Rac� de la Llengua
Narc�s Garolera
El 27 de maig de 1993, tres dies despr�s que van concedir al poeta J. V. Foix el Premi d�Honor de les Lletres Catalanes, Coromines escrivia al seu admirat Josep Pla una carta en la qual, entre altres coses, li deia: �No vull que en aquest moment deixi de sentir que s�c al seu costat. Vost� sap que jo poso la for�a d�estil per damunt de la recerca preciosa, el gruix hum� per damunt de l�alamb�, la literatura d�abast nacional molt m�s alta que el brodat de cenacle, l�ess�ncia per sobre de la quintaess�ncia, i compr�n qu� hauria fet jo. Ara el que cal �s que aix� es repari sense altre ajornament.�
Com se sap, Pla no va rebre mai eixa distinci�, per molt que Coromines considerara que se la mereixia m�s que altres escriptors catalans. En el catal� literari del poeta de Sarri�, el fil�leg hi trobava �massa nata�, segons que va deixar escrit en el seu impagable diccionari etimol�gic. Si Pla considerava que Foix escrivia en proven�al (per l�abund�ncia de formes arcaiques en els seus texts), Coromines jutjava negativament fins i tot la producci� liter�ria dels trovadors, pel seu preciosisme ling��stic, igual que la poesia dels noucentistes, que els imitaven en eixe punt.
Parlant un dia amb Coromines �al qual vaig tenir el privilegi de tractar en els seus darrers anys�, li vaig preguntar l�opini� sobre la llengua liter�ria de l�autor de L�Atl�ntida, i em va respondre, amb veu greu i sentenciosa: �Si existeix un escriptor que tingui autoritat en la llengua catalana, aquest �s Verdaguer.� No cal ni dir que des de la meua modesta condici� d�estudi�s del poeta, compartisc la seua afirmaci� categ�rica. Una ajustada selecci� dels elements de la llengua alluny� Verdaguer de l�arcaisme i del castellanisme, recursos estil�stics m�s que freq�ents entre els escriptors catalans de l��poca. Verdaguer fou conscient, ja en en els seus primers escrits, que el catal� culte havia de basar-se en un registre com� a tots els parlants, i no gaire allunyat de la llengua viva (per� no dialectal).
En el seu diccionari, Coromines consign� que Carner, Riba i altres membres del �cenacle antiverdagueri�� de la Secci� Filol�gica del IEC, optaren per la pron�ncia aguda de ciclop, en comptes de c�clop, forma ajustada a l�accentuaci� grega de la paraula, i usada per Verdaguer, Costa i Maragall. Fer malb� els versos d�estos poetes �afegeix Coromines� ��s un atemptat a la nostra tradici� liter�ria i nacional�.
Coromines valora positivament la prosa de Narc�s Oller, un �escriptor independent, de l�xic bo i aut�ntic�, i no sent gaire confian�a pel del �amadrilenyat� V�ctor Balaguer. El fil�leg considera Joaquim Ruyra �un excel�lent prosista, el consultor constant de Fabra en la redacci� del diccionari�. Per Coromines, Joan Maragall i Prudenci Bertrana s�n �els escriptors m�s robustos i representatius� de la literatura catalana del canvi de segle. En uns quants poemes de Maragall �en La vaca cega, per exemple� el fil�leg aprecia �moments estil�tics de gran nivell�, i creu que f�ra molt injust �titllar-lo de descurat o de massa indulgent�, opini� que encara hui mant� m�s d�un professor de filologia catalana.
Coromines t� molt present l�encert ling��stic i literari �dels millors cl�ssics mallorquins� (Aguil�, Costa i Joan Alcover), per� reprova els escrits de Lloren� Riber, �de ret�rica subalterna i llibresca�. Troba Eugeni d�Ors �de regust afrancesat�, i no li agraden las filigranes ling��stiques de Bofill i Mates, massa allunyades del catal� parlat. I, tot i que no sol invocar l�autoritat de Carner en mat�ria de l�xic �per l��s arbitrari de la llengua�, el considera �un escriptor modern i de fina percepci�, si b� reconeix que escriu �en corda est�tica m�s enlairada i cal�ant coturn�. Tanmateix, i perqu� no hi haja equ�vocs sobre les seus prefer�ncies liter�ries, Coromines ens va sorprendre un dia, despr�s de dinar, recitant, de mem�ria, una extensa poesia de Carner, que feia l�efecte com si haguera estat escrita per ell mateix.
