|
 |
|
|
|
Quan l'ésser huma comença a fer-se ésser huma, és a dir quan comença a desenvolupar les facultats que el distingeixen del demés animals, junt amb les necessitats fisiològiques d'alimentar-se o buscar refugi davant les inclemències del temps, també en té una altra compendre el món que el rodeja; saber, per exemple, fins on s'estén la comarca on viu , per què es succeeixen les estacions, o quí belluga les ones de la mar; també sent necessitat per sabe quin és el seu paper dins s'aquest món. |
Poc a poc l'ésser humà anà adquirint una independència cada cop més gran respecte la realitat externa, de tal manera que apartir de la percepció d'objectes concrets anà desenvolupant la possibilitat de representar-los dins la seva ment, és allò que els fil.losofs en diuen començar a emergir de les tenebres de la irracionalitat cap a la llum del pensament i la consciència, amb un afany creixent per trobar repostes als problemes que es plantegen. |
|
En tot aquest procés, els mites, junt amb la màgia i els ritual, ocupen un lloc important. Tot grup humà i tota cultura cenguda té la seva propia mitologia. Coincideixen moltes vegades les diferents representacions de les forces superiors que regeixen el món, però desenvolupael seu sistema de creences.
No es pot generalitzar un sol enfoc, però s'accepta comunment una teoria sobre l'origen dels mites, segons la qual l'home primitiu, desconeixedor de les causes dels fenomens de la Naturalesa, imaginava unes forces que els provocaven i controlaven sometense al seu poder. Aquestes forces, convertides en deus, portaven una vida semblant a la del propi ésser humà,però sense les seves limitacions, i estaven relacionades entre elles, a l'estil de les grans families. Aquesta concepció personal i familiar de la vida divina s'allargava fins la propia societat, d'aquesta manera es mantenia la teoria -valida durant molt temps- de la descendència divina dels reis mortals
Aquets mites s'han classificat comunment en: cosmogonics, quan han volgut explicar la creació del món; teogònics, quan expliquen l'origen dels deus; antropogònics, relatius a l'aparició de l'home; etiològics, quan volen explicar el perquè de determinades institucions polítiques, socials o religioses; o morals, que es refereixen a la lluita entre principis contraris: el bé i el mal, àngels i dimonis, etc. apareixent molts d'aquets elements barrejats en un mateix mite.
A més dels mites clàssics ( Zeus, deu suprem de l'olimp; Afrodita, deesa de l'amor sorgida de l'escuma del mar; Poseidó, sobirà de l'aigua, etc.) Moltes altres figures han estat presents a les ments dels humans, representant tot allò que l'envoltava i no comprenia prou bé: el creixement de la vegetació; l'ànima dels arbres; el moviment del sol i la lluna, etc. I no tant sols han estat a les ments dels humans, sinó que en moltes ocasions, l'ésser humà ha fet servir màscares i altres artilugis per representar les diverses situacions que contemplava amb la necessitat de donar una imatge coneguda a cada cosa, que representés i simbolitzés els elements incomprensibles amb signes interpretables.
L'etnògraf vilanoví Bienve Moya (La Festa a Catalunya) ens parla d'aquestes màscares, com la de l'ós, o la dels Plens de la Patum, de la mateixa manera que ens parla, seguint la mateixa simbologia, de mulasses, bous, dracs, àguiles i altres animals llegendari, que actuaven representant diversos elements en cerimònies festives d'antigues creences.
|
Aquesta relació entre l'ésser humà i l'animal existeix desde la prehistòria i no tant sols és una relació de subsitència, doméstica o utilització com a eina de treball, sino també formant part del substrat mític i del món simbolic humà. El mòn mitologic abans esmentat està ple de figuracions animals: les sirenes, els tritons, el Minotaure, l'au Fènix... molts d'ells envoltats de llegendes que hom creia (i potser encar creu?) veridiques. |
Amb l'aparició del cristianisme sovintegen les al.legries animals que representen aspectes puntuals de la doctrina: a Crist se'l simbolitza amb un anyell; el bou i el lleó representen evangelistes, i tota mena d'animals fantàstics són presents dins la història sagrada.
L'esglesia va recollir la simbologia animal per mitja dels entrtemesos (manifestacions escèniques que recordaven les representacions que des del segle XII es feien entre plat i plat a les grans festes reials) que eren presents a les manifestacions litúrgiques. Aquests, però, van anar transformant el seu paper religiós per esdevenir totalment laics i populars, els quals han anat apareixent i desapareixent segons les circustàncies els permetien o obligaven.
Núria Domedel (Fauna fantàstica a Catalunya) ens parla que a diversos països (França, Catalunya,...) en els segle V ja hi ha uns primers indicis referents a animals que assisteixen a les processons de rogatives. Tornen a trobar noticies d'animals carcasses (representacions escultòriques exagerades) tipus dracs, que simbolitzen tot el referent a les forces naturals o la seva exorcitació. És a les darreries del segle XIV quan es produeixen una revitalització del bestiari a les processons de Corpus Christi que coincideix amb la revifalla de la cultura folklorica i amb el canvi metodològic de l'Esglesia catìlica per tal de fer entenedora la seva doctrina, la qual es planteja fer-se més popular mitjançant la proposta dels ordes mendicants que busquen la liturgia del tipus més escènica.
Si a cultura popular utilitzava els animals a les processons amb un sentit relacionat directament amb el context social, geogràfic i històric (com el cas del drac, que està vinculat amb el cicle agricola primaveral doncs la seva figura es troba lligada a l'aigua, venint a ser moltes llegendes el guardià de l'aigua que neix en el més profund de la terra), l'Esglesia recollia aquesta simbologia i li donava una nova significació, un sentit més estàtic, cada animal i cada efigie representava un concepte: el dracsimbolitza el diableel bou i la mula a metafora de Nadal; el lleó i el bou els evangelistes, etc.
