre el plaer dubtós de ser mistificat
i el tedi de contemplar una realitat sobre la que no hi tinc cap poder.
No sembla la vella mentida recondicionada, l’última etapa de la
mistificació?
A partir d’ara els analistes són
als carrers i la lucidesa no és la seva única arma. Llur pensament no
corre el risc de ser empresonat, ni per la falsa realitat dels déus ni
per la falsa realitat dels tecnòcrates!
2
Les creences religioses van
conciliar l’home amb sí mateix; llurs Bastilles el van ascendir a un món
piramidal amb Déu al capdamunt i el rei per sota. El 14 de juliol, Alas
no va trobar prou llibertat entre les runes del poder unitari com per
evitar que les runes es convertissin en una altra presó. Darrera del vel
de la superstició no va aparèixer una realitat despullada com somniava
Meslier, sinó que van néixer les ideologies. Els presoners del poder
fragmentari només poder refugiar-se de la tirania en una ombra de
llibertat.
Avui no hi ha cap acció o pensament
que no quedi atrapat a la xarxa de les idees rebudes. La lenta caiguda
de partícules dels mites esmicolats espargeixen pols sagrada per tot
arreu, fent que l’esperit i la voluntat s’embarbussin al viure. Els
pactes són més latents, menys ocults; menys poderosos però més
nombrosos. Ser dòcil ja no emana de la màgia eclesiàstica, és el
resultat d’una massa d’hipnosis menors: les notícies, la cultura, la
planificació de ciutats, els mecanismes de condicionament i la suggestió
al servei de qualsevol ordre establert o per venir. Som com Gulliver,
estirat i lligat a la platja de Liliput, amb totes les parts del seu cos
immòbils; decidit a alliberar-se, observa al seu voltant el més petit
detall de paisatge, el mínim contorn del terra, el moviment més
lleuger... tot esdevé un signe del que serà la seva escapada. D’allò de
que en dependrà. Les oportunitats més certes d’alliberació neixen d’allò
que és més familiar. O ha sigut mai diferent? L’art, l’ètica i la
filosofia en donen testimoni: sota la creu de les paraules i els
conceptes, la realitat vivent de la inadaptació al món sempre està
ajupida, preparada per saltar. Des de que ni els déus ni les paraules
poder manegar-s’ho decentment, aquesta criatura del lloc comú està
despullada a les estacions de tren, a objectes perduts; s’enfronta amb
tu a cada evasió de tu mateix, et toca l’espatlla, capta la teva
atenció; i el diàleg comença. Has de perdre-t’hi o salvar-la amb tu.
3
Massa cadàvers llauren els camins
de l’individualisme i el col·lectivisme. En dues racionalitats
aparentment contradictòries han emergit un gangsterisme idèntic, una
opressió idèntica a l’home aïllat. La mà que va ofegar a Lautréamont ha
tornat per estrangular a Serge Yesenin; un va morir a casa del seu
senyor Jules-François Dupuis, l’altres es va penjar a un hotel
nacionalitzat. La llei es verifica a tot arreu: “no hi ha cap arma de la
teva voluntat individual que, un cop apropiada pels altres, no es torni
en la teva contra”. Si algú diu o escriu que aquesta raó pràctica s’ha
de basar d’aquí en endavant en els drets de l’individu i només de
l’individu, ell mateix invalida la seva proposició si no invita a
l’audiència a fer realitat per ella mateixa aquesta declaració. Una
prova com aquesta només es pot viure des de dintre. És per això que
totes les notes que segueixen haurien de ser provades i corregides en
l’experiència immediata de cadascú. Res és prou valuós com per no tornar
a començar de nou, res és prou ric com perque no necessiti ser enriquit
constantment.
*
De la mateixa manera que a la vida
privada distingim entre el que un home diu o pensa d’ell mateix i el que
és o fa en realitat, tothom ha après a distingir entre la retòrica i les
pretensions messiàniques dels partits polítics i llur organització i
interessos reals. El que creuen que són i el que són en realitat. Les
il·lusions d’un home sobre ell mateix i els altres no són gaire
diferents de les il·lusions que els grups, classes i partits polítics
tenen sobre ells mateixos. Provenen del mateix origen: les idees
dominants, que són les idees de la classe dominant encara que adoptin
una forma antagònica.
El món dels ismes, englobi
tota la humanitat o una sola persona, no és res més que un món drenat de
realitat, una seducció terriblement real de la falsedat. Les tres
derrotes esclafadores sofertes per la Comuna, el moviment espartaquista
i els mariners del Kronstadt van demostrar per sempre més que els banys
de sang són l’antesala de les tres ideologies de la llibertat: el
liberalisme, el socialisme i el bolxevisme. Tot i això, abans que fos
universalment entès i admès, formes híbrides i bastardes d’aquestes
ideologies havien de vulgaritzar l’atrocitat inicial aportant més
proves: camps de concentració, l’Algèria de Lacoste, Budapest. Les grans
il·lusions col·lectives, anèmiques després de vessar la sang de tants
homes, havien estat encaminades cap a milers d’ideologies prefabricades
venudes per la societat de consum com maquinetes escura-cervells. Serà
necessària de nou tanta sang per demostrar que cent mil agulles maten
igual que dos cops de porra?
*
Què es suposa que he de fer en un
grup de militants que esperen de mi que fugi amb qualsevol excusa? –em
callaré unes quantes idees, ja que m’haurien permès entrar al grup- .
