rac� de la llengua
Joaquim Carb�
Quan sembla que ning� no pot fer un pas ni es pot obrir cam� sense un t�tol i mitja dotzena de m�sters, sorpr�n trobar personatges com Albert Jan�, un autodidacte que ha assajat, i reeixit, en tantes empreses, la majoria relacionades amb la nostra llengua. Hi ha const�ncia del seu pas a les p�gines de l'AVUI entre els anys 1976 i 1985, amb una secci� di�ria, El llenguatge, i, m�s endavant, amb la traducci� de tota mena de c�mics del suplement dels diumenges. Una pila de gram�tiques. Un diccionari de sin�nims de gran utilitat. Entre 1963 i 1997 va treballar a Cavall Fort: en va ser director a partir del 1979 i continua publicant-hi contes, rondalles, traduccions i guions de c�mic. Tamb� ha doblat al catal� una trentena de pel�l�cules i, per a la televisi�, infinitat de cap�tols d'Els barrufets. Ara �s membre de la Secci� Filol�gica de l'Institut d'Estudis Catalans.
El segon dels seus dietaris, Els dies i els llocs (CIM Edicions, Barcelona, 2004) �s una tria d'entre el miler llarg de p�gines de viv�ncies personals escrites entre 1987 i 2002. Hi reflecteix molts moments de la seva vida barcelonina. Quan tants de nosaltres nom�s hi veiem asfalt, ell observa els canvis de la natura, com quan a primers d'un mes de mar� escriu: "Ara es posa a ploure. Amb for�a for�a. Ja va b�". I, encara, "Els arbres de Barcelona ja borronen descaradament", i li sap greu perqu� li sembla que es precipiten: "Deu ser que em dol que el temps tingui tanta pressa". El pas del temps! Segons ell "Aquest dietari �s l'intent, potser desesperat i in�til, d'aturar el pas del temps".
D'un temps que s'emporta tants amics i coneguts: "La gent es va morint. Fa un parell de dies, Salvador Melo, que havia estat director de l'Esbart Verdaguer, m�s m�tic que moltes altres coses que mitifiquen." Ara, "Armand Carab�n, un economista que va arribar a ser popular, autor d'un llibre de mem�ries molt llegidor, Catalunya �s m�s que un club? Tots dos tenien la meva edat". O Josep Artigas, gran cartellista i un dels fundadors del Centre Acad�mic d'Escalada. M�s endavant es fa ress� de l'assassinat d'Ernest Lluch: "Quin precedent trobar�em, a Catalunya, d'una enormitat com aquesta? Potser ens haur�em de remuntar a Salvador Segu�".
A totes les p�gines hi plana un humor entre ingenu i �cid, desencisat per all� que considera l'actual estupidesa humana d'alguns aspectes de la modernitat com l'esport i la televisi�: "Per qu� m'hauria de connectar a l'Internet si tinc centenars, potser milers de llibres per llegir -i per rellegir?". Durant la celebraci� d'uns campionats mundials d'atletisme, escriu: "Hi ha hagut un negre que ha aconseguit d'anar de la Font del Ferro fins a les Tres Creus en dues cent�simes de mil�l�sima de segon menys que el que fins ara havia trigat menys estona". Passa per Pallej�, veu el castell de lluny i ens informa que hi havien sojornat "el general Suchet i el general Manso (que nom�s ho era de nom) quan es feien la guerra, l'un en el b�ndol del gran Nap i l'altre en el b�ndol oposat". Els embussos a la carretera, quan s'hi troba -sempre en cotxes d'altri- li suggereixen curiosos comentaris: "Passat Martorell, una mica de dilig�ncia; no, vull dir de caravana". I un dia, anant cap a Ripoll: "No som pas els �nics a voler sortir de Barcelona. De fet, som molta colla, que hem tingut la mateixa idea. Aix� fa que (anant amb cotxe, no a peu!) triguem prop d'una hora abans no arribem a Montcada. Despr�s la cosa va m�s r�pida".