Justament per usar el catal� amb normalitat, jutjava Josep Pla com �un gran escriptor, amb m�s sentit com� que entel�quia�, i no deixa d�admetre �malgrat l�animadversi� per q�estions personals: el veia com un �poeta de balanc� i trobava �repugnant, pornogr�fica i est�pida� la seua novel�la Vida privada� que Sagarra fou �assidu observador de la natura viva i dels seus noms�, i fins arriba a incorporar en el seu diccionari una paraula usada �nicament �i solament un colp� per l�escriptor barcelon�. Ll�stima que Coromines no haguera llegit �ell, inveterat lector de les M�moires de Saint-Simon� les fastuoses Mem�ries de Sagarra, aparegudes el 1954, quan el fil�leg, resident en Am�rica, es trobava immers en la publicaci� del seu diccionari etimol�gic castell�, i no podia seguir les novetats liter�ries en catal�...
Este sumar�ssim rep�s a algunes de les opinions liter�ries de l�il�lustre etim�leg reflectix una valoraci� positiva dels escriptors poc arbitraris i pr�xims a l��s normal de la llengua catalana. De Verdaguer i Maragall a Pla i Sagarra existix una utilitzaci� pareguda del catal� i una expressi� liter�ria, sense afectaci� ni gratu�tat, que Coromines compartix i recomana. Tant de bo els escriptors catalans de hui destinaren una estona cada dia a fullejar, a l�atzar, les planes del seu impagable diccionari!
Narc�s Garolera �s professor de Filologia Catalana en la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona
(Este article es va publicar en castell� al setmanari Cultura/s el 15 juny 2005, i amb el t�tol �Verdaguer, Maragall, Pla...� Traducci�: Vicent Puig)
per Joan Sol�
�s tot un repte descriure o resumir i valorar en aquest espai l�obra gegantina de Joan Coromines (1905-1997), i a m�s a m�s opino que t� ben poca utilitat: vivim de precipitacions, de flamarades que se succeeixen vertiginosament les unes a les altres. Per� vaig acceptar la petici� i mirar� de fer-ho. Deixant de banda mil detalls, el nostre personatge ocupa un lloc central en la roman�stica i en la ling��stica europea per tres obres: el Diccionario cr�tico etimol�gico de la lengua castellana (1954-1957), despr�s ampliat (1980-1991) amb l�ajuda de Jos� Antonio Pascual; el Diccionari etimol�gic i complementari de la llengua catalana (1980-2001) i l�Onomasticon Cataloniae (1989-1997).
La primera obra �s la que li ha donat m�s fama internacionalment, per� la va fer for�at per la impossibilitat d�emprendre les altres dues, les �niques que li interessaven, quan va haver d�exiliar-se a l�Argentina. All� es va saber espavilar per comptar amb els materials necessaris i va emprendre l�astoradora tasca de buidatge sistem�tic de totes les revistes i treballs principals de la roman�stica, especialment la hisp�nica, incloent-hi edicions de textos. Ho va fer a m� i gaireb� tot sol: �Tinc consci�ncia que vaig arribar al l�mit de les meves forces�, diu al seu mestre Men�ndez Pidal. I aquest �s el valor principal de l�obra: fent un salt enorme en un buit quasi absolut, posava a l�abast de la investigaci� futura tot el que es coneixia fins al moment.
I per mi aquest �s tamb� el valor principal de les dues obres catalanes, per� ara en una proporci� incomparablement m�s gran. Per a la castellana aplegava, ordenava i discutia informaci� aliena; per a les altres recorregu� a peu dos mil municipis de parla catalana, va controlar tota la bibliografia existent, incloent-hi tots els diccionaris des de l��poca medieval, i, atenci�, va buidar pr�cticament totes les obres antigues i de la Renaixen�a, molts cops directament dels manuscrits, a m�s d�una gran quantitat de registres d�ajuntaments i parr�quies, d�obres hist�riques, etc�tera. Ning� abans havia pogut fer res de remotament semblant, i dubto que es pugui fer ni tan sols avui amb la inform�tica. La inform�tica permet emmagatzemar i gestionar quantitats grandioses de dades: per� abans cal aplegar-les, saber qu� vol dir una paraula, on �s viva i com es pronuncia en cada indret.