Els somnis i els desigs mai m’abandonen, el desig de viure autènticament
i sense restricció. De què serveix intercanviar un aïllament, una
monotonia, una mentida per una altra? Quan s’exposa la il·lusió d’un
canvi real, el mínim canvi de la il·lusió és intolerable. Però les
condicions presents són precisament aquestes: l’economia no pot fer-nos
parar de consumir més i més, i consumir sense respecte és fer canviar
les il·lusions tan acceleradament que dissolent la il·lusió de canvi
gradualment. Ens trobem sols, congelats en un espai buit entre una
cascada d’invents, cotxes familiars i maletins.
La gents sense imaginació comença a
cansar-se de la importància subjacent al confort, a la cultura, a l’oci,
a tot el que destrueix la imaginació. Vull dir que la gent no està
cansada de confort, la cultura i l’oci, sinó de l’ús que se’ls obliga a
fer, que és precisament el que ens impedeix gaudir-ne.
La societat afluent és una societat
de voyeurs. Un kaleidoscopi per a cadascú. Un petit moviment dels dits i
la imatge canvia. No pots perdre: dues neveres, un mini cotxe,
televisor, promocions, temps per matar... i després, la monotonia de les
imatges que consumim agafa la paella pel mànec, reflectint la monotonia
de l’acció que les produeix, la petita rotació del kaleidoscopi entre
els dits i el polze. No hi havia tal mini cotxe; només una ideologia
gairebé desconnectada amb la màquina de l’automòbil. Degustem un estrany
còctel d’alcohol i lluita de classes ruixat amb Pimm’s nº1. Ja res és
sorprenent, això és el que fastigueja! La monotonia de l’espectacle
ideològic ens alerta de la passivitat de la vida: la supervivència. Més
enllà dels escàndols prefabricats apareix un escàndol real. El de les
accions despullades de la seva substància en favor d’una il·lusió, la
fallida de la qual és cada vegada més odiosa. Les accions es debiliten i
empal·lideixen de tant nodrir compensacions imaginàries; accions
empobrides per enriquir especulacions. Accions lliures però exhaustes,
preparades per perdre el seu camí de bell nou o expirar sota el pes de
la seva pròpia debilitat. Són allà, en cadascú de vosaltres. Familiars,
tristes, tornen de nou a l’immediat, vivint en la realitat on van
néixer. I tu estàs aquí, perdut en un nou prosaisme, en una perspectiva
on a prop i lluny coincideixen.
4
El concepte de la lluita de classes
va constituir el primer pas, la batalla tàctica dels enfrontaments i els
danys que viu l’home individualment; va néixer en el trampolí dels
patiment, on la reducció de les relacions humanes amb mecanismes
d’explotació va crear societats industrials per tot arreu. Es tractava
d’una voluntat per transformar el món i canviar la vida. Una arma com
aquesta necessita ajustos constants; vam veure la Primera Internacional
donant l’esquena als artistes per donar una base sòlida a les demandes
dels obrers, amb el projecte que Marx va demostrar que concernia a tots
aquells que rebutjaven ser esclaus i buscaven una vida i una humanitat
totals. Lacenaire, Borel, Lassailly, Buchner, Baudelaire, Hölderlin – no
eren misèria i rebuig radical? – potser aquest error era excusable
llavors: no ho sé ni m’importa. El cert és que és una bogeria que un
segle després l’economia de consum absorbeixi l’economia de producció i
l’explotació de la mà d’obra estigui submergida per l’explotació de la
creativitat quotidiana. La pròpia energia dels treballadors en hores de
feina i d’oci mou les turbines del poder que els guardians de la vella
teoria lubriquen cerimonialment amb la seva oposició pura i formal. La
gent que parla de revolució i de lluita de classes, referint-se
explícitament a la vida quotidiana, sense entendre què hi ha de
subversiu en l’amor i que hi ha de positiu en rebutjar les
restriccions...aquesta gent té la boca plena de cadàvers.
CAPÍTOL 2 “HUMILIACIÓ”
L’economia de la vida quotidiana
es basa en un intercanvi continu d’humiliacions i actituds agressives.
Una tècnica d’usura que rapinya el do de la destrucció al qual invita
contradictòriament (1). Avui, l’home és més social si és més objecte
(2). La descolonització encara no ha començat (3). Se li haurà
d’assignar un nou valor al principi de sobirania (4).
1
Un dia, Rosseau estava de viatge a
una vil·la i va ser insultat per un esclau l’esperit del qual delectava
la gent. Rosseau, confús i irat, no va poder pensar en una resposta
adient i va haver de posar la cua entre les cames enmig de l’escarni de
la multitud. Quan es va recompondre i va pensar en un miler de possibles
rèpliques agudes, ja estava a dues hores del poble.
No són la majoria d’incidents
trivials de la vida quotidiana com aquesta aventura ridícula? Atenuat i
diluït, reduït a la durada d’una passa, una mirada, un pensament, una
experiència impactant, un petit malestar registrat amb prou feina per la
consciència i que deixa en la ment una irritació per la pèrdua de
descobrir-ne l’origen. L’infinit minuet de la humiliació i la seva
resposta donen un ritme obscè a les relacions humanes. En l’anada i la
tornada del flux de multituds xuclades i encabides en trens urbans,
confinats als carrers, oficines i fàbriques... res més que retirades
tímides, atacs brutals, cares estranyes sense motiu aparent. El vi es
torna vinagre a les seves boques... Masses innocents i bones per
naturalesa? Quin fart de riure!! Mira’ls, amenaçant-se a cada cantonada,
maldestres i nerviosos en territori enemic. Lluny, molt lluny d’ells
mateixos. A falta de ganivets, aprenen a utilitzar els ulls i els
colzes.
