I. Introducció: Miguel Induráin (1964- ), guanyador
de cinc edicions del Tour de França (1991, 1992, 1993, 1994 i 1995)
i de dos Giros d'Itàlia (1992 i 1993). Considerat el millor esportista
espanyol de tots els temps i un dels grans mestres de la història
del ciclisme, comparteix amb Jacques Anquetil, Eddy Merckx i Bernard Hinault
el record de victòrias a la ronda gal-la, però ell fou
l'únic
a fer-ho de forma consecutiva.
II. Inicis de la seva trajectòria: Miguel
Induráin Larraya va naixer el 16 de juliol del 1964 al pueblo
navarrés
de Villava, molt a prop d'Iruña. Guanyà el seu primer Campionat
d'Espanya el 1983, quan encara era un adolescent. El 1984 participà
als Jocs Olímpics a Los Ángeles (Estats Units) i s'integrà
al professionalisme. Aquell mateix any participà al Tour del Porvenir
i guanyà una etapa contrarellotge. El 1985 guanyà dues etapes
del Tour del Porvenir i participà per primer cop al Tour de
França,
però va abandonà a la quarta etapa. Per dessitg del seu director
tècnico, José Miguel Echávarri, inicià un molt
estudiat i planificat procés de formació i entrenament, a
l'ombra del que aleshores era el millor ciclista del país, Pedro Delgado.
Continuà anant a França i aconseguí millorar de forma
progressiva les seves actuacions (abandonà a l'etapa nº 12 del
1986 i aconseguí finalitzar, de forma discreta, el 1987 i 1988).
Es convertí en autèntic gregari de luxe de Delgado (fins el
punt de debatre's als mitjans especialitzats a qui devía de correspondre
el lideratge de l'equip), el 1989 guanyà la seva primera etapa del
Tour. El 1990 ja era un home de confiança de Delgado: guanyà
a la durìsima arribada a Luz Ardiden i fou dècim de la
classificació
general final, però va donar clarament la impresió de que
havía estat l'home més fort de la carrera.
III. Els seus grans èxits: El 1991, el
seu equip, el Banesto, inicià la ronda francesa amb Induráin
i Delgado com a caps de fila i quedà establert que sería la
carrera qui dictàría sentència. Induráin
guanyà
dues etapes i el seu primer Tour. La seva condició de líder
es reafirmà a la selecció espanyola de ciclisme, amb la que
aquell any aconseguí la medalla de bronce al Campionat del Món
de fons de carretera disputat a Stuttgart (Alemanya). El 1992, Indurain
torna a guanyar el Tour, a més de l'etapa preliminar y dues cronos,
en una de les quals aconsiguí més de tres minuts d'aventatja
sobre el segon classificat. Aquella mateixa temporada s'impusà
també
al Giro d'Itàlia, convertint-se en el sisé ciclista de la
història en aconseguir aquest doblet, a la Volta a Catalunya i al
Campionat d'Espanya, entre d'altres proves. El 1993, torna a triomfar a
Giro i Tour i aconsegueix una nova medalla, aquesta vegada de plata, a la
prova de ruta del Campionat del Món. El 1994, guanyà el Tour,
i fou tercer al Giro, que havía enfocat clarament com a carrera de
preparació per afrontar la prova francesa. Va batre, a més,
el record de l'hora, prova clàssica que havíen oblidat els
corredors de ruta i que, després d'ell, han seguit d'altres, com el
suîs Tony Rominger, que posteriorment li prengué la plusmarca.
El 1995, aconquerí el seu cinqué Tour, a més de proves
de gran prestigi, como la Midi Libre i la Dauphiné
Libéré.Durant
el Campionat del Món de Colòmbia aconsegueix la medalla d'or
de la prova conometrada i la de plata a la de fons en carretera, després
de cobrir una escapada del seu company de selecció, Abraham Olano,
que le permeté a aquest proclamar-se campió del món.
El seu historial s'arrodoní el 1996, precisament l'any que no
aconseguí
un nou Tour i que feia presagiar a alguns el seu declivi com a ciclista.
Seleccionat per a competir als Jocs Olímpícs d'Atlanta 96,
guanya la medalla d'or de la prova contrarellotge en una apassionant
competició
en la que, de noue, Olano (plata) li acompanya al podium. El 2 de gener del
1997, Miguel Induráin anunciá públicament la
decisió
de deixar el ciclismo professional. La seva retirada, per a molts prematura,
va fer opinar a la crítica especialitzada que el mai guanyat 'sisé
Tour' era potencialment a les cames del navarrés en el moment de
l'adéu. Els seus éxits li han fet mereixedor d'innumerables
galardons com el premi Prícep d'Astúries de l'esport o la Gran
Creu al Mèrit esportiu.
|
