Parlem
del que passa
Article
de FRANCESCO COSSIGA publicat al
diari basc DEIA, i reproduït pel diari AVUI el 5.12.02
UNA
TRISTA SORPRESA
He llegit amb profunda torbació i gairebé amb infinita
angúnia el text del document de la Conferència Episcopal
d'Espanya sobre el terrorisme, aprovat, ai!, amb 63 vots favorables
però almenys amb 8 vots contraris i 5 àbstencions,
vots contraris i abstencions en els quals poso les meves esperances
en el futur de l'Església d'Espanya.
És la torbació, l'angúnia d'un fidel membre
de l'Església, seguidor dels seus ensenyaments, d'un catòlic
liberal i d'un demòcrata cristià què fonamenta
la seva "fe laica" en la llibertat i en la
democràcia, en els drets inalienables dels pobles i de
les nacionalitats, en la seva fe religiosa, i en la seva raó
natural,
segons el gran magisteri cristià des de Newman a Rosmini,
de Montelabert a Laccordaire i a Ozanam, de Lord Acton
a Cesare Balbo i d'Alessandro Manzoni, de Maritain a Mounier,
de Mauriac a Bernanos. de Schumann a Adenauer, de Don Luigi Sturzo
a Alcide de Gasperi i Aldo Moro.
Estic d'acord amb la condemna de tot terrorisme, també
el d'ETA, amb el mateix esperit amb què he condemnat
i he combatut democràticament com a ministre d'Interior
i com a president del consell de ministres del meu país
el
terrorisme roig de la subversió
d'esquerra i el negre de l'aixecament
de dreta i també el terrorisme nacionalista que va colpir
durant temps una part de la República habitada en la seva
majoria per nacionalitats no italianes: Alemanya i Ladina.
D'aquí que em produeixi una trista sorpresa que, en contrast
amb l'ampli esperit de comprensió demostrat per la
Seu Apostòlica tot i la ferma condemna dels dolorosos esdeveniments
ocorreguts al Pròxim Orient, aquesta condemna del terrorisme
d'ETA no vagi acompanyada per cap anàlisi tant de les causes
anteriors com de les actuals motivacions i es faci amb absoluta
manca de tota prospecció no predicatòria
de solucions que tingui en compte les motivacions històriques
d'aquest terrorisme, reservant, pel que sembla, la solució
del problema del terrorisme del País Basc únicament
a l'ús de mitjans judicials de la policia sense cap consideració
i potser sense coneixement de les diferències profundes,
fins i tot sota el perfil de les solucions, que existeixen entre
el "terrorisme amb
base ideològica o amb base d'integrisme religiós
i terrorisme amb bases nacionalistes com, per exemple, el terrorisme
alemany del sud tirolès, el terrorisme d'IRA a Irlanda
del Nord i el terrorisme d'ETA al País Basc".
I això mentre dins de l'esperit conciliar del diàleg
entre religions i per a la construcció de la pau, catòlics
italians, francesos, anglesos, àrabs i, en darrer lloc,
americans busquen finalment
comprendre, entre les sospites i dissidències de molts,
les acusacions i les motivacions del molt més tremend i
amenaçador terrorisme islàmic i de la guerrilla
palestina.
Però en qualitat de cristià, de catòlic liberal
i demòcrata cristià, em deixen glaçat les
afirmacions no conformes amb l'ensenyament i la doctrina social
de l'Església, que enfonsen les seves arrels en la teologia
política i moral i en la filosofia cristiana de Tomàs
d'Aquino fins a Molina, des de Vitòria a Suàrez,
que parlen dels drets de llibertat i d'autodeterminació
dels pobles i de les nacionalitats, sobre la sacralitat dels
valors d'identitat i d'especificitat històrica, cultural,
lingüística i política; aquelles afirmacions
que fan seva una concepció de l'Estat que és aliena
al pensament cristià i humanista
occidental i que sembla inspirar-se més en el jacobinisme
françès i en els totalitarismes dels diversos feixismes:
italià,
espanyol, portuguès i germànic.