No hi ha intromissió ni confiança
entre qui ataca i qui és atacat. Un flux gairebé imperceptible assalta
el caminant, que no està sol. Observacions, gestos i mirades s’enreden i
xoquen, els falta punteria com si fossin bales disparades a l’atzar que
s’asseguren de matar per mitjà de la tensió contínua que produeixen. Tot
el que podem fer és recloure’ns entre uns parèntesis desconcertants; com
aquests dits (escric a la terrassa d’un cafè) que deixen la propina a la
taula i els dits del cambrer que l’agafen, mentre les cares dels dos
homes involucrats, com ansiosos per ocultar la infàmia que han
consentit, prenen una expressió d’indiferència absoluta.
Des del punt de vista de la
restricció, la vida quotidiana està governada per un sistema econòmic en
el qual el consum i la producció d’insults tendeixen a equilibrar-se.
L’antic somni dels teòrics de la competició perfecta ha trobat la
perfecció en els costums d’una democràcia reviscolada per la manca
d’imaginació de l’esquerra. A primera vista, no és estrany veure la
ràbia amb la qual els “progressistes” ataquen l’edifici en runes de la
lliure empresa, com si els capitalistes, els demolidors oficials, no
haguessin planejat la seva reconstrucció nacionalitzada? Però no és tan
estrany, de fet: amb el propòsit deliberat de mantenir tota l’atenció
concentrada en crítiques que ja han estat atrapades pels fets (després
de tot, qualsevol pot veure que el capitalisme està realitzant-se
gradualment amb una economia planificada de la qual els soviets n’eren
una forma primitiva) s’amaga el fet de que la reconstrucció de les
relacions humanes no li interessa a aquest model econòmic, el qual és
obsolet. Està disponible a preu de cost. Qui no s’adona de l’alarma
persistent amb la que els països “socialistes” continues organitzant la
vida d’acord amb els patrons burgesos? A tot arreu on la família, el
matrimoni, el sacrifici, el treball i l’autenticitat es simplifiquen i
es racionalitzen en mecanismes, es redueixen les relacions humanes a
intercanvis justos de deferència i humiliació. I aviat, en la democràcia
ideal dels cibernètics, tothom hi sortirà guanyant sense cap esforç
aparent per compartir l’immerescut. Tothom tindrà el “dret” de
distribuir d’acord amb les millors regles de la justícia. La justícia
distributiva arribarà al seu apogeu. Feliços els vells homes que viuen
per veure el dia a dia !
Per a mi –i per alguns altres,
m’atreviria a dir- no hi ha equilibri en la maldat. Planejar és
l’antítesi del lliure mercat. Només s’ha planejat l’intercanvi, i amb
aquest, el sacrifici mutu que comporta. Però si la paraula “innovació”
ha de mantenir el seu significat adequat, ha de significar superació. De
fet, una nova realitat només es pot basar un el principi del do (gift).
Tot i els errors i la pobresa, en les experiències històriques dels
treballadors en els consells (1917, 1921, 1934 i 1956) i en la recerca
patètica de l’amor i l’amistat, hi ha una inspiradora raó per no perdre
l’esperança en la “realitat present”. Tot es conspira per conservar en
secret el caràcter positiu d’aquestes experiències: es manté el dubte
enginyosament sobre la importància real i, fins i tot, sobre la seva
existència. Des d’un punt de vista estrany, mai cap historiador s’ha
pres la molèstia d’estudiar com vivia realment la gent durant els
períodes revolucionaris més extrems. En aquests temps, el desig d’acabar
amb el lliure bescanvi en el mercat del comportament humà es mostra a sí
mateix espontàniament en forma negativa. Quan es posa la maldat en
qüestió, es trenca en una maldat més gran i més densa.
En un sentit negatiu, les bombes de
Ravachol o, més recentment, l’èpica de Caraquemada, creen una confusió
regnant al voltant del rebuig total –que es manifesta de varies formes,
però ho fa a tot arreu- de les relacions basades en l’intercanvi i el
compromís. Des de que ho he experimentat moltes vegades, no en tinc cap
dubte. Qualsevol que passi una hora a la gàbia de les relacions
reprimides sent una simpatia profunda per Pierre-François Lacenaire i la
seva passió pel crim. La qüestió aquí no és fer apologia del terrorisme,
sinó reconèixer-ho com una acció –alhora la més penosa i la més noble-
que és capaç de trencar i d’exposar els mecanismes d’autoregulació de la
societat hieràtica. En la lògica d’una societat invisible, l’assassinat
concebut així apareix com la forma còncava del do. És l’absència d’una
presència intensament desitjada que descrivia Mallarmé: el mateix
Mallarmé que, els anys 30, va anomenar “àngels de puresa” als
anarquistes.