D'assegador ens diu: �En tinc notes preses (1932-1970) de 84 localitats�; de c�rrec: �L�he sentit centenars de vegades�; per a bocaterrosa, en restableix la forma fent un recorregut breu per tota la hist�ria de la llengua; el mateix fa amb somiar (rebutja somniar, i amb el seu estil r�pid i afuat dispara contra els mestretites i els correctors: �Els escriptors somien, els correctors... somnien imposar-se�ls�). I si llegeixen les gaireb� 1.900 l�nies dedicades a venir veuran tota la ling��stica rom�nica admirablement manejada i ordenada i amorosament detallada, amb tots els avatars fon�tics, sem�ntics i sint�ctics.
La seva informaci� consta, anotada amb escr�pol notarial d�indrets i dates, des que tenia cinc anys (1910) fins al final dels seus dies. Ning� no havia fet abans aquest prodigi, per� quasi �s m�s important saber que en catal� ja no podria fer-lo ning� m�s, pels canvis profunds del territori i de la demografia. Un tret essencial del personatge �s que des de molt aviat va tenir clara l�orientaci� que pensava donar a la seva vida, i aix� no �s cap deducci� piadosa de santoral: ell nom�s retia homenatge a una p�tria i a una llengua; i per a ell viure i treballar eren sin�nims. La resta avui �s secundari. Per exemple, el seu car�cter: l�alta autoestima, que li impedia aprofitar les aportacions de col�legues i fins l�indu�a a escarnir-los rudement; que no li deixava aprofitar obres tan importants com Vida privada de Sagarra (la despatxa amb un �ecs!� alguna vegada que l�esmenta: Sagarra havia fet befa d�un d�u de Coromines, son pare) o citar les edicions imprescindibles de Miquel i Planas.
I �s secundari que es refugi�s en dos conceptes molt criticats, la llengua sorot�ptica i el moss�rab. I �s secundari que l�err�s ac� i all�, per a delit d�esperits incapa�os de veure i sentir la llengua i la ci�ncia m�s enll� del nas. Avui �s secundari... nom�s fins a cert punt: el nostre gegant pretenia elevar el catal� a la categoria cient�fica de les grans lleng�es, per� va aixecar murs de rebuig, afegits al que ja �s normal en aquest m�n, com en d�altres: que cadasc� es preocupa nom�s del que �s seu i que les lleng�es menudes no tenen inter�s cient�fic. En canvi no �s secundari que els seus diccionaris catalans estiguin esquitxats d�emocions ling��stiques i de versos aliens i propis: era la seva llengua, era la seva p�tria, com s�n les meves.
La Vanguardia, 20 mar� 2005
(traducci�: Pere Saumell)
per Joan F. Mira
El fil�leg caminant recordava aquell dia els camins valencians, com ara aquells del 1961, a l'Alt Maestrat, quan va tenir aquell accident que qualifica d'horror�s: "Feia molta calor", diu, "i em vaig deixar ensibornar, em vaig deixar pujar en una moto, i pujant el coll d'Atzeneta vam caure i vaig quedar tot ensangonat i brut, i li vaig dir a l'home, no, no, deixe'm, que ja continuar� a peu. Despr�s a Atzeneta vaig fer l'enquesta i vaig buscar un taxi per anar a Castell� i posar-me una injecci� contra el t�tanos". I despr�s va continuar cap a baix. "El 61 vaig arribar fins a Morvedre. El 62 vaig fer tota l'Horta, vaig arribar fins al X�quer i vaig fer tota la Ribera, fins al Benicadell. El 63 vaig arribar fins al sud del tot". I en arribar a un poble i comen�ar a fer preguntes, no tenia problemes? "S�, s� que en vaig tenir. Per� jo pensava que al Pa�s Valenci� en tindria m�s, i en vaig tenir menys: hi havia m�s desconfian�a en certes zones del Principat. Aix� depenia del lloc. Per exemple a la Serra d'en Galceran, all� l'alcalde devia estar guillat: es va negar a donar-me cap informaci�, i fins i tot em va tirar alguna indirecta, que si prepar�vem la tornada dels rojos o aix�... I aleshores me'n vaig anar al capell�, i el capell� va dir, no home, no, aquest senyor no ve ac� amb intencions de guerres ni res... Tamb� em van passar coses en altres llocs: a Carcaixent em va agafar la Gu�rdia Civil, a l'informant i a mi, ens van sorprendre a la muntanya i se'ns van emportar detinguts al quarter. Aix� tamb� m'havia passat per aqu� dalt, prop de Balaguer, se'm van endur de nit per la muntanya, i jo els feia llum amb la lot als dos gu�rdies que em portaven...". I per tot el Pa�s Valenci�, a la gent no li va molestar mai que f�ra un catal� qui venia a preguntar aquestes coses? "Miri, jo dissimulava una mica, per� al cap d'un moment ja es notava que jo no era valenci�, i llavors jo els deia, miren �s que jo s�c fill de valencians, el que passa �s que he viscut des de jove a Barcelona, per� em sent valenci�". Continuava la conversa. I d'Elx, no recorda ning�? "El dia que vaig arribar a Elx, feia una calor tan horrorosa que no hi va haver ning� que em volgu�s acompanyar al camp. A Mon�ver s�, all� em va rebre el fill de l'autor de Cany�s i canyissaes, com li deien? Amo, Joaquim Amo".
