Secció musical (en construcció)

Molt aviat podreu participar del nou apartat musical de La Paperera...

Myspaces, concerts, youtubes, cançons en general...

N'hi ha "un" que diu...

Allò que en dèiem utopia anarquista ha desaparegut del mapa polític vigent (però no de la realitat) perquè s'ha fet gran, encara que encara li falta créixer una mica per a arribar a ser de la seva mida. Per demostrar-ho bastaria un exemple. A Xangai, una de les grans capitals de la Xina, hi va florir, crec que cap als anys vint o trenta, un gran entusiasme de moviments i organitzacions anarquistes que van culminar amb les famoses i anomenades "comunes de Xangai": doncs bé, d'aquesta ciutat aleshores en deien la Barcelona d'orient. Durant els anys trenta, no era estrany a Xangai veure la cara de Durruti i altres cartells nostros pel carrer. Quan la guerra espanyola, va salpar un vaixell de voluntaris xinesos que volien venir a lluitar contra el feixisme, però els que van arribar es van quedar a Barcelona fins la retirada final, treballant en una fàbrica col.lectivitzada. I ja que som a la Xina, tampoc no hem d'oblidar que els primers restaurants xinesos d'europa, cap a mitjan segle XIX o així, els havien obert a París uns estudiants avantatjats que venien becats per les universitats xineses amb l'encàrrec d'estudiar el progrés occidental, però la veritable missió secreta personal que es van imposar aquells estudiants va ser connectar amb els sindicats anarquistes d'aquí i se'ls va acudir de muntar el que seríen els primers restaurants xinesos d'Europa amb la idea de fer venir altres col.legues sense haver de dependre de les ajudes institucionals. Foren aquests pioners els que, de retorn al seu país, van fundar el primer grup anarco xinès, que es deia El cant del gall a la foscor.  Immediatament van aparèixer entre els anarquistes dues tendències, que reflectien una discussió antiga amb una forma nova que ha electritzat tot el pensament xinès des del principi dels temps moderns, i que d'alguna manera encara dura: ¿occident sí, o no, o com? Els partidaris d'assimilar el pensament i la tècnica occidentals deien que calia llençar per la borda la vella filosofia política xinesa i adoptar la pràctica europea de l'anarco-sindicalisme per a deslliurar-se de l'opressió i l'endarreriment. Els altres deien que l'anarquisme és un invent xinès antiquíssim, que el llibre més antic i més important de tota la cultura xinesa, el famós llibre del Tao (o de la manera), és la primera, la millor i la més genuïna expressió d'aquesta idea, i que per tant es pot arribar a l'anarquia sense seguir models occidentals. A la llarga s'han de posar d'acord en el principi de la coincidència dels opòsits, esbandit el dilema comunista-capitalista.
I finalment, un dia d'aquests, encara no se sap la data, l'anarquisme vindrà tot sol, aquí com a la Xina, sense necessitat de grups que el propaguin. Això de fer grups i de fer política és com una mena de sarampió o de malaltia de creixement i ja ens anem immunitzant. No cal que vingui ningú a instaurar res, serà com créixer, no cal decidir-ho, serà la pinya dels castellers, la idea del tao i la pipa de la pau que es desplegaran espontàniament i sense traves com a base de l'organització de les coses: totes les tradicions positives i constructives seran lliures, l'única llei serà la de cada instant, i es realitzarà la més bella idea del príncep Bakunín, que és que la llibertat meva i la del veí, quan es toquen, s'augmenten mútuament.