La simpatia que li tinc a l’assassí
solitari s’acaba quan comença la tàctica; però potser les tàctiques
necessiten “d’scouts” moguts per una desesperació individual. Sigui com
sigui, les noves tàctiques revolucionàries –que es basaran en la
tradició històrica i en la pràctica, tan dispersa i disgregada, de la
realització individual- no serviran a la gent que només vol imitar a
Ravachol o Bonnot. Però per altra banda, aquestes tàctiques estan
condemnades a la hivernació teòrica si no poden atraure d’alguna manera
els individus de forma col·lectiva. Individus que aïllats i odiats per
la mentida col·lectiva, ja han passat per sobre de la decisió racional
de matar o matar-se. Ni assassins, ni humanistes!! Primer, acceptar la
mort, i segon, imposar-la. Deixeu que deu homes descobreixin qui són
sota la llum de la violència abans que en la llarga agonia de la
supervivència; des d’aquest instant, s’acaba la desesperació i comença
la tàctica. La desesperació és el desordre infantil dels revolucionaris
de la vida quotidiana.
Encara sento una admiració
adolescent pels “fora de la llei”. No pas per un romanticisme obsolet,
sinó perquè exposen el poder social i el posen en el punt de mira.
L’organització social hieràtica és com una diversió gegantina. El seu
secret, exposat pel terrorisme anarquista, és posar-se fora de l’abast
de la violència que genera, tot consumint l’energia de tothom en una
multitud de lluites irrellevants. (Un poder humanitzat no es pot
permetre recórrer als antics mètodes de la guerra i el genocidi). Els
testimonis de la persecució no són sospitosos de tenir tendències
anarquistes. El biòleg Hans Seyle diu que “mentre desapareixen les
causes específiques de l’enfermetat (els microbis, la malnutrició), una
proporció creixent de gent mor de malalties d’estrès, o la degeneració
que causa l’estrès i que és resultat de conflictes, shocks, tensió
nerviosa, irritació, debilitament dels biorritmes... A partir d’ara,
ningú pot escapar de la necessitat de conduir una investigació pròpia de
cara a allò que turmenta el pensament i fins i tot els somnis. Els
detalls més petits cobren una importància cabdal. La irritació, la
fatiga, la humiliació...cui bono? Qui se n’aprofita? I qui
s’aprofita de les respostes estereotipades que el Sentit Comú del Gran
Germà distribueix amb un segell d’intel·ligència? Hauria de conformar-me
amb unes explicacions que em maten quan tinc tots les de guanyar en un
joc on totes les cartes estan marcades?
2
Les encaixades de mans fan i desfan
els combats. Un gest curiós i trivial dels francesos...no és, de fet, la
forma més senzilla de contracte social? Quins pactes intenten segellar
aquestes encaixades de mà a tort i a dret, amb una liberalitat que
sembla ben bé falta de convicció? Aquest acord regna: existeix
l’harmonia social? És perfecta la vida en societat? Però el que encara
ens preocupa és la necessitat de convèncer-nos, de creure-hi a força de
l’hàbit, de reafirmar-ho amb la força de la nostra encaixada de mà.
Els ulls no saben veure aquestes
coses agradables; no reconeixen el canvi. Quan els nostres ulls troben
els ulls d’algú, es tornen difícils, com si poguessin fer la seva pròpia
reflexió buida i inanimada en les pupil·les de l’altra persona. A penes
n’han trobat uns que ja n’eviten uns altres. Les mirades es creuen en un
punt invisible, formen un anlge agut que expressa la divergència, la
manca profunda d’harmonia. De vegades s’aconsegueix a l’uníson i els
ulls connecten; la mirada en paral·lel de les parelles reials en
l’escultura egípcia, la mística, les mirades fixes que es fonen,
sobreïxents d’erotisme, dels amants; ulls que es devoren. Però la major
part del temps els ulls repudien l’acord superficial de l’encaixada de
mans. Tinguem en compte la reiteració sobre l’acord social (l’expressió
“donem-nos la mà” té connotacions comercials): no és un truc jugat als
sentits, una manera d’entorpir la sensibilitat dels ulls per tal que no
es rebel·lin contra la buidor de l’espectacle?
El bon sentit de la societat de
consum ha portat a l’expressió “veure les coses a la meva manera” a la
seva conclusió lògica: allà on miris, només hi veuràs coses.
Sigues tan insignificant i fàcil de
portar com una totxana.
Aquesta és la invitació cordial de
l’organització social per a tothom. La burgesia s’ho ha manegat per
“compartir” les seves irritacions de manera més justa, permetent a un
major nombre de persones de patir-les d’acord a unes normes racionals
(econòmiques, socials, polítiques, necessitats legals...). Les estelles
de restricció han fragmentat l’energia dedicada col·lectivament a
evitar-les o esclafar-les. Els revolucionaris de 1793 eren genials
perquè es van atrevir a usurpar-li a Déu el govern dels homes; els
revolucionaris proletaris van defensar una grandesa que derivava d’ells
mateixos i no de la burgesia.
Una ètica basada en el valor del
canvi, els plaers dels negocis, la dignitat en el treball, en desigs
coaccionats, en la supervivència i per altra banda el valor pur, la
gratuïtat, el parasitisme, la brutalitat i la mort instintives; aquesta
és la fastigosa banyera en la que les facultats humanes han fet
bombolles durant gairebé dos segles. Amb aquests ingredients –una mica
refinats, és clar- els cibernètics somnien cuinar l’home del futur.
Estem prou segurs de voler ser adaptats perfectament i moure’ns com
insectes inconscients? Des de fa un temps, s’ha experimentat amb
missatges subliminars: la inserció de frames que duren 1/24 part d’un
segon en pel·lícules les veu l’ull però no les registra la consciència.