El prodigi de la mem�ria es repetia, recordava exactament cada poble, tots els pobles, i qu� va fer i amb qui va parlar en cada lloc, com el van rebre, a Petrer, a Crevillent, a Guardamar, per fi, quan va arribar a l'extrem del llargu�ssim itinerari: "Uf, quin descans, vaig dir-me". I a Sueca, evidentment, va trobar Joan Fuster. "Oh, a Sueca i Cullera em va ajudar molt Ferm� Cort�s. I en Giner Perep�rez tamb�. Vam passar tota l'Albufera, i el tros aquell que se'n diu... dels Sants de la Pedra. Per� sobretot al Palmar, all� vaig trobar un pescador que em va portar amb una d'aquelles barquetes amb perxa, vam estar dos dies, anant a les mates i als redolins... I en Fuster va ser el meu �ngel de la guarda, ell m'anava guiant. I recordo que va passar all� que el van cremar en ef�gie, en una falla, jo precisament aquells dies era a Gandia... encara el veig entrar en l'hotel, em va mirar aix�...".
Ja podem suposar de quina manera el devia mirar. Divertit de saber-se digne de ser cremat a Val�ncia. I del meu poble?, pregunt� Eliseu Climent, present en la conversa: jo s�c de Llombai. "Home, i tant, la vall dels Alcalans, all� vaig tenir una de les grans sorpreses de la dialectologia, que en Sanchis Guarner no ho sabia: que all� no parlen apitxat". Els d'Alfarb especialment, digu� Eliseu. "No, a Catadau encara m�s. Per� a Llombai em va cridar l'atenci� sentir dues o tres vegades un home que distingia la g de la tx, i vaig pensar: deu ser un valencianista; per� no, despr�s an�vem per una d'aquelles Carxotes, no en diuen Carxotes?". Mare de D�u, digu� Eliseu, com se'n pot recordar? "...pel bosc, pel mig del bosc, i all� amb un home totalment r�stic vaig notar que no hi havia cap falta, que la g era g i la s era s i no ss, i no m'ho havia dit mai ning�, que all� hi havia una illa que no apitxaven". I a T�rbena, senyor Coromines? "Oh, T�rbena, all� �s un altre cas. All� hi havia aquell home, com es deia? Monjo, no es deia Monjo? Tamb� em va acompanyar aquell Giner de Pego, que era cronista, i amb ell vam c�rrer molt per la Vall d'Ebo, despr�s per la Vall de Gallinera. All� s� que tinc un gran record, em van acompanyar un avi i el seu n�t, encara recordo que em van ajudar a pujar un petit cingle, i des d'all� vaig continuar tot sol cap a la Vall d'Alcal�. I vaig trobar un pag�s que em va acompanyar fins al coll de Rates...". I de tot aix� feia molts anys, aquell dia de primavera del 1990, quan vam passar tantes hores amb el savi incre�ble, Joan Coromines, i quan escric i recorde aquella entrevista irrepetible fa ja cent anys del naixement d'aquell home que havia caminat tots els camins, que havia conegut tots els pobles i poblets, i que els recordava tots.
Joan F. Mira �s escriptor i Premi d'Honor de les Lletres Catalanes
Avui 26 mar� 2005
per Josep Faul�
Ara que el fil�leg Joan Coromines faria cent anys, el seu nom �s ja un nom indiscutit. La premsa d'aquests dies ho explica prou clarament, per� encara ho explica millor la hist�ria dels anys que ens separen de la seva mort (1997-2005), que han estat un refer�ndum continuat a favor de la seva figura i, especialment, de la seva obra. Coromines ha tingut i t� una posterioritat dol�a, ja que, respecte a ell, no ha tingut cap vig�ncia aquella norma consuetudin�ria que sembla fixar un per�ode de fredor o refredament en el temps immediatament posterior al de la mort del personatge.