I dol veure com la Conferència Episcopal d'Espanya condemna
el terrorisme d'ETA i silencia el terrorisme franquista contra
els bascos, contra els catalans i contra els republicans espanyols
que va portar a la matança de desenes i desenes de
milers de persones després de la victòria feixista
a Espanya: i això en aquests dies en què es descobreixen
les fosses comunes en les quals van ser llançats i amagats
els cossos dels assassinats
per la policia del règim franquista i quan surt a la llum
l'horrible crim d'aquells nens i nens que van ser arrabassats
a
les seves famílies en una bogeria ètica d'eugenèsia
politicoideològica i confiats, en nom d'una anomenada educació
sana, a famílies de credo franquista en contra dels principis
més elementals, no dic ja que d'èticacristiana sinó
del pur dret natural.
I així veig que plana sobre l'Església d'Espanya
l'ombra d'aquell catolicisme nacionalista
que va ser un dels fruits enverinats de la Guerra Civil i del
franquisme, contrastat en va per figures lluminoses com aquelles
del cardenal Vidal i Barraquer i de Múgica, sobre els quals,
després d'una momentània infatuació franquista,
va vessar llàgrimes de penediment, afirmant que en part
ell havia estat responsable, el cardenal Gomà.
Segons l'opinió d'alguns, com a catòlic de l'Església
d'Itàlia no
hauria de preocupar-me perquè la meva Església particular
és immune als errors i a temptacions semblants.
Però jo crec en la unitat de l'Església, crec en
la "col.legialitat episcopal", en virtut de la qual
fins i tot els bisbes d'Espanya que s'inclinen cap al catolicisme
nacional, amb nostàlgia franquista a les venes, víctimes
tal vegada de les pressions de l'actual govern de l'Estat espanyol,
aquests bisbes d'Espanya que han votat
aquest document, són també bisbes meus en tant que
formen part de la jurisdicció de l'Església universal
i ho són també perquè estan sota el meu propi
bisbe: el bisbe de Roma!
I, a més, en qualitat de demòcrata i catòlic
liberal, crec en la unitat de valors de llibertat i de pluralisme;
d'aquí que les ofenses que els causin a la península
Ibèrica fereixen també el meu
país i Europa.
Sóc italià, certament; sóc un catòlic
italià però sóc també un catòlic
sard, ciutadà de la meva pàtria gran, Itàlia,
però ciutadà també de la meva petita pàtria
incompleta, Sardenya: i, per tant, fraternament proper als germans
bascos i catalans.
Per aquestes raons, com a catòlic i demòcrata cristià,
europeu, italià i sard, aixeco la meva ferma protesta contra
la miop i
facciosa declaració de l'episcopat d'Espanya i expresso
la meva
solidaritat amb aquells bisbes d'Espanya que han tingut el valor
religiós i moral de no votar aquesta declaració.
I ho faig amb el mateix esperit amb què he condemnat la
temerària proposta d'alguns bisbes d'Espanya de promoure
el procés de beatificadó d'Isabel de Castella, injustament
anomenada "la Catòlica", la política antijueva
de la qual va iniciar a Espanya el dolorós camí
que va portar molts a terres d'exili, camí l'etapa final
del qual serien les cambres de gas i els forns
crematoris d'Auschwitz! Perquè
potser sense la política antihebraica d'Isabel de Castella
la humanitat no estaria tacada
amb els horrors de la Shoah.
Voldria recordar als bisbes d'Espanya, que tenen tan estranya
idea de la inviolabilitat dels Estats existents, que la Santa
Seu sempre ha sostingut amb paraules i fets la demanda i la
lluita per la independènçia d'Irlanda, d'Eslovènia,
de Croàcia i,
amb anterioritat, de Polònia.
Amb la fe en la Seu Apostòlica i en l'Església universal
prego
per l'Església d'Espànya i en particular per l'Església
del País
Basc i en particular per l'Església de Catalunya perquè
siguin
preservats i curats de l'heretgia del l'autoritarisme estatalista
i
del verinós i anticristià catolicisme nacional que
prima encara en
la concepcció estadolàtrica que emparella els dictadors
Primo
de Rivera i Francisco Franco i enfonsa les seves arrels en el
catolicisme tradicionalista i antidemocràtic del feixisme
francès de l'Action Française, durament condemnat
amb desolada visió profètica pel papa Pius XI.
Amb
amistat i esperança.
Francesco Cossiga. Senador de la
Republica Italiana. Expresident de la republica italiana.
espai
obert del
Centre d’Estudis Francesc Eiximenis
Si
ens voleu fer arribar alguna suggerència o comentari, ens
el
podeu enviar a la nostra adreça d'e-mail,
[email protected]
