rac� de la llengua
Per Joan F. Mira
Tal com probablement ignoren, o no recorden, la major part dels lectors d'aquest diari, aquest any 2007 celebrem, o haur�em de celebrar, els 75 anys, tres quarts de segle, de l'adopci� de les Normes de Castell� per part dels escriptors valencians. Les Normes eren, no cal dir-ho, les mateixes de l'Institut d'Estudis Catalans, les normes de Fabra, que a Catalunya no feia tants anys que circulaven sense obstacles. Aquell 1932 va marcar un pas irreversible en la recuperaci� de la llengua comuna, no solament al Pa�s Valenci�, sin� a tot el territori: imagineu, si no, que els escriptors valencians m�s solvents, o tots els escriptors, i per tant els mestres i els professors, els llibres, la premsa, i tothom que escriu i llegeix, hagueren adoptat unes normes diferents, divergents, per definir una llengua tamb� diferent. Per al Pa�s Valenci�, hauria estat un su�cidi. Per a la llengua catalana, una amputaci� i una desgr�cia.
Si en aquesta mat�ria els valencians hem assolit un m�nim grau de normalitat �en comparaci� a un segle o mig segle abans� �s perqu� els escriptors hem assumit una tradici� �i una llengua� liter�ria que no era reductivament valenciana: elimineu, al Pa�s Valenci�, tot all� que (com a literatura, o com a producci� culta escrita) ha estat produ�t els darrers quaranta anys dins d'aquest espai globalment catal�, i no quedar� estrictament res, o gaireb� res, fora de la producci� en llengua castellana, que per tant est� dins d'un altre espai. Dit d'una altra manera: ning� no ha demostrat encara que puga existir una literatura valenciana no-catalana: valenciana en valenci�, �s clar. Les restriccions, i les actituds, mentals que implica aquest concepte de llengua valenciana no-catalana s�n prou per impedir tota solv�ncia liter�ria. S�n, com diria Sir Francis Bacon de Verulam, "a wonderful obstruction of the mind", i amb la ment obstru�da no �s f�cil fer literatura.
El que sembla que s� que pot existir �s una literatura pensada i feta sobretot per a un p�blic valenci�, i que dif�cilment podr� ser consumida per un altre p�blic (sobretot quan es tracta del mercat escolar). Parle d'autors valencians. Per� la mateixa cosa �s aplicable a molts autors del Principat de Catalunya, i a molt�ssims llibres publicats a Barcelona: s�n perfectament localistes, a penes regionals, per� la difer�ncia �s que no ho saben. I no �s q�esti� de llengua o dialecte, sin� de perspectiva: Valle-Incl�n, Cela o Torrente Ballester han escrit molts llibres en un curi�s castell�-gallec, per� no pensaven nom�s en un p�blic local, ni de bon tros. Ni hi pensen els autors sud-americans quan escriuen amb girs, variants i vocabulari del seu pa�s o regi�. Ni els nord-americans quan escriuen en l'angl�s d'Alabama i Tennessee. El problema, en el nostre cas, �s tot un altre. �s que habituar els lectors, des del principi, a aquesta reducci� de perspectiva pot arribar a crear tamb� una percepci� reductiva, una dist�ncia, i un sentiment d'estranyesa. Encara no �s greu, per� existeix.
La nostra �s una llengua convalescent i fr�gil. Segurament no podem resistir els sotracs i els estiraments que resisteixen sense massa risc l'espanyol i el franc�s (l'angl�s ho resisteix tot). Nosaltres podem resistir, en la llengua liter�ria, un cert estirament i una certa dispersi� en la morfologia i en el vocabulari, per� nom�s fins a un cert punt: nom�s fins al punt que no es perda la percepci� d'estar escrivint i llegint en la mateixa llengua. �s a dir, fins al punt que el lector no senta que llegeix en un idioma que sona o resulta o �s percebut com a distant i estrany. El remei, tal com jo ho veig, no est� en la reducci� sin� en l'expansi�: no a reduir tota la llengua liter�ria a una sola de les possibilitats normatives o l�xiques (no cal que tots escriguen serveixi, galleda i noi en comptes de servisca, poal i xiquet!); ni a reduir-la tampoc a les variants pr�pies del territori de cada autor, per molt que siga important i es diga Mallorca o Barcelona: hi ha autors barcelonins que gasten un llenguatge que seria l'equivalent, mutatis mutandis, del madrile�o cheli, o del porte�o de Buenos Aires que tant odiava Borges, i ells suposen que aix� �s normal i regular, no local i dialectal.
Expansi� significa un grau de variaci� suficient per no allunyar-se de les grans modalitats territorials, per� amb variants que no arriben a ser percebudes com a estranyes fora del propi territori. Ara b�, un cert grau d'estranyesa �s inevitable: no �s f�cil que serveixi i galleda siguen percebuts com a pr�xims i propis pels qui diuen servisca i poal; per� coses aix�, i m�s fortes i extenses, passen amb altres lleng�es liter�ries, i els efectes no s�n vistos com a dispersi� i barrera, sin� com a extensi�, vitalitat i riquesa. Mireu l'espanyol, i observeu com amplien i estenen el seu diccionari acad�mic, i pensem si, almenys en aix�, no ens podria servir d'exemple.
(Joan F. Mira, Avui 17 novembre 2007)