Els primers slògans donen una idea del que vindrà: “no corris al volant”
o “vés a l’església”. Però, que representa una petita millora com
aquesta comparada amb la màquina immensa del condicionament. La
planificació de ciutats, la publicitat, la cultura i la ideologia són
capaces de dotzenes de millores comparables. Un cop més, el coneixement
de les condicions que continuaran imposant-se a la gent si no es vigila
és menys rellevant que la sensació de viure ara en la degradació. El
“We” de Zamiatin, “Brave New World” d’Huxley, “1984” d’Orwell i “le
cinquième coup de Trompette” de Touraine pinten un futur d’horror que el
món present produirà; i és el present el que desenvolupa la consciència
i la voluntat de rebuig. En comparació amb el meu present empresonat, el
futur no em provoca cap mena d’interès.
*
El sentiment d’humiliació és
sentir-se un objecte. Una vegada s’ha entès així, esdevé la base per una
lucidesa combativa en la qual la crítica de l’organització de la vida no
es pot separar de la concepció immediata d’un projecte per viure de
forma diferent. La construcció ha de començar per la fundació d’una
desesperació individual i la seva superació; els esforços per disfressar
aquesta desesperació i fer-la passar per una altra cosa són suficients
per provar-ho.
Quina és la il·lusió que ens
impedeix veure la desintegració dels valors, la runa del món, la
inautenticitat, la manca de totalitat? Potser és que crec que sóc feliç?
Això sí que no !!
Aquesta creença només serveix per
allunyar-se de les envestides de l’angoixa. Al contrari, és una creença
en la felicitat dels altres, una font inexhaurible d’enveja i gelosia
que ens fa sentir com uns vicaris de l’existència. Envejo, doncs
existeixo. Definir-se en relació amb els altres és definir-se com un
altre. I l’altre sempre és un objecte. Doncs, la vida es mesura en graus
d’humiliació: quan vius més, més ordenada és la vida de les coses.
Aquesta és l’habilitat amb que passa desapercebuda, com l’arsènic en la
melmelada. L’afabilitat d’aquests mètodes d’opressió il·lumina la
perversió que evita que cridi “l’emperador no porta roba!” cada vegada
que la sobirania de la meva vida quotidiana s’empobreix. Òbviament, la
brutalitat policial encara s’està enfortint, per dir-ho així. Cada
vegada que treu el cap, les bones ànimes d’esquerres la condemnen. Però,
què hi fan al respecte? Criden a la gent a les armes? Demanen
represàlies legítimes? Encoratgen els mataporcs com el que va decorar
els arbres de Budapest? NO: organitzen manifestacions pacífiques i
amenacen a qualsevol que qüestioni la seva política “empresarial”, a
qualsevol agent provocador. Els nous policies estan preparats: no més
policies durs, només policies bons.
La violència opressiva està a punt
de transformar-se en una invitada distribuïda raonablement. La mateixa
gent que denuncia la policia des de l’alçada dels seus ideals ens urgeix
cap a un Estat basat en una violència polida. L’humanisme amb prou
feines suporta la màquina de Kafka (“Penal Colony”). Menys crits! La
sang et molesta? Tant se val: els homes no tindran sang. La terra
promesa de la supervivència serà el reialme de la mort pacífica; i és
per aquesta mort pacífica per la que lluiten els humanistes. No més
Guerniques, Auschwitzs, Hiroshimes... Visca! Però què hi ha de la
impossibilitat de viure, de la mediocritat ofegada i l’absència de
passió? Què hi ha de la ràbia que, sense ser mai nosaltres mateixos, ens
porta a imaginar que l’altra gent és feliç? Què hi ha de la sensació de
no estar mai a la nostra pell? No deixeu que ningú digui que aquests són
detalls menors o temes secundaris. No hi ha irritacions negligents: la
gangrena pot començar amb el mínim contacte. Les crisis que sacsegen el
món no són fonamentalment diferents dels conflictes en què les meves
accions i pensaments s’enfronten a les forces hostils que s’hi enreden.
(Com podrien ser diferents si els últims anàlisis de la història només
importen si afecten la meva vida?). Tard o d’hora, la divisió i
redivisió contínues dels agricultors faran esclatar l’àtom d’una
realitat invisible i alliberarà una energia nuclear mai sospitada
darrera de tanta passivitat i resignació. Allò que produeix el bé comú
és sempre terrible.
3
Del 1945 fins el 1960, el
colonialisme va ser una bona fadrina per l’esquerra. Amb un nou enemic
en l’escala feixista, l’esquerra mai va haver de definir-se
positivament, començant per ella mateixa (perquè no hi havia res de
res); era necessari afirmar-se negant alguna altra cosa. Així va ser
capaç d’acceptar-se com la part d’un ordre de coses on les coses son o
tot o res.
Ningú s’atrevia a anunciar la fi
del colonialisme per por a que es destapés una olla a pressió amb una
tapadora que no tanca bé. De fet, des del moment del col·lapse del poder
colonial es va revelar el colonialisme inherent del poder sobre els
homes, i els problemes de raça i de color van ser tan importants com un
puzzle d’encreuats. Quin efecte van tenir els pallassos de l’esquerra
trotant en els seus cavalls antiracials i antisemites? [...]