Si bé l'esglesia va aglutinar al voltant de la festa de corpus molts d'aquells rius laics i pagans que el poble tenia costum de fer, aquesta cel.lebració es va fer cada cop més àmplia i bulliciosa, barrejant espectacles de caure religiós amb els divertiments profans: jocs, danses coreografíes referents a batalles entre moros i cristians, o entre àngels i dimonis (les quals acabaven amb focs d'artifici). Tot plegat arribà fins el segle XVIII on, a petició de les jerarquies eclesiàstiques es va posar fir a aquest tipus de cel.lebració, tornant a modalitats antigues i retirant-se tots els entremesos no liturgics.
D'entre tots aquets animals en destaca per la seva espectacularitat, un : el drac animal present en diferents cultures i èpoques i representant diversos conceptes. El drac a les processons bàsicament servia per protegir les pestes i les plagues o les males collites i qualsevol altre vessant del mal.
Inicialment formava part de l'entremés de l'infern, junt amb Llucifer i els altres diables, ajudant-se mutuament en la seva batalla contra Sant Miquel i els àngels. De mica en mica, ambdós entremesos anaren independitzant-se, sortint finalment cadacun al seu aire.
A partir de la seva desaparició al segle XVIII, lentament aquestes figures animals han anat resorgint novament a Catalunya, predominant avui el caràcter festiu i espectacular de la seva presència a les manifestacions populars. El drac, la mulassa, la mula-guita, els cavallets, l'aguila, etc. representen avui -de forma totalment lúdica- la recuperació i la manifestació de l'existència d'aquest mòn màgic i simbòlic tant àntic com l'ésser humà, sent poques avui dia les ciutats, viles i pobles que no posseeixen un drac per fer-lo sortir per la Festa Major i en altres dates assenyalades.
EL NAIXEMENT DEL NOSTRE DRAC
L'ADOLESCÈNCIA DEL NOSTRE DRAC
Efectivament, el drac inicial pesava més de cent quilos, (concretament 108). Aviat està dit. Al cercavila inaugural, no es passà del carrer on es va sortir. Tornant a recaure al magatzem d'on havia sortit per tal que, a corre cuita, se li col.loquessin uns nous suports per al portador, doncs els que hi havia se'l clavaven fins l'ànima. L'emdemà amb unes noves espatlleres, la colla que portava el drac podia aguantar una mica més el seu pes.Desseguida el Drac junt amb els Diables -doncs sempre hem format un sol paquet- començarem els desplaçaments al llarg de la geografia penedesenca i catalana, amb algunes incursions a comunitats o països veïns, com Saragossa, Andorra o França. La primera sortida llunt dels Monjos fou a Ribarroja d'Ebre, l'agost del mateix any 1981, on s'hi ha anat durant molts anys, i on ténen una manera especial d'entendre el foc i la seva interrelació amb la gent (per dir-ho d'alguna manera suau), havent-se convertit en un perill. La anècdota més important de les sortides a Ribarroja d'Ebre fou un espectacular accident que patí el Drac, que sortí amb una cara completament cremada, i que per apagar l'incendi originat per un coet col.locat a l'inrevés, drac i portador van anar a parar dins un surtidor al bell mig d'una plaçaAixò passava l'any 1992. Abans, però s'havia participat també amb molt d'èxit a les Festes de la Mercè de Barcelona. Els seus correfocs són força concorreguts, i la organització convida cada any alguns dracs del païs a participar-hi. L'any 1984 fou el nostre Drac l'encarregat d'encapçalar el correfoc, establint-se una autèntica batalla entre el public que corejava el "no passareu" i tots els dracs que vomitaven foc tot dient "ja ho crec que si". El resultat és sempre el de unes hores d'autèntica festa sense alguna altre cremada sense importància, llevat el correfoc de l'any 1987, on un membre de la nostre colla (en Raimon Sendra) acabà a la unitat de cremats de l'hospital. De sortides s'han fet moltes durant aquets anys. Un moment que el drac es donà a conèixer fou amb motiu de l'organització de la 6ena Trobada de Diables de Catalunya, i que s'encetà amb un cercavila de Dracs. Els Monjos fou per unes hores, l'infern de Catalunya -en millor sentit de la paraula- guardant tothom un agradable record d'aquestes dates.L'adolescència del nostre drac, com la de tantes persones que arriven a la seva edat, es caracteritza per un control de pes i un alleugeriment del mateix, ja que, com diem els portadors, no són els anys els que pesen, sinó els 108 quilos. Aprofitant el drac vell com a motlle, al seu damunt s'hi anà vestint l'any 1987 una nova estructura de fibra de vidre, més lleugera que l'anterior, fins deixàr el seu pes als 81 quilos declarats. el moment de la seva estrena esdevingué una gran festa amb tota la gent que havia tingut alguna relació amb el Drac.L'any 1988 es torna a fer un nou drac aquesta vegada ja d'una manera més profesional, parlem d'un drac que encara que sigui el mateix, doncs tots els trets anteriors han estat respectats en el diseny del nou drac, tenint en compte el fort arrelament que té a la nostra població, l'estilització i arrodoniment de tot el drac s'ha continuat en l'enllaç del cos a la cua i en el mateix disseny de la cua. La cua s'ha allargat en un tram tal com era en la peça original i que en el drac actual s'havia trencat. La mirilla del portador s'ha enriquit amb l'escut de la colla de diables....
|
 |
 |