En resum es pot dir d'ell, adaptant l'expressi� tan repetida, que va ser m�s, for�a m�s, que un simple fil�leg. La persona, no cal dir-ho, �s indivisible, per� en ell el mateix pou de ci�ncia t� prou for�a per fer oblidar el tarann� o l'home, �s a dir, l'homenot aut�ntic que, de fet, ho sustenta tot. T� prou for�a, per� no pot fer-ho, perqu� Coromines, m�s enll� de la ci�ncia, va ser tot valor i entusiasme, decisi� i determinaci�. Savi s�, per� savi amb un tremp no menys extraordinari que la seva ci�ncia.
Parlo, doncs, del tremp, un tremp que l'acompanyava tothora i que intento descriure a partir de tres experi�ncies viscudes des de la m�xima proximitat. S�n fets d'ahir, potser massa llunyans i tot, per� reals i significatius. S�n fets d'aquells que passen de l'an�cdota de cada dia a la categoria de la hist�ria. Fets que defineixen i expliquen el que, de vegades, no �s pas precisament f�cil d'explicar.
1972. El jurat de la Lletra d'Or, al qual pertanyo des del 1970 i del qual formar� part fins al 1982, atorga el guard�, que correspon al millor llibre del 1971, a Lleures i converses d'un fil�leg, de Joan Coromines. Aquest, acompanyat per Joan Sales, que n'�s l'editor, assisteix al sopar de lliurament al restaurant El Tinell. �s un acte senzill i, en bona part, emocionat: per la pres�ncia del fil�leg, pel pes de la seva vida tan atzarosa com fecunda i, sobretot, per les seves paraules pedag�giques sense ser embafadores, patri�tiques sense ser de registre baix, entusiastes i, a la vegada, respectuoses. �s, a m�s, una pres�ncia normal del fil�leg en la nostra vida de cada dia, de la qual la hist�ria l'ha separat tant i tant. La defer�ncia de Coromines pel seu editor, la sol�licitud a atendre q�estions repetides per� vives i, sobretot, la claredat de les definicions i de les preses de posici� pinten el tremp de l'home educat i servicial. Potser �s el tremp urb� del personatge. O el tremp de les bones relacions de civilitat, tot i un context que no sempre fomenta aquestes bones relacions. Un tremp civilitzat, tot i que sab�em �i encara v�rem saber m�s b� despr�s� que aquella correcci� podia ser foc i que el caliu de l'inconformisme romania ben viu. Delicioses, a m�s de profundes, no cal dir-ho, les disquisicions a l'entorn de maduixa i maduixot en un moment en qu� encara faltaven 13 anys per a la publicaci� de l'article corresponent al volum cinqu� del seu Etimol�gic i complementari.
1974. En aquella �poca va aterrar al diari on treballava un director d'importaci�*, personatge que es va especialitzar a demanar-me cada vegada una cosa m�s dif�cil. Primer com que, importat com era, no coneixia ning�, volia connectar amb un professor de dret determinat i l'hi vaig connectar. Despr�s volia que el deg� dels arquitectes prologu�s un llibre, i el va prologar. Finalment, en la via de com m�s dif�cil millor, se li va oc�rrer que Joan Coromines havia d'escriure, si m�s no una vegada, al diari. I tamb� ho vaig aconseguir, per� no va ser pas f�cil. Perqu� el fil�leg nom�s volia fer-ho en catal� i el director importat el que volia, precisament, era que ho fes en castell�. Coromines, irreductible; el director, que no sabia com sortir-se'n. Gr�cies a aix� v�rem engendrar un monstre a doble columna catal�-castell�. Recordo molt b� que al fil�leg no li sabia greu apar�ixer en un mitj� de comunicaci� en llengua castellana, que �s com anaven escrits tots aleshores, per� repetia una vegada i una altra que ell, en un diari de Barcelona, nom�s podia escriure en catal�. Era el tremp del patriota, el tremp del lluitador, que a ell li agrada col�locar �d'aix� se'n diu amor filial� en el sac de l'her�ncia paterna, perqu�, com acaba de ser recordat oportunament, el m�xim heroi d'en Joan era, precisament, en Pere Coromines, �s a dir, el seu pare.