Per suposat que ni somnio
qüestionar l’esperit generós que ha inspirat el recent antiracialisme.
Però perdo interès en el passat perquè no puc canviar-lo. Estic parlant
aquí i ara, i ningú pot persuadir-me, en els nom d’Alabama o de
Sudàfrica i la seva explotació espectacular, que oblidi que l’epicentre
d’aquests problemes rau en mi en cada ésser humiliat i depreciat per la
nostra societat.
No renunciaré a compartir la meva
violència.
Les relacions humanes no es poden
discutir en termes de més o menys condicions tolerables, més o menys
indignitats admissibles. Qualificar-les és irrellevant. Insultar a algú
dient-li “negre” fa més mal que una ordre? I quan algú està sotmès,
manat per un policia, un cap o una autoritat, no es sent dins seu com un
“negret” o un “fosquet”?
Els vells colons ens van proveir
amb un retrat perfecte del poder quan van predir el descens a la
brutalitat i la mesquinesa d’aquells que no desitjaven la seva
presència. El guardià li diu al presoner que el primer és la llei i
l’ordre. Els anticolonialistes d’ahir intentaven humanitzar el
colonialisme generalitzat del poder. Ells esdevenen els gossos guardians
de la manera més llesta: bordant tots els efectes secundaris de la
humanitat passada. Abans d’intentar autoproclamar-se president de
Martinica, Aimé Césaire va remarcar això: “la burgesia es veu incapaç de
resoldre els problemes que la seva pròpia existència ha creat: el
problema colonial i el problema del proletariat”. Va oblidar afegir:
“per ells és un únic problema; un problema que, separat d’ells, és
incomprensible”.
4
A “Histoire de France” de Gouy
llegeixo: “el mínim insult al rei era causa de mort immediata.” A la
Constitució americana: “el poble és sobirà”. A Père Peinard de
Pouget: “els reis s’atipen de la seva sobirania mentre nosaltres ens
morim de gana amb la nostra”. El Secret du Peuple de Courbon diu:
“la gent significa la massa d’homes als quals se’ls nega el respecte”.
Aquí tenim, en poques paraules, les
desventures del principi de sobirania.
Els reis van designar els objectes
de la seva voluntat arbitrària com a “subjectes”. Sense dubte, era un
intent de cobrir la inhumanitat del seu domini en una humanitat de
fronteres idíl·liques.
Els respecte a la persona del rei
en sí mateix no es pot criticar. Només és odiós perquè es basa en el
dret d’humiliar per mitjà de la subordinació. El menyspreu va fer que
els trons reials es podrissin. Però què hi ha de la sobirania dels
ciutadans: els drets van multiplicar la vanitat de la burgesia i es va
distribuir la sobirania gelosament, com un dividend per a cada individu.
Què va passar amb el dret diví dels reis? Avui, a França, hi ha 24
milions de mini reis. I els més grans –els caps- només són grans en la
seva ridiculesa. El sentit del respecte s’ha degradat fins el punt que
la humiliació és tot el què es demana. Democratitzat en rols i funcions
públiques, el principi monàrquic sura amb la panxa enlaire, com un peix
mort: només n’és visible l’aspecte més repulsiu. La seva voluntat de ser
absolutament superior i sense reserves ha desaparegut. En comptes de
basar les nostres vides en la sobirania, intentem basar la sobirania en
la vida dels altres. Costums d’esclaus...
CAPÍTOL 3 “AÏLLAMENT”
Para no sentirme solo
Por los siglos de los siglos.
Tots tenim en comú la il·lusió
d’estar junts. Però darrera d’aquesta il·lusió anodina i permesa, només
hi ha el desig de destruir l’aïllament (1). Les relacions impersonals
són la terra de ningú de l’aïllament. La organització social
contemporània signa la seva sentència de mort produint l’aïllament (2).
1
És com
uns estiguessin en una gàbia amb la porta oberta i no fossin capaços
d’escapar. Res fora de la gàbia té cap importància, perquè ja no
existeix res. Van quedar-se dins de la gàbia, estranyats per tot excepte
per la gàbia. Sense ni una escletxa de desig per res de fora dels
barrots. Hauria estat anormal –impossible, de fet- escapar a un lloc que
mai ha existit ni importat. Absolutament impossible. Dintre de la gàbia,
on havien nascut i on moririen, l’únic fragment d’experiència tolerat
era la Realitat; un simple i irresistible instint a actuar per tal que
les coses tinguessin importància. Només si les coses prenien importància
un podia respirar, i patir. Semblava haver-hi una entesa entre ells i la
mort silenciosa. L’hàbit d’actuar per tal que les coses tinguessin
importància s’havia convertit en un instint humà, un instint etern,
aparentment. La vida era l’important, i la Realitat era part de
l’instint que donava un petit significat a la vida. L’instint mai va
provar d’imaginar què hi havia al darrera de la Realitat, perquè al
darrera no hi havia res. Res d’important. La porta va seguir oberta i la
gàbia era cada vegada més dolorosa en la seva Realitat tan important per
diversos motius.
Mai hem
emergit des del temps dels esclaus. En els transports públics que ens
esclafen amb una indiferència estadística, la gent duu al rostre una
expressió de desil·lusió, orgull i menyspreu, com l’efecte natural de la
mort en una boca sense dents. L’ambient de falsa comunicació converteix
a tothom en policia dels enfrontaments propis. Els instints de fugida i
agressió segueixen la pista als cavallers dels treball assalariat, que
han de confiar en metros i trens suburbans el seu llastimós vagar. Si
els homes es transformessin en escorpins que es piquen entre ells...no
serà que no hagi ha succeït; els éssers humans sense ulls i amb cervells
estovats s’han convertit “misteriosament” en meres ombres de l’home, en
fantasmes. I, d’alguna manera, d’homes només ho són pel nom.
