(Philip Rasico, Universitat Vanderbilt de Tennessee, La Vanguardia 17 agost 2007)
All� on hi ha voluntaris hi ha, �s clar, voluntat. El pa�s �s ple d'aficionats que treballen amb m�s entusiasme que els professionals. El problema �s que sovint ho fan amb m�s efic�cia i tot.
per Carles Capdevila
Vaig ser amb fam�lies de persones amb s�ndrome de Down, a Lleida. Hi vaig trobar, igual que en molts altres col�lectius de gent que lluita, uns organitzadors en�rgics als quals els brillen els ulls d'alegria, i un p�blic feli� i extremadament agra�t. T� la seva l�gica, per� no deixa de sorprendre'm que les persones amb m�s motius per estar queixoses siguin les m�s generoses. Contrasta amb la indignitat dels que s'arriben a inventar s�ndromes com la postvacacional per donar glamur a la seva mandra.
La gent que no es rendeix i s'arremanga, a m�s de fer funcionar el m�n, sol ser la m�s feli�. Malgrat l'oposici� ferotge dels que han vingut a aquest m�n a criticar, que s'irriten davant les actituds dels entusiastes, sobretot si aquests no cobren. Cada vegada que algun voluntari, amb el seu esfor� i talent, fica la banya en un problema de la societat i el resol, posa en evid�ncia molts mecanismes professionalitzats, i fa quedar fatal els catastrofistes, que perden arguments per justificar el seu passotisme.
La for�a de voluntat del voluntariat, l'afici� dels aficionats i l'amor dels amateurs no s�n un joc de paraules: existeixen. L'amateur s'estima el que t� entre mans, i assumeix sense deprimir-se que si no s'ho arregla ell, all� no li arreglar� ning�. El m�s greu �s que el plus d'energia, les ganes, la fermesa, la certesa que el seu �s el cam� adequat, es perden sovint quan l'activitat es regula i l'assumeixen les administracions. De l'esfor� que fas sense cobrar en diuen desinteressat, per� en realitat el fas amb el m�xim d'inter�s: t'interessa molt que all� funcioni.
A la pol�tica, en canvi, es parla directament de joc d'interessos, que �s aquell joc d'ous on el que menys acaba interessant �s el resultat. Estan tan ocupats vetllant per emportar-se el m�rit o perqu� no se l'emporti l'altre que s'obliden del m�s important: fer que all� sigui un �xit. Llavors procuren que el frac�s no els esquitxi a ells i reboti al m�xim en l'altre, i en paus.
Que la Catalunya amateur, la que formen els voluntaris d'entitats de tota mena, funcioni tan b� �s una gran not�cia. Per� la Catalunya professionalitzada que no t� ni la passi� dels aficionats ni est� a l'al�ada del seu sou s'hauria d'espavilar urgentment, que no est� el pa�s per c�rrer el risc de desanimar els pobrets i alegrets que el fan rutllar des de la base.
(Avui 10 desembre 2008)
Aquests dies s�han publicat les estad�stiques relatives als cognoms de l�Estat espanyol. Et diuen quin �s el m�s nombr�s. S�n purament quantitatives. Com que a Catalunya, el primer sempre �s Garcia i el segon acaba sent un Mart�nez o un P�rez, es generen dues actituds convergents des d�or�gens molt diferents. A la del catal� ploramiques que hi veu la confirmaci� de la desaparici� de la p�tria s�hi ajunta la de l�intel�lectual anticatal� que, per la mateixa ra�, troba que, en el fons, el catalanisme �s un invent (perqu� la naci� catalana ja no existeix). Podem discutir-ho tant com vulguem, per� no pas amb l�excusa dels cognoms.
Si a Catalunya els cognoms catalans s�n minoria �s precisament perqu� som una naci�. En primer lloc, l�origen del nostre sistema de denominacions �s hist�ricament diferent del castell�. �s m�s dispers. En segon lloc, som una naci� derrotada des del segle XVIII, precisament l��poca en qu� es regularitza de manera m�s o menys definitiva l�ortografia de les grans lleng�es de cultura. Nosaltres, en vam quedar fora. Resultat? Desgavell gr�fic dels cognoms.
Ara sumem les dues variables. On a Castella �s majoritari el sistema de patron�mics (Mart�nez, P�rez, Gonz�lez, etc.) a Catalunya, que tamb� hi existeix, �s menys important. Aix�, en l��poca de formaci� dels cognoms, a casa nostra, en Pere fill d�Arnau era en Pere Arnau (que genera despr�s cognoms com Arnau, Perarnau o Pernau). Per� tamb� podia ser en Pere del puig (despr�s, Pere Puig) o en Pere del cap de la vila (despr�s, Pere Capdevila). O sigui que en un hipot�tic poble catal� amb dos Mart�nez, un Puig, un Hom, un Capdevila i un Jaumandreu, l�estad�stica et diria que s�n majoria els cognoms d�origen castell�. Fals.
A aix� cal afegir-hi la q�esti� ortogr�fica. Avui en dia, en els cognoms espanyols gaireb� no hi ha diverg�ncies. Tothom ho escriu igual. Hi ha el cas de Jim�nez, Gim�nez o Xim�nez i poca cosa m�s. En catal�, per contra, un cognom molt com� com Vergers, pots trobar-lo escrit de mil maneres. Per a l�estad�stica, constarien com a cognoms diferents quan, per comparar-los amb els Mart�nez, haurien de constar com un de sol. De manera que, si en un altre poble catal� hipot�tic hi hagu�s dos Mart�nez, un Barg�s, un Berg�s, un Berj�s, un Verg�s, un Vergers i un Barjers, l�estad�stica diria que el cognom majoritari tornaria a ser Mart�nez (cosa, tal com es demostra, falsa).
Anem pel Garcia. N�hi ha que s�inflen de felicitat en comprovar que el cognom m�s usual a Espanya �s el mateix que a Catalunya: Garcia. Cal recordar que aquest cognom, a casa nostra, �s antiqu�ssim. Sense anar m�s lluny, hi ha el poble de la Ribera d�Ebre Garcia, el castell del qual ja s�esmenta a principis del segle XII. Aix� dificulta la teoria d�una implantaci� massiva d�origen castell�. Per una altra banda, l�etimologia lliga Garcia amb el nom de l��s en basc (hartz). Sabem que es va parlar en lleng�es bascoides als Pirineus catalans fins a prop de l�any 1000. No seria forassenyat, doncs, establir la hip�tesi que l�esmentat nom sorg�s alhora a Catalunya, Arag�, Navarra i les zones de Castella d�influ�ncia basca. Aix� ens porta a posar en q�esti� l�automatisme d�atribuir a Garcia l�origen castell�.
Per�, atenci�, encara que tots els Garcia catalans tinguessin els seus ancestres en parents castellans, anir�em a la reflexi� m�s important: Catalunya pot estar orgullosa d�assumir totes les barreges. I pot estar orgullosa dels seus ciutadans, plenament catalans, de cognoms ben diversos. S�equivoca molt (o manipula molt) qui s�entossudeix a ficar autom�ticament dins el mateix sac un S�ez de Barcelona i un S�ez de Salamanca, posem per cas. Despr�s tot s�n sorpreses: els rengles independentistes s�n avui plens de cognoms d�origen castell�. I d�aqu� dos dies, n�hi haur� d�origen pakistan�s.
(Article de Llu�s-Anton Baulenas, escriptor, al diari Avui, 2 octubre 2008)