Un dia, quan s'acosta a Sant Pere de les Puelles, recorda que l'esgl�sia va ser incendiada pels moros d'Al-Mansur que "se'n van tornar sud enll�, dient que ja tornarien, cosa que no han deixat de fer, encara que hagin passat molts anys". D'acord amb la idea de Tom�s Garc�s, que l'autor s'ent�n i balla sol, Jan� crea un m�n personal de sobreentesos, a l'abast dels m�s �ntims, i que aqu� exposa a la curiositat p�blica. Quan diu que fa un caf� al Fontenelle, es refereix al Bracaf� del "carrer del comprom�s" -Casp, naturalment-, on hi ha una inscripci� en qu� aquest autor no nega que el caf� sigui un ver�, en tot cas, per�, tan lent que fa infinitat d'anys que en pren diverses vegades cada dia sense haver notat cap indisposici�. I si el fa a Cal Xesc, vol dir que ha entrat en un dels Caf�s de Francesco, de la mateixa manera que si va a dinar en un Mussol, explica que va a Ca l'Athene Noctua... S�, alg� potser ho trobar� pueril, tot aix�, per� em consta que hi ha molts estudiosos que fa anys i panys es trenquen el cap investigant enigmes semblants que Joyce es va divertir sembrant a Ulysses o a Finnegans Wake, i que el m�n celebra cada nova descoberta.
El barcelon� Albert Jan� tamb� ens explica en aquest llibre els seus viatges. Una setmana a Londres, pel Cap d'Any, tot sol, coincidint amb el pas del 1999 al 2000 -les rebaixes, les campanades a Picadilly Circus, en mig de la gentada- i les visites a The National Gallery, el Museu Brit�nic, la Tate Gallery, la catedral de Saint Paul, el Palau de Buckingham... I a un muntatge "modern" de An inspector calls, de Priestley, que l'indigna. Una altra setmana al Perigord, en un viatge organitzat, amb la visita inexcusable a les coves de Lascaux, i ens fa saber que l'any 1940 les van descobrir uns vailets que buscaven un gos que havien perdut. I tamb� ens descriu les tres setmanes que va passar, sol, a Innsbruck, l'estiu de 2001, fent-nos compartir les seves llargues i esgotadores caminades per tots els racons i indrets dels quals d�na fe. �s ben emotiu el retrobament amb llocs on ja havia estat altres vegades, com quan el 12 d'agost de 2001 escriu: "Avui fa onze anys, jo era a Salzburg: el meu �ltim dia. L'endem� tornava a Viena. I vet aqu� que avui vaig a Salzburg des d'Innsbruck".
Aquesta emoci� pel retrobament es produeix, �s clar, amb m�s freq��ncia en els viatges i les excursions que fa pel pa�s. El Maresme, la Conca de Tremp, el Bergued�, Tarragona, Girona, Cardona, la Cerdanya, l'Empord�, Perpiny�, Vic, el Ripoll�s, la Franja. Llavors infla el pit i ens fa una exhibici� de la seva prodigiosa mem�ria, com quan s'enfila a l'alt de Comapedrosa i recorda que ja hi havia pujat el 1955 amb Octavi Teixidor, el 1958 amb el professor Brugal i tot sol el 1961.
A mi em fa dentetes el dia que, ara que est� perm�s, puja al Mirador del Rei Mart�, a la pla�a del Rei, i despr�s escriu: "He pujat a la torre de Siena, al Campanile i la c�pula de la catedral de Flor�ncia, a la Torre dei Asinelli, de Bolonya, al Campanile de Ven�cia, a una torre de Lucca, a les torres de Notre Dame de Par�s, de les catedrals d'Estrasburg, de Viena, de Berna, de Friburg, i a una s�rie de torres m�s, i encara no havia pujat mai a cap torre del barri vell de Barcelona. Amb quin goig m'hi he enfilat!". En efecte, cinquanta anys enrere, quan era molt jove, descobria el seu pa�s "�vid de veure coses, relacionades amb la hist�ria, amb l'arqueologia, amb la geografia. Quin goig, recordo, de veure l'arbre dels oficis, de D'Ivori, i els mapes de la Mediterr�nia, amb la pres�ncia dels consolats catalans, o..."
Quanta passi� continguda! Quant de respecte pel passat, pels or�gens! Quanta curiositat satisfeta! Quants camins, encara, per rec�rrer!
Avui 18 gener 2005