No tenim
res en comú excepte la il·lusió d’estar junts. Certament, les llavors
d’una col·lectivitat autèntica dorment juntament amb la mateixa il·lusió
–no hi ha il·lusió sense una base real- i una comunitat real espera a
ser creada. La força de la mentida de vegades aconsegueix esborrar de la
ment dels homes l’amarga realitat d’aïllament. En un carrer ple de gent,
ocasionalment podem oblidar que la separació i el patiment encara hi són
presents. És la força de la mentida el que ens fa oblidar-ho, i la
separació i el patiment en surten reforçats; però al final, la mentida
ens fa mal. Arriba un punt en que la il·lusió no es pot mesurar amb la
nostra aflicció.
La
maldat m’envaeix a mida que creixen els corbs al meu voltant. Els
compromisos que he pres amb l’estupidesa sota la pressió de les
circumstàncies tenen pressa per trobar-me, i neden cap a mi en onades
al·lucinants de caps sense rostre. Edward Münch i el famós quadre “el
crit” m’evoquen quelcom que sento deu vegades al dia. Un home arrasat
per la massa que només ell pot veure, que crida en un intent de trencar
l’encanteri, que vol tornar a ser ell mateix, a la seva pell. Els pactes
tàcits, somriures forçats, paraules sense vida i la humiliació que es
creuen en el seu camí, de cop i volta sorgeixen en ell, allunyant-lo
dels seus desigs i somnis i fent esclatar la il·lusió “d’estar junts”.
La gent té contacte però no es coneix; l’aïllament s’acumula sense
adonar-se’n; la buidor ens aclapara a mida que la densitat de la massa
creix. La massa se m’emporta i instal·la milers de petits sacrificis en
la meva presència buida.
Llums de
neó parpellegen per tot arreu el dictum de Plotí: “tots els
éssers estan junts tot i que es mantenen separats”. Però només hem
d’agafar-nos les mans i tocar-nos, aixecar la vista i conèixer-nos, i
tot s’enfoca com per art de màgia.
De la
mateixa manera que les masses, les drogues, l’amor i l’alcohol poden
destruir la ment humana més lúcida. L’alcohol converteix el mur de pedra
de l’aïllament en una pantalla de paper on els actors poden actuar
segons la seva fantasia. Ho arregla tot en l’escenari d’un teatre íntim.
Una il·lusió generosa i en conseqüència més mortífera.
En un
bar fosc, on tothom s’avorreix, un jove borratxo trenca el seu got i
després agafa una ampolla i la estampa contra la paret. Ningú es sorprèn
i el jove, frustrat, deixa que el facin fora. Tothom podia haver fet el
mateix que ell. Ell sol va trencar el mur de pedra, creuant el primer
cinturó radioactiu de l’aïllament: l’aïllament interior, la separació
introvertida entre un mateix i el món exterior. Ningú va respondre a un
signe que ell va creure explícit. Va restar sol com un hooligan
que crema una església o que es carrega un policia. Condemnat a l’exili
mentre l’altra gent resta exiliada en sí mateixa. No ha escapat del camp
magnètic de l’aïllament; ha quedat suspès en una zona de gravetat zero.
Sempre
és el mateix; la indiferència que el saluda li permet sentir el so del
seu plor; fins i tot aquesta revelació el tortura. Sap que haurà de
tornar a començar en un altre registre, més alt, amb més coherència. La
gent estarà junta en una infelicitat comú tan temps com cada ésser
aïllat no entengui que un gest d’alliberament, per dèbil i maldestre que
sigui, sempre és una comunicació autèntica, un missatge personal
adequat.
La
repressió que colpeja el rebel llibertari, colpeja a tothom.: es vessa
la sang de tothom amb l’assassinat de Durruti. Quan la llibertat fa un
pas enrera, s’incrementa cent vegades el pes de l’ordre de les coses.
Exclòs de la participació autèntica, les accions de l’home es desvien
cap a la fràgil il·lusió d’estar junts o en el seu oposat, un rebuig
frontal i abrupte a la societat. Van d’un costat a l’altre com un pèndol
dirigint les mans a la cara de la mort.
*
L’amor, per la seva banda, infla la
il·lusió d’unitat. La major part del temps és fotut i descarrilat. Les
cançons d’amor coixegen de por i sempre van a parar allà mateix: quan
n’hi ha dos de nosaltres, o deu, acabarem sols com al principi.
El que ens porta al desengany no és
la immensitat dels nostres desigs insatisfets, sinó el moment en què la
recent nascuda passió descobreix la seva buidor. El desig insaciable
d’enamorar-se de noies maques neix de l’angoixa i la por a estimar: així
d’espantats estem de no poder escapar mai de la trobada amb objectes.
L’alba en la que els amants es separen dels braços és la mateixa alba
que trenca en l’execució dels revolucionaris sense revolució.
L’aïllament a dos no pot fer front
a l’efecte de l’aïllament en general. El plaer s’esvaeix prematurament i
els amants es troben despullats davant del món, i les seves accions són
de cop i volta ridícules i sense sentit. En un món infeliç, l’amor no és
possible.