1984. Joan Coromines va ser distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1984, per� ara el recordo menys per aquest honor que pel que ell mateix va fer quan, olorant, en determinat moment, que el vol�em premiar, es va adre�ar per carta a tots els membres del jurat amb una doble petici�: que no el disting�ssim a ell i que premi�ssim un altre il�lustre fil�leg. Aix� formava part tamb� del seu tremp: m�s enll� de l'encert o desencert de la tria, m�s enll� d'algunes consideracions anteriors d'ell mateix i m�s enll� de la canonitzaci� de Josep Pla feta per ell en oposici� a la hist�ria del mateix premi, el seu gest era clar, era un gest segurament m�s hum� que no pas estrictament just, tot i que, sens dubte, el seu candidat, que era Josep Maria de Casacuberta, tamb� el mereix�s. Aqu� el tremp enlla�a amb el seu concepte de l'amistat i dels valors.
La civilitat, el patriotisme i l'amistat formen part del gran Coromines de sempre. Aquest tremp el va acompanyar en el seu llarg viatge per la vida i pels continents. Em sembla que, en aquest moment de justes recordacions, val la pena de valorar l'home total. Entre d'altres coses perqu� dubto que, sense fer-ho, la gran valoraci� di�ria fos prou justa i exacta.
"El fil�leg catal� m�s gran de tots els temps" (Joan Sol�, 1995) �s tamb� el conversador civilitzat del restaurant El Tinell, el patriota que nom�s vol escriure en catal� a la premsa de la dictadura i l'amic que reclama honors m�s per als companys de sempre que per a ell mateix. �s, no cal dir-ho, el mateix fil�leg guardonat que, el 1989, escriu al ministre de Cultura espanyol: "L'�nica naci� i l'�nica llengua meves, a les quals reto incondicional homenatge, s�n la naci� i la llengua catalanes".
Josep Faul� �s periodista i escriptor
Avui 22 mar� 2005
* N. de l�editor d'info-reflex: Faul� es refereix al Diario de Barcelona. El director era Manuel Mart�n Ferrand, nomenat l�any 1973; va plegar el mateix any 74 per anar a Nuevo Diario; actualment escriu al diari ABC de Madrid.
per Toni Sala
Joan Coromines va passar els �ltims vint anys de vida a Pineda de Mar. [...] A mitjan anys seixanta, Joan Coromines va comprar-se un solar de cent metres quadrats a Pineda i va fer-s'hi una casa. Jubilat, va comen�ar a ocupar-la a partir de l'any 1967, i s'hi va acabar retirant. Aqu� no el coneixia ning�, tret de quatre [...]. Nom�s sortia de casa el dia de la setmana que la dona que s'encarregava d'ell feia festa. Aquell dia havia d'anar al restaurant. [...] La casa de Pineda �s a tres vents i es troba en una cantonada del carrer Colom, entre edificis de pisos, molt a prop de l'estaci�. �ltimament han pintat la tanca de blau mar�. �s tota la novetat dels �ltims anys, per� alg� ja ha tingut temps per fer-hi una guixada amb esprai. �s una casa visiblement abandonada, amb les parets ennegrides i els quatre pams de terra de darrere la tanca plens de matolls i males herbes: qui sap si hi va arribar a haver mai un jardinet. �s dubt�s que la casa s'hagi repintat d'en�� que va edificar-se. Les reixes de les finestres s'hi van posar despr�s: el ciment de les potes no es va pintar. En vida de Coromines, jo havia passat alguna vegada de nit davant d'aquesta casa. Llavors, a davant, hi havia un pi. A trav�s del vidre prim veies la bombeta encesa, penjant despullada del cable trenat. T'imaginaves aquell home de noranta anys all� a sota, encorbat a sobre els papers. T'explicaves perfectament el respecte i la comprensi� mutus que van tenir-se Joan Coromines i Josep Pla. Eren, encara, dos grans constructors solitaris. Avui m�s aviat tenim resistents i dilapidadors; tot tornar�. Quan passem davant d'una finestra, pensem qu� s'hi deu fer al darrere. S'hi sopa, s'hi discuteix, s'hi mira la tele o s'hi fa ganxet. Al n�mero trenta del carrer Colom, llavors, s'hi redactava el Diccionari etimol�gic.
El Punt 21 mar� 2005