El vaixell de l’amor naufraga ens
el corrent de la vida quotidiana.
Estàs preparat per esclafar els
referents del vell món abans que aquests destrossin els teus desigs? Els
amants s’haurien d’estimar el seu plaer amb més poesia i conseqüència.
Una història conta com Price Shekour va capturar una ciutat i la va
oferir a la seva estimada a canvi d’un somriure. Alguns de nosaltres ens
hem enamorat del plaer d’estimar sense reserves –prou apassionadament
com per oferir el nostre amor més magnificient al llit de la revolució-.
2
Adaptar-se al món és com el joc de
“cara, guanyes; creu, perdo”. Un decideix a priori que el negatiu és
positiu i que la impossibilitat de viure és una condició essencial de la
vida. L’alienació s’arrela més fermament quan es fa passar per un bé
inalienable. Transformada positivament, la consciència d’alienació és la
consciència privada. Un retall d’individualisme amb el qual la gent es
passeja com si fos un dret de naixement sagrat, desaprofitat però
apreciat. És una mena de plaer-ansietat que ens prevé als dos
d’assentar-nos en la comunitat de la il·lusió i de quedar atrapats al
soterrani de la alienació.
La terra de ningú de les relacions
humanes està entre l’acceptació feliç de col·lectivitats falses i el
rebuig total de la societat. És la moralitat del venedor: “tu em rasques
l’esquena, jo et rasco la teva”, “no deixis que la gent sigui massa
familiar”.
La cortesia, l’art (per desgràcia
de l’art) de la incomunicació. Afrontem-ho: tal i com la hierarquia
social ha fet que siguin les relacions humanes, la impersonalitat és la
forma més descansada de menyspreu. Ens permet passar pels contactes
quotidians sense cap fricció i ens permet somniar en formes superiors de
civilització, com la cortesia de Lacenaire la nit abans de la seva
execució, dient-li a un amic: “sobretot, fes arribar la meva gratitud a
M.Scribe. Digues-li que un dia que patia fam vaig presentar-me a casa
seva per ratejar-li uns diners. Ell va accedir amb una generositat
commovedora. Estic segur que se’n recordarà. Digues-li que va actuar
sàviament, ja que amb el que tenia aleshores a la butxaca va privar a
França d’un dramaturg”.
Però la zona esterilitzada de les
relacions impersonals només ofereix una treva en la interminable batalla
contra l’aïllament, un breu trànsit que mena en la comunicació, o més
freqüentment en la il·lusió de comunitat. Ara podria explicar anècdotes
aturant a estranys per preguntar-los el camí o per “passar l’estona”:
per buscar contacte en aquesta dubtosa moda. El plaer de les relacions
impersonals és un castell de sorra; el temps buit mai m’ha fet cap bé.
La vida es fa impossible amb la perfecció cínica del saldo del
plaer-ansietat de les relacions impersonals. Funciona com un engranatge
de la màquina de destruir persones. Al final sembla millor començar
directament per un rebuig radical i tàcticament dissenyat abans que anar
educadament trucant a totes les portes i intercanviant una forma de
supervivència per una altra.
“Seria una càrrega morir tan jove”,
va escriure Jacques Vaché dos anys abans de suicidar-se. Si la
desesperació no uneix una nova comprensió de la realitat que transformi
els anys propers, només hi ha dues sortides per l’home aïllat: les
festes de sectes religioses parafísiques o una mort immediata amb humor.
Un assassí de 16 anys explicava recentment: “ho vaig fer perquè
m’avorria”. Qualsevol que hagi sentit l’impuls d’autodestrucció brotant
dins seu sap amb quina facilitat abrumadora, si passés alguna vegada,
mataria els organitzadors del seu avorriment. Algun dia, si estigués
d’humor...
Després de tot, si un individu
rebutja adaptar-se a la violència del món i també rebutja abraçar la
violència dels inadaptats, què pot fer? Si prospera en la seva voluntat
d’aconseguir la unitat amb el món i amb sí mateix a nivell teòric i
pràctic, el vast silenci dels espais oberts de la societat construirà al
seu voltant el palau de la bogeria solipsista.
En les profunditats de les
presons, els que han estat condemnats amb “malaltia mental” es sumen al
crit de la revolta estrangulada al cim de la negativitat. El psiquiatre
Volnat descriu el potencial Fourier destruït en el seu pacient. “Va
començar a perdre la capacitat de distingir entre sí mateix i el món
exterior. Tot el que succeïa al món, succeïa en el seu cos. No podia
posar una ampolla en un prestatge perquè podia caure el prestatge i
trencar-se l’ampolla. I això danyaria el seu cap com si també fos en
aquell prestatge. No podia tancar un maletí, perquè tancar les coses
dins el maletí seria com tancar-s’hi ell. Si sortia al carrer havent
tancat totes les portes i finestres se casa es sentia incòmode perquè
l’aire comprimia el seu cervell, i havia de tornar a casa per obrir una
porta o una finestra.” “Perquè sigui més fàcil per a mi” deia, “he de
tenir espais oberts [...], he de tenir la llibertat del meu espai. És
una lluita amb les coses que m’envolten”.
“A fora, el cònsol es va aturar i
va girar-se. No se puede vivir sin amor, eren les paraules escrites a la
casa”, Under the vulcano, Lowry.
